Per Carolina Sánchez Girona, psicòloga sanitària, neuropsicòloga i membre del Grup de Treball Neuropsicologia i salut mental del COPC, i Montserrat Romaguera Edo, advocada especialitzada en dret processal i dret civil.

Testament: acte jurídic i decisió personal

Fer testament és un acte jurídic formal, però també una decisió profundamente personal: implica projectar el futur, assumir la pròpia finitud i ordenar el destí dels propis béns. Quan hi intervenen l’envelliment, la malaltia cerebral o situacions de vulnerabilitat emocional, la qüestió central ja no és només què diu el testament, sinó en quin estat mental es trobava la persona en el moment d’atorgar-lo.

Presumpció de capacitat i importància del moment

El Dret civil català parteix d’un principi fonamental: la presumpció de capacitat. Només queden exclosos de testar els menors de catorze anys i les persones que, en el moment de l’atorgament, no tenen capacitat natural. Aquesta referència al momento concret és decisiva i connecta directament amb la mirada neuropsicològica, ja que el funcionament cognitiu pot fluctuar per factors mèdics, emocionals o farmacològics.

Tipus de capacitat en dret successori

Des del punt de vista jurídic, cal distingir entre capacitat jurídica, capacitat d’obrar i capacitat natural. La capacitat jurídica és l’aptitud per ser titular de drets i obligacions, inherent a tota persona i irrenunciable. La capacitat d’obrar fa referència a la possibilitat d’exercir personalment aquests drets; en matèria testamentària, el dret català estableix una regla específica que permet testar als majors de catorze anys i no exclou automàticament les persones sotmeses a mesures de suport. Tanmateix, el criteri determinant és la capacitat natural: la facultat real d’entendre el significat i les conseqüències del testament i de formar una voluntat lliure i conscient. La seva absència en el moment de l’atorgament comporta la nul·litat del testament.

Aportació de la neuropsicologia a la capacitat natural

La neuropsicologia aporta eines per concretar aquest concepte jurídic. Testar requereix, com a mínim, comprendre què és un testament i quan produirà efectes, tenir una representació general dels propis béns i identificar les persones que en poden resultar beneficiàries o excloses.

«No és imprescindible una memòria perfecta, però sí un nucli de coherència, judici i capacitat per mantenir una decisió estable»

Condicions clíniques de risc

Algunes condicions clíniques incrementen el risc de manca de capacitat natural. El delirium o síndrome confusional agut, sovint associat a infeccions, deshidratació o canvis de medicació, pot provocar desorientació, manca d’atenció i pensament desorganitzat, amb fluctuacions importants. La demència, especialment en fases moderades o amb afectació executiva o conductual, pot alterar el judici i la resistencia a la influència externa. Els trastorns depressius greus i els trastorns psicòtics també poden condicionar decisions preses des de la desesperança, la distorsió de la realitat o idees delirants.

Llibertat de decisió i influència indeguda

A més de l’enteniment, cal valorar la llibertat de decisió. La vulnerabilitat cognitiva lleu combinada amb dependència emocional o econòmica pot facilitar situacions d’influència indeguda, fins i tot sense violència ni intimidació explícites. D’aquí la importància d’explorar si la decisió és coherent amb la trajectòria vital de la persona i si pot sostenir-la amb arguments propis.

El paper del notari i les garanties

«El notari té un paper clau en l’apreciació de la capacitat, però la seva valoració és necessàriament limitada»

En casos de risc, la intervenció de facultatius i una documentació clínica acurada reforcen la garantia que la voluntat expressada és autèntica. L’ordenament català admet fins i tot l’atorgament en interval lúcid, reconeixent que el funcionament cognitiu pot millorar temporalment, però exigint certificacions que acreditin aquesta situació.

Prova judicial i reconstrucció retrospectiva

En definitiva, la capacitat per testar se situa en la intersecció entre dret i funcionament mental real. Protegir-la implica un equilibri delicat: evitar que es desposseeixi algú de la seva autonomia per prejudicis sobre l’edat o la malaltia, però també impedir que una persona vulnerable sigui instrumentalitzada. La neuropsicologia, aplicada amb rigor, contribueix a preservar la voluntat autèntica en el moment decisiu d’ordenar el destí del patrimoni personal.

Des d’una perspectiva probatòria, quan la capacitat és impugnada, el debat judicial gira entorn de la reconstrucció retrospectiva de l’estat mental del testador. Històries clíniques, informes mèdics, valoracions neuropsicològiques i testimonis de l’entorn esdevenen peces clau per determinar si existia o no aquella comprensió mínima exigible. No es tracta d’exigir un rendiment cognitiu òptim, sinó d’acreditar que la persona podia entendre el sentit global de l’acte, valorar-ne les conseqüències i expressar una voluntat pròpia no substituïda per tercers.

Prevenció i coordinació professional

Aquesta mirada reforça la importància de la prevenció. Quan hi ha diagnòstics neurològics, trastorns psiquiàtrics o situacions de fragilitat, anticipar la presa de decisions i documentar adequadament el procés d’atorgament redueix conflictes futurs. L’assessorament coordinat entre professionals del dret i de la salut permet ajustar suports, adaptar el ritme i el llenguatge de l’entrevista i deixar constància del nivell de comprensió i lucidesa observats. Lluny de limitar l’autonomia, aquestes mesures contribueixen a protegir-la de manera efectiva.

Capacitat com a funció, no com a etiqueta

En aquest marc, la capacitat per testar no pot reduir-se a una etiqueta diagnòstica, sinó que ha de valorar-se com una funció concreta, situada en un moment vital específic i en un context relacional determinat. Aquesta aproximació evita automatismes, fomenta decisions informades i garanteix que el dret successori respongui a la voluntat real de la persona fins al final de la seva vida de forma efectiva i prudent.