Introducció

Josep Vilajoana ha estat una figura clau en la història recent del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). Durant més d’una dècada, ha liderat processos de transformació que han marcat la professió. Parlem amb ell per repassar els moments més significatius entre 2003 i 2017.

Pots veure l’entrevista en el següent vídeo, o llegir-ne la transcripció a continuació.

Accepta aquí per acceptar les galetes de Galetes de personalització i carregar aquest contingut

Els inicis i els grans debats

Com a persona col·legiada, com t’endinses al COPC fins a ser-ne degà?

… Clar, jo arribo al Col·legi igual que molts col·legiats: en grups de treball, interessat per una qüestió concreta, que en aquell moment era el tema de la sida, que havia aparegut. Jo estava treballant a toxicomanies. Per tant, arribo al Col·legi i entro a treballar en grups de treball que tenen a veure amb la clínica i amb la sida, les drogues, etcètera.

A partir d’aquí, movent-me pel Col·legi, arriba un moment en què, en aquesta crisi d’un impàs, d’un abús econòmic, entro a formar part d’una candidatura una mica d’encalçador. No tenia intenció de vincular-m’hi, però m’hi vinculen.

A partir que entrem en una candidatura que passa a ser una junta i comences aquest exercici, començo a veure que sí que hi ha possibilitats, és a dir, que sí que puc aportar, sí que puc disfrutar d’algunes coses. No ho veig tan avorrit o tan burocràtic, sinó que veig que hi ha possibilitats d’influir, de disfrutar. I a partir d’aquí ja és un non stop, que diuen. Passo de vocal a vicedegà, després hi ha un període de descans i després entro com a degà.

Després d’aquest període, veig que les juntes de govern han de crear dintre del Col·legi un mínim que l’hagi d’acceptar tothom, i que políticament després pots fer coses, però hi ha un mínim que ha d’estar garantit. Entro amb aquesta filosofia: treballar perquè el Col·legi tingui un mínim garantit, sigui quina sigui la junta que guanyi unes eleccions. No sé si ho he aconseguit, però aquesta era la idea: que no podem començar de zero cada vegada que hi ha una junta nova, sinó que hi ha una part que té a veure amb l’estructura professional que treballa aquí, que es mantingui, que sàpiga de què va, etcètera.

I després, hi ha una part d’estructura que no cal remodelar-la cada junta, sinó que funciona. I després hi ha una part de política, d’estil, etcètera, que sí que pot fer que una junta vagi més en una direcció o en una altra. Aquesta era la motivació que m’inspira i que em manté.

Acabat el primer mandat, no es presenta cap altra candidatura i seguim un segon mandat. Hi ha qui interpreta que és perquè ho heu fet molt bé. Jo crec que, simplement, en aquell moment les coses es feien d’una manera transparent, més o menys bé, i la gent ens va donar un vot de confiança per quatre anys més. Així són els meus vuit anys de degà d’aquesta organització.

El cicle “La qüestió psi” va obrir un debat intens sobre les pràctiques professionals. Quin era el context i per què era necessari un posicionament institucional?

Bé, posant dates, el 1998 es crea l’especialitat de Psicologia Clínica vinculada al Sistema Nacional de Salut, amb una formació específica d’interns, residents, etcètera. Això era un guany, una fita aconseguida. Però el 2003 apareixen la LOPS i el decret de centres, que fan que la pràctica professional —sobretot privada— que no havia passat per la formació de l’especialitat quedés fora de la sanitat. Per tant, els psicòlegs deixaven de ser sanitaris, havien d’aplicar IVA a les factures, etcètera. Era un desgavell importantíssim.

Vam convocar aquests debats per copsar la sensibilitat dels professionals i per visibilitzar-ho de cara a la població. Era una amenaça per a la pràctica de la psicologia. Es va fer una publicació bilingüe on es recollien aquests debats, que tenien la gràcia de ser plurals: totes les orientacions hi van entrar i van plantejar la dificultat de veure aquella situació.

I, per tant, va ser l’inici d’una guerra que no ha acabat. Hi ha alguna batalla guanyada: els psicòlegs generals sanitaris venen de moviments posteriors. Però el tema del Sistema Nacional de Salut i la presència de la psicologia no està encara en el punt òptim que hauria d’estar, vint anys després.

Emergències i intervenció social

El curs de capacitació en psicologia d’urgències i l’actuació al Carmel van ser punts d’inflexió. Com es va viure aquella experiència i què va significar per a la professió?

Bueno, teníem un antecedent que a vegades queda oblidat, que era la barcassa de Banyoles, que va provocar diverses morts, etcètera. Aquesta emergència va posar de manifest una qüestió que després, en l’incident del Carmel, es va veure encara més: que els traductors —perquè hi havia molts francesos a la barcassa—, els traductors que traduïen el malestar, van començar a tenir símptomes.

És a dir, els traductors només feien la seva feina de traduir; no els havia passat res, ni a un familiar seu, ni res. Però el sol fet d’estar traduint el que deien els afectats o els familiars, va provocar símptomes en aquestes persones. Per tant, va posar de manifest que hi ha elements intangibles, emocionals, que fan que les persones puguin patir conseqüències d’una emergència.

Al Carmel va passar el mateix: no hi va haver ferits ni morts, però la gent va perdre —o almenys durant un temps— la possibilitat de tenir les fotos de quan es van casar, de quan van néixer els fills, etcètera. I això va provocar un malestar que va fer que la intervenció psicològica fos útil.

Per tant, aquest va ser un punt d’inflexió amb la idea de dir: una cosa són els morts i ferits en incidents múltiples, però hi ha altres aspectes que són patrimoni de la psicologia.

En aquell moment, jo —que no era ni soc un emergencista— em va tocar coordinar aquests dispositius. I un dels lemes que vaig fer servir és que jo volia un psicòleg a cada ambulància. No és que sigui literal, sinó que vol dir: valorem si els psicòlegs han d’intervenir, igual que els metges, els infermers, etcètera, i que estiguin en els equips que atenen emergències.

Realment, en aquests moments, hem de dir que sí: a Catalunya tenim psicòlegs contractats pels serveis d’emergències. Per tant, aquell punt d’inflexió al Carmel, encara que no hi haguessin morts ni ferits, va ser important per mostrar la importància de la psicologia en les intervencions en emergències. Molt important. Després en parlarem també.

Reconeixement sanitari

La manifestació del 2005 per la LOPS va ser històrica. Com es va organitzar i quin impacte va tenir en el reconeixement de la psicologia com a professió sanitària?

Bueno, aquí he de dir que l’acadèmia, és a dir, les universitats, estan una mica ambigües en el tema de les ciències socials. I crec que aquesta idea que els psicòlegs treballem en relació amb la salut —no sempre en la sanitat, però sí amb la salut—, en aquell moment va servir per posar-nos d’acord a nivell estatal en manifestar-nos.

Va ser una manifestació de vegades divertida, que anàvem tots amb globus i tal, dient que el que volíem és que la psicologia fos sanitària, que era el llenguatge que s’entenia. Però darrere d’això el que hi havia és que nosaltres treballem sempre per la salut i el benestar de les persones.

Aleshores, aquesta idea aconsegueix materialitzar-se, malgrat que les universitats tenien el dubte de si eren ciències socials i jurídiques o ciències de la salut. Però es va aconseguir finalment convèncer que valia la pena estar a Ciències de la Salut, i que dintre de Ciències de la Salut hi ha vessants més socials. Però la idea és que realment estem treballant per la salut.

Després hi ha hagut dificultats entre la salut, la sanitat i la clínica, que encara no s’han resolt totes, però sí que hi ha la convicció que la salut és el patrimoni de la intervenció de la psicologia, i que inclou el benestar emocional de les persones.

Internacionalització i cooperació

El COPC va participar en projectes com RIPE i va establir vincles amb Europa i Iberoamèrica. Quina importància tenia aquesta dimensió internacional per al Col·legi?

Clar, de fet, la idea de la internacionalització és que estàvem d’alguna manera aïllats. El fet d’obrir-nos a la resta de l’Estat, a Europa i a Iberoamèrica permet intercanviar, sobretot des del nivell del col·legiat. I el tema del RIPE, que seria una xarxa internacional d’emergències, hi va encaixar molt.

Allà s’hi van involucrar els estats, els governs, d’una manera molt —entre cometes— benèvola, però era important, perquè en emergències greus —terratrèmols, atemptats massius, etcètera— els estats, els exèrcits, etcètera, tenen un paper rellevant. Els psicòlegs som una part, a vegades molt mínima. Per tant, que aquests elements estiguessin involucrats era important.

Hi ha la idea de compartir els avenços que es fan en un territori, però també d’aprendre de les innovacions i iniciatives d’altres territoris. I sobretot l’aprenentatge de que el món no és homogeni. En determinats països, coses que a nosaltres no ens preocupen, a ells els preocupen moltíssim. Algunes coses que nosaltres no plantegem resoldre, països que han patit molts terratrèmols les han desenvolupat molt.

Per tant, hi ha un intercanvi molt útil a nivell tècnic, a nivell dels professionals que hi intervenen, no tant dels col·legis, que el que hem de fer és fer de paraigua d’aquestes iniciatives.

Canvis legislatius

La transposició de la Directiva europea i les lleis Òmnibus i Paraguas van sacsejar el marc normatiu. Com va afrontar el COPC aquests canvis?

Bueno, aquí he de dir que hi va haver dos elements importants: l’administració d’aquell moment —és a dir, el Govern de la Generalitat— i la Intercol·legial. Van ser dos elements clau per sentir que teníem el suport per seguir funcionant com a col·legis. És a dir, que l’amenaça que representava el context —perquè a la resta d’Europa no hi ha col·legis professionals, hi ha associacions— i aquesta pretensió que aquí també fossin associacions, era real.

Hi havia alguns polítics —que no citaré pel nom— que van defensar públicament que els col·legis no es poden tocar perquè estan a la Constitució. Aquesta defensa va fer que el que venia del govern europeu quedés frenat, perquè aquí podíem tenir una certa autonomia. És veritat que amb els anys això es va degradant i, per tant, cada vegada està més amenaçada la funció col·legial.

Però jo insisteixo: si no només la Intercol·legial —els quasi cent col·legis que en formen part— sinó també l’administració sap que els col·legis donen un servei, sobretot a nivell deontològic, de moment això sembla que ens salva. I que es mantingui la idea que la col·legiació sigui obligatòria per garantir una qualitat.

De moment, estem aquí.

Comunicació i imatge pública

De la inauguració de la nova seu el 2008 a la creació de COPC TV i la revista PsiAra, passant pel festival PSICURT. Com es va treballar la visibilitat i la modernització del Col·legi?

Sí, sí, sí, aquesta era una idea fonamental, almenys en els meus mandats. La idea que hem d’estar al dia del que ve, hem de ser visibles, hem de comunicar i ens hem de fer entendre. Moltes vegades l’acadèmia —i, per tant, la formació que tots hem rebut com a professionals de la psicologia— és endogàmica. És a dir, mentre ens entenem nosaltres, investiguem i tal, està bé, però després hem de comunicar a la població, perquè serà la població qui demanarà aquests serveis.

De quina manera fer-ho? Doncs de les maneres que el món ens porta. L’audiovisual està clar que funciona. El COPC TV va ser un període que va funcionar, podent entrevistar perfils diferents de dins de la psicologia. Després vam veure que la gent ja no va tant a veure la tele a casa seva, sinó que va a la carta, que entra a YouTube, etcètera.

Aquesta va ser una aposta per modernitzar el Col·legi i per fer-lo visible. Això ha anat canviant amb el temps; avui les xarxes són molt potents. En aquell moment eren iniciatives que semblaven que podien servir, sobretot per fer saber a la població quins serveis ofereix la psicologia, perquè els pugui demanar, utilitzar i reclamar que siguin públics i, per tant, sostinguts entre tots els contribuents.

La idea sempre era aquesta: explicar què fem, com ho fem i posar-nos al servei de la població. Iniciatives com la televisió ho són, però també la PsicoXarxa, que era una iniciativa solidària. Fer visible que no és un luxe, que no és una cosa només per als malalts, sinó que és una eina important pel benestar de les persones.

Nous reptes socials

Protocol contra el tràfic d’éssers humans, Psicoxarxa Solidària, Comitè de Joves, mentoratge ATENEA… Què hi havia darrere d’aquestes iniciatives i quin impacte han tingut?

Bueno, he de reconèixer que conforme et fas vell, algunes coses t’emocionen. Quan vam començar el tema de la PsicoXarxa o el PSICURT, no tothom hi estava a favor; moltes vegades era: “Bueno, ja ho mirarem”. Aquesta visió cap enfora crec que va ser una bona iniciativa.

El tema de la Comissió de Joves, per exemple. Ostres, ens omplim la boca dient “els joves, els joves”, però què diuen? Què fan? Què demanen? Fem-ho d’una manera formal, de manera que si demanen una cosa que no és possible, puc dir “no, això no pot ser”, però incloem-los en l’organització. Jo crec que aquestes iniciatives, el fet de fer visible la professió, però fer-ho amb connivència amb la universitat —que és on ens formem tots— va ser important.

Es van iniciar períodes de col·laboració que es van mantenir: anar allà a explicar coses, compartir projectes amb la universitat. La idea que ens formem a la universitat i després treballem en la professió no vol dir que estiguem en contra de res. Són processos diferents: la formació inicial, la formació contínua i l’exercici professional, però han d’anar en harmonia. I això s’aconsegueix amb projectes que ens impliquin a tots.

Aquí hi ha iniciatives com el mentoratge, que quan es va iniciar semblava una cosa irreal i, en canvi, ara ho fa molta gent, no només la psicologia. Són pràctiques que serveixen per actualitzar la professió i per ajudar els joves a sortir-se’n millor.

No fa gaire vaig rebre una notícia que un percentatge proper al vuitanta per cent de metges joves manifestava símptomes de burnout. Els psicòlegs participem en iniciatives col·lectives que protegeixen aquestes generacions: metges, infermers, psicòlegs, farmacèutics, veterinària… Gent molt formada però poc entrenada en el rifi-rafe. La realitat social ha canviat: agressions, insults… I això s’ha de treballar amb eines psicològiques. Aquí el coaching fet per psicòlegs ha servit.

Crec que són iniciatives que es van posar en marxa en un determinat moment i que es mantenen per la part que és digna, útil. Les que van ser només un bluf, ja han desaparegut.

Els càrrecs de la Junta de Govern ja eren remunerats, al COPC? Creus que ha de ser així?

Bueno, jo ja arribo amb aquest tarannà: que hi ha una compensació econòmica. La compensació econòmica mai ha sigut un sou per retirar-se. És una compensació que obliga. Quan vaig accedir com a degà vaig deixar de supervisar, de fer formacions com a docent, i vaig deixar la privada. Hi ha coses que has de deixar si vols estar bé aquí dins. Per tant, aquesta compensació cobriria aquests forats.

Hi ha qui pensa que és molt; d’altres consideren que és poc. Hi ha exemples d’altres col·legis amb sous elevats —no citaré noms ni comunitats—, però jo crec que la compensació establerta aquí era suficient per justificar les hores de dedicació de qui s’hi dedica. Clar, si hi ets i no t’hi dediques, llavors és indigne. Però sent així, és una compensació pel que no pots fer fora d’aquí. Jo ho he viscut així i considero que està bé, però no és un sou per la dedicació, sinó una compensació pel que deixes de fer fora.

Transformació interna i innovació

El 2014-2017 van ser anys de canvis profunds: nous estatuts, nou codi deontològic, Escola Pràctica, acreditacions, Defensor del col·legiat. Quins objectius perseguien aquestes reformes?

Bàsicament, com el seu nom indica, la modernització del Col·legi. Les estructures col·legials no són modernes per se; s’han de modernitzar. Són més aviat enquistades, mantenir-se i tal. Igual que —sembla que em fico molt amb la universitat, però és així— hi ha com una inèrcia del tema.

Modernitzar-ho vol dir adequar-ho als nous temps sense perdre l’essència. El Codi Deontològic, els estatuts… Incloure figures noves que a vegades surten bé i a vegades no, però que bàsicament van en benefici del col·legiat. És modernitzar l’organització perquè el col·legiat en tregui més profit.

Els col·legiats entren als col·legis pels grups de treball, per aquella cosa concreta que volen posar en pràctica. I han de tenir facilitats per veure que hi ha diferents opcions, que s’hi poden incorporar, que s’hi poden dedicar parcialment, etcètera.

Per tant, els canvis anaven en aquesta direcció. I no és una direcció que es tanqui en si mateixa: probablement al cap d’uns anys s’ha de tornar a renovar. Si es va renovant periòdicament, no és negatiu; és positiu. Està bé.

Emergències i seguretat

Els atemptats del 17 d’agost del 2017 van posar a prova la psicologia d’emergències. Com es va articular la resposta del COPC en una situació tan crítica?

De fet, a mi em va agafar de vacances al capdamunt de la Costa Brava, i vaig estar connectat cada dia. O sigui, que no van ser unes bones vacances, però no em vaig moure d’allà perquè ho permetia el fet que hi havia una persona aquí que ho va poder coordinar. I aquesta persona té a veure amb les formacions que es van començar a fer, perquè a mi el que em semblava en aquell moment era que, si tu et vols dedicar a les emergències, t’has de preparar específicament i especialment, perquè és un terreny dur.

Per tant, no és que ho digui jo; ho diuen els experts també. El tema de fer un postgrau, una formació, etcètera, permet que hi hagi un gruix de gent que estigui preparada per fer aquest tipus d’intervencions.

En aquell moment, la coordinació amb la gent que podia intervenir, i que estava també en coordinació amb tots els dispositius que es van posar en marxa —siguin els Mossos, Guàrdia Civil, qui correspongui—, era clau. Els psicòlegs s’han de posar a disposició, i crec que això va funcionar i que va ser un pas més en el model de funcionament i en incorporar professionals formats als serveis d’emergències, que es continuen dient serveis d’emergències mèdiques. Va ser un guany per a la intervenció dels psicòlegs a les emergències.

Les emergències a vegades són molt reduïdes —una persona que es vol tirar d’un setè pis, per exemple— i això crea una alarma. Pot ser això o pot ser un atemptat que mata 200 persones de cop. Hi ha coses molt diferents, i el professional que pretén intervenir en això ha d’estar preparat per unes i per les altres. Jo crec que això s’ha aconseguit: hi ha un gruix de gent que ja s’ha format amb els cursos que s’han anat fent periòdicament, molt ben fets, molt ben estructurats i molt ben coordinats.

En el cas de l’atemptat de les Rambles, això va servir perquè es veiés que la intervenció en emergències és una, i que la continuïtat d’aquesta intervenció també s’ha de cuidar. És a dir, s’ha de fer possible que aquella persona que es queda allà i no se’n surt, algú l’atengui, sigui en els serveis públics o en els privats. Aquesta idea també va avançar en aquell moment.

Hem crescut com a professió a base de bufetades, però també és veritat que, en el tema de les emergències, el període entre bufetada i bufetada s’aprofita. Així com potser hi ha altres camps que descansen, aquí s’ha fet un treball intens en els períodes entre una emergència i una altra. S’ha treballat amb les institucions, amb la Generalitat. En aquests moments hi ha psicòlegs contractats pels serveis de protecció civil, i fan una formació d’alt nivell professional. Hi ha un recorregut que hem de valorar positivament. La llàstima és que creixem a partir de situacions molt doloroses, però aquesta és la feina.

Tancament

Si hagués de resumir en una frase el gran repte superat entre 2003 i 2017, quin seria?

Bueno, és difícil sintetitzar, però sí que hi ha paraules que permeten veure-ho, almenys en la meva opinió. Una és la visibilitat i la normalització del professional de la psicologia. Crec que una herència que tenim és que venim de les psicopatologies, és a dir, fins i tot els psicòlegs i psicòlogues més veterans s’han format amb psiquiatres.

La psiquiatria hi era, i la psicologia estava en un altre nivell. El moment en què la psicologia clínica comença a caminar, ho fa sota el paraigua de la psicopatologia, de la psiquiatria. Això està bé en certa manera, però el que hem aconseguit és que no sigui exclusiu.

Un psicòleg que intervé amb una persona a qui acaben de diagnosticar un càncer de mama, per exemple, no tracta un trastorn mental. Aquella persona té un malestar enorme, una por tremenda. I la psicologia, la psicooncologia, pot intervenir i pot ajudar a que aquella persona estigui millor. No li cura el càncer, però pot intervenir en el malestar.

Per tant, aquesta idea que no tot passa per una patologia mental crec que l’hem aconseguit situar en el terreny públic. Aquest seria un guany. No diré que sigui exclusiu, perquè es manté, seguim treballant-hi, però seria un dels guanys. Amb les acreditacions, les experteses i la demanda d’especialitats, hem aconseguit fer entendre que no cal estar molt malament per rebre atenció psicològica. Aquest seria per mi un resum del període.

Clar, jo crec que el repte —que és ser útil per al benestar— és aconseguir que les lleis vagin a favor d’aquesta idea. Una cosa que probablement quaranta anys enrere ens semblava que no anava amb nosaltres. Sortia una llei i dèiem: “Bé, nosaltres estem més enllà d’això”. Hem après que no és així.

La pertinença a una organització estatal o europea ens porta en aquest camí. Les lleis que s’elaboren i es posen en pràctica influeixen en la nostra pràctica. Per tant, hem de ser-hi, hem de fer esmenes, hem de fer propostes, hem d’estar molt a prop dels ministeris i de les administracions territorials, autonòmiques i locals. I això ho hem après i ho estem practicant.

I quin repte creu que encara persisteix avui per a la psicologia i per al COPC?

Jo crec que el repte —que és ser útil per al benestar— és aconseguir que les lleis vagin a favor d’aquesta idea i tinguin un resultat. Per exemple, les esmenes a la Llei de Salut Pública i a la Llei d’Economia Social van permetre l’aparició d’una figura que no existia: el psicòleg general sanitari. Això va fer que tots aquells que treballaven en la privada seguissin sent sanitaris. Ho vam aconseguir a través de lleis.

Aquest és el repte: estar allà i aconseguir que en algunes intervencions legislatives siguem àgils i diguem “això no”, “això sí”, “hauria d’anar per aquí”. De fet, som consultats; som escoltats relativament. El repte és ser escoltats al cent per cent en totes les proposicions que fem.

És un repte antic, però la meva visió és que hem après molt, que Déu-n’hi-do com fem algunes intervencions. Algunes tenen èxit i d’altres esperem que el tinguin. Però crec que estem en la bona direcció. A nivell general, no només a Catalunya ni només al Col·legi, sinó en el conjunt de la professió i dels territoris.

Un altre repte és aconseguir que el conjunt de la professió es posi d’acord en les qüestions bàsiques. Després, els matisos de cadascú són respectables, però en allò bàsic no tenim un acord al cent per cent. I aquest és un repte que l’organització col·legial ha de posar sobre la taula i no parar fins que s’aconsegueixi.