Com intervenir amb perspectiva de gènere, feminista i interseccional, amb una mirada no edatista i amb enfoc de trauma

1. Introducció: la violència invisible, l’altra punta de l’iceberg

La violència de gènere en dones grans constitueix una de les formes més invisibilitzades, menys investigades i més normalitzades de la violència masclista. Tot i que diversos estudis indiquen que entre un 23% i un 30% de les dones majors de 65 anys han patit violència de parella al llarg de la vida (Luoma et al., 2011; Mosteiro et al., 2024), aquesta realitat continua quedant fora del focus de la recerca, de les estadístiques oficials i de les polítiques públiques. Aquesta absència no és casual: és el resultat d’una violència estructural de mirada,una violència estadística que fa desaparèixer les dones grans dels registres i, amb elles, del dret a la reparació (Celdrán, 2013).

La majoria d’estudis epidemiològics exclouen sistemàticament les dones d’edat avançada o les integren en franges massa àmplies, impedint una anàlisi específica de les seves experiències.

No és que la violència no existeixi: és que no es mira

Aquesta invisibilització s’explica per la intersecció entre sexisme i edatisme, que expulsa les dones grans del lloc de subjectes de dret, de desig i de protecció.

La imatge social dominant de la violència de gènere continua sent la d’una dona jove o d’edat mitjana, amb fills petits i un futur per reconstruir. Tanmateix, una part fonamental del fenomen roman silenciada: la violència masclista que afecta dones grans, moltes d’elles amb dècades de maltractament acumulat, amb una història marcada per silencis, mandats de gènere, submissió i absència de reconeixement institucional.

2. Violència de gènere com a fenomen estructural: patriarcat, poder i trauma

La violència de gènere no és un fet individual, sinó una expressió directa de les desigualtats estructurals de gènere. Tal com assenyalen les aportacions feministes clàssiques, la violència és una eina de control que sosté relacions jeràrquiques de poder i privilegis masculins naturalitzats (Walker, 1984).

Aquest marc és imprescindible per comprendre la violència en dones grans, però resulta insuficient si no s’hi incorpora una lectura interseccional. La intersecció entre gènere i edat genera una vulnerabilitat específica: el patiment de les dones grans és més silenciat, més normalitzat i menys detectat, i per tant més cronificat.

Des d’una perspectiva psicotraumatològica, això implica que moltes dones grans presenten trauma complex crònic, resultat d’una exposició prolongada a violència interpersonal, estructural i simbòlica al llarg de dècades (Herman, 1992). Aquest trauma afecta no només l’esfera emocional, sinó també la identitat, la regulació emocional, la capacitat de decisió, la percepció de perill i l’autonomia.

3. La intersecció entre gènere i edat: sexisme + edatisme = invisibilització

L’edatisme actua com un amplificador del sexisme. Les dones grans són invisibilitzades socialment, infantilitzades institucionalment i expulsades de l’espai del valor social, del desig i de la sexualitat (Eisikovits, 2015). Aquesta expulsió simbòlica té conseqüències clíniques directes: menys detecció, menys credibilitat del relat, menys derivacions i menys intervenció.

A diferència dels homes grans, que sovint conserven poder i legitimitat, les dones grans són associades a la dependència i a la inutilitat

Aquesta construcció social facilita la normalització del maltractament, especialment quan adopta formes de control, negligència, humiliació o violència psicològica disfressada de cura.

4. Un angle social que normalitzem: la viudetat com a “revifada”… i el que pot amagar

Hi ha una escena social molt habitual que rarament interpretem en clau de gènere i violència: “Des que està vídua no para de fer coses: s’ha apuntat al gimnàs, surt a caminar, queda per fer un cafè amb les amigues…”. Sovint ho expliquem amb l’argument que “les dones són més sociables” i que, per això, en perdre la parella tenen més recursos que els homes vidus. Tanmateix, aquesta lectura pot invisibilitzar un altre fenomen: per a algunes dones, la viudetat pot suposar la recuperació de llibertats bàsiques que havien estat restringides durant anys (mobilitat, relacions, decisions, economia, ús del temps). En aquest sentit, la “revifada” no sempre és només adaptació al dol: en alguns casos pot ser també un procés d’alliberament després d’una relació marcada per control, humiliació o maltractament normalitzat. En coherència amb aquesta idea, López Doblas (2014) descriu que tornar a emparellar-se desperta poc interès en moltes dones grans vídues i ho relaciona amb motius com preservar la llibertat, la independència i l’autonomia. Aquesta dada ens obre una pregunta clínica i social incòmoda però necessària: quin tipus de relacions de parella han sostingut moltes dones al llarg de la vida perquè, quan poden decidir, prioritzin de manera tan clara l’autonomia? I, sobretot: quantes situacions de violència cronificada hem estat veient i normalitzant sense anomenar-les?

5. La violència no desapareix amb l’edat: es transforma i es cronifica

La recerca és clara: la violència no disminueix amb l’edat, sinó que es transforma (Bhatia & Soletti, 2019). En la vellesa, poden disminuir les agressions físiques visibles, però augmenten les formes de violència psicològica, coercitiva, econòmica i ambiental.

El control de la medicació, de la mobilitat, del diner, del contacte social o de les decisions mèdiques esdevé central. Aquestes formes de violència són menys visibles, però no menys devastadores, especialment en contextos de dependència funcional o econòmica (Celdrán, 2013).

A més, aquesta transformació sovint queda socialment camuflada sota discursos de “cura”, “protecció” o “normalitat”. Per això, en alguns casos, quan la relació violenta s’acaba (per separació o per viudetat), l’entorn interpreta el canvi com una simple “revifada” o adaptació al dol: “des que està vídua, no para de fer coses…”. Tanmateix, aquest retorn a activitats, vincles i autonomia pot ser també la recuperació de llibertats que havien estat restringides durant anys. En aquesta línia, López Doblas (2014) assenyala que moltes dones grans vídues mostren poc interès a tornar a emparellar-se, destacant motius com preservar la llibertat, la independència i l’autonomia; una dada que ens convida a preguntar-nos fins a quin punt, en algunes trajectòries, la parella ha estat associada a control, renúncia i desigualtat sostinguda.

Des del punt de vista traumàtic, aquesta violència sostinguda actua com una exposició contínua a l’amenaça, mantenint el sistema nerviós en estat d’hiperactivació o col·lapse, amb efectes acumulatius que s’agreugen amb l’envelliment.

6. Conseqüències psicològiques i neurocognitives del trauma acumulat

Aquesta violència transformada i sostinguda en el temps, menys visible però persistent, actua com una exposició crònica a l’amenaça. Quan el control i la coerció es mantenen durant dècades (i sovint s’intensifiquen en contextos de dependència), el cos i la ment no “surten” del perill: s’hi adapten. El resultat, en moltes dones grans, és un trauma complex crònic, amb afectació emocional, identitària i neurocognitiva.

El trauma complex crònic en dones grans pot manifestar-se amb:

• dificultats de memòria i atenció
• alteracions executives
• desregulació emocional
• indefensió apresa
• vinculació traumàtica
• pèrdua d’agència
• somatitzacions
• desesperança i resignació

Un repte clau és que aquests símptomes sovint no es llegeixen en clau de trauma, sinó que es confonen amb “envelliment”, demència o depressió. Això pot conduir a sobremedicació i a una nova forma de violència institucional: la negació del trauma (Hernando & Laespada, 2021). En coherència amb aquesta mirada, estudis longitudinals han observat més dolor crònic, més ús de medicació i pitjor salut global en dones grans víctimes de violència (Mouton et al., 2004; 2010).

7. Dependències múltiples: el nus que immobilitza

La violència en la vellesa queda reforçada per un sistema de dependències simultànies:

• econòmica (pobresa feminitzada, pensions insuficients)
• física (necessitat de cures)
• emocional (vinculació traumàtica, por a la solitud)
• relacional (fills que no protegeixen o reprodueixen la violència)

Aquest sistema genera una immobilitat profunda: sortir de la violència pot significar perdre casa, recursos, vincles i identitat.

8. Buits de recerca i angles morts

La recerca ha ignorat sistemàticament:

• dones que inicien relacions violentes en edat avançada
• situacions on la dona cuida l’agressor
• agressors que esdevenen cuidadors
• transmissió intergeneracional de la violència
• fills que assumeixen el rol de l’agressor
• maltractament institucional associat a la dependència

Aquests buits no són neutres: són una expressió més de violència estructural i expliquen per què la resposta institucional continua sent insuficient.

9. Intervenció psicològica: trauma, gènere i cicle vital

La intervenció amb dones grans ha de ser:

• trauma-informada
• feminista
• interseccional
• no edatista
• sistèmica

La prioritat no és reprocessar tota una vida de trauma, sinó restaurar seguretat, agència, dignitat i qualitat de vida

Intervencions com l’EMDR adaptat, el treball narratiu, la regulació somàtica i la mirada sistèmica han mostrat una bona eficàcia quan s’apliquen amb objectius realistes i respecte pel ritme vital (Hernando & Laespada, 2021).

10. Conclusions: una mirada professional que no pot continuar arribant tard

La violència de gènere en dones grans no és una violència menor, residual ni vinculada únicament a situacions puntuals de dependència. És una violència cronificada, acumulativa i profundament traumàtica, que s’ha sostingut al llarg del cicle vital i que queda invisibilitzada per la intersecció entre sexisme i edatisme. La seva baixa presència en les estadístiques, la manca de recerca específica i la persistència de relats socials que la normalitzen constitueixen expressions de violència estructural que neguen reconeixement, protecció i reparació.

La violència no desapareix amb l’edat: es transforma

Quan disminueixen les agressions físiques visibles, augmenten les formes de control psicològic, econòmic, relacional i institucional, sovint legitimades sota el discurs de la cura. Aquesta violència sostinguda genera trauma complex crònic, amb impactes emocionals, identitaris i neurocognitius que, massa sovint, són interpretats com a demència, depressió o deteriorament propi de l’edat. Aquesta lectura errònia dona lloc a sobremedicació i a una nova forma de violència institucional: la patologització del patiment i la negació del trauma.

Per a la pràctica professional, això implica una responsabilitat clara i inajornable: aprendre a mirar el trauma allà on històricament no l’hem buscat. Requereix qüestionar els biaixos edatistes, escoltar el relat sense infantilitzar-lo, reconèixer les estratègies de supervivència desplegades durant dècades i entendre la resignació o la dependència no com a trets de personalitat, sinó com a conseqüències d’una exposició prolongada a la violència. La prioritat de la intervenció no és reprocessar tota una vida de trauma, sinó restaurar seguretat, agència, dignitat i qualitat de vida, adaptant els models terapèutics al cicle vital i a les condicions reals de la dona.

Incorporar una mirada feminista, interseccional, no edatista i trauma-informed no és només una millora tècnica, sinó un posicionament ètic i polític davant d’una realitat sistemàticament silenciada. Les dones grans tenen dret a una vida lliure de violència, també al final de la vida. I els i les professionals tenim el deure de deixar de normalitzar el que fa massa temps que veiem, però no anomenem. Arribar a temps, en aquest context, vol dir mirar diferent, intervenir diferent i assumir la responsabilitat de no seguir arribant tard.

Bibliografia

Bhatia, M., & Soletti, A. (2019). Domestic violence against older women. Journal of Women & Aging.

Celdrán, M. (2013). La violencia hacia la mujer mayor. Papeles del Psicólogo.

Eisikovits, Z. (2015). Aging, violence and the paradox of invisibility. Violence Against Women.

Damonti, P., Iturbide Rodrigo, R., & Amigot Leache, P. (2020, noviembre). Violencia contra las mujeres mayores: Interacción del sexismo y el edadismo (Informe). Instituto Navarro para la Igualdad / Nafarroako Berdintasunerako Institutua.

Hernando, A., & Laespada, M. T. (2021). Violencia de género en mujeres mayores. Síntesis.

López Doblas, J. (2014). El rechazo de las mujeres mayores viudas a volverse a emparejar: cuestión de género y cambio social. Política y Sociedad, 51(2), 507–532.

Luoma, M. L., et al. (2011). Prevalence of abuse against older women. Journal of Elder Abuse & Neglect.

Mosteiro, T., et al. (2024). Uso de servicios sanitarios en mujeres mayores víctimas de violencia.

Mouton, C. P., et al. (2004, 2010). Health effects of IPV in older women. Journal of Women’s Health.

Walker, L. (1984). The battered woman syndrome. Springer.