Introducció

Montserrat Ferraro ha estat una figura fonamental en la història recent del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). En un mandat, la institució va fer passes clau per arribar a l’estat actual

Pots veure l’entrevista en el següent vídeo, o llegir-ne la transcripció a continuació.

Accepta aquí per acceptar les galetes de Galetes de personalització i carregar aquest contingut

Inici del mandat

Com arribes a ser degana o a interessar-te pel món col·legial des de dins?

Anem a veure. Jo, des de fa anys, soc una mica revolucionària. L’any vuitanta-tres vam crear el grup de psicòlegs de l’esport ACPE. Vam batallar per intentar entendre que no solament cal analitzar, que també està bé, o fer estudis metodològics, sinó que cal fer intervencions. Aleshores, dins d’això, hi havia l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport i, després, pel fet d’estar col·legiada, dins del Col·legi també es va crear la Comissió. Una de les coses que vaig fer va ser intentar coordinar una harmonia entre una cosa i l’altra, mitjançant un conveni, perquè ja sabeu que, a vegades, quan posem coses sobre la taula surten els egos i la gent es pensa que ha de ser més important que l’altre, quan en realitat es necessiten els dos per poder avançar. Això també m’ho he trobat molts cops com a degana: hi ha molta gent que s’entrebanca amb els egos quan hi ha molta feina a fer.

Aleshores, això em va portar al Col·legi i vaig participar a la primera Comissió de Psicologia de l’Activitat Física i de l’Esport. Primer comissió, d’acord? Després, quan ja estàvem com a Junta i jo com a degana, vam voler canviar els estatuts, com bé sabeu, i convertir-ho en seccions perquè totes les especialitats que tenim al Col·legi —psicologia jurídica, psicologia educativa, psicologia de l’esport, drogodependències, psicologia clínica, psicologia social, etc.— tinguessin presència estatutària. I això em va portar a estar aquí, dintre del Col·legi.

Quan vaig accedir al deganat, es buscava una candidatura. Jo deia: “Segur que ja n’hi ha una presentada”. Una companya insistia que busquéssim, perquè potser encara no. Al final vam trobar una candidatura, però faltaven deganat i secretaria. Jo aquell dia tenia una mica de febre i vaig acabar acceptant. Encara era presidenta de la Comissió de Psicologia de l’Esport.  I, lògicament, el que vam fer tots els que ens presentàvem és deixar els càrrecs que teníem, igual que el José Ramón Ubieto, que també era president de la Comissió de Psicologia Social. Ho vam deixar per presentar-nos a la candidatura.

La nostra candidatura era Junts cap als reptes del nou segle. Era una mica l’estendard que m’agradava, el de treballar en equip. A vegades, en broma, em deien la degana esportiva —a part de la degana dels convenis— perquè penso que hem de fer xarxa. I al final vam guanyar. Penso que anàvem de bon rotllo, intentant trepitjar fort i lluitar per la professió, i donar una dinàmica social, perquè estava convençuda que hi havia moltes polítiques socials que no sabien exactament què fa un psicòleg.

Com recorda el moment en què va assumir el càrrec de degana del COPC?

Va ser una cosa curiosa, perquè representava el màxim principi democràtic: dues candidatures. Veies que persones que, com a degana, tiraves endavant, havies sortit elegida, però la resta del personal estava barrejat amb l’altra candidatura. Va ser una mica estrany, perquè veies que perdies gent amb la qual havies batallat per estar junts. Però havia de ser així. Era el principi democràtic i això també em va fer pensar en un canvi d’estatuts.

Quines van ser les seves primeres prioritats?

Aquest canvi d’estatuts va trigar, perquè no és tan fàcil. Primer havíem de “netejar la casa”, ordenar i situar-nos. Havíem de veure en quin punt estàvem. La idea dels canvis d’estatuts venia sobretot d’aquí i de les comissions, com abans et deia, perquè no depengués que qualsevol persona que entrés en una junta de govern pogués decidir: “Ara no vull la Comissió de Jurídica”. No. Havia de tenir presència estatutària, perquè hi havia molta gent que portava ja molts anys —i ara molts més— treballant en una especialitat que consideràvem necessària socialment. Vam fer un molt bon equip i això va ser positiu.

Situació interna i governança

La Junta de Govern provenia de dues candidatures diferents, fet que va comportar negociacions i dimissions. Com es va gestionar aquest procés per mantenir la cohesió?

Seguint el que em deies, un cop érem dues candidatures, la meva prioritat era cohesionar al màxim. Penso que, en aquesta vida, si anem en equip, tot funciona millor. He fet colònies, campaments, he anat d’excursió, i la veritat és que treballar en equip és important: mentre tu estàs netejant i deixes un ganivet, et gires i, quan el tornes a agafar, l’altre ja te l’ha netejat. Estupend. Treballem en equip; no importa qui ho faci.

Per tant, calia cohesionar al màxim les dues candidatures, i és el que vaig fer. Va ser bastant farragós, perquè va suposar un treball que va durar fins abans de l’estiu. Vaig acceptar unes valoracions que havíem de fer: unes juntes permanents i unes juntes de govern de dotze i dotze. Ho acceptava, i era una proposta que, de fet, va fer el nostre tresorer. Tothom va fer propostes, les vam valorar entre tots i vam apostar per aquesta opció.

Això va fer que, al principi de temporada, hi hagués persones que al final van baixar del tren, perquè ho veien molt farragós, els ocupava massa el seu temps professional i no podien. Els que vam quedar, vam seguir. I penso que vam aconseguir fer un equip. Vaig intentar parlar individualment amb cadascun d’ells, perquè… Sabeu què passa? Que hi ha tants mínims que podem fer, que és igual que les candidatures enfoquin una línia o una altra: les bases estaven per fer i encara ho estan. Encara hi ha coses que hem de seguir treballant en l’àmbit professional perquè els psicòlegs no només estiguin de moda, sinó que realment se sàpiga quina tasca fem. Que la gent adquireixi una mica de llenguatge o bagatge psicològic; que sàpiguen gestionar les emocions, que s’ha d’entrenar; que no és només “això és així”, sinó que cal entrenar cada dia, treballar-s’ho. Hi ha moltes coses que encara ens falta explicar.

Per tant, encara que dues candidatures tinguessin planificacions diferents, estava segura que, en allò bàsic, ens havíem d’entendre. I ens vam entendre.

Durant els primers mesos hi va haver una situació delicada per la salut de la degana anterior, Rosa Martí-Sensat. Com es va garantir la continuïtat i la normalitat institucional en aquell moment?

La degana anterior ja estava ingressada, en coma. Personalment, sempre he pensat que, quan entres en un lloc, has de seguir el que s’ha fet i, si està ben fet, potenciar-ho i mantenir-ho, no canviar-ho perquè a tu se t’acudeix fer una altra cosa. Aquest és el meu tarannà, i vaig trobar a faltar poder parlar amb ella.

Sabent que estava ingressada, cada mes li enviava un ram de flors. M’agrada molt escriure frases, i, si des d’algun lloc em sentia, li escrivia una frase perquè li pogués arribar. No és senzill ser degana del Col·legi de Psicòlegs: no és senzill liderar tot un col·lectiu. Penso que ella va fer una tasca molt important i es mereixia el meu reconeixement. Mentre va viure, li vam enviar un ram cada mes.

Context normatiu

El Real Decreto de 1998 que regula el títol oficial de psicòleg especialista en psicologia clínica va marcar un punt d’inflexió. Com va viure el COPC aquest canvi?

Sí, és un punt d’inflexió. Només començar, quan ens vam situar una mica, un dels temes importants era donar serveis al col·legiat. El Col·legi no podia obligar —i encara no pot— que la persona es faci col·legiada si treballa en àmbits sanitaris o altres àmbits emparats. Si tens un despatx individual, sí. Però el Col·legi ha de ser un símbol de garantia. I perquè ho sigui, i la gent vulgui col·legiar-se, crec que l’objectiu era tenir col·legiats i millorar els serveis: fer convenis amb entitats, òptiques, gimnasos, escoles bressol… La conciliació familiar i laboral encara és un repte avui dia. El tema de la dona, hem avançat, però encara falta. I no cal enfonsar l’home: hem d’anar amb equilibri.

Això era una línia de millora. L’altra era anar directament al reconeixement: el Real Decreto representa el reconeixement que els psicòlegs poden diagnosticar i la seva entrada directa en l’àmbit clínic, no en l’àmbit social. Això donava accés a la lliure circulació a Europa amb l’entrada de l’euro. Qualsevol professional format aquí podia anar a qualsevol lloc d’Europa a exercir o acabar els estudis —avui ho veiem amb els Erasmus.

Tot això feia necessari un treball conjunt. Nosaltres érem el COP Catalunya i existia el COP Estatal. Ens havíem independitzat, però ara tocava un altre camí. El primer que vaig fer va ser convocar el degà estatal, el Paco Santolaya, i convidar-lo a un dinar. Allà vam establir les bases d’una feina excepcional conjunta que va culminar amb la segregació de delegacions. Ell em parlava de diners, però no era aquest el joc: el camí era el treball en equip.

Fruit de les nostres reunions va sorgir la iniciativa de començar a funcionar com si fóssim ja el Consell General i vam treballar molt respectuosament amb la resta de col·legis. Al final, vam aconseguir acompanyar tot el procés de segregació de les altres autonomies. Per entendre’ns: nosaltres vam anar amb una mà davant i una mà darrere, i els altres se’n van anar amb el patrimoni de la casa pairal (“és un dir”). Un cop fet això, ja vam decidir junts quina aportació econòmica havíem de posar.

Tots els principis i les bases del Consejo General els vam presentar al Ministeri quan estàvem units. I l’últim que vaig fer va ser assistir a un congrés a Bogotà, on representàvem el Consell de Col·legis i totes les autonomies presentaven els seus projectes. Allà hi va haver un agraïment i una bona relació Estatal-Catalunya, que ens convenia molt.

Penso que les diferències no tenen per què desaparèixer, però el treball en equip ha d’existir si volem avançar. Els mínims són importants: amb els mínims ens hem d’entendre, perquè hi ha molta feina per fer. S’ha fet molta feina abans i després, i s’ha de seguir fent.

Situació de la psicologia d’emergències i reconeixement com a especialitat. Afegir autocura de les persones que treballen amb emergències

Això és com un fill, perquè quan hi ha una situació d’emergència —als Alfaques o qualsevol altra— els psicòlegs, que som ànimes solidàries, ens desplacem i ajudem, però no se sap ben bé com. Va passar un cas a Sòria: un accident d’autocar amb joves de Ripollet i Viladecans i professors que anaven a uns campaments. Va xocar amb un camió de cara i no portaven cinturons. Des de llavors, els autocars ja en porten.

Allà es va produir tota una situació d’emergència en la qual vaig decidir que calia trucar a aquells equips que sabíem que existien, com el de Girona. Primer ho vaig organitzar amb el meu mòbil —el primer mòbil de la meva vida— intentant coordinar tothom perquè poguéssim ser útils i no destorbar. També vaig fer un dispositiu a Ripollet. No trobàvem ningú fins que, de matinada, van arribar dos professionals voluntaris i vam poder fer el relleu.

Una cosa important era no donar la notícia als pares tots junts. També vaig demanar que, si un autocar amb familiars anava cap a Sòria i podien veure la televisió —on podien aparèixer objectes dels seus fills—, que no els encenguessin la tele. Calia que hi hagués un psicòleg per ajudar-los a pujar a l’autobús i un altre per rebre’ls a Sòria i portar-los individualment a donar-los la notícia.

No va quedar cap supervivent. Les frases que sentíem eren aterradores. Es va tenir molta cura, es va explicar als mitjans l’endemà, perquè preguntaven què fa un psicòleg en emergències. Hi va haver un abans i un després. Jo, després de veure tantes imatges de l’accident, al vespre encara rebia mitjans al meu despatx. Vaig acabar vomitant: excés de cortisol. Després hem fet experiments universitaris amb cortisol i endorfines, i realment imatges desagradables ho provoquen.

D’aquí vaig entendre que calia fer un protocol comú. Que tot psicòleg havia de formar-se abans d’anar-hi. No n’hi ha prou amb dir “soc psicòleg i hi vaig”. A partir d’aquí, vaig impulsar reunions amb delegacions, seccions, el Consell de l’Audiovisual, Sanitat i Interior. Gairebé un any de reunions fins que es va elaborar un protocol acceptat per Conselleria de l’Interior, i el vam signar. No només el protocol: també un tríptic explicant les pautes bàsiques, tant per a psicòlegs com per a qualsevol persona que volgués ajudar.

Aquest model es va traslladar al Consejo General i es van crear equips d’emergències a moltes autonomies. El País Basc i nosaltres vam ser avançats. Les altres autonomies s’hi van anar sumant.

Com es va aconseguir el reconeixement dels psicòlegs oncològics com a professionals actius i permanents als hospitals?

Una de les qüestions clau va ser entendre que calia unificar criteris i tenir representants del nostre col·lectiu en diferents institucions, tant en l’àmbit educatiu com en el sanitari. Però sobretot vaig veure necessari anar al Parlament i parlar directament amb els polítics. No només amb el president Jordi Pujol, que ho era en aquell moment, sinó amb tots els grups parlamentaris. No volia que, per simple oposició política, alguna iniciativa important per a la psicologia quedés encallada.

Tenia clar que els psicòlegs havíem de donar-nos a conèixer i assumir la responsabilitat d’explicar què fem. Per això vaig començar a visitar-los personalment. Fins i tot vaig incorporar al COPC una periodista especialitzada en protocol perquè m’acompanyés i ens ajudés a moure’ns amb solvència en aquests espais institucionals. Va ser seleccionada per a l’assessorament extern periodístic del que també vam disposar i que és el que ens va portar a realitzar les rodes de premsa, entre d’altres accions de difusió.

Fruit d’aquestes converses amb els representants polítics al Parlament, un grup polític —a partir del cas d’una diputada que havia viscut un càncer de mama— va preguntar: “Com és que no hi ha psicòlegs atenent aquestes situacions?” Quan vam explicar quin era el paper del psicòleg i vam presentar el perfil professional necessari, el van portar al Parlament i es va aprovar. Amb aquella aprovació, el professional especialitzat en oncologia deixava d’estar simplement a les ordres del metge i passava a ser reconegut formalment com a psicooncòleg.

Aquest reconeixement també va impulsar que les universitats desenvolupessin formació específica en psicooncologia. A partir d’aquí, quan un pacient arribava amb un diagnòstic o situació emocional complexa, el primer professional que el podia atendre ja era el psicòleg. No va ser fàcil: en l’àmbit mèdic hi havia recels i alguns professionals no entenien que el psicòleg pogués assumir determinades funcions. Van ser necessàries més reunions, fins i tot amb la direcció general de la xarxa sanitària, per aconseguir que la normativa s’implementés efectivament.

Amb els anys hem vist que tot aquell esforç va valer la pena. Quan escolto experiències com les dels equips d’oncologia de Sant Joan de Déu, on el primer contacte de les famílies és amb psicòlegs i treballadors socials, m’emociona. També crec que la incorporació dels psicòlegs en emergències va marcar un punt d’inflexió per desfer el mite que la psicologia és només “per a qui està malament del cap”. Les emocions formen part de la vida i la societat, i la psicologia les treballa des de fa dècades.

Com es van adaptar els tests procedents dels EUA a la cultura espanyola?

Aquesta qüestió va sorgir també en el marc d’un debat polític. Alguns grups van expressar preocupació perquè molts tests psicomètrics importats dels Estats Units no s’apliquessin directament, sense tenir en compte les diferències culturals, els valors o les prioritats socials del nostre context.

Tenien tota la raó. Es va considerar imprescindible revisar-los des d’una perspectiva psicològica i cultural per assegurar que les proves mesuressin realment allò que pretenien mesurar. Aquest procés va ser important perquè va obrir la porta a una major exigència metodològica i a una adaptació més rigorosa dels instruments d’avaluació.

Quines implicacions van tenir per als professionals tots aquests avenços aconseguits?

Per mi, va ser molt satisfactori comprovar que la iniciativa d’anar al Parlament havia estat encertada. Parlar amb tots els grups ens va permetre conèixer les seves sensibilitats, explicar el nostre treball i posar-nos a disposició. A partir d’aquí van sorgir altres demandes socials.

Una d’elles va ser la de l’Associació de Talents de Pares, molt preocupats perquè la manca de suport psicològic feia que molts infants perdessin el vincle emocional amb les famílies. Amb un grup de psicòlegs del COPC vam definir el perfil del professional dedicat a la detecció i reeducació de talents, tant en l’àmbit familiar com en el laboral. D’aquell procés va néixer una nova associació que reunia metges, psicòlegs, psiquiatres i famílies. Va ser un treball molt enriquidor.

En aquell mateix moment també vam impulsar el primer Congrés d’Educació Emocional, ja que no existia cap precedent. Volíem posar les emocions al centre del desenvolupament educatiu.

Pel que fa a les institucions, quan vam assumir la Junta de Govern vam constatar que el Col·legi tenia presència en diversos organismes: Sanitat, Educació… Però calia activar relacions reals i fer reunions periòdiques. Jo sempre he sentit que la degana i la Junta representem tot el col·lectiu, i això implica donar suport i aixopluc als professionals que exerceixen funcions institucionals.

Així, per exemple, vaig reunir-me amb el jutge Mena per aprofundir en el paper dels psicòlegs jurídics. D’aquelles converses en va néixer el perfil del psicòleg forense i un major reconeixement dels informes psicològics en l’àmbit judicial. També vam treballar amb Pere Alet en el camp de la psicopedagogia, definint clarament les funcions del psicòleg a les escoles, que no es limiten només a tractar casos difícils, sinó que també inclouen suport al professorat i intervencions educatives directes.

En definitiva, tot aquell període va ser un procés constant d’obrir portes, definir perfils professionals i garantir que els psicòlegs tinguessin un paraigua institucional ferm i visible.

Projectes i iniciatives

Les Primeres Jornades de Psicologia Jurídica (1999) van ser un esdeveniment destacat. Quin impacte van tenir en la professió?

Molt bé, perquè, quan estàs impulsant una especialitat —sigui la jurídica, l’esportiva, l’educativa…— fer unes jornades vol dir donar presència i rellevància a la teva especialitat. És ser reconegut i demanar als representants institucionals que en formin part. Això va ser possible. L’any 1999 ja hi havia ganes de tirar-ho endavant; la comissió de jurídica funcionava amb força i es va poder realitzar.

El jutge Mena em va dir una frase que sempre recordaré: “Demà mateix, tu no saps el que donaria jo per un bri de llum enmig d’un judici”. Li ho vaig agrair. Igual que quan al Parlament em demanaven la diferència entre psicòlegs i psiquiatres: agraïa que preguntessin. És molt important que es pregunti per poder avançar. Quan calles i ho dones per fet i ja buscaràs la informació, no és el mateix; preguntar i interactuar en el moment és molt millor.

L’any 2000 es van crear les seccions professionals. Per què era important segmentar per àrees i quins objectius es perseguien?

És el que et deia abans: les seccions tenen presència en cada especialitat i són necessàries perquè la psicologia pugui aportar la seva influència i presència en tots els àmbits: jurídica, drogodependències, esportiva, clínica, empresarial, social, mediació, dona, viària… Tot això havia avançat molt.

Era important perquè, si entrava un nou deganat i una Junta de Govern que considerés que la psicologia jurídica no era gaire rellevant, potser no la tindria en compte si no tenia presència estatutària. Per això calia canviar els estatuts. No és fàcil moure’ls: va ser bastant difícil i volíem ser equànims. Va ser un esforç important de la Junta. No vam poder fer el canvi al principi, però, com et deia, calia passar d’un màxim principi democràtic a un principi democràtic basat en treball d’equip, que permetés que diverses candidatures competissin.

També calia que el mandat fos de quatre anys, no de tres, perquè donés una mica més de marge d’acció. I calia evitar que la gent s’apalanqués en els càrrecs: un degà podia repetir dos mandats, però no un tercer en el mateix lloc; si era vocal, igual. Podia canviar de rol, però no repetir més de dos mandats en la mateixa posició. Pensava que això era important per fomentar el treball en equip i evitar inèrcies lentes.

També consideràvem que les seccions havien de tenir més representants de les delegacions i que la vida col·legial havia de quedar reflectida amb presència estatutària.

En quin moment es va passar de ser una Junta que treballava al COPC de manera altruista a ser un Col·legi on es remunera la feina de les persones implicades?

No ho sé exactament. Va venir després de mi, quan van entrar els homes, perquè, en principi, érem deganes. El que sí sé és que tota la feina que vaig fer no estava remunerada. Quan vaig marxar, vaig escriure una carta dient que podria haver continuat —això que jo anomeno l’“estrès trampa”— però la meva feina també m’esperava. Soc psicòloga, igual que tots vosaltres, i he fet tot el que he cregut convenient: vaig crear relacions institucionals, gestió internacional, vam crear tot el que vam crear… però volia continuar treballant.

No considerava que estigués ben pagat, perquè era voluntari. Tinc molts rebuts del meu mòbil quan vaig gestionar emergències, i allà van quedar les factures; ni tan sols les vaig passar. Després em van dir que els mòbils del Col·legi ja els pagava el Col·legi, però jo em vaig pagar el meu.

Suposo que una de les coses que sí que vam aconseguir —i era el que jo volia— era tenir més col·legiats. Això significa més ingressos i més capacitat organitzativa. A partir d’aquí, la gent té dret a plantejar noves estructures. És cert que és una dedicació important, sobretot perquè no deixes la teva feina.

Potser jo vaig ser de les últimes “batalladores amazones”: tenia la meva feina, no deixava els meus clients ni les formacions, i després ho vaig reprendre. Vaig continuar treballant també en empreses i formació d’equips. Tot això després de deixar el deganat.

Tot i així, em vaig quedar a disposició per col·laborar. Vaig proposar crear un consell social perquè els anteriors degans poguessin ajudar. Jo no el gestionava, però es va crear. Igual que l’Espai Jove.

També l’any 2000 es va celebrar la primera edició de la Festa de la Psicologia. Quin era l’objectiu d’aquesta iniciativa i com va contribuir a reforçar el sentiment de comunitat entre els professionals del COPC?

La Nit del COPC… a mi m’agraden les festes. I penso que, després del rebombori polític que havíem generat, calia un altre tipus de feedback. Si fas coses però després no les lligues, no serveix de res. La meva responsabilitat institucional era lligar-ho amb un acte.

L’acte va ser a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya, al Port, que és preciosa. Vaig aconseguir aquell espai i un càtering del Rigol —de persones amb discapacitat— que era fantàstic i eren encantadors. Pensava que havíem de fer venir tots els representants amb els quals havíem parlat: polítics, institucions, delegacions… Era una imatge d’unitat corporativa.

Es va muntar música en directe i diversos parlaments perquè la gent se sentís part del col·lectiu. Vam treballar també amb el logo, amb els especialistes de la professió, buscant dinamitzar la imatge i evitar el tenir una imatge d’abans. Calia fer-lo més actual.

El COPC s’anomenava Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, amb un llenguatge no inclusiu. Com es va impulsar el canvi cap un nom inclusiu que incorporés també les psicòlogues?

Sí, era una denominació masculina, quan la majoria són dones. Formava part del mateix esperit de proximitat i equitat. La Comissió de la Dona hi estava encantada i vam començar a parlar del llenguatge. Però recordo discursos del tipus “os, as, os, as”. Vaig fer una reunió amb la Comissió de la Dona i vaig dir: “Hem de buscar una altra fórmula”. Havíem de ser creatius i buscar una paraula que ens definís millor.

Va ser un treball iniciat llavors. El Col·legi d’Educadors i Educadores Socials va ser pioner en aquest canvi, igual que el de Treball Social. Quan jo vaig marxar, ja s’havia assentat el precedent de “Col·legi de Psicologia”, que és el que havíem anat treballant a les juntes.

L’Espai Jove (2001) va ser una aposta per incorporar estudiants. Com va sorgir la idea i quin paper ha tingut en la vida col·legial?

Venia de la voluntat d’acostar-nos a les universitats i buscar col·legiats. La pregunta era: “Per què m’ha de servir anar al Col·legi?” Si no començo a explicar-t’ho quan ets a la universitat, no ho sabràs. El que vaig plantejar és que, a partir d’uns 160 crèdits, poguessin accedir al Col·legi sense que els enviéssim el butlletí —que era un cost— però sí que poguessin apuntar-se a l’Espai Jove.

Això els permetia accedir a tots els actes i començar a conèixer la professió, a moure’s, a provar. Calia materialitzar les idees, no només tenir-les. Per això anava cada any a totes les universitats a explicar què és el Col·legi, per a què serveix i facilitar l’entrada de saba nova, que també pogués aportar idees.

També vaig deixar idees al Jaume quan ell va assumir el deganat: després va venir el Pla Bolonya i tot va canviar. Recordo reunions a Santiago de Compostela on tots els col·legis i universitats anàvem amb idees i va arribar Bolonya amb el seu biaix: quatre anys, res de cinc, i després calia capacitació.

Una idea que vaig deixar era que cada estudiant de psicologia passés per una teràpia abans d’acabar. No per tenir un trastorn, sinó per treballar emocions, concentració, estrès… Per estar a l’altra banda i entendre la vivència. Avui tot és “vivencial”, com a l’IDEAL del Poblenou, amb experiències 3D. Aquest era l’esperit.

Després, al meu despatx, he tingut psicòlegs fent pràctiques i els he donat eines. Pensava que passar per una teràpia era important, però la idea va quedar allà. Requeriria molta reunió amb universitats, però hauria estat important, abans de fer la primera intervenció, haver tingut l’experiència.

El Fòrum de Psicologia i Periodisme (2002) va obrir un diàleg amb els mitjans. Quins reptes i oportunitats va generar?

Els mitjans són un poder importantíssim. Fer i fer saber. Si fas coses i no les expliques, es queden a casa. Per tenir una imatge professional significativa, cal fer i fer saber.

Jo tenia contactes en l’àmbit del periodisme i considerava que havíem de tenir un protocol per parlar amb polítics i amb mitjans: com saludar, què dir, com escriure cartes… Tot necessita protocol. Igual que el protocol de relacions institucionals i d’acció que vaig presentar a junta i, posteriorment, a l’assemblea.

Una cosa que havia observat abans de ser degana era que molts psicòlegs volien parlar, però els mitjans van de pressa i els psicòlegs no tant. I els mitjans han de tenir paciència, i els psicòlegs han d’anar al gra. Aquest era un primer principi.

També hi havia moltes revistes que publicaven informació psicològica que no provenia de psicòlegs. No calia enfadar-se, sinó treballar en equip. Vaig començar a parlar amb periodistes, com Salvador Alsius, amb qui tinc bona amistat. I amb Montserrat Minobis, presidenta del Col·legi de Periodistes, amb qui vam fer la jornada.

La història no és només la jornada: vam muntar rodes de premsa, facilitar que psicòlegs anessin a ràdios, demanar que, si un text era llarg, el resumissin abans. Millor que ho digui un psicòleg que no pas un periodista omplint forats amb percepcions psicològiques. Vam analitzar moltes revistes i articles. El meu equip i jo ens vam empassar molta informació. Calia parlar amb els editors i dir-los: enfoqueu-ho així o demaneu professionals.

Això també va obrir la porta a abordar l’intrusisme. No es tractava d’això, però sí de detectar usos incorrectes de conceptes psicològics.

A més, les rodes de premsa donaven molta presència en xarxes i mitjans. També vaig aprendre a sintetitzar informació i demanava al col·lectiu que fes el mateix. Recordo una roda de premsa on ja vam portar un CD preparat amb tot el que havíem fet aquell any.

Importància de la creació del directori professional

El directori va ser idea meva. La gent trucava al Col·legi i preguntava: “Un psicòleg?” Què havien de dir els d’administració? Vam crear un directori extern i intern. Qui no volgués ser-hi externament, podia estar-hi internament perquè sabéssim quina tasca feia; i si volien ser-hi externament, les persones podien buscar-los segons la seva especialitat.

Relacions institucionals

L’any 2000 va mantenir una audiència amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol. Quin missatge volia transmetre el COPC en aquella trobada?

El que et deia abans: primer, transmetre què són els psicòlegs, per a què serveixen i que els polítics ens tinguin en compte quan creen polítiques socials. I, sobretot —i per això vaig anar també a la resta del Parlament—, que no es barallessin si un grup polític plantejava una política social i un altre li portava la contrària només per portar-la. Calia valorar el contingut.

Una de les coses importantíssimes d’aquell moment era que a tot Catalunya hi havia dotze psicòlegs. Dotze psicòlegs a tot Catalunya en hospitals i CAP. Era molt poc. Avui dia encara ho és, però llavors era una xifra minúscula.

Recordo que, quan vaig ser amb el president, després del protocol inicial, quan vam començar a entrar en matèria, em va dir: “Un moment, un moment, degana Ferraro”. Va fer entrar el responsable de Sanitat. A partir d’aquí vam parlar del fet que hi havia pocs psicòlegs i que calia trepitjar fort i definir bé el perfil professional.

Això també implicava demanar als psicòlegs que es formessin bé. Cal trepitjar fort, però també cal ser respectuós i tenir fonaments. Si s’ha de mirar en diferents àmbits, cal formar-se en diferents àrees i intentar resoldre el que hi ha, no quedar-se només en la zona de confort.

A les assemblees sempre deia que hi havia un eix vertebrador que ens havia d’unir: allò que la societat necessita i allò que els professionals aportem. A partir d’aquí, les especialitats que es vulgui, però amb un eix vertebrador clar: donar seguretat a la gent, no generar dependència i ajudar a tenir una vida millor. I, si l’OMS estudia la felicitat, doncs també ajudar a ser més feliços, o almenys més proactius i amb més salut.

Com va influir la participació en el Congrés Català de Salut Mental en la visibilitat i el posicionament del Col·legi?

Va ser important perquè entràvem com a psicòlegs. El Real Decreto i el Congrés Català són coses diferents, però van de la mà: reconeixement del psicòleg en l’àmbit clínic i reconeixement que pot diagnosticar.

Jo formo part de la Fundació del Congrés Català de Salut Mental. El primer any es va fer el congrés i el segon ja el vam liderar nosaltres. Això és important.

Malgrat que quedava molt bé, calia llimar algunes asprors. Amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques vaig voler encetar el tema de psicòlegs i psiquiatres en l’àmbit clínic. Hi va haver un punt grinyolant, perquè alguns psiquiatres no ho veien clar. Però vam poder parlar sobre com treballar en equip, que era el que calia. Les paraules se les endú el vent: cal materialitzar.

Vam fer moltes reunions. Vaig fer venir el Consejo de Colegios perquè teníem bona relació amb l’estatal. Quan ja funcionava el Consell, encara no estava del tot reconegut, però havíem signat una primera presència conjunta. Els vaig convidar a la seu per acordar el tema del Real Decreto.

Calia posar una línia: a partir d’un punt, si t’havies format en psicofisiologia i no havies fet el PIR, no se’t considerava psicòleg clínic. Havies de fer el PIR o presentar experiència acreditada abans d’una data. Això va crear rebombori dins del col·lectiu, perquè a ningú li agrada que li marquin una línia. Però era necessari per avançar.

Aquest reconeixement s’havia encetat pels psicòlegs d’hospitals, però els col·legis professionals ens vam implicar perquè també poguéssim tenir reconeixement com a professionals individuals que poguessin diagnosticar. Aquí vam entrar en el procés de reconeixement.

Reformes i normativa

La regulació del títol PEPC (2002) va ser un tema clau. Quines dificultats van trobar en la seva implementació?

Va per aquí. En certa manera, és el que s’havia de fer: cal una especialització. Si ho ajuntem tot —Pla Bolonya, quatre anys, la necessitat d’especialitzar-se, el PEPC—, llavors ets psicòleg clínic. Si vols diagnosticar, necessites aquesta formació. Si vols intervenir en una empresa, en principi no t’ho demanaran.

I com ho van rebre els professionals? Uns bé, és el que et deia, i altres no tan bé. Aquells que no podien tenir accés directe i havien de començar a fer tota la formació —fer el PIR, per exemple—, quan ja tenien una base i les dates no se’ls ajustaven, ho vivien com un obstacle. Era dificultós, però és com tot: era un avenç i ells mateixos podien buscar una altra fórmula. A més, molts eren més joves i tenien camí per davant per poder equilibrar la situació.

Mirada retrospectiva

Quins aprenentatges destacaria d’aquella etapa com a degana?

Vaig aprendre a veure les coses a deu anys vista. Aquesta visió que després he transmès a l’Escola d’Administració d’Empreses, parlant-los de visió empresarial, la vaig viure en la meva pròpia pell. Veia com avançava el Col·legi, com havíem treballat en equip, com havíem mogut tot el col·lectiu amb les institucions, com havíem fet el congrés, el tema de mediació —que no hem comentat—, el primer màster de mediació sobre el terreny, amb advocats i psicòlegs, i vaig decidir que hi entressin també pedagogs, treballadors socials i educadors socials. Avui és una realitat: així, tothom té eines de mediació. Vam fer la primera formació i, tot i que ens vam barallar una mica amb els advocats, va ser divertit i vam arribar a un acord.

El fòrum que dèiem, les jornades, el primer congrés d’educació emocional… Tot això va ser útil. Les nits del COPC, també. Em servia per veure com tot avançava i pensar: això serà útil perquè siguem reconeguts, perquè la gent pugui venir a rebre atenció psicològica sense prejudicis. Jo veia els psicòlegs en emergències, entre altres coses, i tota la feina que havíem fet en intel·ligència emocional. Si les emocions no les gestiones tu, et gestionen elles a tu. Decideix. Encara em trobo gent que diu: “No, ja… això…” Però si no les gestiones, et dominen. Potser no te n’adones, però és així.

Entendre això amb un llenguatge col·loquial, entendre que la intervenció psicològica és a l’ordre del dia, que fins i tot ens donem consells psicològics entre nosaltres… Sempre hi haurà feina. Està bé. Això em va donar la visió que el que estàvem fent era important perquè la professió fos reconeguda. I, sobretot, he funcionat sempre formant-me en diferents àmbits perquè la persona que tinc davant pugui ser atesa segons el que necessita.

Encara s’ha de fer feina. Penso que no està tot fet. Tenim molta feina al davant. Però aquesta visió em permetia tornar al present i dir: anem bé, crec que estem fent el correcte. I sentir que és igual que siguem de diferents candidatures o delegacions: en els bàsics ens entenem, i els bàsics són el que necessita la societat. Un eix vertebrador que ens uneixi i defineixi el perfil del psicòleg.

En què va posar el focus durant aquesta etapa?

Vaig intentar millorar els recursos administratius i vam incorporar software. Vam patir la Llei de Protecció de Dades, que va ser un repte important. I una de les coses que jo creia que s’havien de fer era donar suport als administratius. Tot el que forma part de l’estructura que ens permet existir, s’ha de cuidar. Cal tenir-ho present.

També calia millorar el sistema informàtic i tenir en compte les persones d’administració. Vam fer una auditoria de comunicació per millorar la fluïdesa, perquè a vegades s’estanquen processos i la gent necessita formació. Penso que va ser positiu.

Pel que fa al tema deontològic, no volíem fiscalitzar els psicòlegs, sinó donar-los un toc d’atenció quan calia. No som una espasa de Damòcles. Es tractava de dir: “Ha passat això; explica’ns què ha passat; professionalment, seria convenient que…”. Un enfocament constructiu.

Amb perspectiva, canviaria alguna decisió?

No, patir menys. Hauria patit menys. Al principi, per nivells d’exigència, vols que tot funcioni perfectament i després t’adones que ja s’anirà ajustant. Quan dones la cara —vinc del món de l’esport— ja saps que pots generar enveges. Jo tenia una companya que, quan ella guanyava, li donava la mà, i quan jo guanyava, ella ni em saludava. Doncs això: patir menys.

La resta, estic molt contenta. A vegades penses: hagués pogut continuar. Però penso que ja estava bé. Van ser quatre anys fantàstics, tinc molt bon record.

Una cosa que feia —que no hem dit— era cuidar l’equip. Com que eren dues candidatures, al dinar de Nadal donava un petit detall, un punt de llibre que deia: “Gràcies per ser aquí”, perquè al final ens vam compactar i teníem molta feina. També procurava que als dinars de Nadal o d’estiu hi hagués moments distesos. Un cop vaig portar un actor que coneixia i el vaig colar com a cambrer perquè fes coses divertides i la gent es desestressés. Liderar és estressant i mai agradaràs a tothom. Però, mentre beneficiïs la majoria i el col·lectiu surti guanyant, és el que importa.

També passava que algú et criticava i després et trobava pel carrer i t’abraçava. I pensaves: “Ah, però no…?” Doncs no passa res. Intentava cuidar el col·lectiu porta’ls a llocs diferents, donar aire.

Això també ho vam aplicar en emergències: vam impulsar el concepte de descompressió per a bombers i Mossos d’Esquadra. Entendre que també ells necessiten descomprimir. No només atendre víctimes, sinó cuidar els cossos professionals.

Recordo el mosso d’esquadra Nacho Brunet i el bomber Ferran Llorente: els vaig posar com a responsables i ells mateixos van acabar sent-ho formalment. Descompressaven els bombers i els Mossos. Protecció Civil ens deia: “Molt bé amb catàstrofes, però en un accident de cotxe també necessito assessorament”. Per exemple: deixar veure o no el marit a una dona que acaba d’arribar mentre l’estan traient del cotxe. Situacions difícils on calen eines.

Sempre intento posar-me en el lloc de l’altre, i penso que aquesta és la nostra feina: donar eines per ajudar. El “poder” del psicòleg és poder ajudar, no pas manar. És un poder de facilitar que les persones entrenin millor les seves capacitats. I, encara que ho tinguis clar, després tu mateix no sempre ho apliques, i has de tornar a entrenar-te.

Quina frase definiria el seu llegat al COPC?

“Obrir portes i arrodonir-les.” Obrir portes i no deixar-les a mig fer. Obrir-les, però després les diferents comissions o seccions, que ja tenen presència estatutària, poden continuar la tasca.

Això ho vam encetar i és la visió que vaig adquirir: veia com tot avançaria. També veia que canviaríem de local —tot i que en vam perdre un que havíem anat a mirar amb el Jaume Almenara i l’Eduard, el tresorer— i el Col·legi de Metges se’ns va avançar. Era al carrer Aribau. Formava part de donar més servei i proximitat al col·legiat. I, amb les rodes de premsa, també volíem associar el Col·legi a la idea de garantia.

Ah, una altra cosa molt important: el directori.

Quin consell donaria a les noves generacions de psicòlegs?

Unir-se com a eix vertebrador. És igual la línia que segueixis: sobretot, donar suport a les persones i no generar dependències. Cadascú té els seus temps i dimensions de tractament, però hem de fomentar autonomia, no dependència.

Generar llibertat i autenticitat. Jo tinc una teoria de l’autenticitat: treballar les emocions, sentir-se reforçat i eficaç, i això fa pujar l’autoestima. Aquesta és la nostra tasca. M’és igual la línia teòrica: cal donar suport, assessorament i eines perquè la gent avanci. I que siguem un eix vertebrador, malgrat les diferències, que ja hi són en totes les poblacions i persones.

Això ens unirà i generarà llibertat i autenticitat en les persones, que és el futur. I que ho fem nosaltres. I, si tenim dificultats, ens assessorem entre nosaltres, com molts psicòlegs ja fem: busquem visions més distanciades. Ningú és el rei del món. Tots som humils i ens necessitem per treballar en equip. Aquesta és la meva idea de treball en equip.