Cercant les eines per al benestar matern

Per Mireia Lanaspa, coordinadora del GT Psicologia Perinatal del COPC.

Obstetric Coevolution és un projecte de ciència ciutadana que va néixer per definir la relació entre les pràctiques obstètriques durant el part i la depressió postpart de les mares, amb l’objectiu final de coevolucionar les pràctiques obstètriques i, així, disminuir la incidència dels problemes de salut mental en aquesta etapa.

Al desembre del 2023, la Irene Lapuente, directora de La Mandarina de Newton, entitat en la que s’enmarca el projecte, va fer públics els resultats de l’enquesta i del procés de cocreació amb les mares i les professionals a la Jornada sobre l’abordatge de violència obstètrica i la vulneració dels drets sexuals i reproductius organitzada pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. El pla que es va presentar a la Jornada es pot consultar aquí.

De forma paral·lela al desenvolupament de la iniciativa de cocreació, s’enregistren de forma periòdica pòdcasts que versen sobre temes relacionats amb la salut física i mental de les dones des de la preconcepció fins al postpart.

En el capítol¹que va tenir lloc el passat 24 d’octubre es va posar el focus en el suport emocional, psicològic, físic i social que dona suport al benestar de les mares.

Les professionals convidades van ser l’Elena Crespi, feminista i psicòloga, especialitzada en psicologia perinatal, sexologia i teràpia de parella i la Mireia Lanaspa, psicòloga sanitària i perinatal, investigadora i coordinadora del Grup de treball de Psicologia perinatal del COPC.

Es van tractar diversos temes com la importància d’abordar la salut mental perinatal des d’una mirada sistèmica, la rellevància de la prevenció, l’atenció sanitària en una societat patriarcal i el paper de les llevadores, els drets sexuals i reproductius de les dones i l’excés d’induccions del part en la nostra societat.

Model ecosistèmic aplicat a l’atenció perinatal

Als anys 70, Bronfenbrenner va desenvolupar la teoria ecològica amb una base sistèmica. Va descriure com els ambients en què cada individu participa, directa o indirectament, contribueixen al desenvolupament humà.

Olza et. al (2021) fan una proposta d’aquest model aplicat a l’àmbit perinatal en el qual la díada mare-bebè està en el centre i es considera la unitat bàsica, conformaria el microsistema. En el següent nivell, el mesosistema, s’engloben les relacions que la díada estableix amb altres entorns en què participa de forma activa: parella, familia d’origen, entorn laboral o personal sanitari. L’exosistema fa referència a les relacions que afecten la díada encara que no hi participi de forma activa, per exemple, les polítiques sobre permisos de maternitat i els protocols mèdics. Per últim, el macrosistema inclou les creences i valors de cada cultura i societat.

Prevenció des de l’embaràs

A causa de la plasticitat cerebral que té lloc durant aquesta etapa, és un període de vulnerabilitat. L’ansietat i la depressió durant l’embaràs són factors de risc tant de depressió postpart de la mare com de complicacions obstètriques i de desenvolupament del nadó: prematuritat, baix pes en néixer, alteracions en l’eix hipotàlem-hipofisi-adrenal (HPA). Aquestes situacions, al seu torn, poden tenir efectes en l’establiment del vincle mare-nadó, resultant com a conseqüència perjudicada la salut mental d’ambdós membres de la díada.

Sabem que la situació laboral, tant si la dona està treballant de forma remunerada com si no, és un estressor molt rellevant. És habitual que les dones treballin fins a gairebé el final de l’embaràs per tal de minimitzar les pèrdues econòmiques que suposen les baixes per incapacitat temporal o bé són mares autònomes i no tenen altres opcions. A diferència d’altres països europeus, els permisos de maternitat, actualment anomenats per naixement i cura del menor, no són universals sinó que la mare només hi té dret si està donada d’alta a la seguretat social. Aquesta situació d’inseguretat i precarietat incrementa el risc de patir problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

Atenció sanitària en una societat patriarcal

Segons l’antropòloga Michelle Sadler, el sistema sanitari és un sistema cultural que reprodueix les ideologies de gènere de la societat. També assenyala que, en l’imaginari col·lectiu, el part és un aconteixement difícil i perillós. En el model tecnocràtic d’atenció al part, predominant en el nostre entorn, l’autoritat recau sobre el personal sanitari, la dona queda relegada a un rol passiu, de “pacient” i la comunicació resulta afectada. És important tenir en compte que tot i que la majoria d’embarassos i parts no presenten cap complicació, si el personal sanitari que en fa el seguiment és un/a professional de l’obstetrícia, que ha rebut una formació basada en la intervenció i en els riscos que poden sorgir en qualsevol moment, la probabilitat que es produeixin més intervencions s’incrementa. Les professionals que tenen competències per atendre els embarassos normals i els parts fisiològics són les llevadores que també poden atendre el nadó durant el primer mes de vida i les dones des de la menarquia fins a la menopausa.

En els relats de les mares referides a l’atenció durant l’embaràs, el part i el postpart, es repeteixen experiències on han estat infantilitzades, jutjades per les seves decisions, menystingudes, renyades i on fins i tot se’ls ha dit que no havien de llegir tant. Són nombroses les situacions en què la dona ha sentit que no es tenien en compte les seves preferències, se li donava una explicació parcial o només se li explicaven els riscos de la decisió que havia pres ella però en canvi s’ometien els que podien derivar-se d’allò que el personal considerava que era millor.

Donada la importància de la individualització de l’atenció, resulta fonamental que en les intervencions que es produeixen des de l’embaràs fins al pospart tingui lloc una presa de decisions compartides que té en compte les preferències de la mare, l’experiència clínica del personal sanitari i l’evidència científica.

Il·lustracions de Micaël (La familia ilustrada). Reproduïdes amb autorització de l’autor

Drets sexuals i reproductius

Rebre una atenció obstètrica de qualitat és un dret de les dones i ha de donar-se en qualsevol situació: infertilitat, tractaments de reproducció assistida, pèrdues gestacionals i perinatals, interrupcions de l’embaràs, etc.

Aquesta atenció de qualitat inclou que les actuacions que es realitzin no estiguin basades en creences, que romanguin intervencions “perquè sempre s’ha fet així” o bé perquè ho indica el protocol. Els protocols hospitalaris són documents interns que indiquen els passos que se segueixen en un hospital en concret però no marquen allò que ha de fer la dona. Per sobre dels protocols hi ha la llei 41/2002 que regula l’autonomia de la pacient i de la usuària que estableix, entre d’altres principis, que tota actuació sanitària requereix d’un consentiment previ informat i que les dones tenen dret a decidir lliurement després de rebre informació adequada entre les opcions disponibles.

És imprescindible que la formació dels professionals que atenen a les dones inclogui els drets sexuals i reproductius. També, tenint en compte el model ecosistèmic, cal revisar l’entorn i les condicions laborals del personal sanitari així com poder oferir-los espais de supervisió i de treball personal.

Excés d’induccions del part sense indicació mèdica

Il·lustració de Micaël (La familia ilustrada). Reproduïda amb autorització de l’autor

Un part es considera a terme quan es produeix entre la setmana 37 i la 42 de gestació però és habitual que es tingui en compte la setmana 40 com el moment en el que “hauria” de néixer el nadó, en la que s’anomena la data probable de part. La realitat és que només un 5% de dones pareixen en aquesta data. Actualment, a Catalunya un 34,2% dels parts són induïts i en la majoria de les ocasions aquestes induccions no estan justificades.

En la guia elaboradora per ALPACC (Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya) fruit d’una àmplia revisió d’estudis científics, es descriuen, entre d’altres, les diferències entre l’inici de part espontani i induït, les situacions clíniques en què es recomana una inducció i els efectes de l’oxitocina sintètica, una medicació d’alt risc que s’utilitza en les induccions del part. Entre aquests efectes trobem una disminució de la taxa de lactància materna, dificultats en l’establiment del vincle i un increment de la depressió i de l’ansietat en el pospart.

Tenint en compte els efectes perjudicials de les induccions sense indicació mèdica tant en la salut física com en la mental de les mares i els nadons, és imprescindible que aquestes deixin de realitzar-se.

Altra evidència científica rellevant a tenir en compte

En les recomanacions referides a obstetrícia i ginecologia de l’Iniciativa Essencial de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) s’han prioritzat quatre pràctiques clíniques que es consideren de poc valor i que si es deixen de realitzar poden millorar l’experiència i l’atenció durant el part: