Quines motivacions el van portar a presentar-se com a degà del COPC?

La història comença el 2016. Jo havia estat escollit president del Consell de Professional com a president de la Secció de Clínica, Salut i Psicoteràpia, i el degà Vilajoana va obrir una convocatòria per renovar els estatuts del Col·legi. En repassar-los vaig descobrir que em semblaven molt verticals, vaig pensar que es podien millorar cap a una horitzontalitat organitzativa, representativa i no tan piramidal, començant per reduir a dos els tres mandats de la Junta de Govern permesos per la llei catalana. Aquesta idea l’he tinguda sempre. També avui. A punt d’acomiadar-me del deganat, continuo pensant el mateix: com es pot horitzontalitzar més l’organització?

Què el va atraure més de la idea d’assumir el deganat del COPC?

El Consell Professional de les Seccions va acceptar molt decididament aquesta proposta de reduir els terminis a dos mandats, i també la d’incloure el mateix Consell Professional com a dos vocalies a la Junta de Govern. El Consell Professional era fins llavors una realitat purament fàctica, no existia de iure en els estatuts que estàvem modificant.

Aleshores, el degà Vilajoana va acceptar totes aquestes propostes i els estatuts van quedar així, més horitzontals, amb inclusió de dues vocalies provinents del Consell Professional a la Junta de Govern, i amb una reducció a dos mandats de tots els càrrecs polítics de juntes i d’òrgans polítics del Col·legi.

A mi això em va entusiasmar. I aquí vaig començar a pensar: ho podem fer millor encara, més horitzontal. I és la primera vegada que se m’acut aspirar al deganat del Col·legi. També va coincidir que persones de Seccions em van proposar liderar una candidatura, en aquell moment faltaven dos anys per a les properes eleccions i el degà Vilajoana, amb els nous estatuts que acabava d’aprovar, no podria tornar-se a presentar.

Durant un any i mig vam estar redactant el programa electoral i consolidant un equip per tal de presentar-nos a les eleccions del 2018.

Com recorda el moment en què va assumir el càrrec?

Va ser un moment de molta alegria, amb sensació de força. Érem un equip. Havíem estat un any i mig preparant el programa i fent pinya. Ens sentíem un equip d’excel·lència. La meva idea era que cada persona de l’equip fos bona professional i representativa d’un àmbit concret. A més a més, el meu somni -que es va complir tant al 2018 com al 2022- era que cadascú millorés en la seva àrea d’expertesa i n’aprengués més. I així ha estat.

Quines prioritats va marcar-se a l’inici del deganat?

Les primeres eren de tipus anul·lació d’una derrama que ja s’arrossegava per unes obres de feia anys. Havíem de suspendre aquesta derrama. I suspendre també la quota col·legial per a jubilats no exercents. Això va portar a una conversa amb el Consejo General de la Psicología, que va acceptar aquesta exempció fent-la extensiva a tots els col·legis de psicologia d’Espanya.

Amb el canvi de junta, corresponia un canvi de defensor del col·legiat i un canvi de la Comissió Deontològica (Deo). De la Deo podem continuar parlant després, perquè és un tema, de fet és el tema essencial del Col·legi. És allò que els grecs deien “l’essència de la cosa”, sense la qual la cosa no és aquesta cosa, el Col·legi no seria el Col·legi. Les associacions professionals també tenen funcions o compleixen funcions com les que fa el COPC: borsa de treball, formació de postgrau, desenvolupament professional. Tot això ho poden fer les associacions professionals, la Deo però, legalment té un encàrrec exclusiu delegat per l’administració a les corporacions de dret públic, la promoció de la bona pràctica professional.

La nostra Deo va tenir un desenvolupament molt important. Nosaltres volíem que, a més de la protecció deontològica, desenvolupés també una vessant ètica i pedagògica. La Deo és un òrgan consultiu que, per delegació de la Junta de Govern, està encarregada de vetllar pels principis ètics, rectors de la professió, per la promoció deontològica de la bona pràctica i també de la sanció de la que mereix ser estudiada i sancionada. Ja en el nostre programa figurava que la Comissió Deontològica portés al màxim totes aquestes funcions.

Això ho vam fer de bon principi, amb un programa formatiu pels seus membres en temes de bioètica, drets, justícia restaurativa, mediació. Des de l’any 2019 fins ara, la Deo ha fet seminaris o cursos de formació millorant permanentment la seva competència. I, l’última cosa, la gran innovació de fa un parell d’anys: la justícia restaurativa. O sigui, la nostra Deo ja no només fa expedients de sanció o d’arxivament quan no hi ha un cas que mereixi una sanció, sinó també de mediació entre queixes deontològiques i gent denunciada, o entre col·legiats també, que a vegades difereixen en algun tipus de proposta.

Seguint amb el Codi Deontològic, quines millores va poder introduir-hi?

La Deo té una funció, que jo vaig descobrir després, com de vacunar el sistema, “vacunar” els professionals. Nosaltres informem sempre a cada col·legiat que ha rebut una queixa deontològica o una denúncia contra ell, i no tan sols quan li obrim un expedient.

Abans, si havia cas i acabava en una sanció o en un expedient disciplinari, se l’informava, naturalment. Però quan la denúncia s’arxivava atesa la manca d’entitat o de proves com per justificar un expedient, no se l’informava. És a dir, ara jo, com a col·legiat, si algú em denuncia per alguna cosa que considera que he fet malament i se m’arxiva el cas perquè la deo pensa que no hi ha cas, doncs amb el reglament anterior jo no m’assabentaria ni que m’havien denunciat ni que s’havia arxivat. I em sembla malament. Penso que la gent ha de saber les queixes que genera, fins i tot quan no hi ha res que se li pugui assenyalar.

Amb el proper canvi de Junta de Govern, la Deo haurà de renunciar i ser renovada o validada i continuada. Estic segur que la nostra deo continuarà, i continuarà també el seu procés de millora constant.

I quines accions destacades de la Comissió Deontològica vam poder veure?

La Deo va inaugurar un cicle de taules sobre temes d’origen normatiu que afecten la professió. Són diverses. La primera que vam presentar va ser sobre la perspectiva d’infància, una nova mirada ètica i jurídica basada en el canvi del paradigma de la infància des de la perspectiva dels drets de nens i nenes. Una altra va ser sobre l’avantprojecte de llei de modificació del Codi Civil de Catalunya, amb l’objectiu de millorar l’autonomia jurídica de les persones amb discapacitat.

Una altra va ser sobre la perspectiva reparadora, justícia restaurativa i la mediació com una eina de resolució de conflictes també necessària a la Comissió Deontològica. I l’última va ser sobre els drets i deontologia en psicologia de persones LGTB, amb participació de professionals de l’àmbit, psicoterapeutes concretament, d’aquí i del Col·legi de Madrid, també amb membres de la nostra Comissió Deontològica.

Un dels moments més intensos del seu mandat va ser la irrupció de la pandèmia. Quin impacte i conseqüències va tenir per a la psicologia?

La covid va ser un moment molt especial en la vida del planeta. Pel que toca a la nostra professió, va ser un moment molt difícil. De cop i volta els despatxos s’havien de tancar, o tenir permisos d’assistència, els serveis públics també tancaven… Pel que fa a l’organització s’havia de disposar de portàtils per a tothom i organitzar el teletreball. Va ser molt difícil. Però teníem una cosa a favor, i és que la nostra organització ja estava preparada per un canvi així. Perquè una altra de les prioritats que teníem des del principi era l’organització. És a dir, nosaltres sempre hem caminat sobre tres cordes no tan fluixes. L’organització, la institució i la professió. A nivell d’organització, ja havíem començat a canviar-la en el sentit de simplificar circuits, organitzar relacions entre departaments, una gerència molt qualificada, que ja venia de l’anterior junta, i una relació entre òrgans de gestió i òrgans polítics que fos més eficient. Molt eficient. La frontissa entre política i gestió al Col·legi la tenim molt afinada a còpia d’experiments i a còpia d’encerts que continuem tenint.

Aleshores, quan arriba la covid, l’organització no pateix tantíssim. Patim com a persones, perquè el confinament va ser una desgràcia, a més de la desgràcia que ja representava la covid, però la resposta de l’organització i del personal va ser acurada, fàcil, d’alguna manera. A veure, fàcil no va ser, però es podia fer gràcies que l’organització ja estava prou entrenada i hem continuat fent-ho, canviant sistemes de gestió, introduint cada vegada més informàtica, i ara intel·ligència artificial. Després va arribar el vot telemàtic, impulsat pel confinament que va incrementar la participació dels col·legiats en la governança de la institució. Des d’aleshores tenim vot telemàtic a tot arreu: a les eleccions del Col·legi, a la Junta de Govern i a les Juntes Rectores de les delegacions i a les Juntes de seccións. I ja és part del paisatge natural de l’organització.

La seva junta també ha advocat per l’equitat territorial.

Sí, aquesta és una qüestió entre la gestió, l’organització i la institució, que requeria una nova formalització. He d’aclarir que després de 2018 vam tornar a renovar els estatuts, ja eren absolutament nostres, i vam afegir un eix d’equitat territorial millor del que teníem, perquè tradicionalment les delegacions es queixaven de manca d’autonomia. Barcelona era un cap massa gran i el Col·legi acabava sent un cos macrocefàlic.

També és cert que dels vint-i-un mil col·legiats que té el Col·legi, divuit mil són a Barcelona. És a dir, no és que sigui un cap massa gran, és que és gran de facto. Però a nivell d’organització no era just. I les delegacions es queixaven que no gaudien de prou autonomia, cosa que també és certa en el nivell de la gestió i segurament ho continuarà sent. Perquè no cal tenir comptabilitats separades, comissions deontològiques per a cada delegació, òrgans de gestió… Seria ineficient i antieconòmic. És millor tenir serveis centralitzats de gestió que responguin a tota la comunitat, a tot el Col·legi de Catalunya.

El que sí tenen i han de poder tenir les delegacions és més autonomia política, d’incidència política en el seu territori, perquè són elles qui coneixen els polítics dels seus territoris.

I com ho vam resoldre? Aquí jo estaré eternament agraït al Jaume Celma, el president de la Junta Rectora de Lleida. Perquè la idea que nosaltres teníem era substituir una figura de vicedegà territorial única, que anava rotant i en aquell moment era la de Lleida, amb el president Jaume Celma. Nosaltres vam proposar la extinció d’aquest vicedeganat territorial i vam substituir-lo per tres vocalies ocupades per cada president territorial de Lleida, Tarragona i Girona, que pujaven a Junta de Govern amb la mateixa qualitat, és a dir, amb un vot, exactament igual que el de Barcelona i que tots els altres.

Al Jaume, quan li vaig explicar aquesta idea, li va semblar molt correcta. Va sacrificar la seva posició i, des d’aleshores, en la segona reforma d’estatuts, la primera nostra, les tres presidències de Junta Rectora van entrar a Junta de Govern en qualitat de vocalies.

Les decisions del Col·legi també tenen una incidència en la ciutadania.

Per descomptat. Hem dit que treballàvem en tres eixos: organització, institució i professió. Doncs el tercer eix és el que toca més essencialment, també en sentit grec, a la Junta de Govern, que és l’òrgan de representació política del col·legiat, del Col·legi, davant de les administracions o enfront del món exterior. El món exterior nostre és la ciutadania, que rep els nostres serveis i que els reclama, així com les administracions i partits polítics que en algunes circumstàncies, per exemple, la covid, van demanar, van necessitar i van comptar de manera molt palesa amb el nostre Col·legi.

Jo això no m’ho imaginava, que tindria tanta relació amb estaments polítics, partits polítics, direccions generals, conselleries, ajuntaments. Amb la covid vam estendre el Col·legi a nivell de serveis per a l’Ajuntament de Barcelona, l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona, la Generalitat, el telèfon d’atenció ciutadana, el cabàs emocional de recursos de l’Ajuntament de Barcelona.

I, després va arribar el postcovid. Aquí vam haver d’organitzar grups de dol, entre altres serveis d’elaboració de problemàtiques generades pel confinament, sempre responent a demandes molt concretes que ens feien les institucions. Per exemple, grups de dinàmiques familiars difícils, agreujades durant el confinament. Perquè les dinàmiques familiars ja són complicades i els psicòlegs en saben molt, d’això. Però el confinament ho empitjorava tot. Aleshores, no es podia atendre in situ, perquè la pressencialitat estava lluny. O sigui, ens van demanar organitzar serveis telefònics o de videotrucades per situacions difícils de la ciutadania, de les famílies, dels grups, de les escoles. I ho vam fer.

Ara la covid ens sembla el segle passat, però només fa cinc anys. I aquella va ser una època trepidant pel Col·legi, en el qual molts col·legiats i col·legiades van participar. Les seccions van donar el do de pit, la Secció d’Emergències, de Dones, d’Intervenció Social, de Clínica, totes van donar el millor de si mateixes oferint o dissenyant o inventant recursos que ens demanaven les administracions.

Seguint amb la relació amb la ciutadania i l’Administració, quin va ser el paper del COPC en el Pacte Nacional de Salut Mental?

A veure, aquí hi ha un fet important de context: la posició del Govern de la Generalitat des d’aleshores fins avui mateix. Nosaltres hem conegut tres conselleries de salut i dos governs de partits i de persones diferents, encara que en el tema de la salut mental no ho semblen.

 A nivell d’atenció psicològica a la ciutadania i cura i respecte per la salut mental de la gent o atenció de la psicopatologia, de les malalties o mentals, tots han fet coses molt importants i mantenint una continuïtat conceptual. Jo recordo un discurs del president Aragonès, a poc d’assumir la presidència, al Parc Taulí, on va dir que la salut mental i el benestar emocional eren una prioritat del seu govern. Jo no havia sentit, ni m’havia imaginat mai que un president de govern digués això i a més a més que ho portés a la pràctica.

El Pacte Nacional de la Salut Mental, o els programes de Referent de Benestar Emocional i Comunitari (RBEC), o l’Agència Integrada Sociosanitària, o el CAIROS, Comitè d’avaluació, innovació, reforma operativa i sostenibilitat del sistema de salut, son totes iniciatives de Govern a les que hem estat convidats a participar. En general la política del govern respecte de la psicologia, de la nostra professió i de l’atenció psicològica a la ciutadania, va ser sempre molt favorable, independentment d’un partit o l’altre. Partits que eren rivals en el Parlament aquí no rivalitzaven. Això no va anar de colors polítics, només de realisme i de pragmatisme, perquè comptar amb els col·legis professionals on són les professions, especialment les professions sanitàries, ja era un signe de realisme.

Recordo quan l’Òscar Pino i jo vam anar a una entrevista amb de la senyora Magda Casamitjana, la primera directora del Pacte Nacional, que ens va posar sobre la taula una quantitat de material que incloïa esborranys, articles del Lancet, propostes concretes per fer un sistema d’atenció, de protecció de la salut mental, és a dir, atenció de la malaltia mental i promoció de la salut amb un sentit de drets ciutadans i de comunitat. Era un pacte interdepartamental del govern. I vam sortir d’allà amb moltes idees i decididament engrescats per la proposta.

En l’acte fundacional del Pacte Nacional de la Salut Mental al Palau de Pedralbes, en un moment el president Aragonès estava buscant una frase, després que haguéssim sentit moltes exposicions de consellers, directors generals, psiquiatres, psicòlegs. Ell buscava una frase que representés l’esperit del pacte, i jo li vaig proposar: “De l’estigma als drets”. I va dir: «Ah, aquesta és». I així va quedar.

Quin va ser l’origen dels RBEC? I quin balanç en fa d’aquesta figura dins el SNS?

RBEC vol dir referent de benestar emocional i comunitari. Va ser una idea del conseller Argimon. Un dia el Dr Argimon va convocar el Col·legi, hi vam anar l’Òscar Pino i jo, i ens va explicar el seu pla, que era generar un perfil professional nou que es diria RBEC, i que tindria la funció de la detecció precoç de malestars emocionals, en general diríem drames de la vida, que no arribaven a ser tan greus com per merèixer un diagnòstic de malaltia mental, però que si no eren detectats i tractats, tractats psicològicament i no només mèdicament, podrien arribar a merèixer un diagnòstic i ser atesos en salut mental.

El conseller Argimon ens diu que necessita entre dos-cents i tres-cents psicòlegs generals sanitaris que sàpiguen fer aquesta feina. Una feina que alguns especialistes de primària ja feien, distraient hores de l’atenció especialitzada, atesa la crònica manca d’especialistes.

La idea era que, per fer aquesta feina, potser tampoc calia ser especialista. Un psicòleg amb formació generalista, amb formació en psicopatologia i en tractament de trastorns moderats o lleus, de malestars emocionals podia fer-ho. Calia generar un perfil professional acadèmicament format i amb prou experiència per atendre malestars en moments prediagnòstics. I, sobretot, calia desmedicalitzar. Perquè pel metge de capçalera el recurs més fàcil i en els minuts que té per visita, normalment recepta. I Espanya és un país que sura en psicofàrmacs. Tenim aquesta mala fama i ens la mereixem. O sigui, que la idea del Conseller Argimon és substituir medicació prematura per detecció precoç i assistència psicològica, i és així que genera un grup de treball en el qual participem, que jo recordi, l’Òscar Pino, el Rafa Penadés i jo mateix. Vam fer reunions definint un perfil per a professionals amb la titulació de psicologia general sanitària, via màster o via habilitació professional, que és una homologació al màster que la dona el Departament de Salut.

Finalment, la idea va quallar i es comença cobrint quaranta places el setembre del 21. En l’actualitat n’hi ha tres-cents seixanta, aproximadament un per cada CAP d’assistència primària.

Però són tres-cents seixanta psicòlegs. I la feina que fan és molt bona. De fet, els resultats que coneixem, fins ara parcials atès que Salut encara no ha fet una publicació global dels resultats- és que han atès centenars de milers de persones, la gran majoria dels quals no haguessin sigut ateses a Salut Mental. En primer lloc, perquè està saturada de pacients i, a més a més, perquè fins i tot si haguessin tingut hora, tampoc els haguessin pogut atendre, perquè els criteris d’admissió d’una persona a Salut Mental són de major gravetat. D’aquests centenars de milers de persones, segurament algunes haguessin arribat a Salut amb un diagnòstic, evidentment, però l’accent es posava en la detecció precoç, no en deixar que el patiment finalment es consolidés com un quadre de diagnòstic més greu.

Els RBEC han desenvolupat programes d’atenció a l’insomni, a la depressió, l’angoixa, dols, conflictiva adolescent, d’atenció a famílies, de fibromiàlgia i dolor crònic, etc. Per a la formació permanent dels psicòlegs/gues generalistes, el Departament de Salut ha comptat amb el Col·legi, demanant-nos programes formatius i docents, sobre psicoteràpia breu, teràpia grupal, atenció a conflictiva familiar, dolor crònic i en general allò que considerem atenció de situacions vitals que, si empitjoren o es cronifiquen o es medicalitzen de manera prematura, sovint arriben a un diagnòstic que en principi s’hagués pogut evitar.

L’incidència política va ser un punt evidentment clau del seu deganat.

Si si. Vam assistir, convocats pels partits polítics per iniciativa de Esquerra Republicana, a la Subcomissió de Salut Mental de la Comissió de Salut de les Cortes Generales de España. Hi vam anar Roger Ballescà i jo, en representació del Col·legi, i vam presentar justament el tema dels RBEC i dels PESTOS, que és un cas sagnant d’injustícia professional.

Pel que fa als RBEC, vam explicar que el pla nascut a Catalunya l’any 2021 ja s’havia estès a Canàries, València, La Rioja, el País Basc, Navarra i altres comunitats. És a dir, l’exemple català de situar psicologia general sanitària a l’assistència primària havia estat replicat en diversos territoris.

Aquí hi hem d’assenyalar una diferència fonamental: una cosa és l’assistència mèdica primària i una altra és la salut mental especialitzada. Aquesta distinció és imprescindible per entendre el debat entre especialistes i generalistes, un debat intraprofessional provocat per una situació legal anacrònica i injusta que els col·legis professionals fa anys que intentem corregir.

Em refereixo a la Llei de Salut Pública, a l’addicional setena de la Llei de Salut Pública del 2011. En aquesta llei es diu que existeixen els PGS, els psicòlegs generals sanitaris, sí, però que per treballar al Sistema Nacional de Salud Público y concertat s’ha de ser especialista, no generalista. Amb la qual cosa, només els especialistes que treballen a Salut Mental haurien d’haver atès a assistència primària. Però mai hi ha hagut prou especialistes com per poder fer aquesta feina. Mai. La especialitat comença l’any 98 amb poques places, que ja és normal quan es comença, amb milers de casos d’especialistes homologats, com és el meu cas, homologats per currículum, diguéssim, per trajectòria prèvia, no per haver fet el PIR. Però, des d’aleshores, cada any s’ha eixamplat el dèficit d’especialistes necessaris.

A Catalunya no estem tan malament, amb més de 900 especialistes contractats al Sistema Català de Salut. Però continuen sent pocs i la majoria no estan ni haurien d’estar a assistència primària, estan a centres de salut mental o a hospitals, que és on han d’estar. Aquest és el destí natural de l’especialitat. Per primària no cal ser especialista. Aquest debat corporatiu i legal no s’acabarà fins que no es modifiqui la llei, que espero que es faci algun dia, perquè la realitat ja ha passat per damunt de la Llei de Salut Pública. Però el fet és que encara no s’ha modificat la llei i les comunitats, totes aquestes, han hagut d’apel·lar a normatives excepcionals, com la dels RBEC, per exemple, o altres normatives comunitàries, per poder contractar psicòlegs generals sanitaris a serveis d’assistència mèdica primària.

I sobre els PESTOS?

Aquest tema també el vam portar aquell dia amb el Roger Ballescà a las Cortes. Els PESTOS són professionals, psicòlegs i psicòlogues, que porten vint anys o més fent feina d’especialistes sense estar reconeguts, que treballen però com a especialistes, dirigeixen o coordinen equipaments, fins i tot són professors d’alumnes de la rotació. En fi, són especialistes de facto, però no ho són de iure. I són víctimes d’algunes restriccions com, per exemple, la de mobilitat laboral, que no la poden gaudir perquè no tenen el títol oficial d’especialista. I si la seva plaça surt a concurs i es presenta qualsevol especialista no poden aspirar a la plaça que ocupen des de fa anys. Aquesta és una situació també en la que des del Col·legi hem estat lluitant legalment, presentant esmenes, presentant projectes articulats, i que alguna vegada hem estat molt a prop de tenir-ho aprovat. Però un govern central va caure en aquell moment i, quan canvien els governs, tots els projectes de llei o propostes se’n van al limbo del proper govern.

Un dels punts més comentats dels seus anys com a degà ha estat l’homologació de títols estrangers en psicologia. Què voldria dir al respecte?

Aquesta és una història de política professional. La posició majoritària dels col·legis respecte d’aquestes persones amb una titulació estrangera (o espanyols que han fet la seva carrera a fora) que demanen col·legiació, consisteix en no col·legiar-les perquè no tenen homologat el grau espanyol.

Ara, aquesta homologació no existeix. Ningú pot tenir un grau de Psicologia homologat al grau espanyol. No per culpa del títol estranger, sinó perquè el grau espanyol és inhomologable, només poder ser homologats titulacions de professions regulades. I això fa palesa una situació també d’injustícia respecte de la situació legal de la psicologia. Fins Bolonya, els psicòlegs espanyols sortien de la facultat amb una llicenciatura que els donava competències professionals. A l’Argentina i a molts països de Llatinoamèrica, també.

El que no existeix és el grau espanyol professionalitzant. La majoria d’aquests casos són sud-americans. Com que el grau espanyol no és una professió, no dona una professió regulada, és només un títol purament acadèmic, la gent que ve amb una titulació professional de Sud-amèrica, concretament, i que demana homologar el seu grau, és que no hi ha a què homologar-lo. Només es poden fer convalidacions universitàries, moltes vegades de matèries o assignatures que ja han cursat en el seu país. Algunes persones ho fan, però molts no. El Ministeri era conscient d’aquesta situació i ja de fa anys, des de abans del 2018, de fet, havia establert un sistema d’equivalències a l’àmbit del coneixement, no al grau estranger. Aleshores, amb l’equivalència a l’àmbit de coneixement, legalment es pot col·legiar un estranger que demani col·legiació per poder treballar, perquè l’accés a la professió el dona la col·legiació, no el dona el grau. Els col·legis de Psicologia d’Espanya, llevat de Catalunya han decidit o van decidir, des del Consejo de la Psicología, que no se’ls havia de col·legiar. Catalunya va decidir que sí, mirant els currículums i les acreditacions professionals, que és una cosa que hem fet sempre. Ja en l’època del degà Vilajoana, s’havia començat a col·legiar titulats estrangers que ho mereixien. I nosaltres hem continuat i continuem fent-ho.

Aquesta era la situació fins l’any 22. L’any 22 el Ministerio de universidades va canviar la normativa amb la formalització d’una homologació ja no una homologación al ámbito de conocimiento, sinó una homologació a un grau universitari, en nostre cas el de Psicología. Aleshores, des del 22, normalment, les sol·licituds de col·legiació que rebem venen acompanyades del certificat de l’equivalència al grau, cosa que simplifica la qüestió. No la resol del tot, però la simplifica. Després hi ha més històries respecte de la col·legiació amb els que venen amb un màster equivalent al màster general sanitari. Aquest tema actualment està en discussió. Nosaltres a Catalunya col·legiem la persona amb una titulació estrangera que ens sembla que s’ho mereix. Tenim una comissió de valoració, d’expedients, que es reuneix sovint i que eleva a la Junta de Govern les propostes de col·legiació. No tots s’aproven. Nosaltres considerem, primer, que seria injust no col·legiar persones que venen amb currículums esplendorosos moltes vegades, tot i que hi ha d’altres que no. Diguem que als que podem col·legiar de manera certificada, ho fem.

Quins considera que són els principals reptes del COPC i de la psicologia a curt i mig termini?

En el programa del 22, nosaltres vam incloure el Comitè d’ePsicologia amb la idea de disposar d’un espai de reflexió sobre els usos de les TIC, el seu progressiu aterratge a la professió. Des de llavors el tema de les eines informàtiques, teleassistencials i amb la eclosió de la intel·ligència artificial s’ha fet més imperiós la consideració del tema.

Amb la COVID la teleassistència o videoassistència, que ja existia de fa anys, tot i que de manera experimental, es va estendre perquè era la solució. No era només teletreball, també era teletractament, tot i que cap eina ha arribat a definir-se com psicoteràpia, en general es presenten com a ajuda per a l’autoajuda. Aleshores, des d’aquest comitè d’experts, bàsicament de la UOC i alguns altres, van començar una enquesta de necessitats d’informació. Hem fet diverses sessions de formació, d’activitats formatives sobre temes. Després va arribar la intel·ligència artificial (IA).

En aquest moment, la IA és com l’aigua, cada vegada s’insereix més en totes les aplicacions, no només psicològiques, sinó en general, i l’impacte en la psicologia encara està per veure. Aquést un tema que personalment m’interessa molt. Bé, i aquest Comitè de ePsicologia serà replicat i ampliat en les seves capacitats i competències, dins de la Fundació PsicoXarxa, que és un dels últims projectes que hem fet a la nostra Junta de Govern i que naixerà aviat i continuarà la seva singladura. Dins d’aquesta Fundació PsicoXarxa hi haurà una comissió, fins i tot un Observatori, una àrea, que estudiarà la relació entre la intel·ligència artificial i la professió de la psicologia.

Quins altres projectes destacaria?

Hi ha un projecte que penso que mereix un comentari important i és el de la psicologia de la intervenció social (PISoc). La PISoc està més estesa i treballa amb més gent que l’àmbit sanitari públic. És un tema predominantment públic, no privat, de serveis socials, bàsics i també especialitzats, infància, família, discapacitats, migracions, drogodependències, gent gran. És a dir, l’àmbit de la psicologia de la intervenció social és palesament enorme, i en general es dedica a les problemàtiques socials que configuren el context dels abordatges sanitaris.

Nosaltres vam fer fa dos anys, aproximadament, una investigació, aquí a Catalunya, sobre l’extensió, diversificació i professionals de la PISoc. I el càlcul ponderat va informar-nos que existeixen aproximadament 2.700 psicòlegs i psicòlogues de la intervenció social treballant a Catalunya, amb una projecció que pot arribar a un nombre superior a 4.000 professionals. O sigui, és l’àmbit més nombrós. I també està poc reconegut, especialment si comparem amb el psicòleg de l’àmbit sanitari. Els psicòlegs de l’àmbit social estan poc reconeguts, mal pagats i són molt polivalents, treballen en diverses coses diferents, però coordinades. Són gent de gran capacitat de reflexos i molt formats, però no suficientment reconeguts ni al tercer sector ni a l’àmbit públic.

Nosaltres hem tingut força relació amb la Conselleria de Drets Socials, especialment des de fa poc, des de la situació en què es va veure la DGGPIA (abans DGAIA). I ens han convocat a participar amb ells en projectes de modificació del sistema de prevenció i protecció de la infància en risc. Són projectes de modificació tècnica i competencial, però sobretot de reconeixement, perquè és l’àmbit que abasta pràcticament tot i sense el rang ni professional ni econòmic que hauria de tenir.

Amb l’estudi es pretenia fer el mapa del professional de la intervenció social, de les institucions que contracten, de la policromàtica diversitat de funcions i àmbits laborals de la intervenció social i de la seva situació de reconeixement, institucional i salarial. La Conselleria de Drets Socials ja ha dit vàries vegades que vol equiparar contractes entre públics i tercer sector, per exemple. Encara no ho ha fet.

Com veu el futur de la professió?

El futur… La nostra professió té alguns reptes importants. Un d’ells és el desenvolupament de noves especialitats, com podria ser aquesta que acabo de comentar, que és la psicologia de la intervenció social, possiblement la major de totes de totes. Des de l’any 2000 i poc, que jo sàpiga, hi ha un Llibre blanc de recursos humans de professions sanitàries, en la qual ja es parla d’especialitats com psicologia de la infància i adolescència, neuropsicologia, pal·liatius, forense. Encara no hem vist cap nova especialitat. Aquest és un repte que té el Col·legi de Catalunya i que tenen tots els col·legis nucleats al Consejo General de la Psicologia: les noves especialitats. Ara que s’ha obert un procés de renovació de la LOPS, hem tornat a presentar documents justificatius de noves especialitats. Ja veurem.

A Catalunya, concretament, el que esperem és que la psicologia general sanitària sigui reconeguda pel seu propi nom, psicologia general sanitària, més enllà de perfils professionals que són molt correctes i que descriuen molt bé el que fa un psicòleg general sanitari a primària. Però per això també caldria una modificació, que ja no és catalana, sinó espanyola, de la Llei de Salut Pública. A Catalunya tindria un gran impacte. A Catalunya i a totes les comunitats que ho han fet. Però és un repte polític que s’ha de resoldre a las corts generals.

De fet, els reptes que tenim són més polítics que tècnics. En primer lloc tenim un problema a nivell del grau, que des de Bolonya ha perdut la seva qualitat de professionalitzant.

Des del punt de vista professional, el nostre grau no és prou útil. Des dels col·legis hem proposat a la Conferència de Degans, i ara també al Ministerio, una rectificació del grau en el sentit de revertir Bolonya. Redignificar el grau incloent-hi dins del grau el màster o, d’alguna manera afegir-hi competències professionals, perquè tal que el graduat surti amb el seu diploma, dotat de competències d’actuació que ara no té. Aquest és un projecte que ja fa temps que estem parlant amb la Conferència de Degans, i em sembla que hi ha majoria d’universitats d’acord. Allò que se’n diu el grado integrado, grado màster, que potser no serà aquesta la forma final, però sabem què volem que sigui l’objecte final, es digui com es digui. I és un grau de més de quatre anys. Hauria de tenir-ne sis, com tenia la llicenciatura. Jo vaig fer una llicenciatura molt llarga, de fet. Un grau prou extens i prou dotat de contingut perquè el graduat surti amb competències professionals i pugui treballar com a psicòleg/a de la salut, sigui en el àmbit sanitari o en els altres àmbits d’actuació que te la nostra polisèmica professió.

La relació entre els col·legis i la universitat és bona i amb una potent sinergia, dins d’una tensió naturalment estimulant. De la seva banda la universitat representa el coneixement, representa l’acadèmia i de la seva els col·legis representem el mercat, el mercat vers el col·legiat i del col·legiat vers el mercat, apoderant-lo competencial i tècnicament davant el mercat.

D’aquests vuit anys de deganat, quin moment d’especial emoció destacaria?

Tinc un record molt especial i afectuós de la festa dels 40 anys del COPC. Aquesta festa va ser grandiosa. Centenars de col·legiats, molts d’ells històrics, dels primers col·legiats, la presidència de la Generalitat, el batlle de Barcelona, administracions diverses i sobretot un esperit que tornava a viure, o ens feia reviure, aquell acte de la Ciutadella, de l’Hivernacle de la Ciutadella, que al juny del 86 va donar origen a la creació del nostre Col·legi.

Amb la llei del 84, Catalunya tenia una Llei de Col·legis Professionals propis, catalans i, aquí, sota l’empara d’aquesta llei, van néixer col·legis a Catalunya i un d’ells va ser el nostre, molt abans que la resta de col·legis autonòmics d’Espanya. I va ser una felicitat, una retrobada de gent de totes les generacions de col·legiats per compartir la promesa de l’Hivernacle que ara estàvem revivint o rellançant al MNAC.

Alguna reflexió final o qüestió rellevant que vulgui compartir?

Al programa de 2018, nosaltres havíem inclòs un tema que era com fer un observatori o una mena d’acadèmia de les ciències psicològiques. No ho vam poder fer. Va venir la covid, van venir altres històries i no ho vam poder fer. El que sí vam fer és relacionar-nos molt més i millor amb les universitats, amb els temes que he esmentat ja. Darrerament, l’any passat, vam donar origen a una fundació, la Fundació Psicoxarxa, valorant i aprofitant la ja extensa trajectòria de la Psicoxarxa, la nostra plataforma d’assistència psicològica a persones de recursos limitats

Una fundació és una institució paral·lela al Col·legi que té una funció específica, no tan dinàmica, tan atenta al dia a dia com del Col·legi, sinó de pensar a més llarg termini, que d’alguna manera hereta aquella idea que teníem el 2018 de fer com una acadèmia de pensament in extenso sobre la professió, el seu futur i les seves possibilitats. Aquesta Fundació, com totes, té un sentit d’estudi, de reflexió, de generació de projectes. Un dels projectes és aquest del qual he parlat: estudiar l’impacte de l’aparició de la IA en la psicologia.

I em complau profundament acabar aquesta entrevista aplaudint la nova Junta de Govern, a la qual auguro una brillant trajectòria liderant la nostra estimada institució al servei dels col·legiats i col·legiades.