Mercè Pérez Salanova va ser una figura clau en la creació del COPC i va exercir com a degana en moments decisius per a la professió. En aquesta entrevista commemorativa dels 40 anys del COPC, repassem els seus records i reflexions sobre els orígens, la consolidació de la institució i la mirada cap al futur.

El text que segueix sintetitza les respostes de la col·legiada número 1, amb la voluntat d’alterar el mínim el sentit de les seves respostes, però recomanem veure l’entrevista íntegra al següent vídeo:

Accepta aquí per acceptar les galetes de Galetes de personalització i carregar aquest contingut

Els orígens (1977–1980)

Ens pot situar en els orígens de la creació del Col·legi?

(Àmbit Catalunya — context, Secció Professional dins el Col·legi de Doctors i Llicenciats, Congrés de Cultura Catalana, etc.— i, breument, a nivell estatal, la Coordinadora Estatal.)

Em sembla molt interessant situar en quina època neix la primera organització col·legial dels psicòlegs i psicòlogues, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol. Per Catalunya ens hem de situar a l’any 1975. En aquell moment existia la Secció Professional de Psicòlegs dins el Col·legi de Doctors i Llicenciats, on s’agrupaven diferents branques professionals, entre les quals la nostra. També hi havia, per exemple, la Secció de Biòlegs, que va seguir un camí paral·lel al dels psicòlegs fins a constituir el seu propi col·legi. 

La nostra secció professional es va crear l’any 1970 i el primer president va ser el professor Ballesteros, molt reconegut en l’àmbit de la psicologia industrial. L’any 1975 ja s’havia produït un important moviment intern relacionat amb la formació dels psicòlegs i psicòlogues impulsat especialment per part dels llicenciats a la Universitat de Barcelona a partir de 1971, any de la primera promoció. 

Aquest procés evolutiu condueix  l’any 1975 a la presentació  d’una candidatura encapçalada per Carme Àngel que planteja amb força la idea de constituir un col·legi professional propi. Cal, però, recordar que quan es crea la Sociedad Española de Psicología l’any 1955, ja hi havia l’aspiració de disposar d’un col·legi professional. 

Si ens situem en el context més ampli de Barcelona, Catalunya i l’Estat espanyol, cal tenir present que la dictadura estava arribant a la seva fi. El novembre de 1975 mor Franco. Amb la democràcia naixent s’inicia una nova etapa on creixen enormement les possibilitats d’impulsar iniciatives, crear i construir, també en l’àmbit professional. 

Com arriba a formar part d’aquest escenari? Com recorda les Primeres Jornades i la demanda d’un col·legi propi? 

Per compromís. En el meu cas —i en el de moltes persones vinculades a la creació del Col·legi— això significa haver estat molt involucrada en la lluita per la democràcia des de la universitat. Jo era una estudiant activista, compromesa, i quan finalitzo la carrera, el 1974, m’apropo a la Secció Professional: m’hi interesso, assisteixo als actes, participo en les activitats i connecto amb moltes persones. 

Hi ha un esdeveniment a subratllar. Les Primeres Jornades de Psicologia a Catalunya, celebrades el 1977, no neixen de forma aïllada; formaven part del programa d’activitats del Congrés de Cultura Catalana, realitzat durant el període 1975 -1977, que va mobilitzar tots els sectors de l’activitat econòmica i social del país. Tot i el seu nom, el Congrés de Cultura Catalana no era un espai de tipus literari o humanístic, anava molt més enllà. Va ser un paraigua molt ampli per plantejar idees i propostes, per debatre i reflexionar des de tots els àmbits professionals i de la vida social, econòmica i política. 

Això és rellevant per a la construcció del nostre Col·legi en dos sentits. D’una banda, participem a les Jornades com un àmbit integrat dins el Congrés  i presentem propostes per a la professió i per als serveis d’atenció psicològica a la població, tant en l’àmbit educatiu com en el de la salut i en el de la psicologia industrial i del treball. Treballem tant per al reconeixement professional com per establir criteris sobre com havien de ser els serveis. 

De l’altra banda, el marc de Congrés de Cultura Catalana palesa un tret diferencial respecte del moviment professional dels psicòlegs en altres parts de l’Estat: des del primer moment, fem aquesta acció social i política de construcció col·lectiva al costat d’altres sectors professionals. Interactuem i debatem amb advocats, arquitectes, metges, economistes… Es un tret que va continuar, per exemple, recordo molt temps després, una taula organitzada per El Periódico de Catalunya amb els degans de diferents col·legis professionals on vàrem participar. Són iniciatives que il·lustren com des del nostre naixement treballem conjuntament amb altres professions en la construcció del país. És una característica específica i diferenciadora. 

En el moment de les Jornades, vostè ja era vicepresidenta? 

No ho recordo amb exactitud. Potser ja ho era o estava a punt de ser-ho, perquè és al 76-77 quan preparem la candidatura presidida per l’estimada Genoveva Sastre, en la qual em presento com a vicepresidenta. La candidatura es va articular en part al voltant dels treballs del Congrés. Tanmateix recordo que els grups eren molt actius i el treball que fèiem tenia un component bàsic d’horitzontalitat, hi havia presidents i vicepresidents, però la feina era fonamentalment col·laborativa. 

En aquella època, un col·lega excepcional, Lluís Maruny —a qui el Col·legi mai agrairà prou la feina que va fer— va impulsar especialment el rigor en la definició de l’exercici professional i la dimensió territorial. En parlarem més endavant si vols. 

Què va suposar per a vostè ser vicepresidenta de la Secció de Psicologia? 

Va ser un moment important perquè significava haver d’estar molt atenta a tot el que passava dins de la Secció i també a la realitat exterior. Cada vegada més col·legiats s’hi apropaven i sorgia la necessitat de generar més activitat. Per exemple, Lluís Maruny va crear des del principi una comissió de comarques que es reunia els caps de setmana, inicialment a Barcelona i després va rotar pel territori. Aquelles trobades permetien intercanviar experiències i veure tant els aspectes comuns de la intervenció professional com les especificitats derivades dels diferents entorns: urbans, industrials com el Baix Llobregat, o zones com els voltants de Girona o Manresa, d’on ell procedia. Aquesta mirada territorialitzada és també un dels trets característics en la creació del nostre Col·legi. 

Com va ser l’impuls de la proposició de llei al Parlament espanyol? 

És un procés que cal situar en el context de les seccions professionals. L’any 1972 es celebra a Salamanca un simposi que reuneix estudiants i professors de diverses universitats de l’Estat per reflexionar sobre la psicologia com a ciència i com a professió: els debats subratllen la importància d’organitzar seccions professionals en diferents Col·legis de Doctors i Llicenciats. Posteriorment, es crea la Coordinadora de Seccions Professionals de Psicòlegs d’aquests col·legis, que és el marc des del qual impulsem la proposició de llei, ja en temps de democràcia. 

És essencial entendre que, en la darrera etapa de la dictadura, alguns col·legis professionals —a Catalunya, especialment— actuaven com a petites illes democràtiques on es debatia i es construïen alternatives preveient la fi imminent del règim franquista. 

Dins la Coordinadora de Seccions es crea un grup motor, format per cinc persones, que posteriorment serà la Comissió Permanent de la primera Junta del Colegio Oficial de Psicólogos de España: Carlos Camarero, degà; Adolfo Hernández, secretari; César Gil Olmo, tresorer, tots tres  provinents de la Secció de Madrid, jo mateixa com a  vicedegana, i Vicent Bermejo vicetresorer, provinent de la Secció del País Valencià. 

Les reunions del Grup motor de la Coordinadora de Seccions, es feien principalment a Madrid, això significava molts trajectes en pont aeri. També ens vàrem reunir, de manera més excepcional, fora de Madrid, dues vegades. Una vegada va ser a València, a Xàbia, i una altra a Catalunya, a Cadaqués. Algú podria pensar que eren caps de setmana de descans; ans al contrari eren trobades de treball intens, sovint a l’hivern, amb mar de fons i sense possibilitat de seure en una terrassa. Les fèiem en aquells pobles perquè algun membre del grup motor o persones properes ens deixaven casa seva, i això ens permetia treballar hores i hores en la proposta de llei, debatent i, a vegades, discrepant intensament. 

Carlos Camarero -que malauradament ens va deixar molt aviat- va fer una referència entranyable a aquelles reunions en el primer Full Informatiu que vam publicar, tot recordant que “una part del nostre col·legi va néixer dels treballs fets a Cadaqués”. 

Quan el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei de creació del Colegio Oficial de PIscólogos, quin sentiment va generar entre els psicòlegs i psicòlogues? 

Va ser una feina molt laboriosa i un procés costerut. Havíem presentat la proposta feia temps i costava que avancés. Els poders fàctics no tenien cap interès en la creació del Col·legi ni que els psicòlegs tinguéssim una organització professional pròpia. Encara més laboriós a Catalunya atès el nostre especial interès per constituir el col·legi català, aspecte que havíem defensat al llarg de tot el recorregut. 

Finalment, la llei aprova la creació d’un únic col·legi que durant temps serà l’únic existent, amb delegacions. En crear-se la delegació a Catalunya es produeix una barreja d’il·lusió, força i energia, moltes persones desitjaven disposar d’un espai de representació propi i un reconeixement professional clar. Ja teníem el títol de Psicologia a la Universitat de Barcelona des de 1971 i en altres universitats, però no disposàvem d’una estructura col·legial que sostingués la nostra activitat professional. 

La col·legiació comença ràpidament perquè la teníem preparada. Paga la pena assenyalar que tot i ser delegació, ja ens anomenàvem “Col·legi de Psicòlegs”, i en alguns materials de l’època fins i tot hi figura “Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya”, cosa que generava certa incomoditat a alguns col·legues del Colegio Oficial de Psicólogos de España però ho gestionàvem amb bon tarannà. 

El treball precedent fet des de la Secció ens permet organitzar les col·legiacions a Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Sabadell tot aplicant des dels inicis la perspectiva territorial que havíem promogut i defensat. 

En els primers sis mesos de col·legiació, el 1981, superem el miler de col·legiats; i un any i mig després, el 1983, ja són tres mil. Pot semblar poc comparat amb les xifres actuals, però quan ho explicàvem a altres col·legis professionals, molts quedaven sorpresos. 

En aquest període havia de gestionar una agenda doble: continuava sent vicedegana del Colegio Oficial de Psicólogos de España i, alhora, degana-presidenta de la Delegació del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, amb la nostra pròpia Junta de Govern. 

En l’àmbit formatiu, els treballs iniciats a la Secció van permetre el desenvolupament de programes sòlids i amb centenars de col·legues assistint als cursos. També hi va haver un esforç que exemplifica el tarannà profundament progressista, democràtic i solidari de la institució i del seu equip —incloent-hi el gerent, Albert Serra— en l’acollida de molts psicòlegs i psiquiatres argentins que fugien de la dictadura de Videla. 

Una altra característica de la nostra junta en aquella època era la cura pels detalls formals, per la imatge que oferíem de la professió. Per exemple, els cartells de jornades, programes i seminaris eren originals i adoptaven una presentació molt acurada, lluny d’estètiques pomposes. Ens va ajudar molt comptar amb la col·laboració de dissenyadors gràfics reconeguts com Enric Satué. Espero que els cartells es conservin en bones condicions als arxius històrics! 

Com va viure la creació de la Delegació de Catalunya del Colegio Oficial de Psicólogos l’any 1981, essent-ne vostè la presidenta? 

Recordo l’època de delegació com una etapa d’energia, creativitat i molta força col·lectiva. 

El nostre recorregut també es pot visualitzar a través dels espais físics on hem treballat, les seus. Al principi només treballàvem a Barcelona, dins del Col·legi de Doctors i Llicenciats, com a Secció. Quan es crea el Colegio des del Parlament espanyol i es constitueix la Delegació, encara continuem una temporada a la mateixa seu. Posteriorment ens traslladem al que serà el primer espai propi: un local al carrer Balmes, 105, cantonada Mallorca. Era un primer pis —o potser un principal— no gaire gran, però el vam aprofitar al màxim. 

Vam tenir la gran sort de comptar amb l’arquitecte Esteve Terradas —autor de l’Aquàrium de Barcelona, entre altres edificis— que, amb un pressupost molt reduït, va aconseguir un espai funcional, elegant i sòlid. No era minimalista, però sí auster amb sentit. Tots els que vam treballar allà en guardem un record afectuós: hi passàvem moltes hores, i molt sovint les reunions de junta s’allargaven fins a la matinada. Aquell entorn càlid ajudava a sostenir aquella intensitat. 

L’estètica de la calidesa sempre ha estat una característica que he volgut preservar en els períodes en què he estat presidenta. 

Hi va haver també alguns moments significatius i complexos, en comento dos. L’any 1984 amb el Primer Congreso de Psicología de España, convocat pel Colegio Oficial de Psicólogos. Va ser complex conjugar les responsabilitats com a vicedegana de la Junta i com a presidenta de la Delegació de Catalunya. Des de Catalunya vam invertir molta energia perquè fos un èxit; recordo perfectament la implicació de col·legues d’aquí, experts en psicologia social i en psicologia educativa, participant activament en ponències i debats. Aquell any també es posa en marxa la Comissió Ministerial per a la Reforma de l’Atenció Psiquiàtrica i la Salut Mental, impulsada pel ministre Ernest Lluch. Vaig ser nomenada vocal d’aquesta comissió: era l’única psicòloga, l’única dona i l’única catalana. Són experiències que palesen el nostre compromís per construir-nos amb autonomia, proximitat i un model de col·legi propi, gestionant alhora les tensions amb l’estructura estatal. 

Ara bé, quan el Parlament aprova la creació del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, nosaltres tenim un recorregut potent.  

LA DELEGACIÓ I EL COMPROMÍS (1981–1985)

Com va ser el procés de creació del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya? Colegio Oficial de Psicólogos de España? Quins aspectes li semblen rellevants? El seu repte personal era crear la delegació? 

Em sembla important transmetre com el projecte de Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya va fent camí.  

A partir de la creació del Colegio, des de la Junta de la Delegació amb el suport dels col·legues dels grups de treball i per descomptat de les assemblees, vam aprofitar al màxim totes les possibilitats que ens permetien les competències atribuïdes a les delegacions. Així com a mostra, Catalunya va ser el primer lloc on es va crear un Centre d’Estudis Col·legials, ho vam posar en marxa el 1981, amb la Núria Camps com a directora. Ella ja formava part de la Secció des de 1975. Mai no insistiré prou en el paper nuclear d’aquell Centre, el valor de “proteïna” i de nutrients variats que van alimentar una dimensió troncal per l’organització de la professió. 

També és bo recordar que nosaltres des dels inicis de la Coordinadora de Seccions -l’òrgan que promovia la proposició de llei al Congrés dels Diputats-defensem la creació de col·legis a les diferents parts de l’Estat, a totes les regions (les actuals comunitats autònomes) i, subratllant les nacionalitats històriques, Catalunya, Galícia, i Euskadi. Tant és així que, quan es crea el Colegio Oficial de Psicólogos i les seves delegacions, encarreguem una imatge específica al pintor Josep Guinovart: una postal que simbolitza la psicologia i el camí col·lectiu, i que al revers inclou la frase “Una psicologia per a tota la població” en català, castellà, eusquera i gallec. Sempre m’ha emocionat aquella postal, és molt expressiva del nostre plantejament i del tarannà plural que defensàvem. 

Per crear un col·legi autònom hi havia dues vies. Una era a través dels estatuts del propi Colegio Oficial de Psicólogos de España, però la llei de creació no va ser desenvolupada ni pel Govern Suárez ni pels primers governs socialistes. Els estatuts provisionals aprovats no permetien crear col·legis autonòmics, tot i que aquesta havia estat la voluntat inicial, com he comentat anteriorment. 

La segona via era a través del marc legislatiu de les comunitats autònomes. L’any 1982, el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Col·legis Professionals i l’any 1984 l’Assemblea de la Delegació acorda impulsar la creació del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Aquest pas genera una situació complexa. En la doble agenda que jo vivia -vicedegana del Colegio estatal i, alhora, degana-presidenta de la Delegació- es produeix una certa asimetria. En algun moment, va haver qui ens va advertir que podíem crear el Col·legi català, però que potser hi hauria psicòlegs que preferirien mantenir-se dins de la delegació estatal. 

Va ser una etapa delicada, i és important recordar-la: vam haver de combinar convicció i capacitat de negociació.  

Paga la pena recordar que fins al 1999 no s’aproven els estatuts definitius del Colegio Oficial de Psicólogos de España que permeten crear col·legis a les diferents nacionalitats o territoris. I no és fins al 2005 que es constitueix el Consejo General de Colegios de Psicólogos. 

Si haguéssim esperat aquella aprovació  del Congrés dels Diputats, hauríem estat molt temps limitats a ser una delegació. Per això estic profundament satisfeta d’haver sabut gestionar tensions, viatges, incerteses i, finalment, haver aconseguit constituir el nostre col·legi el 1985 i presentar-lo públicament a l’Hivernacle el 1986. 

La constitució i la consolidació (1986–1990) 

Què va significar per a vostè la festa de constitució del COPC a l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella? 

La preparació de l’acte de l’Hivernacle va ser una experiència molt intensa que anava més enllà organitzar una festa; estàvem plasmant una estratègia i una manera d’entendre la professió i transmetent quin Col·legi volíem construir. Veníem d’un trajecte llarg, que incloïa la participació en el Congrés de Cultura Catalana, anteriorment esmentat, i l’experiència de treballar colze a colze amb altres sectors en la defensa de la democràcia i dels drets al nostre país. Volíem que aquest esperit es reflectís clarament en la constitució del Col·legi, i per això vam donar molta importància a la presència de representants d’altres professions, d’entitats socials, de la vida institucional i cultural de Barcelona, i de les institucions, del govern de la Generalitat i també del govern barceloní. L’acte, per a nosaltres, havia de ser una convocatòria als col·legiats i col·legiades, però també una manera de fer-nos visibles com a professió i de mostrar que érem un actor implicat en la construcció d’una societat millor i amb voluntat de contribuir al benestar de les persones, intervenint al costat d’altres disciplines i entitats. 

Teníem molt clar que la nostra responsabilitat no es definia només en termes de serveis als professionals, sinó també com un servei a la ciutadania. Aquesta fou una idea clau que impregnà l’acció i les maneres de fer d’aquella junta. Per això, quan vam elaborar el primer Codi Deontològic, no volíem que fos un instrument de defensa corporativa, sinó un marc que ajudés a protegir tant els drets dels professionals com els dels ciutadans que rebien els serveis psicològics.  

Per mi, la festa de l’Hivernacle va ser una experiència d’una gran intensitat, perquè era el fruit d’un treball fet amb molta cura. Tot i que no teníem un pressupost elevat, vam aconseguir fer un refrigeri digne i creatiu, amb un ús imaginatiu del color, cosa gens habitual en aquell moment. 

També recordo amb claredat la intervenció del Carlos Camarero, el degà del Colegio Oficial de Psicólogos de España, que sempre va mostrar un tarannà democràtic profund, no només formal. Ell entenia molt bé el nostre model i sempre va voler acompanyar el desenvolupament del Col·legi de Catalunya. Provenia de l’àmbit de la psicologia social i de les migracions, un camp que aleshores no era central però que segurament li facilitava la sensibilitat per la diversitat, un valor que també era molt present al nostre Col·legi.  

Hi havia, efectivament, uns valors fundacionals no escrits però molt vius: una mirada progressista, la defensa dels drets, el reconeixement de la ciutadania, l’atenció a les vulnerabilitats i als col·lectius més fràgils, i la convicció que la psicologia havia de ser accessible i permeable a la realitat social. Fugíem de la burocràcia i apostàvem sempre per una manera de fer flexible i a la vegada rigorosa. Recordo especialment la Núria Vendrell, el seu paper essencial tant en la delegació com posteriorment, amb la seva manera de fer ordenada, sistemàtica i alhora atenta als matisos i detalls que ajudaven a copsar l’evolució de la professió. Els tres grans àmbits inicials —la salut mental, l’àmbit escolar i el camp industrial— van anar ampliant-se amb una diversitat creixent de grups de treball, expressió d’una professió cada cop més heterogènia. 

Quin impacte va tenir el primer Full Informatiu com a vehicle de comunicació? 

Des dels inicis de la Secció Professional i també durant el període de la Delegació, el Col·legi es va fonamentar en els valors de transparència i proximitat. Pensàvem que allà on hi hagués psicòlegs havia d’arribar la informació del que estava passant i del que la professió estava fent. Això explica l’interès per estendre la nostra presència arreu del territori. Les activitats a la seu del carrer Balmes es combinaven amb iniciatives arreu del territori, que organitzàvem en col·laboració amb entitats locals i amb altres sectors professionals. En aquestes coordenades s’inscriu la relació intensa amb la Secció de Psiquiatria del Col·legi de Metges, liderada per la Roser Pérez Simó, una figura fonamental en la transformació de l’atenció psiquiàtrica i en la promoció i la prevenció de la salut mental. 

La comunicació no era només donar notícia del que fèiem, sinó també construir amb d’altres. En aquest sentit, les activitats i la formació buscaven documentar experiències, generar debat i promoure la difusió de les pràctiques professionals. D’aquí neixen iniciatives com l’impuls i la difusió de la Psicoprofilaxi Obstètrica, aleshores totalment desconeguda i àmpliament integrada posteriorment en l’atenció a la gestació i la lactància. El Centre d’Estudis Col·legials va jugar un paper clau en la difusió i la vertebració de totes aquestes experiències, i la comunicació servia també per oferir una estructura comuna per al creixement professional. 

El primer Full Informatiu va ser molt especial: era, d’alguna manera, el Full Informatiu de l’Hivernacle. Vam preparar-ho amb una cura extrema. Incloïa paraules del president de la Generalitat, de l’alcalde i de la tinenta d’alcalde de Barcelona, del conseller de Sanitat, del conseller de Justícia, de diputats locals, de responsables institucionals, i també del professor Miquel Siguan, que posteriorment va ser nomenat el primer col·legiat d’honor. Oferia el relat històric elaborat per Lluís Marull que ens brindà una descripció magnífica i ben contextualitzada del camí recorregut. I a la vegada també la primera fotografia de la professió elaborada a partir d’una enquesta realitzada per col·legues de la UAB. Sense eines digitals, aquell Full era la manera de fer visible el procés, dens, de la construcció professional recollint la seva dimensió social. Per nosaltres, el reconeixement professional no era només explicar la feina que fèiem, sinó mostrar a quines necessitats responia i com contribuïa a millorar la vida de les persones. 

Com va continuar el procés després de l’Hivernacle? 

Després de la festa, encara a la seu del carrer Balmes, es van convocar les primeres eleccions del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, ja sense la condició de Delegació. Hi va haver dues candidatures, la meva i la d’un altre col·lega. El nostre grup va fer un treball intens i molt cohesionat. Vam apostar per una manera creativa de presentar el programa: fer una AUCA, en comptes de lliurar un programa de format tradicional. Totes les vinyetes representaven temes i situacions i respostes d’interès pels professionals. Va ser un procés molt exigent i, alhora, molt engrescador. 

Aquesta nova junta es va proposar situar el Col·legi com un actor de primera línia. Ben aviat vam valorar que la seu de Balmes quedava petita i iniciar la cerca d’un local més ampli, una llarga cerca. Quan finalment vam trobar la nova seu, d’uns set-cents cinquanta metres quadrats, que quadruplicava la superfície de la seu anterior, va ser una fita important. La inauguració va ser molt diferent a la de l’Hivernacle, lògicament atès que no constituíem el Col·legi, volíem però que la inauguració tingués una presència institucional rellevant. Guardaré sempre un record molt afectuós de la participació del Pasqual Maragall, que ja ens havia dedicat unes paraules magnífiques al primer Full Informatiu i que va compartir la inauguració de la nova seu  amb la seva calidesa característica. Recordo una anècdota singular: vam regalar-li una petita avioneta en clau de broma: els psicòlegs no volíem venir volant al Col·legi!  La explico: la nova seu era a la Gran Via, prop de la Monumental, on s’havia construït una estació de la línia 2 del metro però les obres estaven aturades… Al cap d’un temps vaig rebre la comunicació que les obres s’activaven. 

Simultàniament al canvi de seu vam avançar en aspectes estructurals importants. Vam treballar – i viatjar bastants vegades a Madrid- per recompondre ponts amb el Col·legi estatal aconseguint l’establiment d’un conveni i la creació d’una comissió mixta de seguiment. A partir d’aquests acords es va generar una línia compartida sobre temes rellevants, com el reconeixement sanitari de la professió, l’exempció de l’IVA i el futur desenvolupament dels PIR. Fou un procés que ens va permetre passar d’una relació asimètrica a un marc de col·laboració, més equilibrat. Tot i això la relació no sempre va ser fàcil; Catalunya era percebuda com un nucli innovador, creatiu, i també una mica indòmit.  Vam aconseguir, però, un gran avenç. 

Tanmateix, en aquesta etapa consolidem elements fonamentals de la professió: les bases de l’estatut professional, el primer Codi Deontològic aprovat el novembre de 1989, i un desplegament important de l’activitat professional descentralitzada tot organitzant jornades en el territori, com les Jornades sobre els límits de la professió celebrades a Girona. També vam activar un sistema de comunicació més àgil, amb notes informatives i fullets que arribaven a casa dels col·legiats, i impulsar els primers fulls informatius territorials, com Lo Full a Lleida. A la vegada redissenyem l’estructura del Col·legi, creant comissions professionals i una comissió de cultura que treballava tant cap a dins com cap a fora que  organitzà un cicle de conferències a l’Ateneu sobre professió i ètica, que connectava la psicologia amb la ciutat.  

També vam donar molta importància als serveis jurídics i als aspectes fiscals i laborals en l’exercici de la professió, i a la relació amb els mitjans tot creant un gabinet de comunicació per reforçar-ne la relació.. Paral·lelament, els grups de treball anaven creixent: hi apareix el primer grup sobre presons i s’enforteixen altres com el de psicologia jurídica, el de toxicomanies i molts altres. En aquesta etapa publiquem el primer directori professional i establim una relació intensa amb les universitats, especialment la UAB, amb qui vam presentar el Col·legi i la professió. La formació era per a nosaltres una línia estratègica central tot advertint que les universitats tenia àrees molt desenvolupades també, però algunes mancances. En aquest sentit, el Centre d’Estudis Col·legials complementava, aprofundint o introduint àrees que encara no formaven part dels plans d’estudi. Un exemple que recordo és l’impuls a la formació en psicogeriatria, quan la psicologia de l’envelliment encara no estava incorporada al currículum de la UAB ni de la UB. 

En definitiva, treballàvem perquè el Col·legi fos una entitat flexible i oberta, tant a les transformacions de la professió com als canvis socials que marcaven els anys vuitanta. Al meu parer, tot plegat va construir una base sòlida per als desenvolupaments que vindrien posteriorment. 

Com era la relació amb les institucions públiques i les universitats en aquella època? 

Eren relacions molt imbricades. Teníem molt present la importància de la psicologia comunitària, que havia nodrit la pràctica de molts col·legues al territori. Recordo especialment els equips psicopedagògics del Baix Llobregat, impulsats per la Dolors Renau, així com els centres d’higiene i salut mental, i les aportacions de professionals com Pilar Gómez, José Leal, Ricard Cayuela i tants altres. També recordo la força del grup de toxicomanies i addiccions amb Salvador Badia, Andreu Obrador i Jordi Royo, que treballaven directament des de la comunitat. Eren pràctiques molt variades que ens ajudaven a veure que la psicologia havia d’estar present, per exemple en les situacions d’emergències, i oberta a les noves situacions i noves necessitats. 

La nostra participació institucional era molt intensa: formàvem part de diferents òrgans i espais de participació com Catalunya Salut – Barcelona 2000,  el Consell Municipal de Benestar Social, el Consell Assessor de Salut Mental, i altres espais on la psicologia podia fer aportacions 

No puc dir que en aquella època hi hagués la llavor de tot el que ha vingut després, però sí que hi havia llavors per construir un treball amb profunditat i compromís, que després ha fructificat en el creixement i la diversitat de la professió. 

Etapa com a degana 

Quins van ser els principals reptes del seu mandat com a degana? 

Quan penso en els reptes com a degana, visualitzo un triangle. D’una banda, hi ha la noció de compromís, entès en tota la profunditat de la paraula. El compromís vol dir implicació, vol dir dedicació, però també vol dir saber en què consisteix aquest comprometre’s i, per tant, ser capaç d’establir aspiracions i, alhora, límits. Aquest element és present des de l’inici i no neix exclusivament en relació amb la professió. Es fa arbre, s’amplifica, dins la professió, el grup inicial, però, ja era un grup compromès, abans de la seva implicació en el desenvolupament de la professió. 

La segona banda del triangle era el nucli dels valors. Em refereixo als drets humans, al respecte a la dignitat de totes les persones, a la consideració de les vulnerabilitats, a la responsabilitat que té la psicologia en relació amb el patiment i els malestars de la societat. Sabíem que la psicologia no podia “curar” tots els patiments ni totes les malalties que es generen en el nostre context social, defensàvem però que la professió té la responsabilitat de generar accions, criteris i maneres de fer que puguin contribuir a minvar-los o a prevenir-los. Entre els nostres valors hi havia també la voluntat explícita de fugir de les burocràcies i d’evitar que el Col·legi es convertís en una estructura rígida i distant. 

En la tercera banda del triangle situo la relació transparent amb els col·legiats i les col·legiades. Teníem la necessitat de compartir allò que fèiem, d’explicar tant els progressos com les dificultats; posar sobre la taula les fites assolides i també allò que no aconseguíem, per molt que hi esmercéssim molts esforços. Per exemple, no vam aconseguir el reconeixement sanitari fins molt més endavant, i això va fer que haguéssim de continuar aplicant l’IVA durant molts anys! La transparència  era un principi constant. 

Aquest triangle —el compromís, els valors i la transparència— va ser el fonament que ens va donar fortalesa durant el mandat. 

Si pogués tornar enrere, hi ha alguna cosa que faria diferent com a degana? 

No acostumo a mirar enrere amb aquesta perspectiva. No és una manera d’analitzar que m’acompanyi habitualment. Em sembla important, però, valorar la vigència d’aquest triangle que acabo d’explicar i la manera com enteníem l’ordenació de la professió des d’una responsabilitat que pertanyia als professionals. Això és un llegat molt clar de les discussions, de les reflexions i del treball compartit amb persones com Lluís Maruny, Núria Vendrell, Núria Camps -des de la perspectiva de la formació-,i també amb Albert Serra, que ens va acompanyar com a gerent durant molts anys. 

Situar la responsabilitat dels professionals és essencial, perquè significa que la pràctica no depèn només del que diu la llei. És a dir, es tracta de deixar de banda la idea “la llei diu això i, per tant, aquí comença i aquí acaba la nostra feina”. Justament, nosaltres pensàvem que la responsabilitat professional és la base per a la creativitat, l’adaptació i la innovació. Sense aquesta responsabilitat, no hauria estat possible construir la psicologia d’emergències, per exemple. Aquesta especialitat es correspon a una visió, la capacitat dels professionals d’identificar que encara queden zones d’ombra, que potser podem reduir o prevenir el patiment, i també, per descomptat, a preguntar-nos què podem fer i com per tal d’influir en les polítiques públiques per donar resposta a aquestes necessitats. 

El sentit de responsabilitat, que va ser tan present en aquells anys, és el que ha permès que la professió hagi continuat avançant i ampliant-se cap a nous àmbits. Així doncs, penso que no faria res diferent. La nostra manera de pensar i de treballar era coherent amb el moment, amb els reptes i amb els valors que ens guiaven. 

Quan miro actualment aquesta trajectòria, hi ha moments, diguem, curiosos. Per exemple, a les assemblees, quan demanes la paraula, has de dir el teu nom, cognoms i número de col·legiació. A mi em toca dir: “Soc Mercè Pérez-Salanova, col·legiada número 1”. Hi ha persones que reaccionen amb sorpresa i, a la sortida, em diuen: “Ah, existeix una col·legiada número 1? I encara està viva!”. Això fa pensar com de lluny pot ressonar la història. Certament en aquesta entrevista estem parlant de cinquanta anys enrere, de l’any setanta-cinc. Hi ha moltes promocions de psicòlegs i psicòlogues que s’han anat incorporant al Col·legi. Sincerament, em sento molt contenta del treball que vam fer. Va ser una feina compartida, amb moments d’inquietud o de malestar, naturalment, però sempre amb un sentit de projecte col·lectiu. 

Mirada al futur 

Quin consell donaria als psicòlegs joves que comencen ara? 

És una pregunta suggerent. Potser també aquí acabarem fent un triangle, tot i que no n’estic segura. El primer que els suggeriria és la importància d’una mirada que combini el trajecte passat i el futur. Vivim en una època, i ho sabem molt bé com a psicòlegs, marcada pel presentisme. El presentisme no ajuda gaire a mantenir l’equilibri emocional. Per tant, ens toca afavorir una mirada que integri passat, present i horitzó. Pensar d’on venim, on som i cap a on volem anar. 

L’altra cosa que crec essencial és alimentar un pensament crític. Res em sembla pitjor que els psicòlegs “bobalicons” o massa convencionals. Ens toca tenir pensament crític perquè vivim en un món que facilita moltes formes d’alienació quotidiana. I no parlo pensant només en la psicologia clínica; treballis on treballis -a presons, en una empresa, en la gestió de relacions amb proveïdors o en qualsevol altre entorn- necessites una capacitat analítica, argumentativa i també una metareflexió constant sobre com estàs pensant i com estàs argumentant. El pensament crític no és la queixa: és capacitat d’anàlisi i d’autorevisió. 

També crec que és important entendre que les societats les fem entre tots, i que el que podem fer com a actor col·lectiu, des del Col·legi, forma part de la nostra responsabilitat. I, per tant, també els suggereixo que s’impliquin. Ja sé que les juntes generals poden resultar feixugues i que la vida que portem pot ser dura o duríssima: responsabilitats familiars, criatures petites, treballs en condicions precàries; i, sovint és difícil arribar a l’hora en què es fan les assemblees. També de vegades hom pot pensar que allà no s’hi parla del que “m’interessa” o que “no em faran cas”. Penso, però, que és molt important que els psicòlegs i les psicòlogues estiguem amatents al que fa la Junta de Govern. Perquè el Col·legi no és la Junta: la Junta és un òrgan que proposa i executa, però no oblidem que l’assemblea és qui aprova. Si no hi som, si no hi participem, fem un cert abandó de responsabilitat. El Col·legi és una institució democràtica, tenim unes regnes que podem fer servir, i ens pertoca fer-ho. 

Som en un moment social on cal rescatar creativament els valors del respecte a les persones, la diversitat, els drets i la responsabilitat ciutadana. I la nostra professió té, a més d’una responsabilitat deontològica, una responsabilitat pública, en el sentit de contribuir al bé comú. Si no treballem això, si no fem que la nostra Junta de Govern també ho treballi, el dia a dia pot acabar menjant-nos. I la professió pot créixer en quantitat, però perdre “color”, quedar-se en tons grisos en lloc de tenir els tons verds, blaus, vermells, taronges o liles que, almenys a mi, em semblen que necessitem i que voldria per als meus fills, els meus nets i les futures generacions. 

Si hagués de definir el COPC en una sola paraula, quina seria —i per què? 

No tinc una sola paraula. De veritat que no. Però si hagués d’aproximar-me, penso en la paraula respecte. Respecte a la vida; respecte a la dignitat; respecte al compromís i al que representa treballar des d’aquests valors. Potser no és una sola paraula exactament, però és la que més s’hi acosta.