Per Irene Moulas, Psicòloga General Sanitària i membre del Grup de Treball Intervenció psicològica en temptativa suïcida, aplicada a l’àmbit de les emergències a Catalunya del COPC.

Parlar de suïcidi continua sent difícil. Sovint hi arribem tard, quan el patiment ja s’ha fet insostenible o quan una situació de crisi ha posat en alerta l’entorn més proper. Però si volem avançar en la prevenció, cal ampliar la mirada: el suïcidi no pot ser abordat només com una qüestió individual ni exclusivament sanitària. És també una realitat social, relacional i comunitària.

La persona que pensa en el suïcidi no viu aïllada. Forma part d’un entramat de vincles, espais quotidians, serveis, entitats, equipaments i comunitats. Per això, quan una vida penja d’un fil, la comunitat no pot mirar cap a una altra banda. No per substituir els serveis especialitzats, sinó per sumar-hi presència, escolta, cura i capacitat d’acompanyament.

Aquesta és la mirada que ha orientat el projecte “Experiències al voltant del suïcidi i estratègies comunitàries d’afrontament”, impulsat per ActivaMent Catalunya Associació, l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi i la Cooperativa Etcèteres. El projecte neix de la necessitat de pensar col·lectivament com es poden generar entorns més sensibles, preparats i corresponsables davant el patiment emocional intens i el risc suïcida.

Més enllà del pla individual: una mirada comunitària de la seguretat

En els darrers anys, els plans personals de seguretat han esdevingut una eina rellevant en l’acompanyament a persones amb ideació suïcida. Ajuden a identificar senyals d’alerta, estratègies de regulació, persones de confiança i recursos als quals acudir en moments de crisi.

Tanmateix, des d’una perspectiva comunitària, ens preguntem: què passa si aquest pla no recau només en la persona? Què passa si l’entorn també sap quin paper pot tenir?

«Com podem fer que la seguretat no sigui només una responsabilitat individual, sinó una xarxa compartida?»

El projecte proposa reformular el pla personal de seguretat incorporant una dimensió comunitària. Això vol dir reconèixer que la prevenció també es juga en espais aparentment ordinaris: una biblioteca, una entitat esportiva, un casal, una associació veïnal, un grup d’ajuda mútua, una cooperativa, un centre cívic o una xarxa de suport informal.

Aquests espais no han de convertir-se en dispositius clínics. Però sí que poden esdevenir llocs on detectar canvis, sostenir vincles, reduir l’aïllament, facilitar l’accés a ajuda especialitzada i oferir presència en moments de fragilitat.

La comunitat no substitueix, però sí que acompanya

Una de les claus del projecte és evitar una confusió habitual: comunitaritzar la prevenció del suïcidi no vol dir desresponsabilitzar els serveis públics ni traslladar a la comunitat una tasca que requereix coneixement professional especialitzat.

Al contrari. Vol dir ampliar l’ecosistema de cura i reconèixer que la resposta ha de ser compartida. Els serveis de salut mental, l’atenció primària, els serveis socials, les entitats en primera persona, les famílies, els equipaments i les xarxes comunitàries poden tenir funcions diferents però complementàries.

La comunitat pot aportar allò que sovint els serveis no poden garantir per si sols: proximitat quotidiana, continuïtat relacional, confiança, coneixement del territori i capacitat de generar vincles significatius. En situacions de patiment intens, aquests elements poden ser decisius.

El valor de la primera persona i de les famílies

Cap estratègia de prevenció pot ser realment transformadora si no incorpora la veu de les persones que han viscut experiències de patiment psíquic, ideació o conducta suïcida. Tampoc si deixa fora les famílies i els entorns propers, que sovint sostenen situacions de gran complexitat amb pocs recursos i molta soledat.

El projecte parteix d’una idea central:

«Les persones no són només destinatàries d’una intervenció, sinó productores de coneixement«

Les seves experiències permeten identificar què ajuda, què fa mal, què arriba tard, què falta i quines formes d’acompanyament poden ser més respectuoses i útils.

Incorporar aquesta mirada implica canviar la manera com parlem del suïcidi. Implica fugir de discursos culpabilitzadors, paternalistes o simplificadors. I implica entendre que darrere del risc suïcida hi ha sovint trajectòries de dolor, soledat, exclusió, trauma, desesperança o manca de sentit, però també desig de ser escoltat, reconegut i sostingut.

Cap a una metodologia comunitària d’intervenció

El treball realitzat ha permès avançar en una proposta metodològica que vol ser útil per a professionals, entitats i agents comunitaris. Una metodologia que parteix de preguntes concretes:

• Com pot un territori detectar situacions de patiment sense envair ni estigmatitzar?
• Com es pot acompanyar respectant la voluntat i l’autonomia de la persona?
• Quins límits han de tenir els agents comunitaris?
• Com es coordinen els serveis especialitzats amb les xarxes de proximitat?
• Com es comparteix informació de manera consentida, segura i respectuosa?
• Com es cuida també les persones que cuiden?

Aquestes preguntes són especialment rellevants per al camp de la psicologia. Perquè ens situen davant d’un repte professional i ètic: pensar la intervenció més enllà del despatx, més enllà de la urgència i més enllà de l’abordatge individual.

La psicologia comunitària, la salut pública, el suport mutu, l’acció comunitària i els enfocaments basats en drets poden aportar eines fonamentals per construir respostes més integrals.

Prevenir també és construir condicions de vida

La prevenció del suïcidi no pot limitar-se a actuar quan el risc ja és imminent. També ha de preguntar-se per les condicions que fan que la vida sigui vivible.

Això implica abordar els determinants socials del malestar: la precarietat, la manca d’habitatge, la soledat no volguda, les violències, la discriminació, el racisme, el capacitisme, la LGTBI-fòbia, la pobresa, la manca de xarxa o les dificultats d’accés als serveis.

Des d’aquesta mirada, prevenir el suïcidi és també enfortir comunitats, generar espais de pertinença, promoure vincles, reduir l’estigma, facilitar l’accés a recursos i construir entorns on demanar ajuda sigui possible abans que el dolor esdevingui insuportable.

Una responsabilitat compartida

El suïcidi ens interpel·la com a societat. Ens obliga a revisar com escoltem, com acompanyem, com detectem el patiment i com responem davant la vulnerabilitat. També ens convida a deixar enrere la idea que només els serveis especialitzats tenen alguna cosa a fer-hi.

Calen més recursos públics, més places per a professionals i més accessibilitat. Però també calen comunitats capaces de sostenir, sense jutjar; d’estar disponibles, sense envair; d’acompanyar, sense substituir; i de derivar, quan cal, sense desentendre’s.

La prevenció del suïcidi necessita una xarxa àmplia, sensible i ben articulada. Una xarxa on cadascú conegui el seu paper i els seus límits. Una xarxa que permeti passar de la soledat a la corresponsabilitat.

Perquè quan una persona sent que ja no pot més, el que hi ha al voltant importa. I molt. La comunitat no ho pot resoldre tot, però pot fer una cosa imprescindible: no deixar sola la persona en el moment en què més necessita sentir que la seva vida encara importa.

En aquest marc, i aprofitant el 10 de setembre, Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi, es farà la presentació pública del document final del projecte: una proposta d’implementació metodològica comunitària per a la prevenció del suïcidi, elaborada de manera participativa amb professionals, famílies i persones en primera persona. El document planteja una reformulació comunitària del Pla personal de seguretat individual de la Generalitat de Catalunya, amb la voluntat d’ampliar la mirada sobre la prevenció i posar en valor el paper dels vincles, els entorns quotidians i les xarxes comunitàries. Per a més informació, podeu escriure a imoulas@etcs.coop.