Per Sebastià Sánchez Marín, president de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat del COPC.

Són nombrosos els conductors que, en arribar al seu destí, es pregunten: Com he arribat fins aquí? O es troben en situacions similars a la següent: una persona torna a casa des de la feina (passant, com sempre, per l’avinguda principal del poble) i, quan la seva parella li pregunta si els semàfors ja funcionen correctament, es queda desconcertada. No sap què respondre, perquè no és conscient de si els semàfors estaven operatius o no. No pot recordar si els ha trobat tots en verd, algun en groc o en vermell. És com si aquest trajecte, que acaba de fer, s’hagués esborrat de la seva memòria, com si el seu cervell hagués deixat de registrar aquella informació.

Aquesta sensació de desconnexió parcial de la realitat, que experimenten moltes persones conductores, és molt més freqüent del que podríem imaginar.

Segons dades disponibles, el 75% dels conductors a l’Estat espanyol afirmen haver conduït de manera subconscient en alguna ocasió

A més, un 25% declara fer-ho habitualment, en mode de «conducció automatitzada» o «conducció subconscient».

En termes de mobilitat segura, la conducció hauria de ser un acte conscient i reflexiu. Tanmateix, no sempre es condueix amb la màxima atenció i concentració. La denominada «conducció automatitzada o subconscient» es produeix quan deixem de conduir de manera deliberada i passem a fer-ho en un estat mental automàtic, també conegut com a «pilot automàtic» o «desplaçament per hàbit». Perquè aquest tipus de conducció sigui possible, les tasques complexes associades a la conducció de vehicles han d’haver estat prèviament apreses i integrades com a rutines o patrons de comportament consolidats.

Quan s’inicia un nou aprenentatge, el sistema nerviós central es veu forçat a treballar intensament per assimilar les noves tasques i funcions. L’objectiu és consolidar els coneixements a un nivell funcional que permeti, més endavant, dur a terme la tasca amb menys esforç. Quan l’aprenentatge s’ha convertit en rutina o patró conductual, el cervell desplaça aquesta informació al subconscient. Així, la ment conscient pot centrar-se en altres qüestions o realitzar múltiples tasques simultàniament.

Per exemple, una persona que està aprenent a conduir necessita tota la seva capacitat d’atenció per controlar l’entorn, mirar els retrovisors, coordinar l’ús dels pedals, canviar de marxa, activar els intermitents… En aquest moment, l’esforç mental i físic és elevat, i l’atenció és plena. No és estrany que molts aprenents manifestin sensacions d’esgotament al final de la sessió: “Estic molt cansat, com si m’haguessin apallissat”.

Tanmateix, un cop l’aprenentatge s’ha consolidat i els moviments s’han automatitzat, el cervell trasllada aquestes funcions al subconscient. Això permet que, mentre conduïm, la ment conscient pugui ocupar-se de pensaments diversos: la llista de la compra, un assumpte laboral, una preocupació familiar… És aleshores que, quan arribem al nostre destí, pot aparèixer la pregunta: Com he arribat fins aquí? La resposta, és tan simple com inquietant: els darrers quilòmetres s’han recorregut en mode subconscient.

Tot i que aquest mecanisme cerebral pot semblar eficient i pràctic, també comporta riscos

Tenim integrades múltiples rutines guiades pel subconscient: fer-nos l’esmorzar, rentar-nos les mans, cordar-nos les sabates… Són accions que, en un entorn estable i previsible, es poden executar amb seguretat. Però la conducció no es desenvolupa en un entorn estable.

Conduir sempre pel mateix trajecte —de casa a la feina i viceversa— pot induir a una falsa sensació de seguretat. L’itinerari pot semblar familiar i inalterable (mateixa carretera, mateixos revolts, mateixos senyals de trànsit), però cada viatge pot presentar variables inesperades: un vianant imprudent, un vehicle que no respecta un senyal, una camió avariat que ens trobem de manera sobtada a la sortida d’un revolt… El perill esdevé real quan es passa d’una atenció selectiva i concentrada —necessària per percebre els estímuls rellevants associats a la conducció segura— a una atenció difusa, pròpia de la conducció en “pilot automàtic o conducció subconscient”.

Si volem contribuir a una mobilitat més segura, cal que les persones conductores mantinguin un alt nivell d’atenció i concentració. A més, és recomanable fugir de les rutines, evitar la fatiga, reduir les distraccions, fer pauses durant trajectes llargs i planificar rutes alternatives.

Conduir és un acte de gran responsabilitat. Un vehicle pot ser una eina útil i còmoda, però també pot convertir-se en un instrument de risc greu. És imprescindible ser conscients dels moments i les situacions que ens fan entrar en «conducció automatitzada», i fer l’esforç necessari per recuperar el control conscient. Això implica tenir consciència de risc del que suposa fer una conducció en “pilot automàtic”, planificar diferents itineraris per no facilitar els “desplaçaments per hàbit”, no conduir si estem cansats, preocupats, i sobretot, mantenir una actitud responsable davant la conducció.

Conduir en “pilot automàtic” incrementa la probabilitat de sinistres. Ningú vol ser víctima ni causant d’un accident. Tots tenim persones que estimem i que ens estimen.

Siguem-ne conscients cada cop que ens posem al volant i contribuïm entre tots per aconseguir una mobilitat més amable, segura i responsable.