Per Pau Martínez Farrero
Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Haz clic aquí para leer el artículo en español
Click here to read this article in English

1. Resum
L’epistemòleg Karl Popper va posar en qüestió el caràcter científic de la psicoanàlisi, sota l’argument que les hipòtesis psicoanalítiques no admetien ser refutades. Tot i així, altres epistemòlegs, com Gregorio Klymovsky, van rebatre aquests arguments i van mostrar que la psicoanàlisi sí compleix els criteris del mètode hipotètic deductiu plantejats per Popper. Alhora, en el present treball s’exposen exemples que demostren que les hipòtesis psicoanalítiques sí admeten ser refutades. Així mateix, s’exposen altres exemples que evidencien que la psicoanàlisi també compleix els criteris de cientificitat plantejats pels epistemòlegs Kuhn i Lakatos. Tot seguit, es reflexiona sobre les limitacions epistemològiques que converteixen el positivisme científic en un mètode inadequat per a l’estudi de la subjectivitat humana. També es reflexiona sobre la capacitat del mètode científic per validar l’eficàcia terapèutica de la psicologia clínica en general i de la psicoanàlisi en particular. Finalment, s’exposen exemples de la presència de la psicoanàlisi a les institucions científiques actuals.

2. Introducció

Un dels motius pels quals l’epistemòleg Karl Popper (1902-1994) es va fer conegut, va ser per haver posat en qüestió la cientificitat de la psicoanàlisi (Popper, 1991, pp. 57-63). Efectivament, podem comprovar l’estreta relació que existeix entre Popper i la psicoanàlisi consultant Google Acadèmic: entre 2020 i 2023 es van publicar un total de 22.300 articles que contenien el terme “Karl Popper”; entre ells, 5.250 articles (un 23,5 %) també contenien els termes “Freud” o “psicoanàlisi”, ja fos que aquest últim estigués escrit en llengua alemanya, catalana, espanyola, francesa, anglesa o portuguesa (no es van consultar altres llengües, per la qual cosa aquest percentatge encara podria ser més gran). Fins i tot, l’enciclopèdia popular Viquipèdia, a la seva entrada dedicada a Karl Popper, també es fa ressò de la relació quer existeix entre l’epistemòleg i la psicoanàlisi (“Karl Popper”, 2024).

Convé recordar que, quan Popper va publicar les seves hipòtesis respecte a la cientificitat de la psicoanàlisi, aquesta ja gaudia de reconeixement internacional, malgrat el rebuig que generava en els cercles científics “oficials”, més afins a la pràctica de l’electroxoc i de la teràpia de coma insulínic.

Segons Popper, perquè una teoria es pugui considerar científica ha de complir el criteri de falsabilitat, és a dir, les seves hipòtesis han d’estar construïdes de manera que, sota determinades condicions empíriques, es pugui demostrar que són falses. Un exemple d’hipòtesi falsable és aquella que afirma que tots els cignes són blancs, ja que si es trobés un cigne negre quedaria refutada. Segons Popper, les hipòtesis psicoanalítiques no són falsables perquè no permeten la seva refutabilitat. Per exemple, la hipòtesi freudiana que afirma que tot somni és el compliment d’un desig quedaria desmentida empíricament per l’evidència dels somnis d’angoixa. Freud, però, no va acceptar aquesta contradicció i va presentar una nova hipòtesi que justificava l’anterior, que afirmava que els somnis d’angoixa també responien al compliment d’un desig, en aquest cas, el desig de càstig. És a dir, Freud va recórrer al “verificacionisme” per justificar la seva teoria. Però, segons Popper, aquest no és un mètode adequat per a la ciència (Popper, 1991, p. 59). En conseqüència, segons Popper, la psicoanàlisi és una pseudociència (Blasco, 2018, Popper, 1991, pp. 57-63).

3. Cientificitat de la psicoanàlisi segons el mètode hipotètic-deductiu

Segons el mètode hipotètic deductiu proposat pel Cercle de Viena i desenvolupat per Karl Popper, un cop observat el fenomen que es vol estudiar, s’ha de formular una hipòtesi que expliqui aquest fenomen (procés inductiu). A continuació, s’han de plantejar les conseqüències observacionals que es produirien en el cas que aquesta hipòtesi fos certa (procés deductiu). Finalment, cal comparar aquestes conseqüències observacionals amb les dades de l’experiència. Si coincideixen, la hipòtesi queda corroborada; si no, queda refutada i s’ha d’abandonar. Tot i així, que una hipòtesi quedi corroborada avui no significa que en un futur pugui arribar a refutar-se (Popper, 2005, p. 32). 

El mètode hipotètic-deductiu és, actualment, el mètode preferit per la investigació científica, al considerar que és el mètode que garanteix una major veracitat en els resultats i les conclusions.

A diferència de Popper, l’epistemòleg Gregorio Klymovsky (1922-2009) considera que la psicoanàlisi sí que compleix els criteris del mètode hipotètic-deductiu. Al seu llibre Epistemologia i psicoanálisis, Klymovsky respon a les crítiques epistemològiques que solen formular-se a la psicoanàlisi (Klymovsky, 2004). A continuació, se n’exposen algunes.

CRÍTICA: les hipòtesis psicoanalítiques no tenen conseqüències observacionals.
RESPOSTA: si les hipòtesis psicoanalítiques no tinguessin un correlat a la clínica, no es podria constatar l’eficàcia del tractament psicoanalític. Si la psicoanàlisi només fos teoria i no tingués un correlat empíric, no es produirien resultats terapèutics (Klymovsky, 2004b, pp. 22-23; Rodríguez Garzo, M., et al. 2024).

CRÍTICA: la psicoanàlisi no té capacitat predictiva.
RESPOSTA: en els textos freudians i psicoanalítics en general, es pot comprovar que hi ha un encadenament deductiu sistemàtic entre les hipòtesis teòriques i les dades de la pràctica clínica. És a dir, es pot predir la correspondència entre la teoria psicoanalítica i el seu correlat a la pràctica clínica. Quan no hi ha èxit en la predicció, es modifiquen les hipòtesis i es tornen a confrontar amb la pràctica, produint una marxa cap endavant i cap enrere, més o menys contínua, que va modificant i produint noves teories. En aquest sentit, no hi ha diferència epistemològica entre la psicoanàlisi i altres disciplines científiques (Klymovsky, 2004a, p. 246).

CRÍTICA: la psicoanàlisi actua per suggestió i, per tant, el psicoanalista sempre aconsegueix que el pacient confirmi les seves hipòtesis.
RESPOSTA: un dels objectius clínics de la psicoanàlisi és ajudar a aprofundir en la naturalesa dels propis desitjos, ja que aquest coneixement capacita per viure i actuar amb més llibertat i menys por i angoixa. És a dir, la psicoanàlisi no condiciona els resultats terapèutics a la capacitat d’obediència del pacient. Per tant, al contrari del que aquesta crítica afirma, la psicoanàlisi considera que la suggestió és un obstacle per a la cura (Klymovsky, 2004a, p. 217-221). Una resposta afirmativa per part del pacient a una interpretació del psicoanalista no suposa necessàriament que hi estigui d’acord. Pot tractar-se d’una mesura defensiva per no haver de continuar reflexionant sobre una qüestió que l’incomoda, allò que s’anomena “resistència”. Per regla general, un psicoanalista sap distingir entre una resposta “genuïna” i una resposta “adaptativa” (Klymovsky, 2004b, p. 22-23). Segons Coderch, una interpretació correcta a un comentari del pacient, és la que dóna lloc a l’aparició d’un material que fins aleshores havia estat reprimit o havia estat omès. Pot tractar-se de fantasies, records infantils, somnis amb nous significats, sentiments que fins aleshores no havien estat verbalitzats, etc. (Coderch, 1987, pp. 261-265). D’altra banda, a més de l’expressió verbal explícita, hi ha els canals de comunicació no verbal, que funcionen de manera independent a la influència de la suggestió, com els gestos, el to de veu, etc. És a dir, hi ha material empíric que permet distingir en quins moments el pacient pot estar actuant per suggestió (Klymovsky, 2004a, p. 219-221).

CRÍTICA: en psicoanàlisi no hi ha aspectes quantitatius.
RESPOSTA: per a alguns epistemòlegs, si no hi ha quantitat no hi ha mesura i si no hi ha mesura no hi ha llei exacta. Però aquesta crítica no és sostenible avui dia. Per exemple, una part de les matemàtiques, gràcies a la teoria de conjunts i al mètode axiomàtic, ha esdevingut no quantitativa, relacional i estructural. La topologia, per exemple, tampoc no és una ciència quantitativa. La psicoanàlisi es pot considerar una disciplina destinada a l’estudi d’estructures (psíquiques) i no a l’estudi de correlacions estadístiques. En aquest sentit, la psicoanàlisi s’assembla a la lògica matemàtica o la informàtica (Klymovsky, 2004a, p. 241).

CRÍTICA: Els termes teòrics de la psicoanàlisi fan referència a entitats no observables, cosa que no és pròpia de la ciència sinó de la metafísica.
RESPOSTA: aquest argument respon únicament a un prejudici empirista, segons el qual la ciència consisteix en observar i experimentar, però no en especular sobre la constitució última de les coses. Les teories psicoanalítiques formen part del tipus de teories que utilitzen termes teòrics, és a dir, termes que denoten entitats o esdeveniments que no pertanyen a la pràctica concreta immediata i directament accessible per al coneixement quotidià. Per exemple, “jo”, “super-jo”, “catèxia”, “inconscient”, etc. L’epistemologia de tipus empirista radical nega el caràcter científic de tota teoria que faci servir termes teòrics. Tot i així, la física o la química també utilitzen conceptes de caràcter teòric que no són directament observables, com ara “nucli”, “àtom”, “valència”, “quantum”, etc., i ho fan amb èxit perquè disposen d’hipòtesis, anomenades “regles de correspondència”, que lliguen els termes teòrics als empírics. És a dir, és possible controlar les hipòtesis teòriques de la psicoanàlisi mitjançant les conseqüències clíniques directament observables o “regles de correspondència” (Klymovsky, 2004a, pp. 241-247).

Per exemple, al text “Lliçons d’introducció a la psicoanàlisi”, Freud exposa algunes regles de correspondència en relació al terme teòric “inconscient”: “El símptoma es forma com a substitució d’una cosa que no s’ha aconseguit manifestar a l’exterior. Certs processos psíquics que haguessin hagut de desenvolupar-se normalment fins a arribar a la consciència, han vist interromput o pertorbat el seu curs per una causa qualsevol, i obligats a romandre inconscients, han donat, en canvi, origen al símptoma. Hi ha, doncs, una mena de permuta que la teràpia dels símptomes neuròtics haurà de desfer […] El descobriment de Breuer constitueix encara avui dia la base del tractament psicoanalític. El principi que els símptomes desapareixen quan les seves prèvies condicions inconscients són atretes a la consciència del subjecte ha estat confirmat per totes les investigacions ulteriors, malgrat les singularíssimes i inesperades complicacions amb què ensopeguem en voler dur a terme la seva aplicació pràctica. L’eficàcia de la nostra teràpia no va més enllà de la mesura en què li és possible transformar allò inconscient en conscient” (Freud, 1915-1917/1972, p. 2297).

Alguns empiristes confonen el caràcter de “no observable” propi dels termes teòrics, amb la “no observabilitat absoluta” (Klymovsky, 2004a, p. 248). Un positivista considera que ha de ser possible reduir els termes teòrics a un conjunt de propietats o característiques observables i neguen el caràcter científic de tota disciplina que utilitzi alguna cosa més que els termes empírics observables (Klymovsky, 2004a, 303).

Hi ha disciplines, com la química, que utilitzen termes observables, com ara tub d’assaig, reacció, etc. Aquests termes constitueixen el que s’anomena “base empírica epistemològica”. Però també utilitzen termes no observables com “àtom”, “molècula”, “valència”, etc. Quan en química es parla d’àtom, s’està fent referència a un objecte les característiques del qual estan expressades per les hipòtesis de la teoria atòmica. En psicoanàlisi, quan es parla de “inconscient”, s’està fent referència a tot allò que la psicoanàlisi mostra com a hipòtesis o teories del “inconscient”. Per tant, els termes teòrics també poden formar part de la base empírica de la disciplina, que en aquest cas s’anomena “base empírica metodològica”. Com s’ha assenyalat abans, perquè un terme teòric pugui formar part de la base empírica, cal que estigui correlacionat amb l’experiència empírica a través de les anomenades “regles de correspondència” (Klymovsky, 2004a, p. 306).

La ciència, segons Klymovsky, no pot ser només inferència probabilística feta a partir d’anàlisis estadístiques mostrals. Aquesta informació proporciona un coneixement de gran amplitud però de baix nivell i de poca penetració sobre les pautes de la conducta humana (Klymovsky, 2004a, p. 213). Per exemple, les estratègies educatives actuals estan influïdes, fonamentalment, pels descobriments de la psicoanàlisi sobre la formació del caràcter, la problemàtica infantil i la sexualitat infantil, i no per estudis experimentals que hagin correlacionat l’hàbit del xumeig a la infància amb la propensió a concentrar-se o distreure’s a l’edat adulta (Klymovsky, 2004a, p. 217). Per construir un coneixement de la personalitat humana resulta imprescindible una teoria els termes de la qual, encara que no siguin empírics, al·ludeixen als seus aspectes estructurals profunds (Klymovsky, 2004b, p. 15).

CRÍTICA: la psicoanàlisi treballa amb significats, que no són fets fàctics sinó interpretacions.
RESPOSTA: efectivament, els fets amb què treballa el psicoanalista no són fàctics, en el sentit de la física o la biologia, sinó que, majoritàriament, són semàntics. És a dir, el psicoanalista està atent a la informació manifesta que obté a través de l’observació del pacient i també a allò que això pugui significar. I aquesta significació pot dependre de moltes variables, cosa que dificulta l’aplicació del mètode científic. Però aquesta dificultat es pot resoldre a través del mètode de construir models. Com s’ha mostrat en lingüística, es poden assolir models estructurals que reconstrueixen allò que hi ha darrere de l’ús manifest del llenguatge. Valgui com a exemple la tradició saussuriana i chomskiana (Klymovsky, 2004a, pp. 217-221).

La comprensió dels significats també es pot fer des del punt de vista del mètode hipotètic deductiu, ja que és el mètode amb què s’aprèn un idioma estranger. Per exemple, un explorador troba una tribu, escolta parlar i no entén res. A continuació, es comença a plantejar hipòtesis sobre què voldran dir quan pronuncien la paraula “menjar”. S’adona que algunes conductes van contra aquestes hipòtesis i les modifica. Corregint aquesta cadena d’hipòtesis, cada cop va coneixent millor quin és el codi. En psicoanàlisi, la comprensió dels significats del comportament d’un determinat pacient també es duu a terme a través del mètode de construir hipòtesis i models, contrastar-los amb la conducta observable del pacient, i anar aproximant i adequant el significat a allò que realment representa (Klymovsky, 2004a, p. 299).

L’anàlisi de les significacions i el fenomen semàntic afegeix complicacions metodològiques al mètode hipotètic deductiu, però no són insalvables. Es tracta de tenir en compte que, a més de les hipòtesis centrals de la psicoanàlisi, cal establir altres hipòtesis i teories subsidiàries, que són necessàries per manejar epistemològicament el material de treball.

CRÍTICA: en els textos freudians i psicoanalítics en general, hi sol haver absència d’ordre lògic.
RESPOSTA: sol objectar-se que els escrits de Freud estan redactats de manera que no es distingeix entre una observació o una hipòtesi. És cert que Freud sol presentar les seves idees de forma juxtaposada i això pot crear rebuig entre els epistemòlegs. Quan es llegeix un article de Freud cal modelitzar-lo. És a dir, s’han d’ordenar les idees de manera més rigorosa, per poder captar l’estructura metodològica del que està explicant (Klymovsky, 2004a, p. 290). A l’annex del present treball, seguint les consideracions de Klymovsky, s’exposa una modelització del text de Freud titulat “Estudi comparatiu de les paràlisis motrius orgàniques i histèriques”, a partir del qual es pot observar amb claredat la seva estructura hipotètic-deductiva.

CRÍTICA: en psicoanàlisi no es produeix el principi de repetibilitat i intersubjectivitat.
RESPOSTA: Entre els requisits més importants que ha de tenir la base empírica d’una disciplina perquè es pugui considerar científica, hi ha el principi repetibilitat i el d’intersubjectivitat. El primer requisit pressuposa que un fenomen ha de poder contemplar-se les vegades que es requereixi; el segon, que pugui ser constatat per diferents observadors.

Aquests requisits són difícils d’aconseguir en psicoanàlisi. Per exemple, és complicat complir el requisit de la intersubjectivitat perquè en el procés analític hi ha un sol observador i no hi ha d’altres psicoanalistes presents. I si hi fossin, o el pacient sabés que se l’està gravant per posteriorment reproduir el que ha dit davant de terceres persones, el seu discurs podria veure’s alterat. Ara bé, el problema de la intersubjectivitat i repetibilitat propi de la psicoanàlisi, queda epistemològicament resolt si es recorre a dos conceptes proposats pel mateix Popper: “esdeveniment” i “situació” [evento en castellà o occurrence en anglès] ((Klymovsky, 2004a, pp. 293-295; Popper, 2005, pp. 68-72).

Un “esdeveniment” és una cosa que passa en un determinat moment, és a dir, està lligat a un instant i a un lloc. Però, de vegades, en epistemologia es discuteix, no sobre esdeveniments concrets, sinó sobre allò que Popper anomena “situacions”. Una “situació” és la família de “esdeveniments” que comparteixen algun element comú. Per exemple, en psicoanàlisi, un “esdeveniment” és el fet que, en determinades ocasions, el psicoanalista fa una interpretació sobre una cosa que el pacient ha manifestat. I el fenomen de la interpretació es produeix en diferents circumstàncies i en diferents pacients. Cada interpretació que s’ofereix a cada moment és un “esdeveniment”. La “situació”, en canvi, és fer interpretacions, posar-les a disposició del pacient i observar quina és la seva resposta. És una “situació” perquè ha succeït moltes vegades i per a diferents psicoanalistes, a diferència d’un “esdeveniment”, que és un fet singular, no intersubjectiu i no repetible.

Diferents psicoanalistes poden observar una “situació” psicoanalítica en diversos moments, de manera que ja es compleix el requisit d’intersubjectivitat i repetibilitat. Si en psicoanàlisi es considera que la base empírica està formada per “situacions”, es donen les condicions perquè aquesta base empírica sigui considerada científica.

S’ha de fer una distinció entre el que es podria anomenar “intersubjectivitat i repetibilitat en sentit fort” i “intersubjectivitat i repetibilitat en sentit feble”. El primer concepte fa referència a “esdeveniments” que es produeixen en ciències com la física, la química, la biologia i altres disciplines que es poden estudiar amb mètodes naturals. El segon concepte fa referència a “situacions” (Klymovsky, 2004a, pp. 293-295).

CRÍTICA: en psicoanàlisi no es poden refutar les hipòtesis.
RESPOSTA: a continuació, s’exposaran dos exemples que demostren que les hipòtesis i teories psicoanalítiques sí que poden ser refutades.

4. Cientificitat de la psicoanàlisi segons la teoria de Kuhn

Segons l’epistemòleg Thomas S. Kuhn (1922-1996), la comunitat científica és intrínsecament conservadora i, un cop ha adoptat un model d’estudi i treball, s’hi instaura i evita reconèixer les contradiccions que podrien obligar a canviar-lo. Segons Kuhn, els científics són molt poc proclius, en realitat, al diàleg, a la confrontació i a la crítica (Khun, 2006; Klymovsky, 2004a, p. 162; Lakatos, 1989, pp. 18-19).

Segons Kuhn, tota comunitat científica treballa amb un “paradigma” o model de recerca. Quan s’assoleix un consens en relació a ell, s’aconsegueix una etapa de “ciència normal”. Aleshores, els avenços són profunds i la tasca principal consisteix a “resoldre enigmes”. Però quan hi ha anomalies, el paradigma se’n ressent i finalment és reemplaçat per un altre, que obre pas a un nou període de ciència normal. El canvi d’un paradigma a un altre s’anomena “revolució científica”. La història d’una disciplina és una successió cíclica de períodes de ciència normal i de revolucions científiques. Durant el període de ciència normal, el mètode hipotètic deductiu es mostra eficaç per resoldre enigmes, però no passa el mateix quan es tracta de canviar a un altre paradigma, ja que és un salt estructural. Segons Kuhn, calen revolucions científiques i canvis de paradigma per aconseguir que la ciència avanci i no es paralitzi, i aquests canvis esdevenen per motius sociològics, externs a la pròpia disciplina, és a dir, no per l’aplicació del mètode hipotètic deductiu (Klymovsky, 2004a, p. 159, Khun, 2006).

En psicoanàlisi es poden observar diferents paradigmes que han evolucionat a través del temps i que han donat lloc a diferents escoles. Del model freudià van partir altres models, com els liderats per Melania Klein, Jacques Lacan, Donald Winnicott, Rosenfeld, Françoise Dolto, Francis Tustin, la Psicologia del Jo, etc., que van donar resposta a les noves realitats clíniques, és a dir, van permetre seguir “resolent enigmes”. Per exemple, els paradigmes presentats per Klein, Lacan o Rosenfeld, van oferir una altra visió del fenomen de la psicosi, diferent a la del model freudià, i van facilitar que la psicoanàlisi pogués intervenir terapèuticament en la clínica de la psicosi; el paradigma presentat per Francis Tustin va permetre tractar psicoanalíticament l’autisme; les innovacions teòriques i tècniques plantejades per Klein, Anna Freud, Winnicott o Françoise Dolto, van donar lloc al fet que la psicoanàlisi també pogués intervenir en nens; la invenció de la psicoteràpia focal i breu va fer possible que la psicoanàlisi pogués exercir-se en l’assistència pública; els estudis de Bion sobre els grups va donar lloc a la psicoteràpia de grup, etc. (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024). Recentment ha sorgit un nou paradigma en psicoanàlisi, anomenat “neuropsicoanàlisi”, l’objectiu del qual és localitzar en el sistema nerviós els mecanismes psíquics inconscients plantejats per la psicoanàlisi (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024).

5. Cientificitat de la psicoanàlisi segons la teoria de Lakatos

L’epistemòleg Imre Lakatos (1922-1974), deixeble de Popper, va posar en qüestió que el criteri de falsabilitat fos adequat per demarcar com a científica una determinada teoria o disciplina, ja que la majoria científics, com va fer Freud amb la teoria dels somnis citada anteriorment, solen recórrer a les hipòtesis ad hoc (o hipòtesi de rescat) per justificar una determinada refutació i, així, salvar una teoria (Lakatos, 1989, pp. 12-13; Popper, 2005, pp. 19-20).

Quan es produeix una refutació en una teoria molt consensuada i compartida, és estrany que els científics l’acceptin fàcilment (Klymovsky, 2004a, p. 295; Lakatos, 1989, pp. 12-13). Al contrari, solen considerar que ha fallat algun altre element, per exemple, les “hipòtesis pressuposades” o les “hipòtesis auxiliars”. Les “hipòtesis pressuposades” corresponen a les teories antecedents sobre les quals es recolza l’investigador per poder enunciar els principis d’una nova teoria. Per exemple, la teoria de Newton parteix de la geometria. Les “hipòtesis auxiliars” són les hipòtesis relacionades amb els instruments o el material de treball i observació (Klymovsky, 2004a, pp. 74-76).

Quan una teoria queda refutada, en comptes d’afirmar que la teoria ha fallat, els científics solen recórrer a les hipòtesis pressupostades o a les hipòtesis auxiliars i afirmen que, per exemple, és l’instrument d’observació el que ha fallat. Segons Lakatos, aquesta estratègia es produeix constantment en ciència (Lakatos, 1989, pp. 12-13).

Lakatos va arribar a la conclusió que el criteri fonamental que converteix una teoria en científica és que formi part d’un “programa d’investigació científica”. El “programa d’investigació científica”:

A continuació, es mostra com la psicoanàlisi es pot concebre com un “programa de recerca científica” i s’ajusta als criteris de cientificitat proposats per Lakatos:

6. Les limitacions del mètode científic en psicologia clínica

El mètode científic té com a objectiu conduir la investigació científica i garantir que els resultats s’ajustin a la realitat. La investigació científica, per tant, no necessita cap agent extern que validi els seus procediments i els seus resultats, sinó que posseeix els seus propis mecanismes d’autocontrol (Descartes, 2011). Alhora, el mètode científic també es pot concebre com un instrument d’observació de teories, amb el qual comprovar si compleixen o no els cànons de cientificitat.  

La psicologia clínica, igual que les ciències naturals, s’ha de sotmetre al control del mètode científic per garantir que els resultats s’ajusten a la realitat. Però, a diferència de les ciències naturals, la psicologia clínica també s’ha de sotmetre a altres procediments de control, més enllà del mètode científic.

El mètode científic regula tot allò que té a veure, des del punt de vista científic, amb l’objecte de la investigació. Per exemple, quines han de ser les característiques d’una mostra, com els utensilis d’observació, com cal operar amb els resultats, etc. En canvi, el mètode científic no s’ocupa de les característiques de la persona que investiga, ja que, en ciències naturals, aquestes variables no exerceixen cap influència sobre el resultat de la investigació. Però no passa el mateix quan es tracta de la psicologia clínica. Dos exemples ho demostren:

Aquests dos simples exemples posen en evidència que, en psicologia clínica, la persona del científic també ha de ser sotmesa a control o, més ben dit, a autocontrol, perquè la seva tasca es pugui fer. En concret, hi ha dos paràmetres referits a la persona de l’investigador que han de ser controlats o autocontrolats: els valors i l’ètica (Mattioli, 2020). Si aquests dos elements no es verifiquen, la tasca científica no es pot dur a terme, com s’ha demostrat en els exemples anteriors.

És a dir, en psicologia clínica el rigor científic és un element que ha de poder ser validat i controlat, com passa a les ciències naturals però, a diferència d’aquestes, l’ètica i els valors de la persona de l’investigador també ho han de poder-ho ser. De fet, l’experiència clínica demostra que, en un tractament psicològic, es poden aconseguir excel·lents resultats terapèutics aplicant un major o menor rigor científic, però que, sense ètica ni valors, el rigor científic es converteix en inservible.

Les ciències naturals només han de respondre davant la lògica que planteja el mètode científic, però la psicologia clínica en general i la psicoanàlisi en concret, també ho han de fer davant la lògica que determina els fenòmens humans i la vida en societat.

7. Les limitacions del positivisme científic en psicologia clínica (I)

El positivisme científic exigeix ​​un rigorós control empíric de les variables que intervenen en un estudi o investigació. La psicoanàlisi no es pot cenyir a la metodologia positivista ja que el nombre de variables que maneja és infinit. Perquè la psicoanàlisi pogués controlar les seves variables amb el rigor que exigeix ​​el positivisme, hauria de reduir-ne el nombre i limitar el camp d’estudi. És a dir, hauria de renunciar a ser una ciència de la subjectivitat humana, de manera que, la psicoanàlisi perdria el seu sentit.

Per exemple, si volem conèixer quines són les circumstàncies objectives que fan que una persona s’angoixi en els llocs tancats, podem demanar-li que s’introdueixi a diferents sales, de menor dimensió cada vegada, amb diferent tipus d’il·luminació, amb finestres o sense, etc. D’aquesta manera podrem saber amb molta objectivitat quin tipus de llocs tancats li causen angoixa i quins no. Ara bé, amb aquest experiment no esbrinarem quines van ser les circumstàncies personals que, en un moment determinat de la seva vida, van desencadenar la claustrofòbia. Per conèixer-les, hauríem de tenir en compte moltíssimes altres variables, que són materialment impossibles de controlar mitjançant experiments com el que s’acaba de citar. I, en psicoanàlisi, com en tota ciència rigorosa, les causes importen tant com les conseqüències.

Una situació semblant tindria lloc si s’exigís a un científic observar els ritus d’aparellaments d’unes aus utilitzant un microscopi, en lloc de facilitar-li uns bons prismàtics.

En conclusió, la metodologia que planteja el positivisme científic no és adequada per estudiar la subjectivitat humana en l’amplitud i la complexitat que la caracteritzen.

8. Les limitacions del positivisme científic en psicologia clínica (II)

La psicoanàlisi es pot definir com la part de la psicologia (Freud, 1938/1975, p. 3420) que s’ocupa de l’estudi de la subjectivitat humana, és a dir, del conjunt de característiques que defineixen la manera de ser i d’entendre la realitat, i que fan que cada persona sigui única i diferent de les altres. El punt de vista de la psicoanàlisi, per tant, és diferent a l’àmbit de la psicologia que estudia els patrons generals de comportament, aquells que són comuns a tots els éssers humans o determinats grups de població.

La subjectivitat humana està formada per infinits elements o variables. Per exemple, si algú volgués enumerar els detalls que el caracteritzen com a persona, mai no aconseguiria completar una llista de tots ells. D’altra banda, es tracta de variables que no actuen de manera aïllada, sinó que interactuen entre si. Per exemple, una persona pot afirmar de si mateixa que és “simpàtica”, però ha de precisar que “és simpàtica excepte després d’aixecar-se”, o “és simpàtica excepte després d’aixecar-se fins que es pren el cafè”, o “és simpàtica excepte després d’aixecar-se fins que es pren el cafè, els dies que ha d’anar a treballar”.

Alhora, la subjectivitat humana també està composta per elements inconscients. Per exemple, un jove que ha crescut en un ambient dominat per valors masclistes, comença a sentir atracció sexual envers els homes, però reprimeix aquest sentiment per evitar el rebuig familiar i social que causaria. Tot i així, aquesta homosexualitat, encara que reprimida, continua manifestant-se sense que el jove en sigui conscient: repudia l’homosexualitat, però s’adona que les dones no li desperten cap interès sexual; li agrada freqüentar llocs d’ambient masculí, però no és capaç de reconèixer que els homes li atrauen sexualment. Segurament, a la llista de trets o característiques de la subjectivitat esmentada anteriorment, aquest jove no assenyalaria que els homes l’atreuen sexualment, de manera que l’esmentada llista no s’ajustaria completament a la realitat.

Quan estudiem la subjectivitat humana hem d’acceptar que és impossible controlar empíricament totes les variables que intervenen, com exigeix ​​el positivisme científic, ja que es tracta d’una tasca materialment impossible de fer. Sens dubte, aquesta és una particularitat que allunya la psicoanàlisi del rigor que és propi de les ciències naturals, com la biologia, la física o la química, els científics de les quals treballen en laboratoris on és possible mantenir sota control la totalitat de les variables que intervenen en la investigació.

Si, per tal de poder controlar empíricament totes les variables, com exigeix ​​el positivisme científic, la psicoanàlisi decidís reduir el seu camp d’estudi, que és la subjectivitat humana, la psicoanàlisi deixaria de ser el que és, com s’ha assenyalat a l’apartat anterior. Ara bé, la pregunta que convé formular és: en psicologia clínica, un major rigor en el control de variables incrementa l’eficàcia terapèutica? La història del conductisme confirma que no és així.

El conductisme va prendre l’opció d’apostar pel rigor en el control de variables i renunciar a un camp d’estudi i de treball tan ampli i complex com és la subjectivitat humana. A principis del segle XX, el psicòleg conductista John B. Watson va formular una teoria sobre la conducta humana que la reduïa a dues variables: el comportament observable i l’estímul que l’havia pogut causar. És a dir, estímul i resposta. Aquesta teoria va desestimar la influència que poguessin tenir els continguts mentals en el comportament humà perquè no era possible controlar-los de manera completament objectiva i rigorosa. Per aquest motiu, el model teòric de Watson va ser anomenat model de la “caixa negra” (Bächler, 2017). Per exemple, si es volia modificar el comportament de menjar en excés, el tractament psicològic havia d’actuar directament sobre les variables observables del comportament de menjar.

El model de la “caixa negra” permetia estudiar la conducta humana amb la mateixa objectivitat i rigor que és propi en ciències naturals. Tot i això, la psicologia derivada del positivisme científic va acabar abandonant aquest model i en el seu lloc va adoptar un altre més complex, anomenat model “cognitiu-conductual”, que acceptava l’existència d’un element a l’interior de la “caixa negra”: les “cognicions ”. Segons el model cognitiu-conductual, entre l’estímul i la resposta hi ha una tercera variable, que són les “cognicions” (Pérez Álvarez, 2006). Convé assenyalar que “cognició” no és el mateix que “pensament”. A diferència d’un pensament, que remet a un altre pensament i un darrere l’altre donen lloc al procés de la reflexió, la “cognició” remet directament a un comportament determinat (per aquest motiu, la “cognició”, a diferència del pensament, és fàcil de controlar empíricament). Per exemple, la cognició “tinc gana i per tant he de menjar immediatament” pot ser la responsable de l’acte impulsiu d’obrir la porta de la nevera i endur-se un aliment a la boca. A diferència del conductisme, el mètode del qual consistia a intervenir directament sobre les variables observables del comportament que es volia modificar, la psicologia cognitiu-conductual intervé sobre les “cognicions” que el determinen. Sota aquest raonament i seguint l’exemple anterior, si s’aconsegueix canviar el pensament “tinc gana i per tant he de menjar alguna cosa immediatament” pel pensament “tinc gana, però puc esperar fins a l’hora de sopar”, probablement s’evitarà l’acte impulsiu de menjar a qualsevol hora.

Ara bé, el pas del model de la “caixa-negra” al model cognitiu-conductual va suposar un gir epistemològic significatiu. En el model de la “caixa negra” només es prenia en consideració allò que podia ser estrictament controlat per l’observador, és a dir, el comportament observable. L’observador no necessitava ningú que l’informés sobre aquest comportament, ja que ell mateix el podia conèixer directament. És a dir, el rigor en el control de variables que es podia aconseguir amb el model de la “caixa negra” era semblant al de les ciències naturals, en què un científic observa directament un determinat objecte o fenomen.

Però en el model cognitiu-conductual, l’observador principal ja no és el científic (o psicòleg) sinó el mateix pacient, que observa quines són les cognicions que circulen per la seva ment abans o després de realitzar determinats comportaments i s’encarrega d’informar al psicòleg. És a dir, el psicòleg no observa directament el seu objecte d’estudi, les cognicions del pacient, sinó que ha de confiar en la informació que aquell li transmet, que és justament el que Watson volia evitar, ja que aquesta informació està subjecta a variables subjectives. És a dir, en el model cognitiu-conductual, el científic interposa un filtre entre ell i el seu objecte d’estudi, que en el model de la “caixa negra” no hi era. Per tant, el rigor en el control de variables del model cognitiu conductual és inferior al de la “caixa negra”.

La psicologia positivista va abandonar el model de la “caixa negra” i al seu lloc va adoptar el model cognitiu-conductual perquè, malgrat que el rigor en el control de variables era inferior, la seva eficàcia terapèutica demostrava ser superior. És a dir, en psicologia, una major precisió en el control de variables no es correspon necessàriament amb una major efectivitat terapèutica. En conclusió, la psicologia no segueix al peu de la lletra els patrons comportamentals de les ciències naturals.

Per què el model de la caixa negra, que permetia un rigor més gran en el control de variables, va haver de ser abandonat?

L’èxit d’un tractament psicològic depèn de moltes variables i no només de la capacitat del psicòleg per aplicar correctament el mètode científic. Una d’aquestes variables és la motivació del pacient. En tot tractament psicològic sol passar que, en un moment determinat, el pacient perd la motivació i vol abandonar-lo abans d’assolir els objectius plantejats. Per aquest motiu, una de les funcions principals del psicòleg és estar atent als senyals de desànim del pacient, per ajudar-lo a recuperar la motivació.

Tot i així, la motivació del pacient no només respon a allò que explícitament verbalitza, sinó que, de vegades, també intervenen factors de tipus preconscient, que el mateix pacient ignora. És el cas, per exemple, del fenomen anomenat “benefici secundari de la malaltia”, que refereix als beneficis de patir una determinada malaltia com, per exemple, ser objecte de cures especials per part de terceres persones, i que és un obstacle important perquè un tractament psicològic avanci, malgrat que el pacient manifesti explícitament voler-se curar.

I encara hi ha un tercer factor que influeix en la motivació del pacient, més enllà del desànim, el cansament, o els factors de tipus preconscient esmentats anteriorment. Es tracta dels factors inconscients, com ara el plaer inconscient que proporciona la repetició d’un mateix comportament, encara que sigui autodestructiu, com es pot comprovar a la clínica de les addiccions i també en altres tipus de conductes. Quan els factors inconscients s’imposen, el desig de curar-se queda desplaçat a un segon lloc. 

No és estrany que el model de la “caixa negra” de Watson fos abandonat, ja que una teoria psicològica tan limitada no podia donar explicacions a fenòmens humans tan complexos com és, entre d’altres, la motivació.

Hem mostrat que la psicologia no segueix al peu de la lletra els patrons comportamentals de les ciències naturals. Ara podem oferir-ne una explicació: perquè la conducta humana és un fenomen infinitament més complex que qualsevol dels fenòmens que estudia el físic, el químic o el biòleg.

Podem sintetitzar aquest apartat amb una frase simple i carregada de lògica: en psicologia clínica, si ens obsessionem en controlar variables, perdrem de vista que qui ha vingut a consultar, és una persona.

9. Conclusió

L’autor d’un llibre de text universitari sobre Història de la Psicologia, després d’haver qüestionat la cientificitat de la psicoanàlisi i citat Karl Popper algunes línies abans, escriu el següent a l’últim paràgraf del capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi:

“Freud va morir a Londres el 1939 després d’escapar dels nazis el 1938 amb la seva filla Anna; en canvi, les seves quatre germanes van morir en camps de concentració. Va deixar un important llegat intel·lectual i cultural i una legió d’escoles psicodinàmiques dins de la psiquiatria mèdica. No obstant això, actualment els psicòlegs nord-americans, inclosos els psicòlegs clínics, han abandonat gairebé totalment les seves teories” (Greenwood, HD., 2011, pp. 416-418).

L’autor demostra estar ben informat i ens recorda que Freud va escapar dels nazis el 1938 amb la seva filla Anna, un any abans de morir a Londres. Tot i això, es tracta d’una informació esbiaixada, ja que s’oblida de citar Martha, esposa de Freud i mare d’Anna. Efectivament, Freud va escapar dels nazis acompanyat de la seva filla Anna que, com ell, era psicoanalista, i també de la seva esposa Martha que, a diferència d’ells dos, no era psicoanalista. Aquest lapsus, comès per l’autor d’un llibre de text sobre Història de la Psicologia, aclariria l’estranya decisió de reservar el darrer paràgraf del capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi, per destacar que Freud i la seva filla Anna no van morir en un camp de concentració al costat de quatre membres més de la seva família.

A continuació, al mateix paràgraf i finalitzant el capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi, l’autor afirma que “en l’actualitat [2011] els psicòlegs nord-americans, inclosos els psicòlegs clínics, han abandonat gairebé totalment les seves teories”.[1] Aquí comet un segon lapsus: oblida citar alguna font documental o estadística que justifiqui una informació de tal transcendència i magnitud. Com que no ho fa, l’autor desperta la sospita que es tracta d’una opinió personal, influït per les seves pròpies simpaties o antipaties, cosa que seria un fet molt greu en tractar-se d’un llibre de text universitari. És a dir, per segona vegada en un mateix paràgraf, l’autor comet un lapsus que posa en risc la seva credibilitat.

Les hipòtesis de Popper sobre la cientificitat de la psicoanàlisi, sovint han demostrat ser més útils per atacar que per reflexionar. De fet, quan això darrer es posa en pràctica, es pot arribar a la conclusió, fins i tot, que la psicoanàlisi és més que una ciència.

(Per cert, si els dos lapsus esmentats anteriorment han aconseguit sorprendre un lector no entès en psicoanàlisi, és degut a que la teoria sobre l’inconscient formulada per Freud, ja forma part del saber popular.)

La psicoanàlisi és present als graus i màsters dels estudis de Psicologia d’universitats com Yale, Princeton, New York, Buenos Aires, Oxford, College of London, Viena, Hèlsinki, Ghent, Hanburg, Paris 8, Complutense de Madrid, Pontifícia de Cometes de Madrid, Barcelona, ​​Universitat Oberta de Catalunya (UOC), etc. Cada dos dies es llegeix una tesi doctoral sobre psicoanàlisi a alguna universitat del planeta. Les revistes acadèmiques internacionals de psicologia i psiquiatria de major rellevància, com The British Journal of Psychoterapy, European Psychologist, The British Journal of Psychiatry, Journal of Psychology & Clinical Psychiatry, etc., publiquen articles sobre psicoanàlisi. I a l’estat espanyol, també es publiquen a revistes acadèmiques de gran reconeixement professional, com la Revista de l’Asociación Española de Neuropsiquiatría, Revista de psicoterapia, Apuntes de Psicología, Intercanvis-Intercambios, Papeles del psicólogo, etc. Periòdicament es publiquen estudis científics i metaanàlisis que demostren l’eficàcia de la psicoteràpia psicoanalítica en diferents quadres psicopatològics i situacions clíniques. Els treballs actuals en neuropsicoanàlisis duts a terme pel Premi Nobel de Medicina o Fisiologia de l’any 2000, Eric Kandel, i altres neurocientífics internacionals, demostren empíricament la validesa dels principis de la psicoanàlisi. I un llarg etcètera (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024). I, probablement, la psicoanàlisi encara tindria més presència a les institucions científiques si hi hagués més psicoanalistes disposats a parlar de psicoanàlisi en l’idioma dels científics, a més de fer-ho en què li és propi.

Fa cent anys Popper va creure que, com el marxisme i l’astrologia, la psicoanàlisi tenia un problema de cientificitat però el temps ha demostrat que, simplement, es tractava d’una qüestió d’idioma.

10. Referencies bibliogràfiques

American Psychiatric Association. (2014). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales. Quinta edición. DSMV. Madrid: Panamericana.

Bächler, R. (2017). El marco metodológico definido por el conductisme y heredado por la psicología cognitiva. Límite. Revista Interdisciplinaria de Filosofía y Psicología. Vol. 12(39), pp. 76-83.

Blasco, J.M. (2018, 12 de maig). La falsabilidad del psicoanàlisis. Freud, Popper y el sentido común [paper presentation]. Jornadas psicoanalíticas del epbcn: Aperturas en Psicoanálisis, Barcelona, España. https://www.epbcn.com/textos/2018/06/freud-popper-y-el-sentido-comun/

Bleuler, E. (1996/1926). La esquizofrenia. Traduït al castellà per Ramón Esteban Arnáiz. Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, 16(60), pp. 674-675.

Bowlby, J. (2014). Vínculos afectivos: formación, desarrollo y pérdida. Madrid: Morata.

Coderch, J. (1987). Teoría y técnica de la psicoterapia psicoanalítica. Barcelona: Herder.

Descartes, R. (2011). Discurso del método. Madrid: Alianza Editorial.

Etchegoyen, H., (2010). Los fundamentos de la técnica psicoanalítica. Buenos Aires: Amorrortu Editores.

Freud, A. (1997). El yo y los mecanismos de defensa. Barcelona: Paidós.

Freud, S. (1893/1983a). Estudio comparativo de las parálisis motrices orgánicas e histéricas. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 13-21.

Freud, S. (1893/1983b). Un caso de curación hipnótica. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 22-29.

Freud, S. (1895/1990). Estudios sobre la histeria. Obras completas. Tom II. (J.L. Etcheverry, trad.). Buenos Aires: Amorrortu editores.

Freud, S. (1896/1983). Nuevas observaciones sobre las neuropsicosis de defensa. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 287-298.

Freud, S. (1914/1972). Introducción al narcisismo. Obras completas. Tom VI. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2017-2033.

Freud, S. (1917/1972). Lecciones introductorias al psicoanálisis. Obras completas. Tom VI. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2121-2412.

Freud, S. (1920/1974). Más allá del principio del placer. Obras completas. Tomo VII. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2507-2541.

Freud, S. (1938/1975). Algunas lecciones elementales de psicoanálisis. Obras completas. Tom IX. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, p. 3419-3423.

Greenwood, H. D. (2011). Historia de la psicología. Un enfoque conceptual. Mexico D. F.: McGraw-Hill.

“Karl Popper”. (7 de juliol de 2024). A Viquipèdia.

https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Karl_Popper&oldid=33675503

Klein, M. (1953/1988). Los orígenes de la transferencia. Obras completas, Vol 3. Barcelona: Paidós.

Klimovsky, G. (2004a). Epistemología y Psicoanálisis. Vol I. Buenos Aires: Biebel.

Klimovsky, G. (2004b). Epistemología y Psicoanálisis. Vol II. Buenos Aires: Biebel.

Kuhn, T. S. (2006). La estructura de las revoluciones científicas. Madrid: Fondo de cultura económica de España.

Lakatos, I. (1989). La metodología de los programas de investigación científica. Madrid: Alianza Editorial.

Martínez Farrero, P. (2006). Del motivo de consulta a la demanda en psicología clínica. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq. Vol. 26(97), pp. 53-69.

Marty, P. (2003). La psicosomática del adulto. Buenos Aires: Amorrortu Editores.

Mattioli, G. (2020). ¿Psicoterapias perjudiciales? Comencemos por las malas prácticas. Papeles del Psicólogo. Vol. 41(3), pp. 196-200.

Miguel-Alvaro, A., y Panadero, S. (2021). ¿Existe relación entre la alianza terapéutica y el resultado terapéutico en el tratamiento de la depresión? Análisis y revisión. Revista Clínica Contemporánea, 12, e11, pp. 1-15.

Pérez Álvarez, M. (2006). La terapia de conducta de Tercera Generación. Edupsykhé. Vol. 5(2), pp. 159-172.

Popper, Karl. (1991). Conjeturas y refutaciones. Barcelona: Paidós.

Popper, Karl (2005). The Logic of Scientific Discovery. London: Taylor & Francis e-Library.

file://fvs-ics-2/Blc$/p523upmf/Escritorio/popper-logic-scientific-discovery.pdf

Rodríguez Garzo, M., Figueras Costa, M., Verdasca-Cardoso, A., Martínez Farrero, P. (2024). Ciència, psicoanàlisi i subjectivitat. Intercanvis-Intercambios, nº 52.

Shedler, J. (2010), The Efficacy of Psychodynamic Psychotherapy. American Psychologist. 65(2), 98-109.

---

[1] Gairebé cent anys abans que aquest autor anunciés les seves prediccions sobre la fi de la psicoanàlisi, Freud va escriure el següent a “Contribucions a la història del moviment psicoanalític”: “Potser una dotzena de vegades, en el curs d’aquests darrers anys, he llegit en informes sobre les deliberacions de certs congressos o organitzacions científiques, o en ressenyes de certes publicacions, que la psicoanàlisi ja és morta, definitivament vençuda i liquidada! El text de la resposta hauria hagut de glossar el telegrama que va dirigir Mark Twain a aquell diari que va anunciar falsament la seva mort: Notícia del meu decés molt exagerada. Després de cadascun dels pronunciaments de mort, la psicoanàlisi va guanyar nous partidaris i col·laboradors o es va procurar nous òrgans. I sens dubte el pronunciament de mort és un progrés, comparat amb la mort pel silenci!” [Freud, S., (1914/1989). Contribución a la història del movimiento psicoanalítico. Obras Completas, tom XIV, Buenos Aires: Amorrortu Editores, p. 34.]