Què està passant amb Juana Rivas? Tenen les feministes xiringuitos altament subvencionats? Estem preparant els nous psicòlegs i psicòlogues amb una mirada de gènere suficient? Per què és important que enguany les jornades estatals de psicologia contra la violència de gènere es celebrin a Catalunya? Repassem aquests i altres temes candents amb Sara Morreres, presidenta de la Secció Dones, gèneres i diversitats del COPC.

Comencem per l’actualitat: Juana Rivas. Més enllà de totes les anades i tornades, què ens diu el tractament mediàtic i institucional que està rebent el cas?

«La violència vicària està infradetectada»

Potser amb el cas de la Maria Salmerón els mitjans van parlar més de violència vicària, pèro va per onades, i ara s’ha rebaixat molt l’interès mediàtic.

Podríem dir que el cas de la Juana mostra que denunciar no sempre garanteix rebre protecció?

Absolutament. I això lliga amb el fet que moltes dones han fet servir el compte d’Instagram de la Cristina Fallarás, el #metoo espanyol, per denunciar. I llavors surten actors i actrius que diuen que si una dona pateix agressions «ha de denunciar on cal denunciar». Però, clar, moltes dones no volen denunciar, precisament per aquests precedents. Vas veure la gravació del jutge al cas d’Errejón, pràcticament assetjant la dona? No la deixava ni respirar, ni acabar de contestar la pregunta, aquestes coses desincentiven la denúncia.

I, fora dels casos mediàtics, jo quan treballava amb matrimonis forçats i algunes persones deien «que denunciïn», no sabien el que implica de vegades: denunciar la teva mare i el teu pare, la resta de la família i comunitat…

«Empenyem les dones a la piscina però… algú ha comprovat que hi hagi aigua?»

També hi ha qui diu que els «xiringuitos feministes» s’emporten una gran quantitat de recursos de l’estat.

Xiringuito? Ja ens agradaria! La majoria de recursos per a les dones que pateixen violència masclista són públics, quant al fet que les dones no paguen per aquests tractaments, però la gestió és privada. I és l’Administració la que marca els sous segons conveni. Això fa que aquestes treballadores estiguin molt precaritzades, quan justament és una feina que està sotmesa a molta pressió, i fins i tot pots arribar a rebre violència de l’agressor.

A més, les entitats malviuen perquè sovint no tenen recursos econòmics per fer front als pagaments dels salaris, lloguers, etc., i han de demanar crèdits, que després cal tornar amb interessos.

De quins sous estem parlant?

Entre 1.631,51 i 1.760,56 euros bruts al mes, segons el conveni. Llavors, clar, quan aquesta psicòloga troba una altra feina amb més sou i menys risc i pressió, salta. I aleshores els recursos de violència masclista estan sotmesos a una gran rotació.

Més coses que no es veuen o no són evidents?

La interseccionalitat: quan moltes violències o discriminacions es produeixen alhora, des de la llei d’estrangeria, des de l’habitatge, des del món laboral… Aquestes dones van sumant discriminacions. Com a societat cal fer una reflexió de quin espai els estem deixant.

I les violències simbòliques.

Que no les tenim en compte tant com caldria! Mira, ara hi ha una tendència als informes mèdics, que és descriure la persona que tens al davant i dir: «Senyora Fulanita de Tal, arriba orientada, ben vestida, pateix obesitat o hi ha sobrepès, o és coqueta». Ens hauríem de plantejar quina informació estem donant i si és important. I, en temes infantils, de vegades, de les nenes sentim: «És molt manaire». És molt manaire! Ja, ja, ja.

«Si fos un nen en comptes d’una nena, també diríem que és un manaire? O diríem és el líder i que té molts amics?»

La violència simbòlica prové dels estereotips del que se suposa que hauria de ser un home i una dona.

I què podríem fer des de la psicologia?

Tenir unitats de crisi també per temes socials. I posar les demandes d’aquestes dones al centre. És a dir, quan ens arriba una dona, no val a dir «Jo soc la psicòloga i la que sap de què va això, que per això he estudiat», sinó demanar-li: «Vostè què necessita?». Hi ha dones que et diuen que volen que el maltractador vagi a la presó, n’hi ha que et diuen «No vull que això li torni a passar a cap altra dona», altres que volen que el jutge li digui a l’agressor que no ho pot tornar a fer perquè a ell li tindrà por i li farà cas… La resposta és variadíssima. Li hem de poder demanar què li agradaria, i també explicar-li que no li pots garantir perquè el procés judicial no depèn de tu, però almenys li has ofert un espai on dir què vol, i coneixes les seves prioritats.

Hem d’anar al seu ritme.

Sí. Un dels primers casos que vaig tenir era una senyora que em va explicar que estava discutint amb la seva parella i aquesta la va empènyer. I llavors jo, que feia molt poc que treballava amb aquests temes, li vaig preguntar: «Era la primera agressió física que paties?». A la següent visita, la dona trigava molt i, quan finalment va venir, em va confessar que casi no ve. Em va dir que s’havia quedat gelada perquè ella no ho havia percebut com una agressió física. Era només una empenta. I aquí vaig aprendre que s’ha de respectar el seu ritme, i no treballar des del «jo sé el que t’està passant, i el que t’està passant és violència, i has de denunciar, bla, bla, bla». Perquè això et por portar a que a la segona visita no se’t presenti.

Sé que creus que a la carrera de Psicologia no hi ha prou assignatures sobre el tema, però creus que la perspectiva de gènere està prou «inoculada» a les assignatures que s’imparteixen?

S’hauria de fer un treball supertransversal. Ara tens moltes assignatures de neuropsicologia i d’estadística durant la carrera, que hi han de ser, però també hi hauria d’haver altres itineraris perquè l’estudiant pugui triar. S’ha de saber, per exemple, com atendre una persona, això que et deia, de posar la demanda al centre, i poder ser honesta i dir si li podràs donar o no.

O sigui, que no ho creus.

«La gent surt de la carrera sense tenir consciència de gènere»

Però no és només a psicologia, és totes les carreres. La Carme Valls fa moltes  conferències i intervencions als mitjans explicant que totes les investigacions es fan amb homes, i per això amb la vacuna de la covid no vam saber que desregulava la regla fins després. Això és molt fort, som el 50% de la població!

Però sí hi ha avanços.

Sí, però a passos molt petitons. Per exemple, tant a la UB com a la UAB hi ha unitats de temes de gènere o equips d’investigació que treballen temes de gènere, però, insisteixo, pots acabar la carrera sense haver-t’hi ficat. Queden allà com en un costadet.

I també al COPC fem avanços, no creus?

Sí, però encara queda molt recorregut. Crec que hauria d’haver-hi una unitat de temes de gènere estructural en el col·legi que, per exemple, revisés tota la formació que surt en el col·legi. Això no vol dir que no puguem contractar persones per impartir formacions que no tinguin perspectiva de gènere, però en aquest cas es pot contractar una psicòloga que es col·loqui al costat i pugui donar aquest contrapunt. S’hauria de garantir que sempre hi hagués algú que treballés el tema de la perspectiva de gènere.

Canviant de tema, enhorabona per haver aconseguit que les XVI Jornadas Estatales de Psicología contra la Violencia de Género se celebrin a Catalunya al novembre! Per què era important fer-les aquí?

Gràcies! Era la tercera vegada que ho intentàvem i, mira, a la tercer va la vençuda. És una manera de tenir visibilitat al territori. Ens hi vam presentar perquè a Catalunya s’estan fent moltes coses en aquest àmbit de violències, discriminació, etc., que s’ha de mostrar.

De cara a aquestes jornades, heu triat molts temes sobre grassofòbia, estereotips, pressió estètica… Seguim igual amb el tema del cos?

A veure, hi ha bastants activistes que estan posant-ho sobre la taula, però si ets gras o grassa encara sents allò de «Vigila la teva salut», quan estar prim no és sinònim de tenir una analítica correcta, no? Pots tenir el colesterol pels núvols. A més, com a societat no n’hauríem de fer res de les analítiques dels altres.

I es vigila molt més les dones. Tothom comenta el cos de la Pedroche, però no el d’Alberto Chicote.

Sí… Aquestes parelles es veuen molt als mitjans, com el Wyoming amb Sandra Sabater. Que són supervàlids tots dos, eh? Però ella, a sobre, ha d’estar bona. I la Tània Llasera? És menys vàlida ara perquè està menys prima? Per què tothom li pregunta què li passa? En fi.

Un altre gran tema que heu escollit pel congrés: la relació amb la salut.

«La relació amb la salut és molt clara: la violència i les discriminacions emmalalteixen»

Sabem que els homes pateixen malalties més fulminants, com un càncer que dura un any i es moren, o un atac de cor i adéu i, en canvi, les dones patim moltes més malalties cròniques. Aquestes malalties cròniques donen una qualitat de vida molt pitjor. No vull dir que una cosa sigui millor que l’altra, però està clar que hi ha diferències en el perfil. I aquestes diferències no només són biològiques, sinó que també són dels estils de vida que portem, donat que les dones tenen dobles i triples jornades: la de feina, la de casa i, si són activistes, també la de l’associació del que sigui, per exemple, d’habitatge (tant la PAH com el Sindicat de Llogateres parlen de la feminització dels seus moviments, donat que la gran majoria són dones). I clar, és esgotador. Això, la Carme Valls ho comenta moltes vegades, el tema de les «dones cansades».

Lluïsa Garcia Esteve diu que quan ens trobem davant d’una persona que ha patit violència hi ha alguna cosa que no està funcionant, justament com a seqüela de la violència, i no al revés. La violència emmalalteix.

I, a part del congrés, què prepareu des de la Secció de Dones, gèneres i diversitats?

El grup de treball de violències masclistes està treballant el tema de l’acreditació d’expert/a en violència de gènere. El tema és que el Consejo té la idea que tots els temes d’igualtat, violència, etc. han de ser transversals. Per tant, no fan una acreditació específica de violència masclista, sinó que fan una menció. És a dir, tu et pots acreditar com a expert en intervenció social amb menció de psicologia de gènere perquè tens aquesta especialització. Però en el context català sí que ens semblava important poder fer aquesta acreditació de persones que han fet màsters o que fa molt de temps que treballen en aquests temes. Ara estan pensant quins temes, quines formacions s’haurien de poder exigir, quants anys d’experiència…

Algun altre tema sobre la taula?

Portar a debat la figura del psicòleg/òloga com a coordinador/a de parentalitat. Perquè se suposa que és per separacions amb alta conflictivitat però, clar, moltes vegades no s’ha valorat la violència de gènere. Perquè, si el senyor ha quedat absolt en el procés judicial perquè no hi havia proves per culpar-lo, se suposa que no hi ha hagut violència? Qui l’ha demanat aquest coordinador/a? El jutge o jutgessa, no pas la dona. De nou, hem de posar la demanda al centre.

Està clar que tot està encara per millorar però… alguna bona notícia que ens puguis explicar per acabar?

«Ja som prop de 700 persones a la Secció!»

Som centenars de persones interessades en el tema que rebem les informacions del que es fa, i que anem creixent. Si no recordo malament, jo quan vaig començar, que va ser quan ens van confinar, érem 400 i escaig.

I el vostre repte més immediat?

Et diria sobreviure! Parlant de dones esgotades, no? Ja, ja. A veure, ens està costant molt trobar coordinadors i coordinadores de grups de treball que no estiguin a la Junta de la Secció. Es fa molt difícil compaginar les dues coses.

Podem fer una crida, des d’aquí.

Sí, fem una crida. Que tothom que vulgui s’apunti a la Secció en aquesta pàgina i agafi responsabilitat. Perquè està molt bé tenir molta gent interessada en el tema,  però també està molt bé tenir gent disposada a treballar. Perquè, malgrat que el col·legi sigui un lloc professional, no deixa de ser un lloc on poder fer, molt entre cometes, activisme, i on poder posar a l’agenda determinats temes molt importants.

Coneixeu la Secció Dones, gèneres i diversitats del COPC