Aquesta resposta dona idea de la voluntat de solidaritat del nostre col·lectiu professional, de la natural generositat i voluntat de col·laborar dels nostres col·legiats i col·legiades, ja evidenciada no fa gaire arran de la pandèmia i també abans, a l’hora de l’atemptat de les Rambles de Barcelona, o de la catàstrofe del Germanwings, o en tantes altres ocasions. Des del COPC valorem molt aquestes iniciatives, tot i que ens agradaria mantenir un límit clar i ben definit entre la solidaritat i la voluntarietat.

Entre les persones afectades per la dana, sembla que els sentiments de desemparament i ràbia són els més estesos, com si es tractés d’infants víctimes de la negligència de les persones adultes més dedicades a llençar-se les culpes les unes a les altres que a cuidar-los. No són infants, però. Son milers de persones adultes, que s’organitzen comunitàriament per treure fang i recuperar llars, empeses per una ràbia justiciera davant de la negligència de polítics. Els professionals de la psicologia no els podem fallar.

En un dels pitjors moments de la seva vida, en aquest instant clau i de tanta vulnerabilitat, els psicòlegs i psicòlogues emergencistes ofereixen una ajuda valuosíssima, treballant perquè l’experiència crítica pugui ser ben incorporada, sempre tenint en compte totes les dimensions de la persona: física, psicològica, emotiva, social i espiritual.

Però, per a intervenir adequadament en moments com aquest, calen moltes hores de formació. Atendre una experiència que serà intensament curta requereix hores d’aprenentatge en calma. Drenar una ferida psicològica deixant obert un espai a que germini la llavor del que serà, si cal,  més endavant, una demanda d’ajuda psicològica, quan les preguntes dirigides a mi mateix substitueixin a la ràbia justiciera que busca els responsables que no van poder o saber com cuidar-me.

L’experiència ens demostra que els humans podem adaptar-nos a situacions crítiques, recuperar-nos bé i fins i tot créixer, reconeixent-nos més savis i sensibles després de la crisi.  Això es la resiliència, que sovint ens dona una versió millorada de nosaltres mateixos després de patir una situació adversa. Aquest preciós fenomen el podem observar tant en les persones afectades com en els mateixos psicòlegs intervinents.

Per això, els psicòlegs i les psicòlogues que intervenim en situacions de crisi hem de tenir el nivell més alt de preparació possible. Perquè no només apliquem els continguts dels estudis de postgrau, sinó també quelcom que és subjacent a la nostra personalitat, a la nostra condició com a persona, als nostres valors

Quan ens formem en Psicologia de les Emergències adquirim flexibilitat, una mirada ampliada pel nostre enfocament interdisciplinar, més recursos i més seguretat davant les situacions de crisi que experimenten els nostres usuaris. Fins a acabar tenint la capacitat de, fent molt poc, aconseguir molt.

I mentre la Psicologia de les Emergències camina cap a la seva especialització, el nostre Col·legi amb la Secció de Psicologia de les Emergències no deixa d’ajudar allà on se’l necessita: durant la pandèmia de la covid atenent trucades al telèfon que l’Ajuntament de Barcelona va posar a disposició de la ciutadania; col·laborant en el programa HUCI de cures intensives a pacients, familiars i professionals en diversos hospitals públics i privats; o fent divulgació als mitjans en els moments clau com l’actual. Serveixi com a mostra l’article publicat per Beatriz Pujante, presidenta de la Secció d’Emergències del COPC, en aquest mateix número, sobre l’impacte de les catàstrofes a llarg termini.

Així mateix, un convido a descobrir, amb temps i l’esperit obert, la resta d’entrevistes, reportatges i ressenyes d’aquest Psiara, sobre l’ePsicologia, la psicoanàlisi, la psicologia coaching i l’aeronàutica, entre moltes altres.

Us desitjo una excel·lent i profitosa lectura,

Guillermo Mattioli

Degà