La psicologia que practiquem avui ja no pot mirar el món amb les mateixes ulleres que fa vint anys. No perquè abans els i les professionals de la psicologia no treballessin amb rigor teòric, tècnic i deontològic, sinó perquè la realitat –social, ambiental, cultural i clínica– ens exigeix un canvi profund de mirada. Els articles que conformen aquest número tenen en comú aquesta exigència: qüestionar allò que fins fa poc semblava natural, invisible o indiscutible, i obrir espais per a noves maneres de comprendre i d’intervenir des de la psicologia.

Així, en aquestes pàgines, la valentia de Gisèle Pelicot, explicada per la psicòloga Núria Tió i convertida en símbol de resistència i denúncia, ens interpel·la com a professionals davant les violències masclistes. I les XVI Jornades Estatals de Psicologia contra la Violència de Gènere, que enguany es van celebrar a Barcelona, ens posen davant les violències més subtils i normalitzades, les anomenades violències simbòliques que encara estructuren relacions, discursos i institucions. Ja no n’hi ha prou amb intervenir quan el dany és evident; cal revisar els marcs culturals que el sostenen. En aquest sentit, parlar avui de violència simbòlica o de la valentia d’una dona que assenyala el sistema hauria estat estrany als anys 90 o fins i tot als inicis dels 2000, dins una revista professional.

Aquest canvi de mirada també travessa el camp de la salut mental. La superació, cada cop més unànime, del model biomèdic com a únic eix explicatiu i terapèutic obre la porta a pràctiques que incorporen el cos, el vincle i el grup. Les aportacions sobre psicodrama i la dansa moviment teràpia, explicades a través de les entrevistes amb Natacha Navarro i Carolina Jimenes, respectivament, mostren com determinades intervencions no verbals ni necessàriament individuals són cabdals per a determinades persones i processos. Ens mostren que allunyar-nos d’un enfocament exclusivament farmacològic no és una moda, sinó una necessitat que respon a l’evidència de la complexitat del patiment psíquic.

Les pàgines que teniu a les mans també posen el focus en allò que abans no es veia i ara ja no es pot ignorar. Per exemple, la recerca sobre consum de drogues i discapacitat, explicada a l’article de Josep Pascual Bardají, ens obliga a revisar estereotips profundament arrelats: les persones amb discapacitat també consumeixen, també pateixen addiccions, i ho fan sovint en condicions de major vulnerabilitat i invisibilitat. De la mateixa manera, el llibre sobre salut mental en esportistes d’elit signat per Xavier Estrada trenca amb el relat heroic de l’èxit constant i ens mostra el cost psicològic de l’alt rendiment, un cost que durant anys ha quedat fora de camp.

Aquest “allò que no es veia” inclou també la violència masclista, els efectes de la pressió social sobre els cossos, i, sobretot, els problemes de salut mental de les persones. La psicologia té avui l’oportunitat –i la responsabilitat– de no contribuir a aquest silenci.

Finalment, aquest número mira clarament cap al futur. Cap al futur del planeta, entès com un determinant de salut ineludible, tal com planteja la reflexió sobre la crisi climàtica i la “bogeria del progrés” de Josep Maria Panés. Cap al futur dels infants i adolescents, recollit en la jornada i el manifest dels CSMIJ de Catalunya, que reclamen una salut mental infantil i juvenil sostenible, comunitària i amb recursos suficients. I, inevitablement, cap al futur de la pròpia psicologia.

En resum, els textos de l’últim número de la Psiara dibuixen una disciplina viva, crítica i compromesa, que ja no pot permetre’s les explicacions simples ni la neutralitat davant certs problemes. Una psicologia que escolta el seu temps, que es deixa transformar per allò que emergeix i que assumeix que, per cuidar millor, primer cal aprendre a mirar d’una altra manera.

Aquest número és una invitació a fer-ho. Que gaudiu de la seva lectura.

Dolors Liria

Vicedegana