Per Rut Garcia, psicòloga forense, mediadora familiar i coordinadora de parentalitat, i membre del Grup de Treball Coordinador de parentalitat en les separacions d’alta conflictivitat del COPC.

Paraules clau: mediació familiar, mediació i menors d’edat, avaluació del grau de maduresa, intervenció amb infants i adolescents, perspectiva d’infància.

Resum: En un procés de mediació familiar, en el qual dos progenitors intenten acordar allò que és més beneficiós pels seus fills i filles cal plantejar-se si la participació directa d’aquests nens, nenes i adolescents és necessària i adient. Així mateix, caldrà valorar les diferents variables que intervenen en aquest procés de mediació i ajudar a decidir conjuntament amb els progenitors la conveniència o no que els seus fills hi participin directament.

L’article 12 de la convenció internacional sobre els drets dels infants exigeix als mediadors dotar-los d’un espai on els infants i adolescent puguin expressar les seves opinions. Tanmateix, tot i que molts processos de mediació familiar se centren en el benestar dels infants i adolescents, normalment aquests no s’inclouen en aquest procés i, habitualment, els desitjos i opinions dels fills i filles s’incorporen a través dels progenitors. Des de la perspectiva d’infància, en moments de crisis, els infants i adolescent necessiten un “agent d’enllaç” que actuï de suport quan les famílies es trenquen. És possible que els mediadors i mediadores puguem ser aquest “agent de transició” que els ajudi a encaixar els canvis en la seva vida familiar?

INTRODUCCIÓ

El tema dels infants, en qualsevol context professional, sempre provoca preguntes importants, delicades i complexes: sobre els seus drets i sobre el seu benestar; sobre el seu paper en la presa de decisions i què s’entén per la seva «participació»; sobre els tipus de decisions que s’han de prendre en circumstàncies que sovint tenen efectes profunds i duradors; sobre el que els mateixos infants pensen i volen; i sobre la necessitat d’equilibrar els interessos respectius i possiblement contraposats amb les opinions i desitjos de les seves famílies d’origen.

Quan com a mediadors i mediadores ens plantegem si seria convenient la participació d’un infant o adolescent en el procés de mediació que segueixen els seus pares no hem d’esperar que la mediació familiar solucioni la manca de prestació d’altres serveis possiblement més adequats per als infants (teràpia infantil, teràpia familiar, recursos de lleure…), però hem de valorar si aquest procés podria ajudar-los d’alguna manera.

Des d’aquesta perspectiva, estarem d’acord si pensem que els infants i adolescent necessiten ser escoltats pels pares al llarg de tota la seva vida, no només quan hi ha un conflicte entre progenitors, i que les necessitats de tots els infants en situacions de ruptura familiar mereixen ser reconegudes i satisfetes, no només quan els seus pares participen en processos de resolució de conflictes.

Altrament, cal ponderar aquesta presumpció privilegia, en la qual l’infant té dret a participar directament en un procés de resolució de conflictes per sobre de totes les altres consideracions. En aquest sentit, cal que tinguem en compte diferents variables: la idoneïtat de les circumstàncies o del procés, la idoneïtat del conflicte o de les parts, les opinions dels pares i sobretot la discreció professional del mediador.

Hem de valorar detingudament aquestes variables, ja que els infants probablement no es beneficiaran de participar directament en la mediació en determinades circumstàncies, per exemple, quan els pares estan molt desbordats o són psicològicament incapaços de fer ús de la informació que se’ls dona; quan el conflicte entre ells és alt; quan hi ha problemes de salut mental que impedeixen relacions de treball positives; quan hi ha dificultats cognitives en els infants (de particular importància atès el nombre creixent de nens que són diagnosticats amb trastorns del neurodesenvolupament); quan els infants poden ser manipulats per un dels pares; quan els mediadors se senten insuficientment equipats o qualificats; o fins i tot quan els pares estan d’acord sobre les necessitats dels seus fills i cooperen junts.

Si bé en la majora de casos els infants volen participar en la presa de decisions quan els seus pares se separen, independentment de si els pares van als Tribunals o no, cal considerar que participar en la presa de decisions pot posar els infants en una posició difícil. Per aquest motiu, s’ha d’establir una distinció entre el desig dels infants de ser inclosos en certs aspectes del procés de presa de decisions i de sentir que les seves veus estan escoltades i es tenen en compte, i la càrrega que tenen els infants de sentir que han tingut “l’última paraula» en les decisions que els afecten.

Pel que fa al pes que s’ha de donar a les opinions dels infants, és ben sabut que les opinions que expressen els NNA poden canviar, especialment en arribar a l’adolescència. En aquest sentit, les conviccions més apassionades expressades per un infant o adolescent en el moment de la ruptura poden canviar més endavant i arribar a ser lamentades més tard.

Quan es tracta de considerar l’opció de consulta directa d’aquest nen, els mediadors i les mediadores exerceixen una forta responsabilitat professional i ètica d’ajudar els progenitors a determinar la idoneïtat i la capacitat dels seus fills i filles per participar i beneficiar-se de la seva participació directa en aquest procés.

Perquè, per damunt de qualsevol altre objectiu, no hem d’oblidar que com a mediadors i mediadores tenim l’obligació de vetllar i cuidar el benestar dels nens, nenes i adolescent, fent que els progenitors els vegin presents durant tot el procés de mediació, no només quan hi participen directament.

«Els fills i les filles sempre han de tenir paper principal en un procés de mediació»

El motiu és que moltes vegades els acords que es tracten durant el procés es basen en la consecució d’uns pactes que normalment busquen millorar el seu desenvolupament.

QUAN LA INTERVENCIÓ DELS INFANTS I ADOLESCENT EN UNA MEDIACIÓ POT SER ÚTIL?

La participació d’un nen, nena o adolescent en un procés de mediació familiar ha de ser sempre opcional i dependrà fonamentalment de l’edat i de la seva maduresa i, en qualsevol cas, sempre que els dos progenitors estiguin d’acord amb la seva participació. Igualment, cal emmarcar correctament la seva participació i explicitar que els fills i filles no decideixen. En aquest sentit, és molt important no delegar en l’infant o adolescent la decisió, ja que les decisions recauen únicament en els progenitors i cal definir prèviament l’objectiu de la seva participació i el que es derivarà posteriorment.

Trobem llavors argumentació a favor: per conèixer les seves opinions i visions; perquè també ells coneguin les argumentacions dels seus progenitors. Poden ajudar a desbloquejar temes que els repercuteixen. Els adolescents solen mostrar-se força implicats en aquests temes. Poden tenir una idea o un pla que pot ser útil com a punt de partida abans de començar el procés. Pot ser que la seva presència el facin tenir més en compte.

«La majoria d’infants i adolescents que participen en un procés de mediació se senten més informats i tranquils»

En general, els infants i adolescents volen estar informats, ja que els aporta seguretat sobre el camí a seguir en un moment d’incertesa i canvis en les seves vides. Sentir-se més informats pot ajudar-los a reduir la seva ansietat. El reconeixement que les seves vides es veuran afectades és la raó principal per la qual els menors d’edat desitgen participar. Així mateix, els agrada la idea que als pares els interessen les seves opinions.

Però també hi ha argumentació en contra: aquests arguments van dirigits a la consideració que els pot resultar intimidant i estressant. En aquest sentit, és important que el menor d’edat i el mediador acordin què els explicarà als progenitors, a fi que aquests se sentin tranquils per poder expressar les seves opinions i sentiments lliurement. Per una altra banda, no seria adequat que els fills i filles participessin en un procés de mediació si els progenitors ja tenen una idea clara i acordada o algun dels dos no està d’acord en la seva participació.

VALORACIÓ DEL GRAU DE MADURESA D’UN INFANT O ADOLESCENT

La maduresa psicològica en un menor d’edat és difícil de definir. L’APA (l’American Psychological Association) va constituir un grup d’especialistes que va redactar un informe tècnic pels jutges en què es contestava la següent pregunta:

«A quina edat, o quan, un adolescent pren decisions com un adult?«

A partir d’aquí, es va produir una renovació conceptual interessant per a la psicologia moderna. Fins aleshores, es coneixia que els nens i els adolescents arribaven a la maduresa intel·lectual al voltant dels 12 anys (com mostrava J. Piaget a la dècada dels 50 del segle passat), la seva «identitat adulta» s’assolia sobre els 16-18 (com va descriure E. Erickson al voltant dels anys 60) i el seu «desenvolupament moral» cap al final de l’adolescència, també sobre els 16-18 anys (com va proposar L.Kohlberg als anys 70). Per tant, la resposta de la psicologia era, basant-se en estudis de mitjan del segle XX, que els adolescents prenien decisions com els adults a partir dels 18 anys.

Aquesta resposta no és només tradicional, sinó que ja ha quedat obsoleta.

L. Steinberg (2007, 2008) i el seu equip d’investigadors varen publicar diversos articles en què anunciaven la seva interpretació del que ells anomenen “maduresa psicosocial«. La maduresa psicològica és una complexa construcció multidimensional. A més de la intel·ligència, inclou tres dimensions del temperament i de la personalitat: impulsivitat/ cerca de sensacions, independència personal /autonomia i responsabilitat/reflexió sobre el futur.

Cada dimensió té el seu propi curs de desenvolupament; és a dir, els processos que condueixen a la maduresa no són sincrònics. No hi ha cap «edat de maduració general»: la maduresa pot començar als 12-13 anys i acabar als 21-23 anys, depenent de la dimensió.

La maduresa psicosocial consisteix en la presa de decisions i l’execució de conductes psicosocials, en les quals influeixen les disposicions esmentades. Aquesta influència és conjuntament i ponderada a les demandes de la situació.

Per una altra banda, si prenem com a referència les escales proposades per Morales (2012), trobem el següent:

1. Orientació al treball: predisposició per atendre les pròpies responsabilitats o obligacions acadèmiques i la vida diària
2. Autonomia: independència responsable de l’adolescent en relació amb les seves amistats, familiars o altres persones, prenent la iniciativa sense excessiva influència externa
3. Identitat: coneixement que té l’adolescent sobre si mateix

Igualment, cal tenir en compte que aquestes tres facetes no sempre es desenvolupen en el mateix moment. Ens podem trobar adolescents molt madurs, és a dir, que prenen decisions de forma responsable, assumint les conseqüències dels seus actes i tenint en compte les seves necessitats i motivacions, per la qual cosa presenten una elevada orientació al treball, una elevada autonomia i una identitat consolidada.

Però també ens podem trobar amb adolescents que són especialment immadurs, que presenten conductes infantils, sense assumir obligacions, sense preocupar-se pel futur, i amb una gran dependència caps als altres, per la qual cosa es caracteritzen per una baixa orientació al treball, baixa autonomia i una identitat no consolidada.

No obstant això, alguns adolescents maduren abans en alguns aspectes que en altres, la qual cosa dona lloc a altres perfils de comportament, que es podrien qualificar de pseudomaduresa. Per exemple, alguns adolescents es caracteritzen per una elevada edat subjectiva (es senten més grans del que realment són), i tenen una alta necessitat de ser independents i prendre decisions, però presenten poca responsabilitat o interès per les seves obligacions. Serien adolescents amb una elevada autonomia, però una baixa orientació al treball, fet pel qual relacionarien maduresa i edat únicament amb la llibertat i la diversió, però no amb les responsabilitats que comporten. Un altre cas pot ser responsable, assumeix les seves obligacions, tanmateix no es coneix bé a si mateix, la qual cosa pot implicar inseguretat i dificultats per prendre decisions sobre el seu futur (alta orientació al treball i baixa identitat). I un altre seria un adolescent independent, al qual li agrada prendre les seves pròpies decisions, però sense una identitat consolidada, i sense atendre les seves obligacions, per la qual cosa no es tracta d’un adolescent responsable, que pugui assumir les conseqüències derivades de les conductes pròpies d’un adult.

Això no obstant, algunes orientacions imprescindibles que ens poden ajudar en la pràctica professional serien:

1. És del tot necessari tenir un coneixement previ de l’adolescent a escoltar, que ajudarà a saber en quin grau estan desenvolupats els components de la maduresa abans ressenyats. Per obtenir aquest coneixement, caldrà informar-nos sobre el funcionament del menor d’edat en aquests tres àmbits:

a.- Àmbit acadèmic (rendiment, adaptació, ritme d’aprenentatge, dificultats…)

b.- Àmbit social ( relacions que estableix amb el grup d’iguals, capacitat de lideratge o submissió als altres, desinhibició-inhibició, dependència-independència, participació-actitud reservada, conductes disruptives-normativitat, senyals identitàries en la indumentària…).

c.-Àmbit personal (si pren decisions de forma quotidiana, responsabilitats que assumeix, actitud conformista-inconformista, aficions, capacitat d’argumentar, habilitats comunicatives, regulació emocional, autoconfiança…)

Aquest coneixement pot trobar-se en l’escolta dels progenitors durant el procediment o en informes que ens aportin.

Per una altra banda, és del tot cabdal, en el procés d’escolta de l’adolescent, dotar-lo d’autonomia en el procés de presa de decisions. Per aconseguir-ho caldrà garantir que l’infant o adolescent:

a.- disposa i comprèn adequadament tota la informació al voltant de la seva participació: objectiu, ús de la informació que proporcioni i caràcter no-vinculant de les seves manifestacions.

b.- tingui la llibertat a decidir si vol exercir el dret a ser escoltar, o no c- tingui la llibertat a decidir quina informació vol compartir, o no.

En conclusió, l’avaluació del grau de maduresa i de la maduresa psicosocial estarà sempre relacionada amb un tipus concret de decisió i dependrà també del període evolutiu en el qual es trobi l’infant o adolescent i de les seves circumstàncies i experiències.

LA INTERVENCIÓ AMB UN NEN, NENA O ADOLESCENT

En primer lloc, cal preparar detingudament l’entrevista amb el nen:

Quin és l’objectiu? De què parlarem? Què se li dirà abans? Qui li dirà?

També és molt important l’espai: ha de ser acollidor, amb joguines (si s’escau), colors per pintar, galetes, aigua, mocadors… En un primer moment, cal fer primer preguntes sobre la seva quotidianitat: temes escolars, extraescolars, amistats, temps d’oci a fi que vagin agafant confiança amb nosaltres.

Hem de respectar si l’infant o adolescent no vol parlar sobre alguna qüestió i emmarcar el procés: per què ha vingut i quin és l’objectiu. Preguntar-li si li sembla bé participar o no i pactar què se li traslladarà als seus progenitors.

«En cas de més d’un menor d’edat, cal reservar un espai individual per a cadascun»

D’aquesta manera s’assegura que el NNA pugui expressar una opinió diferent a la dels seus germans o germanes.

Un altre tema que cal tenir en compte quan s’intervé amb un nen, nena o adolescent és la seva possible simptomatologia. Quan es produeix una ruptura conjugal sovint els infants poden presentar un seguit de simptomatologia negativa que cal tenir en compte (culpabilització, evitació, por, enuig…). La comunicació és una de les principals eines per evitar que el nen senti aquests malestars.

Així mateix, quan es treballa amb infants i adolescent és important conèixer les següents qüestions:

1. Quina és la relació entre el menor d’edat i cada progenitor? Vincle? Comunicació?
2. Com es percep el nen, nena o adolescent a si mateix? Autoestima? Identitat?
3. Quin és el seu grup de referència? Activitats de lleure? Aficions, gustos?
4. Quin és l’estil educatiu dels progenitors? Flexible i dialogant o bé rígids i exigents?

La forma d’interaccionar amb un nen, nena o adolescent serà similar a com ho fem amb els pares. Al respecte, és important que els convencem de les bondats de la mediació i que participar en ell pot revertir-li en avantatges. És important ser totalment empàtic amb ells. Assegura-li que no és el responsable del conflicte, però que pot formar part d’una possible solució. L’escolta activa és crucial durant tot el procés de mediació, però especialment quan parlem amb infants: cal que senti que l’entenem i que és valuós el que ens explica (per això li preguntarem, farem resums…), que ens prenem seriosament el que ens diu, importància de crear un clima de confiança i sinceritat, la qual cosa afavorirà que ens accepti com ajudadors. Importància de fer preguntes obertes, aquelles que poden ser respostes amb moltes paraules i preguntes circulars, que presentin el conflicte des de diferents perspectives.

RISCOS ASSOCIATS

Cal tenir en compte que també hi ha riscos en el moment en què un nen, nena o adolescent participa directament en un procés de mediació:

1. Manipulació d’un dels progenitors al menor d’edat: la preparació prèvia amb els progenitors, la possibilitat de negar-se a participar i les habilitats del mediador/a són aspectes essencials per prevenir aquesta manipulació.
2. Risc de que els progenitors no escoltin els seus fills i filles: aquest risc existeix amb la mediació o sense, però si s’inclouen en el procés almenys hi ha un altre adult que pot transmetre el missatge de l’infant als progenitors, tot i que de vegades els és difícil d’acceptar. Altrament, tot i que els progenitors desestimin el desig del nen, nena o adolescent almenys és important que el coneguin.
3. Importància de filtrar la informació que ofereix el menor d’edat: els missatges que poden ferir a algun dels progenitors cal que siguin reformulats pel mediador/a de forma positiva. Pels infants la capacitat que el mediador/a filtri el seu missatge els permet ser més honestos. Pels nens, nenes o adolescents és més fàcil ser menys complaents amb un tercer perquè no hi ha connexió emocional. Filtrar el missatge de l’infant afavoreix a que aquest se senti més tranquil a l’hora d’expressar les seves opinions, evitant ferir als seus progenitors.

L’experiència professional ens diu que no és habitual que els infants o adolescents participin en un procés de mediació però hem assenyalat que aquests poden sentir-se beneficiats, ja que se senten més informats, tranquils i respectats. En aquest sentit, quan els pares es prenen seriosament la seva responsabilitat d’escoltar els desitjos dels seus fills, i quan es faciliten les veus dels joves en aquests processos, l’experiència pot ser empoderadora, amb beneficis que van molt més enllà d’ajudar simplement els seus pares a arribar a acords.

Finalment, recordem que el paper que representen els nens, nenes o adolescents en una mediació és sempre de protagonistes absoluts, tant si estan presents com si no, perquè els acords que es prenguin van en direcció a atendre les seves necessitats. Per això, és important mantenir la imatge dels fills i filles sempre present durant tot el procés de mediació, per no desviar l’atenció d’aquest aspecte.

CONCLUSIÓ

Com és habitual, no hi ha receptes simplistes per obtenir millors resultats per als infants i adolescents els pares dels quals participen en la mediació familiar. Una decisió professionalment adequada per a la consulta directa d’un infant en el procés de mediació requereix una consideració acurada de totes les circumstàncies de cada família, l’aprovació del mediador, el consentiment de cada progenitor i la voluntat de l’infant o jove a participar. Alguns pares en conflicte poden estar massa disposats a absoldre’s de les dificultats de la presa de decisions conjunta; els desitjos dels infants, per molt forts que siguin, no poden ser concloents; ni tampoc es pot considerar de manera fiable que els infants siguin els millors jutges dels seus propis interessos a llarg termini.

Per acabar, cal tenir en compte que necessitem una supervisió reguladora millorada de la pràctica de la mediació familiar per incloure formació especialitzada i protocols de pràctica per a mediadors sobre temes com ara les necessitats especials (neurodiversitat en particular) i la consciència intercultural i de gènere.

BIBLIOGRAFIA
Experiences of Child- Inclusive Mediation, Mapping study.

Marian Roberts. Children in Family Mediation: A Rights Approach or the Right Approach. Amicus Curiae, Series 2, Vol 5, No 2, 256-274 (2024).

Judith Romero Ramírez. El papel que ocupan los menores en la Mediación familiar. Trabajo de Fin de Máster.

Mikel Abal, Raúl Rodríguez y Pilar Marijuan. EQUIPO DE MEDIACIÓN DEL IRSE-ÁLAVA Procedimiento de Mediación Familiar con Menores Implicados.

Rodríguez-Domínguez, C., Roustan, M., (2015). Inclusión/ Focalización de menores en mediación familiar: Revisión de estudios y propuestas futuras. Papeles del psicólogo, 36(3):198-206. Universidad de Barcelona.

Tejedor, M.A., (2012). El interés de los menores en los procesos contenciosos de separación o divorcio. Anuario de psicología jurídica. 22: 67-75. Colegio oficial de psicólogos de Madrid.

Guía para la evaluacion forense de la madurez psicológica en el ámbito penal. Col·legi de Psicologia de Catalunya.