Ressenya del llibre Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación i entrevista amb l’autora, PhD Cathy Malchiodi

Sobre l’autora, Cathy Malchiodi, PhD

Cathy Malchiodi, PhD, és una destacada experta internacional, escriptora i educadora als camps de l’artteràpia, la teràpia d’arts expressives, el trauma i l’aplicació de les arts a l’atenció sanitària.

És doctora en psicologia, investigadora, artterapeuta i assessora clínica. Fundadora i directora executiva del Trauma-Informed Practices and Expressive Arts Therapy Institute, que forma a professionals de la salut mental i atenció sanitària en entorns mèdics, educatius i comunitaris. La Dra. Malchiodi ha donat més de cinc-centes conferències als Estats Units, Canadà, Europa, Orient Mitjà, Àsia i Austràlia. Ha escrit desenes de llibres, més de cinquanta capítols a compilacions i centenars d’articles especialitzats.

Cathy Malchiodi és fundadora i presidenta d’Artteràpia Sense Fronteres i coopera en desastres i activitats humanitàries a tot el món. En el seu temps lliure, Cathy és pilot d’aviació lleugera probablement motivada per la seva fascinació de tota la vida per Amelia Earhart.

Premis
En honor a les seves contribucions clíniques i acadèmiques, la Dra. Malchiodi és la primera persona que ha rebut els tres màxims guardons de l’American Art Therapy Association: Distinguished Service Award, Clinician Award i Honorary Life Member Award. També ha rebut el reconeixement del Kennedy Center Very Special Arts (VSA), organització que promou l’ús de les arts per incloure les persones amb discapacitat a tots els aspectes de la societat; el Presidential Award de l’Association for Humanistic Counseling; i el William Steele Award 2011 per les seves contribucions al camp del trauma del National Institute for Trauma and Loss in Children.

Psiara: Quan i per què va començar el teu interès pel trauma?

Cathy Malchiodi, PhD: Probablement hi pot haver diverses respostes a això. Per una banda, una de les coses sobre les quals vaig escriure al llibre és sobre el meu primer record de trauma. I això va ser quan tenia uns vuit anys i va morir el meu avi: va ser la primera mort que vaig viure.

Professionalment, però, va ser una història una mica diferent. Sortint de la universitat vaig començar com a artista visual i després sempre em va interessar treballar amb gent i no sabia que hi havia una manera de combinar l’ús de l’art en un tipus de teràpia.

Aleshores, vaig trobar aquest programa, un màster en artteràpia. Realment no sabia què era, però volia fer-ho i quan vaig sortir d’aquesta formació el primer treball que em van oferir va ser amb el que en aquell moment es deia refugi per a violència domèstica.

Aleshores ni tan sols feien servir la paraula trauma. Fa dècades, la paraula trauma no s’utilitzava. Ho van entendre com a estrès, com una crisi. I així vaig caure immediatament en aquest camp, el del trauma.

Com definiries la relació entre trauma i artteràpia?

Torno a les meves experiències personals; d’estar involucrada primer en l’art visual, després en l’art de la performance i després amb enfocaments més creatius. Ho vaig fer sempre creient que no es tractava només de fer art i mostrar-lo, o d’actuar i ser observat, sinó que alguna cosa més profunda em passava amb aquella obra.

Aquesta era la connexió que estava intentant establir i que anava a estudiar al postgrau. Aquesta idea de l’artteràpia tenia molt sentit a nivell personal però, fa dècades, en aquells programes no sabíem el què sabem ara sobre per què fer diferents tipus d’enfocaments expressius és realment útil per a la ment i el cos. No teníem tota aquesta informació, així que vam viure l’experiència intuïtivament veient com la gent es recuperava i restaurava mitjançant aquests mètodes.

Ara tenim la neurociència que ens acompanya.

Si ens fixem en les diferents formes d’expressió creativa, de teràpia d’art expressiva, sabem que quan la gent simplement fa ratlles al paper estimula l’àrea del llenguatge del cervell.

I això se sap des de fa uns 20 anys gràcies a diferents estudis. Per tant, hi ha alguna cosa realment potent.

«Posiblemente, la razón más convincente para el uso de las artes expresivas en el trabajo con el trauma es la naturaleza sensorial de las propias artes; sus cualidades implican experiencias visuales, táctiles, olfativas, auditivas, vestibulares y propioceptivas».

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Creus que l’artteràpia és una alternativa per dir alguna cosa que no pots dir de la manera habitual?

Sí, crec que és una acció que estimula.

Una cosa que sabem, a partir d’estudis que tenen a veure amb la integració sensorial, és que quan les persones estan traumatitzades molt profundament i tenen un grau d’estrès posttraumàtic, sovint congelen el seu cos i la seva ment, els seus patrons de pensament.

No poden relacionar les coses. El seu funcionament executiu no hi és i, introduint elements com el moviment i el so, comença a disminuir aquest estat de congelació.

El bloqueig és el que està més relacionat amb l’estrès posttraumàtic. Així doncs, totes aquestes accions expressives – fins i tot el dibuix – però més encara el moviment, el so i el treball gestual, trenquen el bloqueig que està relacionat amb l’estrès posttraumàtic.

«La expresión creativa también sirve como medio no verbal para «romper el silencio» (Malchiodi, 1990, 1997) y para «contar sin hablar» (Malchiodi, 2008) en el caso de aquellos individuos que no pueden hablar en público de sus experiencias por varias razones«.

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Estem parlant del present i hem parlat del passat del trauma relacionat amb l’artteràpia. Però, com veus el futur?

Bé, encara hi ha resistència i malentès sobre de què tracta la teràpia d’art expressiva o l’artteràpia, la musicoteràpia… totes aquestes teràpies diferents.

De vegades pensen que és només per a infants i, realment, és aplicable a qualsevol etapa de la vida.

Les teràpies verbals són molt eficaces per al trauma, hi ha models de comportament cognitiu i altres tipus de teràpia verbal a les quals donen suport bons estudis.

Però el que crec que trobem amb els enfocaments cognitius és que poden fer alguna cosa per ajudar al funcionament executiu de les persones. Aquesta part del cervell, però, no aborda el que experimenta el cos i moltes vegades aquests són els tipus de pacients que veig. Ho han fet molt bé amb la teràpia, però senten que alguna cosa no està bé. Encara tenen reaccions. L’ansietat o la preocupació prové del cos.

I és per això que realment crec que els i les professionals de la psicologia, les persones que treballen en salut mental en general, haurien d’integrar aquests enfocaments amb el que ja estan fent, perquè han d’abordar els casos d’una manera orientada a l’acció que comenci a ajudar els cossos de les persones. Canviar i restaurar d’alguna manera i almenys ser capaç d’expressar el que està passant al cos no només a través de la conversa.

«…la terapia de artes expresivas hace que los individuos pasen de estar «en sus mentes» a estar más plenamente en sus cuerpos, y ello de un modo natural. En los casos en los que las personas se ven inmovilizadas a causa de un trauma no resuelto, los métodos basados en las artes también pueden facilitar una reconexión con el cuerpo cuando está paralizado a causa de recuerdos, reacciones o sensaciones abrumadores«.

Trauma y terapia de artes expresivas: Cerebro, cuerpo e imaginación en el proceso de curación, Malchiodi, 2023

Has participat en tallers, cursos, conferències als Estats Units, Canadà, Orient Mitjà, Àsia i Europa. Creus que hi ha diferències en l’aplicació de l’artteràpia entre els Estats Units i la resta de països?

Crec que la formació en diferents països és molt diferent.

El més interessant del treball expressiu és que és molt intercultural. Així, quan ets a diferents països, hi ha diferents tradicions culturals i això és molt interessant d’esbrinar, perquè és un recurs que tenim ja sigui fent formació o treballant amb persones en comunitats en els quals hi ha tants costums.

Per exemple, actualment visc a la part central dels Estats Units. Probablement és una zona predominantment cristiana i això porta certes tradicions quan de vegades he de fer treballs de socors en cas de catàstrofes naturals. En aquestes situacions particulars, les persones de la comunitat cristiana canten cançons o reciten oracions. Tenen tradicions diferents que els uneixen com a comunitat. Totes formen part de les teràpies expressives, però necessito saber quines són les seves específicament.

Hem pogut veure que estàs col·laborant amb el Departament d’Ensenyament dels EUA per integrar l’artteràpia expressiva a les aules. Ens agradaria saber més d’aquest projecte i sobre la integració de l’art expressiu en infants i joves.

El primer que he de dir és que no sabíem que rebríem aquesta ajuda. Vam escriure la proposta durant la pandèmia quan estàvem tancats a les nostres cases i a finals de 2020 vam aconseguir una subvenció de 3,7 milions de dòlars per incorporar les arts expressives a les aules.

Vam haver de començar amb la programació en plataformes digitals i el meu primer objectiu va ser formar al professorat en aquests mètodes perquè poguessin portar-ho a l’aula.

Vam començar a abordar els problemes de salut mental creixents en infants i adolescents perquè els mestres estaven preocupats per la situació a la qual s’enfrontarien. Vaig recollir moltes experiències viscudes i dades dels mestres sobre la seva participació en les formacions.

La quantitat d’estrès que pateixen els mestres als EUA, les condicions amb les quals treballen o la preocupació per la violència armada són algunes de les situacions a les quals han de fer front aquestes persones. I, de fet, em van fer saber fins a quin punt els va canviar a nivell personal aquesta formació i com van obtenir-ne un gran benefici. I això no m’ho esperava, així que ara l’ajuda rebuda està evolucionant en aquesta direcció.

Sempre he pensat que els i les mestres són la primera línia per a la salut mental. Els mestres volen ajudar els infants i adolescents a regular les seves emocions i ajudar-los a expressar-se dins la raó. Tot i que tot això passa en un entorn educatiu, saben que estan veient problemes de salut mental en tot moment i volen el millor per als seus alumnes.

Una darrera petició. T’agradaria compartir algunes recomanacions o comentaris per a tots els professionals interessats a convertir-se en terapeuta d’art expressiu?

Sí, hi ha dues maneres de veure-ho. Hi ha diferents credencials o acreditacions. N’hi ha una d’internacional, que és una acreditació de teràpia expressiva d’art. Això és correcte, però no ho recomano.

Crec que la majoria de les persones que ja són professionals que han estat en actiu i que han desenvolupat les seves pròpies maneres de treballar són força competents. Però això és una cosa que crec que és un valor afegit. Cal fer programes de desenvolupament professional per començar a integrar part d’això (la teràpia d’art expressiu) en la seva feina.

Ja tenen habilitats avançades d’assessorament o psicoteràpia i és una eina que es pot integrar dins del model de teràpia de conversa que ja poden estar utilitzant.

«Estamos asistiendo a un cambio trascendental en los enfoques terapéuticos que ayudan a tratar a las personas angustiadas: la inclusión del cuerpo vivo, sensible y conocedor. Este libro ofrece una contribución vital al incorporar pintura, danza, teatro, música y más al arsenal de terapia del trauma. Es una guía clara tanto para terapeutas y educadores que ya utilizan las artes expresivas como para todos aquellos que quieran ampliar y profundizar su práctica».

Peter A. Levine, PhD, fundador de Somatic Experiencing Trauma Institute, Boulder, Colorado y autor de
Trauma y memoria