Mentre les dades sobre suïcidi continuen sent alarmants tant al nostre país com arreu, la investigació, els recursos i l’esforç de milers de professionals de la psicologia, afortunadament, també s’incrementen. Parlem del present i futur d’aquesta problemàtica amb Francisco Villar Cabeza, doctor en Psicologia per la UAB amb 13 anys d’experiència en aquest àmbit, i coordinador del Programa d’Atenció a la Conducta Suïcida del Menor a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

Situació actual

Doctor, com ha evolucionat la conducta suïcida en infants i adolescents durant els darrers anys?

Ha mantingut una evolució paradoxal, amb un considerable augment de la problemàtica però en paral·lel a un notable increment de recursos adreçats a disminuir i abordar la conducta suïcida, com ara: campanyes de conscienciació i sensibilització, incorporació de programes específics, implantació del Codi de Risc Suïcidi (CRS) i creació del PLAPRESC, implantació de protocols a les escoles i creació de programes com el B×B del Departament d’Educació, implantació dels nous telèfons de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona (900 925 555) i del Departament de Salut (061), i, a nivell estatal, el 024, a més de la creació d’associacions de supervivents (DSAS, l’Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi i altres).

En conclusió, i donats els esforços i els recursos implantats, la problemàtica hauria d’haver millorat.

«Malauradament, hem estat testimonis d’un increment continuat de la conducta suïcida, amb un inici que podem situar l’any 2012»

Per fer-ho més punyent, si prenem en consideració la davallada de la natalitat, la situació encara és més dramàtica. Per una banda, veiem com estan tancant grups escolars per manca de canalla i, per altra banda, un desbordament cada cop més marcat dels serveis de salut mental infantojuvenil.

Quines són les principals preocupacions que observa actualment en la pràctica clínica, respecte d’aquesta qüestió?

Les principals preocupacions s’emmarquen en dos factors: un de quantitatiu, ja referenciat més amunt, i un altre de qualitatiu, amb una presentació dels infants que precisen atenció clínica davant quadres on destaca una manca de recursos personals, d’introspecció, d’habilitats i de subjectivitat, amb una desvinculació de la pròpia vida, precisament per una manca de recursos narratius que els permetin trobar sentit a l’existència.

Prevenció i detecció

I quins diria que són els principals mites sobre el suïcidi que encara cal desmuntar?

En la població general els més habituals són: “Qui ho diu no ho fa”, “És una crida d’atenció” o “Les crisis suïcides només les pateixen persones amb malaltia mental”. Entre els professionals de la salut mental, especialment en l’àmbit infantojuvenil, és assumir la rescatabilitat, la letalitat i la impulsivitat com a elements útils per a la predicció.

Un tema controvertit: la idea que parlar-ne pot incitar la conducta suïcida. Què ens diu l’evidència científica?

Dos aspectes es desprenen d’aquesta pregunta. El primer és quan ens trobem amb una persona que està transitant un moment difícil de la seva vida, i que es podria entendre que pugui presentar alguna ideació suïcida, i això podria ser qualsevol dels nostres pacients que acudeix a consulta. En aquest cas, preguntar per la conducta suïcida mai la genera, i, en el cas que hi sigui, sempre és alleujador.

Per altra banda, l’ésser humà és imitador de mena, i totes les conductes són susceptibles de ser imitades, de la mateixa forma que els desitjos. L’efecte Werther s’ha demostrat molt real; tenim evidència que indica que, com més difusió hi ha als mitjans de comunicació, més gran és l’efecte contagi. La darrera oportunitat per valorar aquest efecte ens la va oferir la sèrie de Netflix Thirteen Reasons Why.

En aquest sentit, s’ha d’anar amb molta cura quan parlem del suïcidi. Tenim al nostre abast guies i documents de l’OMS que ens orienten a cuidar la comunicació del suïcidi per tal de potenciar l’efecte Papageno, és a dir, l’efecte preventiu d’aquesta informació, i minimitzar l’efecte Werther.

Família, escola i entorn social

Quin paper juga la família en la prevenció del suïcidi? Quins factors de protecció considera més importants durant l’adolescència?

La família està reconeguda com el principal factor protector en relació amb la conducta suïcida. Fins i tot en l’adolescència, una etapa en què destaca, precisament, la necessitat de prendre distància del nucli familiar. La presència de les mares i els pares és fonamental en el desenvolupament d’aquests joves, i recordem que la presència funciona com a element protector fins i tot quan es dona en absència. Aquest és un element cabdal i està reconegut com a factor protector, no només per a la conducta suïcida, sinó per a totes les conductes de risc en què es poden involucrar els adolescents.

«Una de les dificultats de l’actualitat és precisament l’absència de les mares i els pares en el desenvolupament dels seus fills i filles, i la pitjor de totes les absències és la que es dona en presència»

Al seu parer, quin rol poden tenir l’escola, els serveis comunitaris i els professionals de la salut mental en la detecció de senyals d’alerta i en l’acompanyament dels joves?

Són els escenaris de participació dels joves; és allà on troben les millors oportunitats de desenvolupar el sentiment de pertinença, de ser reconeguts pels altres, de generar vincles més enllà de l’àmbit familiar. No hi ha programa de prevenció del suïcidi actual que no incorpori precisament tot l’àmbit comunitari.

Quan parlem de l’àmbit comunitari no parlem únicament de detecció; parlem de prevenció directa, de factors protectors que disminueixen el risc d’aquestes problemàtiques.

Recerca i coneixement científic

Ara mateix, doctor, quines són les principals línies de recerca en què s’està treballant en l’àmbit de la conducta suïcida infantojuvenil?

La recerca des d’una perspectiva biologicista continua aglutinant la major part dels recursos destinats a la investigació. Això no és cap novetat; és la tendència general dels darrers quaranta anys. Es continuen fent assajos clínics amb esketamina, tant en població adulta com infantojuvenil.

«Tinc la sospita que continuen buscant el gen del suïcidi. Entenc que no el trobaran i que, si ho fan, no sabran què fer-ne»

No és una crítica gaire dura; jo soc un apassionat del coneixement i considero que té un valor en si mateix, però potser la meva distribució dels recursos seria més diversificada.

Una altra línia de recerca que ha donat resultats poc rellevants han estat els esforços dedicats a la predicció de la conducta suïcida. Jo personalment he dedicat molts esforços a tractar d’identificar i de millorar la capacitat predictiva, també amb resultats molt minsos.

Amb tota la seva experiència, si hagués de prioritzar una única línia de recerca per als propers anys, quina seria i per què?

Més que una única línia, jo pensaria en una estratègia. Salvant les distàncies, els majors èxits que hem tingut com a societat els darrers vint anys en relació amb la disminució de la mortalitat i la morbiditat han estat en l’àmbit del trànsit.

Mai van poder predir la mortalitat d’una persona determinada, mai van identificar el gen del mal conductor, però han aconseguit una reducció de la mortalitat del 70 %. Fa vint anys la mortalitat a les carreteres era el doble que la mortalitat per suïcidi. Vint anys després, la mortalitat per accidents de trànsit és una tercera part de la mortalitat per suïcidi. Sempre me’ls miro amb una certa enveja.

No es van focalitzar en els conductors i van fer recerca sobre les condicions en què aquests, amb les seves diferències individuals, es desenvolupen. En resum, es van orientar fonamentalment cap a la recerca, l’estudi i la implantació de mesures de prevenció universal, no únicament a crear més recursos assistencials per atendre millor les persones amb lesions medul·lars o a millorar els tractaments de les lesions produïdes pels accidents.

Mirada professional i reptes de futur

Després d’anys treballant amb adolescents en situació de risc, què és el més important que li ha ensenyat aquesta experiència?

Són molts els aprenentatges quan t’apropes tant al patiment de l’ésser humà. Per mencionar-ne algun, hi ha experiències a la vida susceptibles d’un procés d’habituació i que la conducta suïcida encaixa més en aquelles que generen sensibilització.

Després de tretze anys dedicat, exclusivament, a l’atenció directa d’aquesta problemàtica, afronto cada nou cas amb més preocupació que els primers. M’ha confirmat aquelles orientacions que em donaven les meves supervisores terapèutiques: que dubtar no és una debilitat, sinó una fortalesa, i la importància de no donar les coses per fetes.

He treballat amb centenars de famílies, milers diria jo, i cada cas és únic. He après a mantenir molt viva la curiositat.

«He après que és impossible no veure’t afectat en la teva vida personal i ho he acceptat»

«Obrir el teu cor i deixar-te enamorar per una de les moltes causes orientades a millorar una mica el món té aparença de sacrifici, però acaba sent un regal»

He après que la millor forma de lluitar contra la pitjor de les notícies que pot rebre un terapeuta, amb un pacient que ha mort per suïcidi, és tenir la certesa que ho has donat tot quan vas tenir l’oportunitat, afrontar la situació amb dolor però amb els menors retrets possibles.

He après que aquell missatge que diu que t’emportes més del que deixes no era una forma romàntica de parlar dels nostres mestres, sinó que és la realitat dels espais terapèutics. En aquest sentit, m’he encomanat de la valentia dels adolescents i de les seves famílies, de la capacitat de superació que demostren.

Potser la millor de totes és que m’han encomanat el desig de viure.

«Aquests anys m’han ensenyat a estimar la vida amb molta profunditat»

En què creu que hauríem d’avançar com a societat per protegir millor la salut mental dels joves i prevenir la conducta suïcida?

Lligant amb la pregunta anterior, crec que com a societat faríem bé d’intentar estimar la vida. Com a psicòlegs sabem que, per estimar alguna cosa, l’hem de tractar, però l’hem de tractar bé. Quan tractem algú bé, quan el respectem, quan el gaudim, quan acceptem les seves parts fosques sense renunciar a posar-hi una mica de llum, l’acabem estimant.

I quan un estima alguna cosa, alguna persona o alguna causa, també la desitja, i és aquest desig de viure un element fonamental per a la prevenció del suïcidi. Tanquem així el triangle del desig. Hem après que les coses no són desitjables per si mateixes, i que si ho són és perquè són desitjades.

«Connectar amb el desig de viure transforma la vida en desitjable per als altres»

A cavall d’aquest desig, un pot encetar els canvis per aconseguir que la vida pugui ser, fins i tot, bona.

I per acabar, Dr. Villar, quin és el principal aprenentatge que la societat encara no ha entès sobre la conducta suïcida?

Que la millor forma de lluitar contra la mort voluntària és la defensa de la vida, és la defensa de la infància i l’adolescència, és permetre que adquireixin aquelles habilitats que els permetin fer del món un lloc habitable.

Que donar recursos en aquestes etapes té a veure amb garantir oportunitats i escenaris perquè els desenvolupin, perquè poden fer-ho. Ajudar qui no necessita ajuda és una agressió en el present contra la seva autonomia del futur.

Aprendre a viure a través del fet de viure és la millor forma de lluitar contra la mort voluntària.

El pròxim 20 de novembre, la Delegació Territorial de Girona del COPC celebrarà la jornada «STOP SILENCI – STOP SUÏCIDI. Prevenció, detecció i tractament de la conducta suïcida«, amb la presència del Dr. Villar. Inscripcions encara obertes des d’aquest enllaç.