Per Pablo Palmero Salinas, col·legiat núm. 14.546, Psicòleg General Sanitari i divulgador.

La definició de la paraula violència ha estat modificada. Es va introduir en una recent modificació del DIEC2, el diccionari oficial de la llengua catalana, i suposa un canvi rellevant per l’enteniment i les implicacions que s’en deriven.

1 f. [LC] Ús de la força o del poder contra un ésser viu, fonamentat en la imposició i el menyspreu.

Aquesta nova definició incorpora la imposició i el menyspreu com a elements coexistents i necessaris per a la consideració de l’acte violent. Un matís lingüístic inèdit fins ara, que ajuda a aclarir ambigüitats i a reconèixer-la millor tant quan la patim com quan l’exercim sobre els altres o sobre nosaltres mateixos.

He tingut l’honor d’impulsar aquest canvi; una fita personal fruit de vuit anys de treball conjunt amb la secció lexicogràfica del Institut d’Estudis Catalans. Un llarg recorregut de propostes i documents d’anada i tornada -més de més de trenta pàgines d’argumentacions- per a donar amb la fórmula mínima i indispensable que permet qualificar un comportament com a violent. Un precedent que, al seu torn, obre les portes a una futura actualització en altres instruments de referència lingüística.

Encara que aconseguir la síntesi que exigeix un diccionari terminològic per a un concepte tan complex suposava un veritable desafiament, considero que hem trobat un denominador comú que ajuda a desambiguar un terme d’enorme rellevància social. L’objectiu del present article és donar-la a conèixer i desgranar la rellevància i les bondats dels seus nous atributs.

La definició que vaig proposar originalment

Fins al 2023, el DIEC definia el mot violència simplement com a «abús de força». Per la seva banda, la RAE no li atorgava una definició pròpia i, a data d’avui, segueix sense fer-ho! Es limita a descriure-la com a «qualitat de violent». I de violent diu: «Persona que actua amb ímpetu i força i es deixa portar per la ira». La de l’OMS és certament més elaborada, perquè no està subjecta a les limitacions d’un diccionari terminològic, i afegeix l’element del “ús intencional del poder”. Però l’ús de la força i el poder no són suficients per a entendre la naturalesa de l’acte, ni les moltes maneres d’exercir-la.

Després d’un temps de recerca i recolzat en la meva experiència clínica i divulgativa en el camp de la psicologia, vaig plantejar un primera definició que recull la seva naturalesa intrínseca, les seves conseqüències i les maneres d’exercir-la. Aquest primer informe va ser revisat pel meu col·lega i bon amic Joan Rodríguez, especialista en Prevenció i Tractament de la Violència Familiar.

La citada definició ha anat evolucionant fins a la següent:

Violència. Comportament impositiu i menyspreatiu, potencialment perjudicial per a la integritat física i psíquica, el desenvolupament maduratiu o l’autonomia dels agredits. Exercit mitjançant atacs físics, verbals, manipulacions o abús de poder.

• Naturalesa intrínseca: una imposició acompanyada de menyspreu, explícit o implícit, susceptible de causar un mal.

• Conseqüències: amb afectació sobre la dimensió física i psicoemocional, el desenvolupament maduratiu (perjudicant el natural i progressiu desplegament bio-psicosocial que condueix a l’adultesa) o l’autonomia personal (obstaculitzant la capacitat de triar i liderar el propi projecte vital). L’agredit pot ser un tercer, un col·lectiu o un mateix.

• Mecanismes d’execució: de manera directa i oberta a través d’atacs físics o verbals, amb ocultació a través de manipulacions (xantatges, sabotatges, difamacions, vicarisme), o bé mitjançant l’abús de poder (coercions, càstigs, privacions de drets i oportunitats).

Finalment, després d’anys de debat amb la Comissió Lexicogràfica del Institut d’Estudis Catalans per a tractar de sintetitzar i traslladar aquestes exploracions teòriques al diccionari terminològic, es van començar a introduir alguns canvis. A finals de 2025, després de diverses actualitzacions menors, es va formalitzar el canvi que recull els nous elements sobre la naturalesa intrínseca de la violència:

Violència. Ús de la força o del poder contra un ésser viu, fonamentat en la imposició i el menyspreu.

[El document (PDF) amb les modificacions i actualitzacions del DIEC es pot consultar en aquest link. L’entrada del diccionari, aquí].

Què defineix la naturalesa de l’acte violent?

Des del meu punt de vista, allò que permet identificar l’acte violent no és tant la manera d’exercir-lo, expressat en l’actual definició com -l’ús de la força i el poder-, sinó la necessària conjunció del fet impositiu i el menyspreu. Vegem-ho.

• Imposició. Mitjançant la imposició, la persona fa prevaler la seva voluntat de manera unilateral. Decideix i actua prioritzant el seu criteri, necessitat, desitj o alleugeriment, sense considerar les conseqüències que puguin comportar per a l’altre.

• Menyspreu. Com el seu nom indica (menys-preu), consisteix a restar valor al que els altres pensen, senten o decideixen. S’infravalora el sentir i el possible patiment aliè, un fet que constitueix, en última instància, un menyspreu i una deslegitimació de la persona mateixa.

• La necessària conjunció. En l’exercici de l’autoritat i la responsabilitat a vegades hem d’imposar certes decisions sense que això comporti, per si mateix, un acte d’agressió. D’altra banda, el menyspreu és un fenomen freqüent en el psiquisme humà que sovint ens sobrevé més enllà de la nostra voluntat. El que sí que depèn de nosaltres és la decisió d’alimentar-lo i actuar-lo; l’anomenat “pas a l’acte”. Si existeix consciència i responsabilitat sobre el propi menyspreu i aquest no es tradueix en fets o paraules, no pot considerar-se com una agressió. No obstant això, quan tots dos elements convergeixen, ja sigui perquè el menyspreu culmina en un acte impositiu o bé perquè s’imposa alguna cosa recolzant-se en un menyspreu implícit o explícit, és quan el comportament violent es materialitza.

En tot acte de violència prioritzem “allò nostre” amb menyspreu pel sentir aliè. Tot acte de violència comporta, per tant, una falta d’humanitat.

Crítica a l’actual definició de l’OMS

Faré a continuació una anàlisi crítica de la definició internacional de referència, la de l’Organització Mundial de la Salut, perquè opino que aporta matisos i ajuda a reflexionar sobre les bondats de la meva proposta enciclopèdica original.

Violència. L’ús intencional de la força física o el poder, de fet o com a amenaça, contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, mal psicològic, trastorns del desenvolupament o privacions

-OMS, 2026

• Omissió dels trets essencials. La seva definició no atén el substrat de la violència, només les maneres d’exercir-la, deixant el concepte massa obert a les interpretacions. A la meva proposta, la imposició -obligar l’altre a fer o patir alguna cosa- i el menyspreu -desdeny pel sentir de la víctima-, són els factors que permeten identificar l’essència de l’acte violent.

• Exclusió de la intencionalitat inconscient. En reduir la violència a un «ús intencional» es descarten comportaments que, fins i tot no sent fruit d’una voluntat conscient o premeditada, constitueixen un maltractament.

• Invisibilització de la violència encoberta. Atès que només apel·len a la força física o el poder, les formes de violència exercida de manera indirecta i amb ocultació queden velades. En la meva proposta queden totes recollides a: «Exercit mitjançant atacs físics, verbals, manipulacions o abús de poder».

• Especificacions sobre les víctimes innecessàries. Si bé, l’assenyalament de cap a qui va dirigit «cap a un mateix, una altra persona o comunitat» aporta un cert matís, ho considero innecessari en un text de caràcter terminològic per la seva obvietat. La meva proposta ho sintetitza sota el concepte dels «agredits».

• Falta d’especificitat en els danys: Dir «que causi o tingui moltes probabilitats de causar» pot simplificar-se en «potencialment perjudicial». Parlar de «lesions o mort» restringeix en excés les possibles conseqüències físiques. Estimo preferible el terme «integritat física i psicoemocional». Així mateix, l’OMS esmenta «trastorns del desenvolupament o privacions» El dany a d’arribar a grau de trastorn? A quin tipus de privacions es refereixen? Jo he optat per situar el seu impacte sobre «el desenvolupament maduratiu i l’autonomia».

Poder aclaridor de la nova definició

A mode d’exemplificació, respondré a continuació a preguntes que generarien seriosos dubtes des de les definicions clàssiques associades només a l’ús de la força i el poder, i que resulten millor dirimides mitjançant la nova proposta:

«És un acte de violència colpejar a algú que m’està agredint? Sí, si aprofito la situació per a acarnissar-me. No, si el meu objectiu és únicament el de protegir-me»

L’exerceix un cap que imposa la seva autoritat implicant un perjudici als seus empleats? Sí, si decideix sense considerar el perjudici ocasionat. No, si intenta minimitzar l’impacte sobre els treballadors.

És un acte de violència matar a un altre ésser viu per a alimentar-se? Sí, si és tractat i sacrificat sense contemplar el seu patiment. No, si s’intenta reduir el seu dolor tot el possible.

És violent qui insulta o pica a una altra persona encara que “en el fons no fos la seva intenció”? Sí. Independentment de la voluntat, si s’insulta o es colpeja a algú significa que no s’ha posat la cura necessària i imprescindible en el tracte.

Podem estar sent violents amb nosaltres mateixos a través del diàleg intern? Sí, si ens parlem sense respecte; aplicant la mateixa consideració del que succeiria si insultéssim o maltractéssim una altra persona.

En conclusió, per a identificar la violència no n’hi ha prou amb observar com s’exerceix; hem de determinar si ha existit una imposició i si s’han tingut en compte el sentir i les conseqüències sobre l’agredit, o si bé, només ha prevalgut el que un volia aconseguir.

NOTES IMPORTANTS PER ENTENDRE LA PRESENT DEFINICIÓ

1. Definir la violència ens implica i desafia

Hi ha un interrogant que m’ha assalt durant tot aquest procés:

Com és possible que un comportament tan capital per a la nostra vida personal i comunitària estigui definit de forma tan imprecisa?

O que, fins i tot, com vaig comentar a l’inici, ni tan sols tingui una entrada específica en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (L’Institut de Lexicografia de la RAE també ha rebut la meva proposta i el present document, i m’han informat que seguiran el seu curs i protocols per a valorar la seva futura modificació). La meva conclusió és que, definir la violència és incòmode.

La violència és una estratègia psicodinàmica defensiva omnipresent en la nostra espècie; una reacció que encobreix pors i compensa mancances. Una perversa forma d’autoafirmació que embasta gran part del comportament humà. Aprofundir en ella ens situa davant del mirall: ens obliga a identificar-la no només en els altres, sinó també en nosaltres mateixos i en aquells a qui estimem. Ens obliga a revisar la nostra manera de relacionar-nos, alterant el nostre modus vivendi, per la qual cosa ens acaba resultant més senzill associar-la a clixés i entendre-la «a conveniència» depenent de les circumstàncies. Però aquesta renuència també comporta conseqüències, la principal d’elles és la desorientació: no saber identificar-la en nosaltres ni en els altres; ni saber, per tant, quan estem sent botxins i quan les víctimes.

2. Una complexitat inherent i ineludible

En el comportament violent la intenció subjacent sovint ha d’inferir-se a través dels actes, el context, els gestos o les previsibles conseqüències. Extreure una conclusió inequívoca pot ser certament complex, però aquesta dificultat no justifica la seva elusió. La complexitat, al capdavall, és inherent al psiquisme humà.

Qui pretengui esquivar aquesta qüestió apel·lant a la subjectivitat, hauria de, si més no, proposar una definició alternativa. En cas contrari resultarà impossible sostenir converses amb una mínima base de sensatesa, condemnant les anàlisis a mers debats ideològics i prejudicis buits i allunyats d’una comprensió madura del comportament violent.

3. ‘Despreci’ vs. ‘menyspreu‘

L’elecció del terme menyspreu en lloc de despreci (castellanisme) és deliberada. Mentre que el segon sol remetre a un acte voluntari i conscient, el primer abasta connotacions implícites i inconscients. Molts actes de maltractament -descàrregues emocionals, desatencions, sabotatges o oblits selectius- posseeixen un component inconscient. Aquesta falta de consciència, no obstant això, no elimina la naturalesa violenta de la imposició.

En català la paraula despreci no es recollida formalment als diccionaris. La paraula menyspreu conjumina tots dos conceptes; un minvament semàntic que convindria revisar en futurs estudis per a distingir el matís de la intencionalitat.

4. Força, poder i manipulació

En la meva definició original, l’enciclopèdica, identifico tres mecanismes d’execució: la força (física i verbal), el poder i la manipulació. Aquest últim concepte no es va incloure en la definició terminològica final del DIEC atès que va ser una “solució de compromís” entre la visió clàssica i la meva proposta. No obstant això, limitar la violència a la força i al poder enfosqueix altres formes d’agressió encobertes Potser no és violència la manipulació de qui ordeix, difama o assetja emparat sota l’anonimat de les xarxes socials? O la del que provoca un accident ocultant la seva identitat, o encarregant l’agressió a un tercer?

Atenent aquestes consideracions podríem categoritzar les diferents maneres d’exercir la violència de la següent manera:

• Violència directa: Confrontació frontal entre iguals. Visible, explícita i reconeixible. Atacs físics i verbals.

• Violència mitjançant el poder: Abús i dominació. Coercions, càstigs, privacions de drets i oportunitats.

• Violència encoberta: Agressió indirecta amb ocultació, és a dir, mitjançant manipulacions. Xantatges, sabotatges, difamacions, vicarisme.

Aprofito per a demanar que aquest concepte de violència indirecta mitjançant la manipulació, es prengui en consideració per incorporar-lo en les futures revisions de la definició. Per a la versió terminològica reduïda, la proposta seria la següent:

«Violència. Comportament impositiu i menyspreatiu exercit mitjançant la força, el poder o la manipulació»

5. L’abús de poder com a agreujant

D’altra banda, i també per a futures revisions, em sembla rellevant fer notar que l’ús del poder actua com un agreujant de desequilibri i dominació, perquè sotmet a l’agredit a imposicions de les que és molt més difícil desfer-se’n.

Donada la seva rellevància social, la meva proposta per a futures revisions és incloure accepcions específiques relacionades amb l’abús de poder, com ara la violència d’Estat, la violència estructural, administrativa, etc.

6. La politització del terme

En estreta relació amb el punt anterior, considero imperatiu prevenir la perillosa tendència a polititzar el concepte de la violència. Històricament, les estructures de poder han tendit a modelar la terminologia a la seva conveniència, utilitzant-la com a mecanisme d’autoprotecció o com a eina de manipulació ideològica. Ho hem pogut comprovar, per exemple, durant els últims anys amb els controvertits canvis legislatius, especialment en polítiques de violència de gènere i delictes d’odi.

Des dels àmbits acadèmics i col·legials hauríem de vetllar amb fermesa perquè els polítics i les estructures de l’Estat no s’apropiïn de la conceptualització i la designació de la violència, ni d’altres termes associats a ella. Una de les primeres coses que faria per a contrarestar aquesta tendència seria, de fet, definir la violència d’Estat. Em consta, això sí, que el Institut d’Estudis Catalans hi està treballant. Jo mateix he fet una proposta al respecte, és la següent:

Violència d’Estat. Exercici sistemàtic de coerció per part de les estructures estatals, orientat al manteniment de l’ordre polític, social o econòmic vigent, mitjançant l’ús o l’amenaça de mecanismes policíacomilitars, juridicolegislatius i economicoadministratius, així com el control ideològic dels mitjans de comunicació.

Com hem vist, definir la violència és un repte teòric notable. Per això mateix, vull donar les gràcies als professionals de la Comissió Lexicogràfica de l’IEC per la ingent quantitat de temps, atenció i paciència que han mostrat davant de les meves peticions i insistència durant tots aquests anys. Aquesta receptivitat i bona disposició dels responsables de la nostra llengua demostra que malgrat els molts desafiaments i coses per millorar, la nostra societat continua evolucionant.

«La violència i el Mal són inseparables i, de certa manera, la mateixa cosa»

La violència és un potent mecanisme de defensa que ens permet negar allò que temem, i autoafirmar-nos mitjançant la dominació i la consecució dels nostres desitjos. Com a mecanisme psicodinàmic, no es pot erradicar ni tampoc «vèncer-se»; és una realitat que cal conèixer, contenir i transformar mitjançant noves formes de relació.

La meva obstinació teòrica ha tingut com a propòsit contribuir al primer i imprescindible dels passos: reconèixer què defineix la violència. Una descripció que, alhora, assenyala l’antídot de la imposició i el menyspreu: el desig prioritari de conèixer i respectar el sentir i la veritat d’un mateix i dels altres.