Eric Cozodoy: «Cal vetllar per la desmedicalització del malestar emocional»

Espanya és el segon país europeu amb més consum d’ansiolítics i el tercer amb més consum d’antidepressius, segons dades de l’OCDE. La dificultat d’accès a professionals de la salut mental i els pocs recursos del SNS semblen ser alguns dels motius. Per sort, aquesta tendència de sobreconsum innecessari comença a revertir-se, gràcies a iniciatives com la del centre d’atenció primària El Pla de Sant Feliu de Llobregat. Una intervenció que ajuda les persones que volen deixar els antidepressius i les benzodiazepines, capitanejada pel psicòleg sanitari i Referent de Benestar Emocional (RBEC) Eric Cozodoy, amb qui vam parlar d’aquest «treball de servei i vocació» que està a punt de validar molts bons resultats.

Què és el protocol de desprescripció col·laborativa de psicofàrmacs del qual formes part?

És un programa que vetlla per la no-medicalització o per la desmedicalització del malestar emocional. En termes més clínics, seria no iniciar o desprescriure psicofàrmacs, ja sigui benzodiazepines o antidepressius. En el cas que hi hagi un ús que no s’ha revisat correctament, moltes vegades des de fa dècades, podem identificar aquestes persones i començar el procés de retirada del psicofàrmac d’una forma voluntària, gradual, progressiva i també reversible.

El teu centre, El Pla de Sant Feliu de Llobregat, és pioner en aquest programa?

A nivell de benzodiacepines, altres CAP ho havien fet abans que nosaltres, però expandir el projecte pilot a la retirada d’antidepressius sí que és una cosa que crec que és innovadora.

Què passa quan la persona sent massa malestar durant aquest procès de retirada?

Si sent els símptomes de la discontinuació d’una forma que és molt intolerable, es pot aturar, es pot alentir o es pot tirar enrere. En aquest sentit el procés és reversible, però sempre intentem que sigui el més segur possible per a la persona, perquè, al final, la intervenció, aquesta retirada, és pel benefici de la persona.

Com comença tot el procès?

Hi ha tres vies:

La demanda espontània, quan la persona veu que no necessita la medicació perquè ja porta ja temps estable, i es diu: «per què he de seguir prenent això».
També pot ser que el professional sanitari, normalment de medicina o infermeria de família, que ja coneix la persona i la seva trajectòria vital, valori des del seu criteri clínic que aquest fàrmac ja no és necessari, que es pot retirar. I em deriven el cas.
Per últim, directament des del meu marc d’intervenció com a psicòleg RBEC, ja sigui des de la consulta o des dels grups de suport que faig, puc detectar que aquesta persona també compleix aquests criteris d’estabilitat psicològica, emocional, social, contextual, i que el psicofàrmac, en el seu cas, ja no és necessari.

Sou un equip multidisciplinar.

Sí, hi ha medicina de família, infermeria, treballadors socials, auxiliars d’infermeria, administratius, jo com a psicòleg …

Tu sol?

Jo com a psicòleg RBEC sí, estic sol al meu centre.

Costa de creure que hi hagi persones que porten dècades (!) prenent un medicament que ja no hauria de prendre.

Sí, però és cert: hi ha persones que porten potser 10, 15 o 20 anys de més.

«He vist persones amb un curs clínic de 30 anys amb benzodiazepines, i li hem pogut treure»

Creus que això respon una mica a un canvi de paradigma?

Sí, poder incloure professionals al sistema de salut, la majoria de la psicologia, respon a aquest canvi de paradigma, de poder no només mirar els temes biològics, sinó també veure tot el context de la persona. Ara volem entendre el funcionament del símptoma, a què respon.

Tot i que som un país dels països europeus que prescriu més psicofàrmacs.

És que de vegades la persona té una situació, posem per cas una pèrdua recent, i el metge, que la vol ajudar a pal·liar el seu patiment, li acaba prescrivint un psicofàrmac en un moment de dol natural. És a dir, que amb aquesta inèrcia de voler ajudar la persona a que pateixi menys, amb molt bona intenció, amb molt bona voluntat, se li prescriu un psicofàrmac que s’acaba cronificant. Per sort, les últimes actualitzacions en recerca ens mostren tots els efectes secundaris, tant de les «benzos» com dels antidepressius.

Quins són aquests efectes secundaris?

Principalment, el deteriorament cognitiu. I també la fragilitat física en el cas de les benzodiacepines.

Física?

Sí, amb més probabilitat de fractures. No vol dir que, si en prens, sí o sí passarà això, però tens més probabilitats. I, en gent gran, la recerca sobre antidepressius ens diu que no només multiplica el deteriorament cognitiu, sinó que en persones que ja tenen demència seguir prenent antidepressius augmenta bastant el risc de mortalitat.

El psicòleg i RBEC Eric Cozodoy, durant la seva entrevista amb Psiara.

Llavors, des d’una perspectiva de salut, és molt important no pensar únicament en el present, poder resoldre aquesta situació. El tema és que, si no es revisa, si no es planteja una data de la final del tractament farmacològic, almenys s’ha d’anar revisant realment si és necessari perllongar-lo o no, fins a quin punt pot ser iatrogènic o perjudicial.

Quina disponibilitat de temps tens amb cada pacient?

Igual que altres professionals de la psicologia del sector públic.

És a dir, poca.

Bastant poca, però és un tema en el qual s’hi està treballant. El sistema ha anat integrant la nostra figura des del 2021, i poc a poc es van ampliant les competències i es va refinant la cartera de serveis. Al final, la perspectiva comunitària és la base d’aquesta intervenció, la mirada interseccional que permet veure quines són les necessitats.

Com heu tirat endavant el projecte?

Vam fer dos pilots. El primer, amb la retirada de «benzos». Ho vam començar el 2024 i fins a avui. Vam fer una primera avaluació quantitativa, més a nivell intern, per poder veure realment quins són els diferents fàrmacs, els percentatges de retirada completa i parcial, si algú havia tingut alguna recaiguda, si algú volia alentir el procés o deixar-lo per més endavant… Els resultats van ser positius i ara ho estem expandint a la retirada d’antidepressius.

Quina diferència trobem entre retirar antidepressius i benzodiacepines?

En el cas dels antidepressius, ha de ser més personalitzat pel fàrmac i per la dosi. Hi ha més diversitat de fàrmacs entre pacients, i la retirada s’ha de fer més personalitzada. Ara bé, més enllà de les pautes de reducció, dels criteris clínics que poden ser diferents per un perfil com per l’altre, la intervenció del RBEC és la mateixa. Ja sigui seguiment individual o grups de suport, principalment de meditació mindfulness. També donem material psicoeducatiu en paper, perquè puguin tenir tant les pautes per escrit com diferents recursos d’autogestió emocional a casa. I també hi ha un telèfon.

Quins resultats esteu observant, d’un fàrmac i de l’altre?

Justament ara estem començant amb la implementació. Ja tenim tot el protocol validat. Ha estat una validació, diguem-ne, «multicapa»: unitat de farmacoterapèutica (especialistes farmacèutics d’atenció primària), psiquiatria de suport, referents de salut mental, equip directiu i jo mateix. Després l’equip directiu el va aprovar i validar, i després el van comunicar a tot l’equip assistencial, perquè tots els professionals de l’equip tinguin clar quins són els criteris per poder retirar el psicofàrmac.

Voleu sensibilitzar tot l’equip.

Sí, perquè puguin integrar aquesta mirada, perquè, malgrat l’alt ritme de treball, puguin tenir aquestes «palanques il·luminades» i, per exemple, donin només les pastilles necessàries, posem per cas benzodiazepines, per a la ansietat i l’insomni.

A més, també estem treballant en un full informatiu en el qual s’expliquen els criteris i què implica la retirada, quins símptomes poden apareixer i quant poden durar, etc., amb un llenguatge accessible i entenador per a qualsevol persona.

És clar, la persona és qui més ho ha d’entendre.

Exacte. Per això, elaborem un full personalitzat pel pacient. Molt visual. Assenyalem quina és la dosi que està prenent i quina és la pauta de retirada que ha de seguir per aquesta dosi. És una forma de poder comprovar amb la persona que realment ha comprès tots els criteris, que es veu reflectida i es compromet en aquesta intervenció. No és només un subjecte passiu.

I si la persona mira el full i us diu «No estic preparada»?

Ella decideix. És ella qui sap millor si està en un moment prou estable i es veu preparada.

«No es tracta de retirar el fàrmac per retirar-lo, sinó de poder pensar bé el cost-benefici de la retirada»

Si el cost supera el benefici, òbviament no s’ha de retirar.

En quins casos seria contraproduent?

En persones, per exemple, que estan en una crisi personal, un dol recent, un canvi de feina, amb conflictes familiars, molt estrès, o inclús persones que potser tenen altibaixos i que quan el baix és fort realment se desestabilitza molt. En aquests casos considerem que la persona no té suficient estabilitat com per treure un suport farmacològic. Perquè, al final, la pastilla és un suport.

I en quins casos sí funciona?

En casos com el que he atès avui mateix: una persona que ha fet un procés de retirada total de Diazepam, està molt estable, ja dorm bé, sense necessitat de fàrmac, està més o menys sense altibaixos, bastant tranquil·la, té un futur…

Que això no treu que pugui tenir un síndrome d’abstinència.

Però sabrà com reaccionar si li passa: sap que s’ho ha de prendre com un procés natural, que pot durar uns dies, com a molt dues setmanes, i quins són els possibles símptomes. Per exemple, aquesta persona que et deia està prenent Citalopram, doncs amb la dosi que pren i amb aquesta presentació, ha de seguir una pauta determinada. Llavors, com que ja havia fet un treball previ amb nosaltres, no s’ha de fer una intervenció més profunda, simplement se li fa un seguiment telefònic periòdic per comprovar que no hi ha problema en aquest procés. En el cas que hi hagués algun problema, s’hauria de citar i veure si cal intensificar la intervenció.

Hi ha un altre usuari que m’ha comentant que ell sol ha començat a deixar-ho. Llavors jo li he explicat les pautes perquè no tinguès problemes, i que li faré un seguiment. En aquest cas, se li ha ofert participar en un grup de mindfulness, però ha dit que no necessitava un suport, que estava bé, i llavors li he explicat les pautes per a garantir la retirada segura, i que tindrà un seguiment telefònic.

Quin és el el risc més gran que pot córrer una persona que vol deixar els fàrmacs?

No hi ha risc realment, perquè com és un procés on la persona està acompanyada, hem fet un cribatge inicial, una segona exploració, una avaluació amb la persona…

Entesos. Però què li pot costar més?

L’únic repte és que la persona no pugui arribar al final del procés, perquè aquests símptomes de discontinuació del consum siguin intolerables o molt desagradables, i la persona senti que hi ha més cost que beneficis. Llavors, o ho fem més lent, en més setmanes, o ho aturem. No és una retirada definitiva, pot ser fer un sot temporal, deixem que passin unes quantes setmanes més, el que faci falta, i després veiem si seguint la pauta torna a anar bé. Si no, podem parar perquè, potser, pel motiu que sigui, la persona no es veu ara perfecta per deixar-ho. Ho podem reprendre més endavant o deixar-ho en stand-by fins que la persona usuària ens ho torni a demanar.

Com definiries aquesta síndrome d’abstinència?

Un efecte «rebote»: ansietat, insomni, inquietud, marejos, nàusees… Cada persona pot presentar diferents símptomes.

Quin objectiu final teníeu al cap quan vau iniciar aquestes intervencions?

Que les persones puguin fer front a les dificultats i a les situacions de la vida amb més confiança, amb més capacitat de poder afrontar-ho sense un suport farmacològic.

Quan consideraríeu que he tingut èxit?

L’èxit ve per dos costats. En el cas de les persones, per exemple, les que porten molt de temps prenent un psicofàrmac i aconsegueixen una retirada parcial, posem de 2 pastilles a 1, ja és significatiu. En altres persones, una retirada total és òbviament un èxit. L’èxit és relatiu, depèn de cada cas. I, a nivell de programa, si aconseguim sensibilitzar tant a les persones com als professionals per promoure la no iniciació, això seria el major èxit.

«El major èxit no es basa en treure, sinó en no començar»

Però, clar, de moment aquesta sensibilització només la feu al vostre centre. Hi ha alguna intenció d’exterioritzar-ho?

Justament l’hem presentat a una jornada territorial de projectes, per intentar que més equips es puguin sensibilitzar, vegin que aquesta és una oportunitat, una possibilitat. Això ja seria un canvi.

Esteu ultimant la validació de la intervenció, per tenir resultats definitius sobre el paper. Ets optimista respecte d’aquests resultats que obtindreu?

Sí. Estem segurs que anirà bé.

El vostre eslògan seria…