Ja fa un any que és el coordinador del Grup de Treball LGTBIQ+ del COPC, i aposta per adquirir una mirada àmplia i interseccional, i un debat no basat únicament en opinions, sinó en la ciència. Parlem amb aquest psicòleg i neuropsicopedagòg de les pròximes passes del seu grup de treball, i dels reptes en aquest àmbit que té per devant la psicologia i el COPC.

La psicologia LGTBIQ+ necessita divulgació, estem parlant de persones a les quals el món cultural i polític ens ha assenyalat i oprimit molt, i cal invertir energies per a crear un impacte a la societat i a la professió.

La psicologia queer, en comparació amb la neuropsicologia o la psicopedagogia, branques que també domines i a les que t’hi dediques, és un camp d’estudi bastant jove. Quin és el seu objectiu i en quin moment es troba?

El seu objectiu és tenir aquesta mirada de la diversitat, més enllà de la heterocisnormativitat, que al final no deixen de ser patrons culturals que estan molt arrelats. S’està fent molta recerca científica en aquesta línia, perquè molts cops està molt limitada per aquesta heterocisnormativitat i, en conseqüència, tots aquests col·lectius més oprimits estructuralment queden invisibilitzats. Llavors, hi ha unes necessitats que s’han de poder cobrir, sobretot a nivell de salut mental.

Jo crec que a nivell normatiu s’està avançant molt amb aquests drets humans, amb els drets de les persones LGTBIQ+, però és necessari que això vagi acompanyat d’una recerca des del vessant més psicològic.

Entre el 0 i el 10, en quin moment diries que ens trobem del desenvolupament de la psicologia queer?

No diria embrionari, però sí un moment molt jove encara. Un 1 o un 2? O potser una mica més positiu, un 3. Crec que falta molta consciència, i no es tracta que sigui un corrent, com l’humanisme o la psicoanàlisi, sinó que sigui transversal, com una mirada, com una forma d’entendre la totalitat de la persona. Llavors, clar, fa falta encara molta feina per trobar aquesta coherència i congruència, inclús dins del mateix col·legi. Ens queda molt camí.

Ho pots desenvolupar una mica més?

Crec que, al final, des de la psicologia, vulguis o no, com que té aquest caràcter més científic, potser més clínic, agafa un rol de, no sé si dir-li un rol de poder, un rol d’estatus social. I crec que és molt important ser conscients que tenim aquest privilegi, si més no, ser conscients d’on partim a l’hora de difondre el nostre discurs. Llavors, crec que s’ha de vigilar molt amb tot allò que es diu perquè pot ser molt perillós que una persona, des de la seva tribuna de psicòleg o psicòloga, pugui donar opinions personals sobre un tema concret, sense tenir aquesta mirada LGTBIQ+, aquesta mirada més queer.

Des del grup de treball, per exemple, hem vist algunes persones amb molt poder mediàtic que tenen a vegades algun discurs LGTBIfòbic. I hem dit, ostres, què fem amb tot això? I hem vist també al COPC alguns discursos, alguns textos publicats LGTBIfòbics. I, bé, el que estem intentant és avançar perquè el COPC sigui coherent, no només amb el seu discurs, sinó també amb la normativa vigent de drets humans i de la Yogiakarta. Penso que hem de deixar de parlar de drets LGTBIQ i començar a parlar de drets humans. El que passa és que encara necessitem posar en negreta LGTBIQ+ per poder visibilitzar aquesta normativa.

“Recordem que fa 30 anys l’homosexualitat era una malaltia del DSM”

A més, si des de la Junta de Govern se’ns demana que creem una acreditació i una formació que permeti accedir-hi, és lògic també que s’intenti fer un treball de redacció i de revisió interna a nivell de col·legi. També és normal que hi hagi alguns discursos que han quedat obsolets, perquè fa 30 anys l’homosexualitat encara estava dins del DSM i es considerava una malaltia mental. Lògicament, ara ens posem les mans al cap. Per això la psicologia queer també intenta visibilitzar que alguns discursos estan obsolets i són antidrets socials o antidrets humans.

Quina és la importància de la ciència en aquest camp d’estudi?

En els darrers 20-30 anys, la neurociència ens ha ajudat a entendre com funciona el cervell i com podem ajudar-lo, a posar llum a totes aquestes hipòtesis que s’han anat construint al llarg de tota la història psicològica i a entendre com podem acompanyar certes persones i com la diversitat en general forma part de l’essència humana.

Llavors, cal que no ens aferrem a una opinió, a la narrativa individual de cada persona, sinó que parlem amb dades, a partir de la recerca. No entrar en un debat d’arguments, d’opinions, sinó parlar de fets, des d’aquesta òptica més científica.

Parlant de dades, ens podries donar alguna de recent que t’hagi impressionat o que creguis que cal difondre?

Últimament els estudis estan posant sobre la taula que el col·lectiu LGTBI s’està incrementant per generacions. Hi ha moltes més persones del col·lectiu LGTBIQ+ a la generació Z que entre els boomers, per exemple. El que s’està posant en joc és tota aquesta dicotomia de gènere i tota aquesta cisheteronormativitat, perquè un dels estudis deia que quasi el 50% de joves no se sent heterosexual.

Són dades que ens fan pensar que estem canviant com a societat cap a una forma més diversa i amb més referents. De fet, ara mateix a Espanya estem a la posició número 4 a nivell de drets LGTBIQ+ a nivell europeu. Malauradament, també han incrementat totes les conductes d’odi i discriminació cap a aquest col·lectiu, perquè al final s’estan exposant més.

Creus que tots els psicòlegs i psicòlogues haurien de rebre formació LGBT? O n’hi ha prou que hi hagi professionals que s’hagin especialitzat en atendre persones del col·lectiu?

L’important és tenir una mirada despatologitzadora del col·lectiu LGTBIQ+. Però sí que és necessari poder entendre el col·lectiu, més enllà d’aquest model mèdic, i entendre que cal poder tenir una mirada interseccional d’aquestes persones. Perquè no és el mateix una persona home CIS que sigui homosexual, que una dona lesbiana, negra i que tingui algun tipus de discapacitat física. Llavors, crec que és important ser conscient que existeix aquesta matriu de la interseccionalitat per entendre el grau d’opressió que pot tenir cada persona i sortir d’aquesta patologització.

“És molt necessari que incorporem psicòlegs educatius als centres escolars”

Perquè hi ha molta manca d’acompanyament emocional dins els centres educatius i, sobretot, molta manca de professionals que tinguin aquesta formació, aquesta mirada, sobretot des de l’acceptació incondicional, per poder realitzar tallers de conscienciació i sensibilització, dur a terme protocols per a l’atenció de les persones trans, i formar també el mateix professorat.

I, més enllà d’aquesta mirada, quina formació específica creus que hauria de tenir aquesta persona per poder atendre persones del col·lectiu?

Hi ha uns elements bàsics, com poder diferenciar què és identitat de gènere, expressió de gènere, orientació sexual i sexe biològic. Hi ha aquests quatre eixos i és important que qualsevol professional de la psicologia entengui que són coses separades, i que es poden configurar de múltiples formes.

I, per una altra banda, ha d’entendre que hi ha uns cicles vitals que són diferents per a aquestes persones. Perquè no és el mateix arribar als 40 anys i no tenir fills i no tenir cap parella sent del col·lectiu LGTBIQ+ que sense ser-ho. Com afecta això i el seu l’estrès de les minories, per exemple, i com això afecta a les pràctiques del seu dia a dia, ja siguin enfocades al sexe, a les drogues, a aprofundir en vincles, etc.

Aquestes persones arriben a consulta amb alguns problemes comuns?

Bé, això ho podríem dir de tota la societat, perquè tot aquest sistema heteropatriarcal genera pressió a les persones, que no poden viure de forma tranquil·la ni créixer de forma digna. Pensem, per exemple, en un home al qual no li deixen plorar. Aquestes expressions de malestar seran diferents segons les persones, i potser cada col·lectiu acaba reproduint uns mateixos patrons, però el que hi ha al rerefons és un malestar emocional emmarcat dins d’un context social. Per això cal tenir aquesta mirada, aquestes ulleres d’entendre que el context pot resultar més opressiu per a segons quines persones que per a nosaltres.

Quins són, el teu parer, els reptes que encara hem d’afrontar des de la nostra professió? Dit d’una altra manera, què fem encara malament?

Per una banda, parlar únicament en termes mèdics o patologitzadors. I, per una altra, barrejar opinions personals i polítiques quant a l’atenció d’aquestes persones, inclús posant en qüestionament la seva pròpia identitat. Dir, per exemple, que ser trans és una expressió d’un malestar ocult, i que si arreglem aquest malestar aquesta persona ja serà heterosexual. Crec que hi ha encara aquest rerefons de voler normalitzar i, quan partim d’aquests paràmetres, no podem fer un acompanyament amb una acceptació incondicional de la persona, respectant la seva realitat.

Algunes famílies m’han preguntat: “Com pot ser que un nen de 5 anys em digui que és trans o que li agradaria vestir diferent? Això pot ser real?”. I la meva resposta acostuma a ser és que és clar que és real, perquè està passant ja. La qüestió és com podem acompanyar, no posant el focus en aquestes persones del col·lectiu LGTBIQ+, sinó en el context opressor que no permet que aquestes persones puguin desenvolupar i explorar les seves inquietuds, les seves formes de voler estar en el món.

També crec que hi ha un punt paternalista. Per exemple, quan una persona trans adolescent, que vol fer un acompanyament mèdic per poder fer una transició, planteja que vol prendre bloquejadors o que vol prendre la medicació que li recomana un metge, de vegades li diuen: “Compte que és irreversible!”. Però és que, clar, si no se li permet fer aquest tractament mèdic, també serà irreversible, no podrà fer aquesta transició social! Llavors, cal vigilar una miqueta amb aquest discurs.

Així, creus que encara ens falta molt camí per recórrer, als psicòlegs i psicòlogues.

Sí, i no només a nivell social, sinó també a nivell de prendre consciència, de que és una realitat que existeix i de que no podem quedar-nos amb aquests discursos obsolets de fa uns anys, com quan relacionaven el col·lectiu amb el VIH, o quan ara patologitzen les persones trans. Perquè, què passa? Que si, nosaltres com a adults, no podem fer aquest canvi, tampoc podrem acompanyar els nostres infants i joves des d’aquest altre prisma. I tampoc ens ajuda “casar-nos” amb segons quines grans corrents psicològiques, que de vegades són un obstacle.

En quin sentit?

Hi ha vegades que un corrent psicològic es converteix en un dogma que no ens permet ser flexibles com a professionals de la psicologia. Hem de ser conscients de quin és el recorregut d’aquesta corrent psicològica, quin passat teòric ha tingut i com ens afecta, com ens interpel·la a nosaltres aquest passat en el present. I, com deia abans, ara mateix la neurociència està impregnant totes les pràctiques psicològiques de forma transversal, independentment de quin corrent estiguem parlant.

Quins plans teniu al Grup de Treball?

Ara mateix estem creant aquesta acreditació LGTBIQ+, amb una sèrie de requisits, de criteris perquè la gent que ja estigui formada en aquesta línia hi pugui accedir. I, per una altra banda, estem creant el disseny d’un pla formatiu perquè la gent interessada pugui accedir a aquesta acreditació.

Quan estarà llest?

Abans de 2025. Si més no, l’acreditació.

També tenim tot el tema de la divulgació des de la psicologia LGTBIQ+, des de la psicologia queer, donant veu als mateixos psicòlegs i psicòlogues que estem formats i volem fer divulgació en aquest sentit, cosa que ja estem fent amb xerrades, conferències, taules rodones, o en projectes com el podcast @mariconsulta.

View this post on Instagram

A post shared by Mariconsulta | El Podcast de psicologia queer (@mariconsulta)

A part del MariCorners, que és un congrés internacional d’estudis LGTBIQ+, interdisciplinari, perquè també entra la sociologia i altres disciplines.

Quina és la propera conferència que fareu al col·legi?

Dijous 16 de maig parlarem d’autismes LGTBIQ+ (Feu clic per inscriure-us-hi abans del 6 de maig).

Parla’ns del pòdcast que fas amb el teu company Gaston Auguste, també del Grup de Treball. A qui va dirigit?

@mariconsulta va dirigit al públic en general, ja sigui al col·lectiu LGTBIQ+, com a persones dins d’uns models més heteronormatius. Parla des de les diferents masculinitats, des de la diversitat de famílies, des dels diferents models relacionals, i d’altres temes que ens toquen a tots i a totes, com la soledat, la gordofòbia, models familiars, drogues, poliamor… amb una mirada interseccional per fer una mica d’altaveu de totes aquestes realitats.

Deies abans que ens queda molta feina al COPC, però… hi ha hagut una evolució, no?

He vist una evolució mínima, encara hi ha conferències on es diu que els adolescents trans no existeixen, i crec que l’evolució és més a nivell social, perquè s’està visibilitzant molt i estem avançant en drets i legitimitat. També hem avançat en el fet que existeixi aquest grup de treball dins del col·legi. Que, de fet, ens acabem de canviar el nom, ja no es diu Grup de Treball Psicologia Afirmativa LGTBIQ+.

Quin és ara el nom correcte?

Grup de Treball de Psicologia LGTBIQ+. Hem volgut fer el canvi per abastar una miqueta més la realitat existent i representar aquesta diversitat. Les paraules a vegades poden actuar com a presons, i la paraula afirmativa, al final, podria estar lligada més amb la necessitat d’haver d’afirmar la teva orientació sexual o la teva identitat, cosa potser més lligada al col·lectiu gai, als homes gai, i potser les persones més del col·lectiu LGTBIQ+ no se senten tan representades amb aquesta paraula afirmativa. Però al final estem parlant de subtileses del llenguatge.

Ets optimista pel que fa al futur de la professió i de la societat?

Sí, soc optimista. És cert que, entre els passadissos dels instituts, encara se sent la paraula bollera o maricón com a insult, però alhora també s’escolta «eso no es un insulto, es una orientación sexual». Llavors crec que estem anant per molt bon camí. Ara mateix existeixen espais segurs, més recursos, com la Xarxa SAI (Servei d’Atenció Integral), que és un servei municipal enfocat a poder atendre les persones del col·lectiu LGTBIQ+. Existeixen també alguns centres mèdics especialitzats, com el BCN checkpoint, també per a persones del col·lectiu. L’ideal seria que no haguessin d’existir i tot es pogués fer des de les mesures universals. Però, de moment, necessitem aquesta mesura addicional intensiva, per poder atendre les necessitats i fer que això es pugui difondre a llarg termini i de forma transversal.

“Hem de poder fer front a la LGBTIfòbia des de la pedagogia”

Què més t’agradaria dir als lectors i lectores del Psiara?

Que quan una persona, encara que sigui psicòloga, té una visió LGTBIfòbica, hem d’entendre de què hi ha darrere d’aquest discurs, i hem de poder-la acompanyar, d’una forma pedagògica i sana, perquè canviï aquesta visió ja que oprimeix, va en contra dels drets humans. Lògicament, defensant-nos com a persones, defensant la nostra dignitat, però alhora intentant entendre què hi ha darrere i poder ajudar la persona a transformar-ho. Des del debat acadèmic, més científic, fora d’aquestes narratives més ideològiques, més personals, més dogmàtiques.

Hem de poder fer front a la LGBTIfòbia des de la pedagogia, des d’una perspectiva científica, i no des de l’argument narratiu individual. Al final els drets humans no es poden posar a debat, sinó intentar fer que la gent pugui ser conscient de la realitat de contextos opressors.