La Dansa Moviment Teràpia (DMT) és una disciplina psicoterapéutica, unió de la ciencia de la psicologia i l’art de la dansa i el moviment en benefici de la salut. Però moltes persones encara qüestionen els seus beneficis i la seva legitimitat. Parlem amb Carolina Jimenes, membre del Grup de Treball Dansa Moviment Teràpia (DMT) del COPC, sobre la situació actual de la DMT, els seus reptes i el seu futur.

Com vas arribar a dedicar-te a la dansa moviment teràpia?

Vaig estudiar psicologia al Brasil i allà vaig fer una optativa en artteràpia. Tot i que vaig quedar enamorada, vaig enfocar-me en la psicoteràpia: psicoanàlisi, teràpia humanista, atenció temprana amb nadons i mares… Jo tenia un enfocament molt de la psicoanàlisi winnicottiana, relacional, del desenvolupament, de les teories de l’aferrament. I quan vaig arribar a Espanya, el 2006, vaig començar a estudiar el màster en psicologia clínica. Però no era el meu camí. Fins que vaig trobar el màster en Dansa Moviment Teràpia a l’UAB i vaig dir-me: «Wow! Això és possible». Ho vaig llegir tot sobre el tema.

Què et va agradar més?

Aquesta idea de que és possible tenir una mirada cap al moviment expressiu i creatiu i, al mateix temps, a l’enfocament més científic de la psicologia, aquesta part més «seriosa». Hi ha espai per l’espiritualitat, però no és una cosa esotèrica.

Hi ha molta gent que pensa que sí?

Hi ha gent que ho considera hippie, i més en aquest país on la dansa no té cap reconeixement. Al Mercat de les Flors de Barcelona fan coses increïbles, però és com un petit món, on la gent que viu de la dansa no té recursos. Un món que està una mica apartat dels espais considerats seriosos.

Què et diu la gent quan expliques a què et dediques?

Es queden descol·locats. De fet, a la festa del Patró de la Psicologia vaig parlar amb la rectora d’una universitat que, quan li vaig explicar a què em dedico, em va dir; «Ah, m’encanten els 5Ritmes!». I, bé, els 5Ritmes poden tenir un efecte terapèutic, igual que la biodansa, però això no és DMT, que sí compta amb tota una estructura de treball psicoterapèutic.

«Aquí està l’error més comú: hi ha una diferència entre l’art en la salut i la teràpia basada en l’art»

Diries que es desconeix el rigor de la vostra disciplina?

Exacte. Hi ha un desconeixement, fins i tot des de dins de la psicologia. A Espanya hi ha aquest marc, de psicodinàmica, sistèmica i cognitivo-conductual. Com a molt, constructivista. I a la psicoteràpia només la circumscriuen aquí. Sort que ara la línia més humanista ha aconseguit més espai als col·legis de psicologia, hi ha més apertura, però ha costat molt.

En la actualitat podem trobar màsters en DMT reglats a diferents universitats.

Sí, però cal dir que molts estudiants de psicologia de la carrera no ho saben perquè es un màster propi. Hi ha aquesta apertura d’algunes universitats com l’UB o l’UAB, però no hi ha tant diàleg amb els professors. Tenen aquesta estructura d’una psicologia verbal, com si l’intervenció psicològica només pogués ser verbal, com si només fos possible fer teràpia si parlem.

«I aquí jo pregunto: què fem amb les persones amb paràlisi cerebral? I amb les autistes? I amb les que porten 10 anys de teràpia verbal sense resultats?»

Per sort ara hi ha una apertura, i és gràcies als neuròlegs i neuropsicòlegs, que comencen a investigar els casos on no hi havia tractament, de manera que per fi s’ha arribat a l’evidència que cal incloure el cos. Recomano molt la neurocientífica Nazareth Castellanos que parla de la relació entre la consciència i el cos, les seves observacions avalen la nostra feina amb la DMT. Llavors, aquest incloure el cos és una cosa molt significativa: quan vam obrir el grup de treball, fa més de 10 anys, el cos no estava al COPC. Recordo una formació que vam fer al col·legi durant la qual la gent comentava, sorpresa: «Wow! Ens estem movent a dins del COPC!».

Sembla que ara s’està entenent.

Sí, per fi s’ha inclós el cos a la consulta, però la part creativa, de l’art, sona encara massa hippie.

Anticientífica.

Exacte, com si la ciència no pogués dialogar amb l’art. En les formacions de llengua anglesa, les humanitats estan dins de les arts, a Anglaterra, als Estats Units, a Austràlia… no es separa l’art de la ciència humana perquè s’entén que van de la mà. La creativitat és essencial per poder arribar a altres formes de viure, altres formes de construir la societat. De fet, tots els científics treuen un munt d’idees de relats de ciència-ficció. I hi ha molts científics que es dediquen a la poesia, a la narrativa, a escriure històries. Però sembla que als països latins l’art va separat de la ciència.

Potser ajudaria saber que esteu a punt d’entrar a la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes (FEAP).

Sí. L’Associació Europea de Dansa Moviment Teràpia (ADMTE), de la qual l’Associació Espanyola n’és part, té uns estàndards formatius que superen amb escreix els mínims exigits per la FEAP. Encara no hi som, però només perquè fins l’any passat no teníem el nombre mínim d’associades per entrar-hi, però estem molt a prop, complim tots els requisits.

Explica’ns en què consisteix una sessió o un tractament, si és que podem parlar de tractaments.

Depèn molt del context. Si es tracta d’una intervenció en salut mental, sí podem parlar de tractament. En aquest cas, la nostra visió és de l’acompanyament multidisciplinari, amb suport de psiquiatria i, si escau, d’un psicòleg clínic, juntament amb la intervenció amb DMT. Però la psicoteràpia també pot donar suport al procés de creixement personal, servir en moments vitals on cal prendre una decisió…

També depèn de la persona amb qui estem treballant, i moltes vegades cal adaptar les sessions: si prefereix mure’s en silenci, si té moviments limitats i s’ha de treballar per ampliar-los, si necessita una transició entre el moviment i la paraula al final… Però, normalment, tant les individuals com les grupals segueixen el format proposat per la DMT pionera dels EUA Marian Chace:

«Una benvinguda verbal, on la persona ens explica com està i què li està passant, un moment d’exploració del moviment, i una reflexió verbal per ajudar a aclarir el treball fet amb el movimient i ancorar la persona perquè pugui marxar bé«

Quantes sessions acostumen a fer-se?

És com qualsevol altra psicoteràpia. Cal una primera fase per establir la seguretat, el vincle, aconseguir que la persona confiï en tu. No pots pretendre una intervenció en DMT que tingui menys de 12 sessions. Sí, jo diria un mínim de 3 mesos per començar a veure alguns resultats.

A qui recomanaries provar-ho i per quins temes?

La DMT ha estat estudiada en diverses revisions sistemàtiques per avaluar-ne l’efectivitat en el tractament de diferents problemàtiques, com depressió, fibromiàlgia, càncer i cures pal·liatives, discapacitat intel·lectual, TEA, suport a personal sanitari i familiars, trauma complex en infants…

«Avui sabem que el treball corporal és fonamental en els casos de trauma»

A més, actualment s’està investigant la seva eficàcia amb els trastorns d’ansietat i amb els trastorns de la conducta alimentària, amb bons resultats encara que insuficients per a una revisió sistemàtica.

Què pot proporcionar?

A part dels beneficis dels arts aplicades a la salut i dels de les teràpies artístico-creatives, el DMT té l’especificitat d’ajudar a construir una relació saludable amb el cos, contrarestar l’armadura corporal (tensions musculars en resposta a l’estrès), reduir l’estrès percebut, augmentar el moviment (que es pot tornar limitat i rígid després d’un trauma), obtenir millores en la cura personal, més resultats en la comunicació i l’expressió emocionals, un ajustament psicosocial i del funcionament general, i una major participació social i canvi d’actitud (especialment en TEA). A més, amb música recolza la comunicació no verbal corporal, fins i tot quan el llenguatge es deteriora, com en els casos de Parkinson i Alzheimer.

Ens podries explicar alguns casos d’èxit de pacients que t’hagin impressionat?

He acompanyat persones que gràcies a la DMT han tornat a ballar, han tornat a somriure, han tornat a confiar que val la pena relacionar-se perquè confien més en el seu cos i en la seva capacitat per a defensar-se i cuidar-se. I fins i tot de crear, donat la DMT proporciona un espai segur per a arriscar-se amb el cos.

Vaig tenir una noia amb depressió que gairebé no podia moure’s. Venia d’una teràpia verbal molt llarga. Patia una desconnexió del cos, el vivia com una cosa perillosa. I, si no tinc intimitat amb mi mateixa, com tindré intimitat amb tu?

Clar, impossible.

Tenia problemes d’intimitat amb la seva parella, i fins i tot amb el seu fill. Per apropar-la al seu cos, vam treballar amb dibuixos, li vaig dir que es deixés portar pels colors i per la sensació de les ceres i els llàpissos sobre el paper. Era la primera vegada que ella alliberava el cos, encara que fos només amb els ditets, perquè havia estat educada en què tot havia d’estar planejat. No m’estranya que tingués una depressió profunda!

I com va acabar?

Es va interessar molt per això de deixar-se portar, va començar a fer exercicis pel seu compte, fora de teràpia, i es va apuntar a classes de tango. Allà es fixava en quan estava controlant els moviments i quan es deixava anar, i m’ho portava a teràpia. Parlar-ho amb mi l’ha ajudat a obrir possibilitats. Va començar a viatjar sola, ha sortit de la despressió i ha accedit a prendre medicació. Va entendre que podia ser una muleta i que no l’impedia continuar treballant.

En tinc molts altres, però el que no deixa d’impressionar-me és la sorpresa de les persones quan s’adonen de quantes experiències noves diferents poden ser viscudes a través del moviment. Crec que, d’una manera o d’una altra, totes les línies psicològiques (dinàmiques, sistèmiques, cognitives, humanistes) observen el fenomen de la rigidesa. Algunes malalties i trastorns presenten patrons de funcionament amb molta rigidesa (sigui cognitiva, relacional, física) i en conseqüència un gran malestar psicològic. Connectar-se amb el cos, amb la creativitat, observar les creences que limiten la llibertat del moviment permet que l’individu es pugui veure d’una altra manera. Canvia la seva autoimatge i el seu autoconcepte i, el més important, li ofereix una nova manera d’estar al món.

Dieu que, gràcies a la DMT, “el cos expressa i comunica allò que la consciència encara no coneix”.

Com bé assenyala el neurocientista Antonio Damasio (el seu llibre és a la biblioteca digital del COPC i el recomano molt), la base de la consciència està constituïda per processos que són d’ordre no verbal, que proporcionen a l’organisme “la sensació d’estar en un moment (ara) i en un lloc (aquí).” Aquesta base es construeix precisament en les relacions que entaulem amb el nostre entorn i amb la “narrativa interna no verbal” provinent d’aquestes trobades. Aquesta narrativa es dona sense fissures, és a penes explícita, insinuada, i es filtra en la nostra ment creant el sentit del conèixer i de l’ésser.

És a dir, ésser i conèixer són sensacions, un procés corporal que antecedeix a la traducció verbal. Després hi ha el que Damasio anomena “consciència ampliada” i de la qual hi ha molts graus i nivells. Aquesta consciència és la que “proporciona a l’organisme una sensació elaborada d’ésser”, amb identitat i continuïtat temporal. Els nivells de coneixement que permeten la creativitat humana són aquells que només la consciència ampliada admet”.

Si d’una banda el llenguatge reforça la consciència ampliada, aquesta no depèn del llenguatge. Més aviat al revés, ell diu que “l’hemisferi cerebral esquerre dels humans és propens a fabricar narracions verbals que no estan necessàriament d’acord amb la veritat”.

També assegureu que “el cos en moviment ens permet connectar emocionalment amb la nostra veritat”…

«Si la base de la consciència és corporal i emocional, i les paraules poden generar narratives que ens allunyen de la realitat, connectar-nos amb el cos ens acosta a la nostra veritat»

La paraula emoció té un origen llatí. Es deriva de la paraula emovere, «moure cap a fora» o «fer moure». Aquesta arrel etimològica suggereix que les emocions són impulsos que ens porten a actuar o reaccionar. Quan ens movem en un espai segur, confidencial i amb la presència d’un terapeuta que no jutja i que ens escolta atentament, tenim l’oportunitat d’acostar-nos a aquelles emocions que, per alguna raó, no estan en la nostra consciència més ampliada.  

En quin moment es troba aquesta disciplina? Quines són les seves fites actuals?

Com he esmentat, des de l’ADMTE estem tractant d’integrar-nos a la FEAP, cosa que ajudarà al reconeixement de la DMT com a modalitat psicoterapèutica. A nivell europeu, això representa un repte perquè hi ha molta diferència en les lleis d’alguns països. Holanda situa les TAC com una forma de Teràpia Ocupacional i la formació és a nivell de grau, Regne Unit i EUA la reconeixen com una modalitat vàlida de psicoteràpia… La nostra estratègia ara mateix és invertir en la recerca (totes les formacions europees fan un fort èmfasi en la recerca) i en «mapejar» les institucions públiques i privades de renom que donen suport al nostre treball. Visibilitzar el que fem i els seus resultats és molt important.

Per últim, quins són els pròxims objectius del vostre Grup de Treball de DMT al COPC?

Celebrar activitats de visibilització de la DMT entre les persones col·legiades, generar espais d’intercanvi amb les altres TAC per a afavorir la reflexió. Tenim especial interès a aclarir les diferències entre les TAC i les “Arts in health”. I també a dialogar amb els psicòlegs i les psicòlogues i intercanviar sabers. Estem obertes per a col·laboracions entre grups de treball i seccions.

Et optimista respecte del futur de la teva disciplina?

Sí, soc molt optimista. Penso que la nostra professió té molt per aportar, i molt coneixement acumulat per poder col·laborar en el diàleg de la psicologia.

Les properes Jornades ADMTE es celebraran el dia 21 de novembre a Barcelona. Podeu consultar aquest document amb el programa provisional i realitzar la inscripció escrivint a l’adreça secretaria.admte@gmail.com.