A diferència de temps passats, on es percebien la vida i la feina de forma més estable, actualment vivim en una societat hiperdemandant, hiperconnectada, amb una molt baixa tolerància a la frustració i amb canvis constants. En aquest context, el sentiment d’inestabilitat i d’incertesa que se’n deriva és l’únic estable.
Ens trobem davant d’entorns laborals complexos, canviants i competitius, que ens presenten
el repte de gestionar la pressió i l’estrès, les tensions que dificulten la comunicació i les relacions interpersonals.
Les incerteses de la vida econòmica i professional, es tradueixen en un augment del malestar,
sovint agreujat per un grau d’exigència superior als recursos dels quals es disposa, augmentant
així els nivells d’estrès que, experimentats de forma continuada, també eleven els casos de
l’anomenada síndrome del treballador cremat o burnout. D’això, en sabem molt els i les professionals de la psicologia, cosa que fa que cada cop més la nostra contribució resulti molt útil dins les organitzacions.
En l’actualitat, el temps per pensar és un bé molt escàs – també a la feina -, on els espais per
reflexionar sobre el funcionament dels equips i sobre com estem, són pràcticament nuls,
deixant-nos vulnerables emocionalment davant un entorn excessivament accelerat.
Per tal de fer front a totes aquestes dificultats i riscos, és important considerar que la responsabilitat amb relació a la salut psicològica de les organitzacions i de les persones que hi treballen ha de ser compartida.
Els treballadors i treballadores han de tenir cura d’ells mateixos, formar-se i demanar ajuda quan ho necessitin. L’autocura és una responsabilitat personal però també professional. A la vegada, però, les organitzacions han de promoure espais de treball saludables, amb lideratges orientats a les persones, que assumeixin una de les seves funcions fonamentals i indelegables: fer-se càrrec dels malestars dels grups o equips. A tal efecte, a banda de complir amb la normativa vigent en matèria de riscos laborals, igualtat i assetjament laboral, entre d’altres, hauran d’estar atentes a les dinàmiques grupals dels equips, on passen les coses. És a dir, ser-hi presents a través de la relació i la comunicació. I d’això també en sabem molt, els psicòlegs i les psicòlogues.
Fa molts anys que a les organitzacions hi treballen professionals de la psicologia duent a
terme una gran tasca en matèria de selecció, formació, desenvolupament professional, prevenció de riscos psicosocials… No cal dir que, si bé aquestes funcions no són exclusives de la
psicologia, el nostre és el perfil més idoni per a realitzar-les. En el cas dels serveis de prevenció
de riscos, a banda de la figura del metge o metgessa del treball, no hi hauria d’haver, per llei,
un o una psicòloga? No va sent hora de revisar la Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals,
que va entrar en vigor el febrer de 1996? La manera d’entendre la salut laboral en l’actualitat ha
canviat, i sens dubte, nosaltres hem de poder dir algunes coses al respecte.
Ara més que mai, l’àmbit de les organitzacions és un terreny fèrtil per a l’ocupació a la nostra
professió. Com a col·lectiu hem d’apostar per ser-hi i aportar el valor diferencial que ens atorga ser experts en el funcionament psicològic de les persones, però també dels grups i equips. Els
i les professionals de la psicologia som capaços d’observar si les dinàmiques relacionals en el si
d’un equip són saludables (i, per tant, protectores de la salut dels seus membres), o si són disfuncionals i poden derivar en risc d’emmalaltir.
A la vegada, tenim el repte d’estar en més llocs de responsabilitat dins les organitzacions. El
nostre perfil és idoni per exercir funcions de lideratge. Hem de poder donar-nos el valor que
els anys de formació, supervisió i experiència garanteixen.
Sens dubte, un àmbit ple d’oportunitats tant per als perfils més clàssics com per a la nostra participació com a experts en salut mental. Baixes de llarga durada, incorporacions després de patir una malaltia greu, violència ocupacional… entre moltes altres casuístiques.
Resulta fonamental fer visible i donar valor a la nostra contribució en aquest àmbit amb un gran
potencial des del punt de vista de l’ocupabilitat, com també ho són altres dels quals se’n parlarà
en els articles d’aquesta edició com, per exemple, la psicologia educativa (amb nous reptes a
davant) o l’emergent psicologia ambiental.
Desitjo de tot cor que gaudiu d’aquesta nova edició de la revista Psiara.
Dolors Liria i Zamora
Vicedegana
Comenta l'article