Parlem amb el Dr. Fernando Fernández-Aranda, director de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) del Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge, investigador de l’IDIBELL i d’ICREA Acadèmia, i catedràtic de la UB, que acaba de presentar Eating Disorders. An International Comprehensive View (Ed. Springer), el nou tractat de referència mundial sobre TCA del que n’és coautor, i que explica com l’avanç en el tractament d’aquests trastorns passa per una perspectiva més actual, que transcendeixi el món occidental i que s’atreveixi a abordar algunes qüestions força delicades.

Per què va impactar tant sobre els TCA?

La incertesa, no saber què ens passarà, quedar més avocats als missatges de les xarxes socials… I, com no m’estic movent, li dono més importància a l’exercici físic i a les restriccions. N’hi ha que es van passar de frenada, i persones que mai havien tingut un problema d’aquest tipus van començar a tenir-lo.

Per sort, ara ja ningú s’atreveix a negar els factors socials que influeixen en el trastorn.

Els manuals dels anys 70 i 80 només parlaven de factors biològics. A mitjans dels 80 i als 90, es va donar gran importància al tractament psicològic. I sí, ara tenim un model més biopsicosocial que, afortunadament, es veu reflectit als tractats.

Segons la seva experta opinió, quina és la importància del/la professional de la psicologia en l’abordament dels TCA?

És crucial. Si ens centrem en les eficàcies dels tractaments, actualment la línia número 1 és el tractament congnitivo-conductual, i la línia número 2 és el tractament farmacològic combinat amb el tractament psicològic.

“En un equip multidisciplinari de TCA de 7 membres, 3 o 4 han de ser psicòlegs”

La resta serien un psiquiatre, un dietista-nutricionista, un treballador social i un infermer. Ara bé, a nivell d’ingrés, òbviament hi ha d’haver més personal d’infermeria que de psicologia. És important que s’entengui que és un treball multidisciplinari, però que no es pot concebre sense professionals de la psicologia.

Quina formació mínima creu que han de tenir aquests professionals de la psicologia?

Han d’estar formats no només en clínica, teràpies cognitivo-conductuals i teràpies familiars, sinó també en TCA.

Però, ara per ara, no existeix cap títol.

Hauria de crear-se. O, al menys, poder acreditar que estàs format en TCA i tens un mínim d’hores i has vist casos. Si no, ens trobem que arriben professionals joves als equips que comencen a formar-se allà mateix, i és complicat.

Quins altres reptes creu que tenim els psicòlegs i psicòlogues en aquest àmbit?

El més important: què fem amb els casos més crònics i severs? Una nena de 10 anys, que fracassa en 3 o 4 tractaments, i va complint 25, 30, 40 anys. Saps què solen fer ara? Tornar a repetir el tractament, com si fos a canviar alguna cosa! És per això que ho vam plantejar al Departament de Salut i van crear aquesta unitat integral de TCA de l’Hospital de Bellvitge i el Sagrat Cor de Martorell, amb 20 llits, on no ens centrem exclusivament en el que ha fracassat, com l’alimentació o el pes, sinó que anem a altres aspectes com la motivació, el treball familiar, els objectius de vida, la funcionalitat del pacient, etc., per a poder oferir una esperança. Vam sortir a El País i tot.

“De cada 10 casos, 6 es recuperen i 4 només ho fan parcialment o no es recuperen”

No ho dic jo, són dades. I no podem tancar els ulls a aquesta realitat. Perquè aquests casos són els que després fan intents autolítics o van perdent cada cop més suport social i familiar, se senten aïllats i, si no fem res, amb l’auge de l’esperança de vida tenen molts anys per davant de malaltia.

El segon repte seria poder ampliar la formació. Perquè, a nivell de grau, tant a psicologia com a medecina, quant es dedica al TCA? Una hora en 4 o 6 anys? Clarament, s’ha d’augmentar.

I l’últim repte seria entendre que no hi pot haver treball clínic de qualitat sense investigació. Al final, hem de donar visibilitat al que es fa, tenir autocrítica i anar millorant pas a pas.

Al manual Eating Disorders, tracteu altres qüestions molt delicades: dones embarassades amb TCA, casos on el TCA empitjora la diabetis de tipus 1, els abordatges d’emergències en intervencions intensives…

En qualsevol altre manual ocuparien una línia, i aquí dediquem un capítol a cada una. Volíem que aquestes qüestions tinguessin visibilitat. També les diversitats de gènere i les culturals.

170 capítols. 1.873 pàgines. 883,99 euros. Està clar que heu fet una aposta forta i diferent, per molts motius. El primer, precisament, que aporteu una visió totalment internacional.

Fins ara, entorn a un 90% dels tractats han estat escrits per anglosaxons, bàsicament americans. I ja veus que entre els nostres editors hi ha una australiana, una alemana, jo… És clar que descrivim els TCA als països occidentals, però també en diferents parts d’Àsia, Àfrica, l’Orient Mitjà, Amèrica Llatina i Europa de l’Est.

“Necessitem aplicar una perspectiva global a aquest problema mundial”

I sí, el format és de supercalitat, cosa que surt molt cara. Crec que més tard faran un format més senzill.

Per què era tan important aquesta perspectiva global?

Ni l’alimentació ni els recursos sanitaris són els mateixos a tots els països. N’hi ha que no saben què és això de l’universal care, o hi ha llocs on el cost d’una habitació d’hospital és tan alt que no es poden plantejar un ingrés de més de 20 dies. Hem volgut contemplar tota aquesta diversitat i les diferents situacions complexes que generen.

També heu apostat per ampliar la mirada sobre el tractament.

Sí, es presenten diferents tipus d’abordatge, des de visions de teràpia cognitivo-conductual fins a enfocaments dinàmics o basats en teràpia dialèctica o mentalització. Sempre de la mà de professionals experts i influents en aquest àmbit.

I parleu de la importància de la família, els voluntaris, els cuidadors…

No es un manual de neurociències, això està claríssim. I, tot i que a la part biològica se li han dedicat alguns capítols, hem incidit més en altres factors igualment rellevants però que han estat eclipsats, potser, com els ambientals, els socials, els culturals… Sense negar la importància de la interacció amb els factors biològics.

Hi són tots els trastorns?

Sí, és exhaustiu. Fins i tot hi són les últimes classificacions del DSM i de l’ICD: els OSFED (trastorns poc comuns), els casos de bulímia que no arriben a complir tots els criteris, el trastorn per afartament, la Pica, els ARFID (els infants que mengen per colors o només un tipus d’aliment com hamburgueses)…

A títol personal, què li agradaria que aconseguís aquest llibre?

Que la comunitat científica i clínica s’interessés més pels TCA. Comprovar que hi tenen cabuda no només els factors biològics, sinó els socials i els ambientals. I aprendre que no només hem de llegir tractats d’altres països, també necessitem investigar nosaltres. La nostra contribució és molt important.

Altres estudis de lliure accès amb la participació del Dr. Fernández-Aranda: 

COVID-19 and implications for eating disorders

Impact of COVID-19 Lockdown in Eating Disorders: A Multicentre Collaborative International Study

Binge eating disorder

The current clinical approach to feeding and eating disorders aimed to increase personalization of management