Perquè en el futur no hi hagi més dones víctimes de la submissió química

Gisèle Pélicot: “Violació no és la paraula; és barbàrie!”

Soc Gisèle Pélicot. Ara fa quatre anys continuava casada amb l’home de qui m’havia enamorat quan era jove, en Dominique Pélicot. Tots dos teníem seixanta-vuit anys. Ens vam conèixer quan en teníem divuit i ens vam casar poc després, l’abril de 1973. Un cop jubilats vam deixar París per anar a viure a Mazan, un poble de sis mil habitants a la preciosa regió de la Provença. Allà, ell podria anar amb bicicleta i jo faria unes bones passejades amb el meu bulldog francès. Havíem tingut tres fills: en David, la Caroline, i en Florian. Tots tres vivien a París. I ara teníem set nets.

El 19 de setembre de 2020 s’obre una esquerda en la nostra vida en comú. No hi dono gaire importància. Penso que n’hem patit de molt pitjors. Aquell dia en Dominique em diu que ha fet una ximpleria: l’han detingut per haver gravat amb el mòbil sota les faldilles de diverses clientes d’un supermercat.

“En cinquanta anys de vida en comú mai li he vist fer gestos obcens a cap dona”

Li dic que el perdono si demana disculpes a les desconegudes que ha filmat. I m’oblido de l’incident, fins el dia que anem a la comissaria perquè la policia ens hi ha citat. És el 2 de novembre. Els agents m’aparten del meu home i em pregunten què en penso d’ell. Els dic que és una persona bondadosa, atenta i que sempre està disposat a ajudar els altres. En el nostre cercle tothom l’aprecia. També em pregunten si, després de tants anys casats, encara tenim complicitat. Els contesto que sí, que hem passat moments difícils, però que els hem aconseguit superar. Em fan altres preguntes que em desconcerten. Em pregunten si faig la migdiada, com em sento quan em desperto al matí, la freqüència de les relacions sexuals, si fem intercanvis de parella: “no, quin horror, no suportaria tenir a sobre les mans d’un altre home; per mi hi ha d’haver sentiments”…

“Llavors m’ensenyen una fotografia, tot dient-me que les imatges no m’agradaran”

No duc les ulleres i, d’entrada, no reconec la dona que hi ha al llit inerta, adormida. Tinc la sensació que l’estan violant. Fins que m’adono que és a casa meva, que la dona soc jo i que l’home que tinc al damunt no el conec. El que fins aquell moment era el meu home m’havia estat adormint amb una barreja infecta de somnífers i d’ansiolítics per cedir-me a altres homes.

La notícia m’estaborneix. De cop, l’esquerda que s’havia obert uns dies abans es rebenta, esfondrant els ciments de la nostra relació, devastant la meva vida. Talment com si s’haguessin ensorrat els murs que sostenen l’aigua d’un pantà, aquella informació demolidora inundarà les vivències més preuades, els records més íntims, els sentiments més bonics. Tot el que jo havía construït amb ell queda tocat de mort. Diluïa la droga en el menjar, el café o el got d’aigua que tan amablement s’oferia a dur-me. De vegades, perquè un altre home em violés, em deixava inconscient més de vuit hores seguides.

Els agents havien trobat al seu ordinador l’arxiu “Abús” que contenia més de vint mil fotos i vídeos en què estic inconscient mentre uns desconeguts (entre els quals ell mateix) em violen. Aquell dia en Dominique va quedar retingut a la comissaria. I a mi em quedava una tasca titànica a fer en l’estat de shock que em trobava: explicar-ho als meus fills.

“Mai no oblidaré els crits horroritzats de la meva filla quan va escoltar què havia fet el seu pare”

El que no sabíem és que, dels fets, tot just havíem vist la punta de l’iceberg. Al llarg dels mesos següents havien de sortir més informacions esgarrifoses.

La primera cosa que van fer els meus tres fills va ser desocupar la casa de Mazan i llençar tot allò que tenia a veure amb el seu pare. Tots els records que ens lligaven a ell van ser destruïts. Vaig deixar el domicili, el barri, el poble, els amics, les muntanyes que tant m’estimava per continuar la vida tota sola en una regió on no em coneixia ningú.

No vaig voler visionar els vídeos de les violacions fins al maig del 2024. Ho havia de fer per preparar-me per al judici. Llavors vaig viure, en diferit, les violacions a què em va sotmetre durant deu anys aquell que va ser el meu home. En molts dels vídeos apareixo nua, però en uns altres porto una lliga, roba interior de puntes, mitges blanques… Un tipus de roba que no és del meu estil. En un altre porto una bena als ulls. El senyor P. (així l’anomenaré a partir d’ara) em vestia quan jo estava inconscient i, al final de la nit, em rentava i em tornava a posar la roba de dormir. A les imatges es veuen els acusats acariciant-me el cos i els genitals amb les mans, amb la llengua. Alguns també van ser filmats introduint-me el penis a la boca mig oberta. A vegades la càmera feia zooms per obtenir primers plans. Sovint ronco sorollosament. Mai he estat còmplice ni he fet veure que dormia:

“No són escenes de sexe consentit, són escenes de violació!”

Per als violadors jo era una nina de drap, el cos era calent, però jo estava morta sobre el llit. Des que vam anar a viure a Mazan que vaig començar a patir episodis de cansament, de desorientació. De vegades em desmaiava. Els meus fills em trucaven i jo no els sabia donar explicacions d’aspectes quotidians. El senyor P. ho minimitzava, els deia que no parava mai quieta: que era la meva manera de gestionar l’estrès. Però amb el temps les confusions, les absències, els desmais es van anar multiplicant. Jo estava molt neguitosa. Em passava nits senceres sense dormir, em queien els cabells.

“En menys de vuit anys em vaig aprimar més de deu quilos”

Tenia por de patir un vessament cerebral i tot això feia que m’angoixés sobretot quan agafava el tren per anar a París i cuidar-me dels nets. Els fills tenien por que fos un principi d’Alzheimer. Jo també patia per si no fos un tumor cerebral. De mica en mica vaig deixar de conduir. El 2017 els meus fills em van convèncer de que visités un neuròleg, que va parlar d’un ictus apnèsic, una pèrdua de memòria sense seqüeles. El 2018, l’oncle de la Caroline, metge de capçalera, va parlar d’un mecanisme de descompensació, com “quan la bossa d’una aspiradora està plena i la màquina s’atura per no espatllar-se: tu desconnectes per carregar les piles”. Tots ens vam creure aquella hipòtesi. M’havien fet un escàner que no va revelar res.

“A cap metge se li va acudir de fer-me una anàlisi toxicològica”

Cosa d’altra banda comprensible, perquè, com va dir el meu gendre al judici, ningú no pot imaginar l’inimaginable. El 2019 vaig anar amb un altre neuròleg que va atribuir la situació a un quadre d’ansietat i em va receptar melatonina per millorar la qualitat del son. Quan anava a París procurava viure uns dies a casa de cada fill. Els dies següents d’haver tornat a Mazan, els costava molt parlar amb mi. Era el seu pare qui agafava el telèfon. Deia que jo estava descansant (moltes vegades era migdia) per recuperar-me de l’estada a casa seva, que el ritme de la vida parisenca m’havia deixat baldada i que a la meva edat no em sabia cuidar. Mentides, sempre mentides. A mi m’insistia que el ritme i l’aire de Mazan eren més sans que els de l’àrea metropolitana de la capital. Però, quan era fora, aquelles absències no es produïen mai: només a casa, amb ell. Tot i que, en una ocasió que vam anar tots dos a París a cuidar la casa de la Caroline, també vaig ser violada allà per un desconegut. Ell ho va filmar tot. La Carolina, el seu home i el meu net havien anat de vacances al Marroc.

Alguna vegada vaig sospitar coses, com quan em va donar una cervesa d’un color verdós, que vaig tirar pel desguàs.

“Un dia li vaig preguntar si és que m’estava drogant”

Es va posar a plorar i em va dir que no, que com el podia acusar d’allò. Me’l vaig creure. En general em sentia afortunada de tenir-lo al costat.

Vaig tenir problemes ginecològics. Ho atribuia al cansament, que s’havia tornat crònic. Era com si el meu cos no tingués defenses. He estat exposada a diverses malalties de transmissió sexual. Un mal menor, si es pensa en el centenar violacions que he patit al llarg d’aquests deu anys. El senyor P. m’acusava de ser-li infidel: quin cinisme!

“Un dels violadors tenia la sida; sortosament no la vaig agafar”

És evident que el senyor P. m’oferia al primer que acceptava violar-me sense ni tan sols exigir relacions segures. A vegades prohibia l’ús del preservatiu. Violació no és la paraula; és barbàrie!

Dominique Pélicot, el violador en cap: “Ho vaig fer per satisfer la meva fantasia sexual de dominar una dona rebel”

Amb qui em vaig casar? Qui era realment en Dominique Pélicot? M’he fet aquestes preguntes moltes vegades. I moltes altres m’he preguntat: com és que jo no sospités clarament d’ell?

En el judici, el senyor P. va intentar justificar les violacions pels abusos que havia patit d’un infermer quan tenia nou anys. I quan en tenia catorze uns nois més grans van obligar-lo a presenciar la violació d’una noia discapacitada. Potser sí que aquestes vivències expliquen el seu procedir, però a mi em sembla que el mal rebut no justifica el mal comès.

“El seu pare era un home autoritari, gros, colèric: feia por”

Parlar amb ell era impossible, sempre tenia raó i imposava el seu criteri sense escoltar els altres. Era un gandul i un aprofitat. Menyspreava les dones, molts cops les denigrava. Per a ell tenien una intel·ligència limitada i només servien per netejar. La seva dona era una persona submisa, la tenia totalment dominada. Uns mesos després que morís, es va casar amb una nena que havien criat, la Lucile, trenta anys més jove que ell. Era una nena que provenia dels serveis socials. Havia patit maltractaments i tenia moltes carències afectives. La meva sogra l’havia acollit. Però un cop morta, el meu sogre la va convertir en la seva dona. I la Lucile va tornar a reviure maltractaments i humiliacions. Era una relació que gairebé es podria qualificar d’incestuosa, amb una persona vulnerable. Jo pensava que en Dominique era diferent del seu pare; però potser no ho era tant.

En algun moment, entre 2010 i 2011, un home que deia ser infermer li va enviar unes fotos de la seva dona drogada i inconscient. Va compartir instruccions sobre com fer-ho perquè ell ho provés amb mi. Al principi sembla que dubtava, però no va trigar a adonar-se que, amb la dosi correcta de pastilles, em podia sotmetre a un son tan profund que res no em despertava.

“Inicialment només era ell qui em violava”

Més endavant ja em va posar al servei d’uns desconeguts a qui havia conegut a la pàgina de contactes Coco.fr. Ell hi contactava en un xat privat que es deia “Sense que ella ho sàpiga” perquè em violessin al nostre dormitori. Ell hi era present i ho filmava tot.

En el judici el senyor P. va dir: “Ho vaig fer per satisfer la meva fantasia sexual de dominar una dona rebel”. Dominar una dona rebel. Precisament es va enamorar de mi perquè jo era rebel, perquè no em deixava dominar i sabia el què volia. Perquè no era com la seva mare, que no havia posat límits al pare. Fins a quin punt pesa en ell el llegat familiar? És evident que va trobar una manera indirecta de dominar-me. Com que sabia que jo no acceptaria participar en clubs d’intercanvi de parella, va optar per drogar-me i fer amb mi el que volia.

“L’avaluació psiquiàtrica feta al senyor P. conclou que no té cap patologia mental greu”

Això vol dir que sap discernir perfectament el bé del mal i que va portar a terme les violacions lliurement, per voluntat pròpia. També han dit d’ell que és un egocèntric narcissista amb un desig irrefrenable d’acomplir les seves fantasies sexuals. Un home sense límits morals. El senyor P. va admetre que li resultava impossible deixar de drogar-me pel plaer que li provocava veure altres homes mantenint relacions sexuals amb mi sense el meu consentiment. Els experts van parlar de parafílies com el fetitxisme, el voyerisme, la somnofília i el sadisme. Parlen d’ell com un home manipulador i mentider.

El fet que m’induís a un estat proper al coma perquè ell i altres em violessin posava de manifest el seu caràcter fred, totalment mancat d’empatia. Tots els experts assenyalen la seva personalitat altament criminal. I que no és un boig. Tot ho calculava i ho planificava escrupolosament. Potser l’explicació que se’m fa més comprensible és que es tracta d’un home amb dues cares ben diferenciades. En una és una persona prou normal; en l’altra, un monstre. El monstre de Mazan, li diuen. Tots aquests diagnòstics m’han provocat calfreds, però el que més m’ha esgarrifat és saber que la policia ha posat en la base de dades l’ADN del senyor P. i l’han relacionat amb la mort violenta d’una jove l’any 1991 i amb un intent de violació a una altra l’any 1999. M’és impossible de pair tot plegat.

Com puc haver estat amb un home així tants anys? És cert que hem tingut problemes de parella greus, discussions molt fortes, amb violència inclosa, i moltes dificultats econòmiques derivades de la inestabilitat de les feines d’ell. Ens vam divorciar un cop, però ens vam tornar a casar. Era mentider, no suportava que li portessin la contrària: li sortia un caràcter colèric, violent. Era incapaç d’enfrontar-se als seus fracassos econòmics, creava empreses que feien fallida, acumulava deutes, canviava de feines sense sortir-se’n, s’ajuntava amb personatges tèrbols. Per sort jo ocupava un càrrec en la direcció d’una empresa i tenia un sou estable.

D’altra banda, era un pare present, escoltava els fills, els animava: volia que la seva trajectòria vital fos millor que la d’ell. Era alegre, entusiasta, vital. Detallista, generós. Tots sabíem els seus defectes, però valoràvem les seves virtuts.

Els altres violadors: “No la vam violar: pensàvem que ella simulava dormir”

Dels cinquanta-un acusats, trenta-cinc neguen els fets. Admeten les relacions sexuals, però deien que això no era una violació, que creien que es tractava d’una escenificació organitzada per mi i el senyor P., i que jo simulava estar adormida.

La majoria de les violacions van tenir lloc al nostre domicili de Mazan. Molts dels que em van violar són homes amb vides aparentment convencionals, amb família i feina, de totes les edats. Entre ells hi ha un bomber amb dues filles, un militar amb una nena que va néixer la mateixa setmana que m’havia violat, un regidor municipal, un jardiner, treballadors de la construcció, camioners, un infermer, un periodista, un funcionari de presons i diversos jubilats. La majoria dels processats no tenien antecedents, però un havia estat condemnat per violació i uns altres per violència de gènere. Només vaig reconèixer un dels agressors perquè havia vingut a casa a parlar de bicicletes amb el el senyor P. Me’l trobava de tant en tant. No m’imaginava que venia a violar-me. Per a ell la pena de presó ha estat de quinze anys, la més alta després de la del senyor P. El meu equip legal ha aconseguit que els vídeos de les violacions es projectin a la sala. Desmenteixen l’argument de la defensa que aquells homes no em violaven perquè no s’havien adonat que estava insconscient. Em dol veure’m tan cruament exposada, però el mal ja està fet.

Un dels fets que hores d’ara em pertorba és saber que hi ha una trentena de violadors que no han estat identificats. Aquests homes explicaven en els xats que mantenien amb el senyor P. que ells també drogaven i violaven les seves parelles.

El judici: la vergonya va canviar de bàndol

El judici va començar a principis de setembre de 2024, quatre anys després dels fets. Els investigadors van comptabilitzar noranta-dues violacions entre el juliol del 2011 i l’octubre de 2020 perpetrades per més de vuitanta homes, entre ells el propi marit. Però només cinquanta-un van seure al banc dels acusats per un delicte de violació agreujada. Dominique Pélicot va reconèixer que “era un violador com tots els que eren jutjats en aquella sala. Tots sabien què feien i no poden dir el contrari”. Però que no havia tocat mai la seva filla o els seus nets, tot i que hi ha indicis que suggereixen el contrari. Entre els arxius que es van trobar als discos durs hi havia fotomuntatges de la filla despullada i fotografies que havia fet d’amagat al lavabo de les seves joves.

“Ha estat condemnat a vint anys de presó, la pena màxima que preveu el codi penal francès per aquest tipus de delicte”

I, a més, és condemnat per violació agreujada a la dona d’un dels acusats. Aquest home havia imitat el mètode de Pélicot i l’havia convidat a violar la seva dona a qui havia drogat abans: va ser condemnat a 12 anys de presidi. La resta d’acusats han tingut penes d’entre tres i quinze anys de presó, en tots els casos inferiors a les que demanava la fiscalia.

Gisèle Pélicot ha lluitat perquè les gravacions que va fer la seva exparella es mostressin a la sala del jutjat com a proves irrefutables. Mentre que la majoria de víctimes de violació només compten amb la paraula i el record dels fets, ella disposava d’un arsenal de proves. Permetre que es mostressin a la sala els vídeos de les violacions va fer evident que no era ella ni les víctimes d’atacs sexuals qui s’havien d’amagar.

La por a l’agressor, el temor de no ser creguda o la vergonya de ser jutjada socialment no han de ser un obstacle que dificulti que les dones denunciïn. El seu objectiu ha estat que els violadors quedessin retratats en la seva infame conducta, i per això ha volgut que el judici tingués tot el ressò mediàtic possible.

La submissió química és un mètode que es fa servir per sedar una dona sense el seu consentiment i poder-la violar sense el risc de ser descobert. L’Hospital Clínic de Barcelona ja fa anys que detecta la sedació forçosa en un terç de les dones que han estat violades. Però si la víctima no n’és conscient no va als serveis mèdics i els fets passen desapercebuts.

La filla de la Gisèle, Caroline Darian, ha escrit un llibre, I vaig deixar de dir-te pare. Narra l’angoixa de saber que el seu pare és un monstre i la paradoxa de saber-se filla de la víctima i alhora de l’agressor. Ella, malgrat el dolor, ha decidit sortir de la condició de víctima i alertar sobre el risc de la submissió química, així com informar, prevenir i acompanyar altres víctimes. Ha creat el moviment #MendorsPas (no m’adormis).

La Gisèle Pélicot es va divorciar del senyor P. I, tot i sentir-se devastada i pensar que la cicatriu no es tancarà mai, ha après a viure sola i ha tornat a conduir. Es visita regularment amb un psiquiatre però no vol prendre medicació. Ha teixit nous vincles i ha reprès les activitats culturals i físiques que li agradaven. I fa llargues passejades.

“Amb aquest judici espero haver estimulat la consciència de les dones, sobretot la
d’aquelles que es despertin de la nit anterior sense memòria. Espero que recordin la meva
història. Perquè en el futur no hi hagi més dones víctimes de la submissió química”.