Per Connie Capdevila, Rut García, Glòria Terrats, Oriana A. Mosquera, Marina Roustan, Mariam B. Tiffon, Núria Vázquez i Àlex Gaya, del Grup de Treball Coordinació de Parentalitat del COPC.
INTRODUCCIÓ
La Coordinació de Parentalitat [1] és una intervenció auxiliar al jutjat amb l’encàrrec d’aplicar el Pla de Parentalitat ordenat pel jutge o jutgessa realitzada per professionals de l’àmbit de la salut mental o el món jurídic amb formació en mediació familiar, Coordinació de Parentalitat i amb experiència amb famílies i separacions o divorcis conflictius.
A Catalunya, l’Audiència Provincial de Barcelona va ser la pionera a tot l’estat derivant casos a Coordinació de Parentalitat al 2013. Posteriorment diferents jutjats de família van sumar-se a aquesta iniciativa. Com ha succeït quan s’han introduït altres figures jurídiques en el passat, com la mediació o els punts de trobada, també s’ha generat un debat al voltant de la implantació de la Coordinació de Parentalitat. Han estat crítiques molt variades, algunes necessàries per aclarir el seu encaix en el nostre entorn social i jurídic, altres basades en el desconeixement de la figura i de la seva metodologia.
El Síndic de Greuges va publicar l’informe «Els drets dels infants i adolescents: centre d’atenció en les separacions conflictives» (2020), favorable a la coordinació de parentalitat. En aquest informe detallaven un conjunt de dèficits i mancances observades en l’abordatge integral de les situacions de conflicte parental que acaben repercutint en els drets dels infants. I constataven que mancava desplegar la figura de coordinació de parentalitat, que pot contribuir a la millora de les relacions familiars.
Aspectes com quins són els objectius del CP, el seu rol, les seves funcions, qui pot exercir, la formació que hauria de exigir-se a un CP, quina autoritat se li pot delegar des del jutjat, els límits de la confidencialitat, si ha de ser una intervenció voluntària o obligada pel jutjat o la gratuïtat del servei, son temes que han d’estar clars encara que no estigui regulada la coordinació de parentalitat (Capdevila, D’Abate, Mazzoni, Giudice, 2020). A Catalunya i a l’Estat encara generen controvèrsies.
El Grup de Treball de Coordinació de Parentalitat del COPC, creat al 2013 amb voluntat d’impulsar la Coordinació de Parentalitat, ha recollit aquestes controvèrsies i ha reflexionat sobre la potencialitat que ens ofereix aquesta nova manera d’intervenir en contenciosos de separació que es troben dins la voràgine d’una aparent irresoluble conflictiva parental.
Per què Coordinació de Parentalitat?
Quan les parelles es veuen abocades a prendre la decisió de donar per acabat un projecte de relació, s’enfronten a un moment delicat en el qual han de prendre moltes decisions sobre com han de fer en el futur.
Mentre un trencament de parella suposa la interrupció de la convivència comuna i la finalització dels compromisos establerts en la relació amb l’altra persona, en els casos de separacions amb fills/es la decisió de separar-se suposa haver d’afrontar dos fets oposats; d’una banda, el dret de tota persona a decidir lliurement viure i relacionar-se amb les persones que desitgi i de l’altre el compromís adquirit en l’atenció i cura dels fills/es nascuts/des de la relació.
Des de la implantació del divorci a Espanya l’any 1981, l’administració de justícia ha estat l’encarregada de gestionar aquestes ruptures familiars garantint els drets de les persones implicades i especialment els dels infants que es troben immersos en aquest processos.
L’àmbit judicial dicta sentència amb d’un Pla de Parentalitat que regula la relació que s’establirà entre els membres de la unitat familiar que ha deixat de conviure i ho fa a dos nivells: entre els progenitors (com han de comunicar-se, què han de comunicar, com han de prendre decisions sobre la educació, salut i les diferències que puguin tenir respecte qualsevol aspecte que afecta els seus fills i filles, etc.) i entre ells i els seus fills i filles (períodes de guarda, de vacances, atenció mèdica, extraescolars, etc.).
La gran majoria de les famílies, després d’un temps d’acomodació, aconsegueixen superar el sotrac que els ha suposat aquest canvi de rumb en les seves vides, però hi ha entre un 8 % i un 15% d’aquestes separacions en les quals els implicats no aconsegueixen gestionar adequadament la nova organització familiar incomplint amb el Pla de Parentalitat aprovat judicialment. Si la decisió de separar-se va adoptar-se (unilateralment o de comú acord) com la solució definitiva a una greu problemàtica relacional instal·lada en el si del nucli familiar, les dificultats en la seva aplicació perpetuen, després de separats, el litigi entre els progenitors.
«Malauradament, tot i no conviure junts, la greu tensió emocional en la qual viuen pot acabar traspassant l’òrbita parental afectant també els fills/es»
Són coneguts els estats anímics que els infants i joves mostren quan es troben dins aquest huracà emocional: tristor, ràbia, desconcentració, enfrontament, desinterès, inquietud, insomni, introversió, rebuig, etc.
Segons la intensitat i duració de la tensió que l’infant o l’adolescent ha de suportar aquesta acabarà comprometent el seu desenvolupament, no només perquè el malestar emocional li impedeix gaudir de la necessària disposició per a adquirir nous aprenentatges ni promou la seva socialització en tractar-se de nens/es inquiets, agressius, reservats, etc., sinó perquè els seus pares no els preserven d’una experiència relacional negativa.
L’infant és testimoni de que en les relacions de família es té “dret” a ignorar a l’altre si no vol escoltar o no vol acceptar el que sentim i volem, on les desavinences no es gestionen amb la construcció d’un relat que aplegui aquestes diferències, sinó que cal fer prevaldre el propi parer per davant de tot, fent inclús ús de la força, arribant a la degradació, l’insult o a l’agressió si és necessari. I aprendre així que en una família hom ha de malfiar dels que diuen que ens estimen i ha de dubtar de les bones paraules o les accions amoroses que amaguen voluntats malintencionades. Immers dins d’aquesta conflictiva l’infant viu una experiència en què les relacions més íntimes no són un espai de compromís i generositat sinó un lloc de guanyadors i vençuts.
En un conflicte totes les parts implicades se senten víctimes i, per tant, es veuen autoritzades a exercir accions per a protegir-se ells, i els seus, vers l’altre. En interposar-se pel mig la instància judicial recauen en el jutge/essa les demandes d’ambdós progenitors enfrontats en el compliment del Pla de Parentalitat.
En els contenciosos d’alta conflictivitat el jutge/essa passa a incorporar-se com a part en el litigi sense que pugui fer res per a solucionar el problema donat que les seves intervencions, en comptes de trobar una solució, semblen alimentar el conflicte.
«No és una dificultat operativa la que impedeix el compliment d’un Pla de Parentalitat, és la incapacitat dels progenitors i/o la seva manca de voluntat per a dur-lo a terme»
El jutge o la jutgessa es troba davant d’uns expedients de molt difícil o impossible resolució essent testimoni del patiment d’uns infants que viuen sotmesos a la violència vicària del conflicte entre els seus pares, mentre constata que els mecanismes judicials no el disposen de les eines necessàries per a gestionar aquesta disputa, i els instruments al seu abast com la mediació, els punts de trobada familiar o la teràpia familiar no son suficients per a trobar una solució definitiva.
Amb la finalitat de preservar els infants d’una experiència familiar en la qual els seus progenitors són incapaços de proporcionar-los un entorn protector, el jutge/essa cerca nous instruments. Amb l’aparició als anys 90 a EUA i Canadà de la figura del/la Coordinador/a de Parentalitat (CP) s’obre la possibilitat de treballar la implementació del Pla de Parentalitat amb uns altres instruments per a trobar una sortida a la crisi que viu la unitat familiar.
La intervenció en Coordinació de Parentalitat
Abans de derivar a Coordinació de Parentalitat prèviament cal determinar quins casos són susceptibles per a demanar la intervenció d’un/a CP. Per fer-ho hem de tenir present quins indicadors ens poden ajudar a identificar-los, per exemple: si els progenitors tenen oberts múltiples procediments judicials (hi han denúncies creuades entre ells), si hi ha multiciplicitat de serveis intervenint (o ho han fet), si s’ha requerit la intervenció de Serveis Socials, Equips de Protecció d’Infància, Punts de Trobada, etc., si els progenitors presenten un discurs contradictori o confús, si hi ha un incompliment del règim d’estades i comunicacions establert, si els fills o filles tenen problemes de salut o trastorn de conducta i si hi són presents conductes de rebuig a relacionar-se amb alguns dels seus pares.
Per a posar en marxa un Pla de Parentalitat prèviament cal confirmar la seva viabilitat, és a dir, si hi són els condicionants necessaris per a poder aplicar-ho. Així mateix, el/la CP ha de tenir la constància que ambdós progenitors es troben en condicions d’assumir les seves responsabilitats parentals; a priori no es pot descartar res: la incidència d’una dependència a tòxics, una interrupció de tractament farmacològic en salut mental, una manca de capacitats educatives, un estil de relació inapropiat o directament deficient amb els propis fills/es que hagi pogut passar per alt el control del jutge o jutgessa, etc.
Atès que l’objectiu últim del jutge/essa és implantar en el nucli familiar una nova manera de relacionar-se que ofereixi als fills/es un entorn protector i enriquidor, primer cal esbrinar com aquests infants i joves es troben atesos pels seus pares i el grau de patiment que suporten dins d’aquesta conflictiva. Si pensem que s’està comprometent la seva integritat i desenvolupament estem obligats a posar-ho en coneixement dels serveis de la xarxa pública d’atenció al menor perquè puguin fer una valoració d’aquest risc per si cal prendre mesures de protecció.
Com es pot fer aquesta tasca?
En els darrers anys, al voltant dels nostres infants i adolescent s’ha anat creant una xarxa pública (local/autonòmica) de serveis que els atenen des de diferents àmbits (educació, salut, salut mental, atenció social, integració, oci, etc.).
«Aquests professionals treballen en el territori i disposen d’informació de primera mà de la realitat familiar en la qual viuen aquests infants»
En cas necessari existeixen protocols que permeten coordinar-se amb els serveis que estan intervenint en un cas per tal de, en interès superior del menor, recavar informació entre professionals i establir una línia d’intervenció conjunta.
És freqüent que quan el CP intervé en un cas prèviament ja hi hagi altres serveis que des de fa temps estan fent un acompanyament als membres de la unitat familiar intentant trobar una sortida a la conflictiva en la que es troben immersos.
El/la CP, amb el seu objectiu últim de protegir els infants de les disputes parentals, pot recavar informació en aquests serveis i acordar amb ells una línia d’intervenció conjunta pel compliment del Pla de Parentalitat.
D’aquesta manera, el/la CP treballa pel benestar dels fills/es que es troben immersos en el procés de separació dels seus pares. Per aconseguir-ho ha d’ensenyar als progenitors a comunicar-se de forma adient i eficient, donant pautes concretes per a fer-ho, focalitzant les seves prioritats en llurs fills/es, escoltant les seves necessitats. El CP també es coordina amb els professionals que estan intervenint amb la família, informant al jutjat d’aquest treball amb l’objectiu d’ajudar als membres d’aquest nucli familiar a posar en marxa una nova manera de relacionar-se mitjançant la concreció del seu Pla de Parentalitat.
QUINES SÓN LES CONTROVÈRSIES AL VOLTANT DE LA COORDINACIÓ DE PARENTALITAT?
Durant una dècada l’Administració no ha sentit la necessitat de legislar la Coordinació de Parentalitat, aquesta manca de regulació ha permès l’arrelament d’una polèmica al voltant de les motivacions i els objectius, la metodologia del CP que encara continua sense resoldre.
Desprotecció institucional a la mare protectora
Moltes persones que es troben dins d’una greu conflictiva parental temen no ser escoltades per la instància judicial; si el/la CP és un auxiliar del jutge o jutgessa, com intervindrà amb aquella mare/pare que demana empara de llurs fills/es de l’altre progenitor?
La intervenció de la Coordinació de Parentalitat és posar llum a les dificultats que interfereixen el compliment d’un Pla de Parentalitat. El/la CP té l’encàrrec d’esbrinar quines són les circumstàncies amb les que viuen i han de lidiar els infants avaluant si llurs progenitors són capaços d’assumir les seves responsabilitats parentals.
El/la CP recull les preocupacions i malestars dels membres de la unitat familiar, comprova la presència dels fets angoixants i la seva extensió per tal de treballar aquestes dificultats i, en cas necessari, informar el jutge o la jutgessa amb una proposta a l’hora d’aplicar el Pla de Parentalitat.
La intervenció del/la CP és la que ofereix als progenitors la possibilitat d’exposar tot allò que el jutge/essa no ha pogut detectar i acreditar-ho amb els fets que ho motiven.
És necessari, però, que els fets siguin objectivables i contrastables, de la mateixa manera que volem que qualsevol decisió que ens afecti ens exposin uns motius clars que podem comprovar per nosaltres mateixos.
El/la CP no només necessitarà formació i sensibilitat, sinó també una informació clara i fidedigna sobre el que ocorre a les interaccions familiars.
Malauradament, no és possible traspassar angoixes que no esdevenen de fets concrets i contrastables, a banda de poder validar el que senten uns i altres. El/la CP considerarà aquesta vivència com a quelcom a treballar, fent ajustos i modificacions necessaris en l’aplicació del Pla de Parentalitat (amb l’aprovació judicial), ja que son sentiments que no podem obviar, encara menys en un projecte que només pot engegar-se amb una mínima acceptació per part de tots els implicats pel seu funcionament.
Sense una informació acreditada que ho mostri, considerar un únic relat del litigi com la única veu a observar ens retorna al posicionament inicial que va originar el conflicte: la dicotomia entre víctimes i agressors de la que hem de sobreposar-nos i defugir per centrar-nos en la perspectiva de la infància i adolescència.
Escolta de la veu dels infants, joves i progenitors
Entre les crítiques a la regulació a la Coordinació de Parentalitat existeix la preocupació respecte a l’escolta que des de Jutjats es fa als progenitors i, especialment, als infants i joves que es troben immersos en aquestes conflictives parentals, particularment quan demanen se’ls preservi del contacte amb un dels seus progenitors i/o la seva família extensa.
Una intervenció que pretén posar en marxa una nova organització en les relacions d’una unitat familiar necessàriament implica seure amb tots els membres que la componen per a conèixer la vivència que tenen de la situació i del Pla de Parentalitat.
El/la CP ha de fer una escolta no només del parer de pares, mares, infants i altres familiars, sinó també dels professionals que intervenen en el cas atès que amb les seves intervencions participen també (d’una manera o un altre) de l’evolució d’aquesta conflictiva.
L’escolta té com a finalitat avaluar potencialitats i limitacions de tots i cadascun d’ells per a entendre la dinàmica del conflicte.
«Davant determinades resistències cal entendre que certes propostes no aconseguiran l’objectiu que pretenen: instaurar un entorn protector i estable pels infants»
El/la CP informarà de les dificultats que ha detectat en la implementació del pla analitzant la dinàmica del conflicte, fent si de cas una proposta d’intervenció o de modificació del Pla de Parentalitat entenent que aquesta facilitarà la seva aplicació, essent una decisió que el jutge o la jutgessa considerarà portar-la endavant o no.
La intervenció del/la CP no és vinculant, recull informació de les parts en conflicte, avalua limitacions, capacitats i potencialitats i proposa alternatives. Així, el/la CP pot cercar com implementar el Pla de Parentalitat, però la decisió de com fer-ho recaurà exclusivament en el jutge/essa.
La Coordinació de Parentalitat és entesa com una intervenció del jutjat vehiculada mitjançant un/s tècnic/s experts en alta conflictiva familiar amb l’encàrrec d’aconseguir reorganitzar les relacions entre els membres de la unitat familiar que han quedat reflectides en el Pla de Parentalitat i, en tot cas, sota la supervisió de l’autoritat judicial i la col.laboració dels advocats/ades i fiscals per garantir el drets de defensa de les parts i dels nens, nenes i adolescents.
Seguretat legal i jurídica de la Coordinació de Parentalitat
Per alguns la inexistència d’un marc legal específic suposa un risc i una indefensió per les famílies que són derivades a Coordinació de Parentalitat.
A Espanya la Coordinació de Parentalitat només es troba regulada a Navarra (2019), com a mesura per supervisar les relacions dels fills/es amb els progenitors per tal de garantir els drets dels infants i adolescents.
Això no vol dir que no es disposi d’un corpus legal per nomenar un administrador judicial perquè faci una intervenció tècnica que estalviï els infants “perturbaciones dañinas o peligros que resulten irreparables en su desarrollo y bienestar” (art.158 Codi Civil espanyol). A la disposició addicional VII del llibre II del Codi Civil Català, l’article 233-13 permet a l’autoritat judicial supervisar les relacions dels menors d’edat en casos de risc a la “xarxa de serveis socials o un punt de trobada familiar”. L’article 236-3 del mateix Codi Civil Català (modificat per Llei 25/2010 de 29 de juliol), permet a l’autoritat judicial adoptar les mesures que consideri necessàries per a estalviar qualsevol perjudici personal o patrimonial als fills/es, inclús anomenar un administrador judicial per fer-ho. (Sambola, 2014).
Com a jurisprudència en el sentit estricte del terme hi ha la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’11/2015 de 26 de febrer que descriu en profunditat i recolza el nomenament d’un Coordinador de Parentalitat que havia estat designat pel jutjat. Després s’ha admès aquesta figura en múltiples resolucions del TSJC i de les diferents Audiències provincials de Catalunya.
Per una revisió sobre la justificació per l’aparició de la figura en l’ordenament jurídic català i estatal i en el marc internacional, veure Capdevila, Cartié i Costa (2019).
Recusació de la intervenció del/la CP
Hi ha la preocupació que un cop feta la designa pels tribunals no hi hagi possibilitat de recusar al CP en cas que la seva intervenció no compleixi amb els criteris d’una bona praxis professional.
Com a pèrit auxiliar del jutge/essa, el/la CP es troba sotmès a la regulació de la seva intervenció conforme a les normes jurídiques processals i substantives (article 105 de la Llei 1/2000 de 7 de gener d’enjudiciament civil i Disposició Addicional vuitena de la Llei 25/2010 de 29 de juliol del Parlament de Catalunya2) i, quan en un cas concorre en la persona designada una causa que condicioni la seva neutralitat o imparcialitat i no compleixi el seu deure d’abstenció motu propio, se’l pot recusar en cas que no compleixi amb els preceptes d’una bona pràctica professional.
També el seu exercici professional pot ser auditat per les Comissions Deontològiques dels seus propis col·legis professionals.
Límits del dret a la confidencialitat
En ocasions es posa en dubte el dret d’un professional aliè al jutjat, com inicialment pot ser el/la CP, a poder tenir accés a la informació recollida en l’expedient judicial. On queda el dret a la intimitat i la confidencialitat de les seves dades personals? Es pregunten.
El/la CP, que ha d’implementar un Pla de Parentalitat reorganitzant les relacions entre els membres d’una unitat familiar, té l’obligació de fer complir l’encàrrec que té encomanat. Això suposa, necessàriament, recavar informació de la situació real en que es troben els fills o filles sota la cobertura de la intimitat familiar. El/la CP es comunica amb la família, nuclear i extensa, els professionals implicats en el cas, independentment que pertanyin a l’àmbit de la psicologia, treball social, advocacia, educació, etc., i també amb l’autoritat judicial amb qui manté comunicació mitjançant informes de progrés periòdics.
En legislació, tant en l’àmbit nacional com internacional, no hi ha cap situació que se sobreposi als drets dels infants a ser protegits en cas que hi hagi sospita de patiment o es tingui coneixement que es trobin en una situació de risc.
En aquestes circumstàncies tots els professionals i serveis implicats tenen el deure d’informar i compartir les dades de què disposen dels seus progenitors, tutors i guardadors per tal d’aclarir quina és la situació real en que es troba l’infant o adolescent mentre és atès pels adults que se n’ocupen d’ells.
L’article 24 de la Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, vigent des del mes de juliol de 2010, estableix el següent:
"Especialment en matèria de protecció dels infants i adolescents, els serveis públics estan obligats a facilitar la informació requerida pel departament competent en matèria de protecció dels infants i els adolescents a fi de valorar quina és la situació de l’infant o adolescent, i a portar a terme les actuacions de col·laboració necessàries per protegir-los. Les dades que es poden cedir entre administracions sense consentiment de la persona afectada són les econòmiques, laborals, socials, educatives, de salut, policials i penals dels menors i de llurs progenitors, tutors o guardadors."
Igualment, l’article 100 de la Llei 14/2010 estableix el següent, respecte al deure de comunicació, intervenció i denúncia:
“Tots els professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement de la situació de risc o de desemparament en què es troba un infant o adolescent, d’acord amb els protocols específics i en col·laboració i coordinació amb l’òrgan competent en matèria de protecció dels infants i els adolescents. Aquesta obligació inclou la de facilitar la informació i documentació que calgui per valorar la situació de l’infant o l’adolescent”.
Finalment, la Llei Orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal – LOPD -, estableix que:
"Les administracions públiques a través dels seus òrgans o d’aquelles entitats amb les quals col·labori per a l’exercici de les seves funcions, podrà recaptar dades personals dels menors i dels seus familiars i tractar-les sense el consentiment previ, per a l’exercici de les funcions pròpies en l’àmbit de les seves competències".
Voluntarietat dels progenitors a participar
Hi ha veus que es pregunten fins a quin punt els membres d’una unitat familiar poden oposar-se a participar en una intervenció de Coordinació de Parentalitat. És evident que mentre aquesta no es troba regulada i la seva aplicació no és universal, aquesta obligatorietat no pot ser absoluta.
Sense la participació d’un dels progenitors el/la CP no li és possible valorar les limitacions d’aquest Pla de Parentalitat almenys en el que refereix al temps de guarda d’aquest pare/mare, les comunicacions amb l’altre progenitor, el vincle que té amb els fills o filles i els seus sentiments al voltant de la seva aplicació.
Si el motiu d’aquesta oposició és el patiment que l’altre progenitor ocasiona en els fills o filles comuns, és quelcom que el/la CP no podrà avaluar si no se l’assenyalen on rauen les dificultats i en què es concreten les angoixes viscudes.
Si, per contra, el progenitor comparteix i permet que provisionalment es donin aquestes situacions temudes, només llavors serà possible entendre l’abast de les dificultats amb què ens trobem a l’hora d’aplicar el Pla de Parentalitat i les seves possibilitats de millora.
Si el/la CP no pot accedir al/s/les fill/s/es, tampoc tindrà accés a les seves vivències, pors i expectatives amb les quals no podrà treballar ni trobar un encaix dins del Pla de Parentalitat.
Gratuïtat del servei
Una intervenció ordenada per un jutge/essa és d’obligat compliment. En cas que les parts no puguin assumir el cost d’aquesta intervenció l’Administració Pública hauria de ser la responsable subsidiària d’aquest càrrec, especialment en els casos en que es té atorgat el dret a justícia gratuïta.
Actualment, a Catalunya, no hi ha cap servei de Coordinació de Parentalitat amb finançament públic. Mentre l’administració no reconegui la indefensió que pateixen els infants que es troben sotmesos dins d’aquests litigis parentals i decideixi regular aquesta figura tècnica, són els propis progenitors els responsables d’assumir els costos de la intervenció del/la CP; una clara situació de desprotecció per aquests infants en deixar en mans dels seus pares i mares la possibilitat de negar-se a una intervenció que pretén alliberar-los de la conflictiva parental, adduint la impossibilitat de fer front a aquestes despeses.
Formació i competències del/la CP
Existeix el dubte respecte el nivell de preparació, la formació i les competències que ha de tenir un/a professional CP.
Malauradament, sense una regulació legal de la Coordinació de Parentalitat no és possible l’acord en la formació específica que cal demanar al/la CP per a considerar-lo capacitat per a exercir aquestes funcions.
El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, seguint les directrius de l’APA (American Psychological Association) i l’AFCC (Association of Family and Conciliation Courts), demana que tots els professionals que vulguin exercir com a CPs han d’estar degudament col·legiats i acreditar una formació específica per a aquesta pràctica professional, quedant sotmesa la seva intervenció a la bona pràctica professional amb el compliment del Codi Deontològic del COPC (veure Directrius de bones pràctiques, COPC, 2020).
Violència masclista
Separacions i violència masclista és un binomi que apareix amb freqüència en contenciosos d’alta conflictivitat. Hi és la lògica preocupació sobre com es fa des de la Coordinació de Parentalitat l’abordatge en aquests casos.
Una de les funcions principals del/la CP és la d’avaluar el conflicte i les dinàmiques de manera continuada al llarg del procés. Té com objectiu implementar un Pla de Parentalitat que ofereixi als infants un entorn familiar protector, sa i estable i preservar les relacions sanes entre progenitors i fills/es.
Les dinàmiques que trobem en l’alta conflictivitat son diferents de les dinàmiques en la violència masclista. Aquells progenitors que han mostrat o continuen mostrant patrons de violència amb dinàmiques asimètriques, amb amenaces, intimidació i control coercitiu sobre l’altre progenitor, poden fer un ús potencialment indegut de la intervenció familiar.
«En casos de violència masclista, s’han de poder identificar i no iniciar la coordinació de parentalitat»
I, donat que no sempre s’ha denunciat, el/la CP ha de tenir una formació per poder detectar i actuar devant de la violència masclista.
Reconèixer estils de relació inequívocament tòxics, perniciosos i tipificats per llei com a delicte és un coneixement que cal exigir al/la CP. Les violències poden esdevenir d’ambdós progenitors per acció, negligència o omissió. Cal saber reconèixer i intervenir en les dinàmiques en les quals els infants es troben immersos per tal de preservar-los d’un conflicte que res té a veure amb ells. També cal com també en tot tipus de violència intrafamiliar, de progenitors a fills/es, de fills/es a progenitors o de la família extensa i, particularment, on els infants en són especialment vulnerables.
Tal com es veu reflectit en la Directriu X sobre Confidencialitat (COPC, pàgina 29-31), el/la CP està obligat a denunciar les autoritats: qualsevol sospita o certesa de maltractament infantil (art. 2.3 de la Llei 37/91, de 30 de desembre); violència domèstica (article 544 2 i 3 de la Llei d’Enjudiciament Criminal); amenaces d’abús d’un progenitor a un altre i sospites que un membre de la família representa un risc de causar-se mal a ell mateix, a un membre de la família o a un tercer.
La Directriu XIII fa referència a promoure la seguretat de tots els participants en la coordinació de parentalitat, la detecció de la violència i la interrupció de la intervenció (COPC, pàgines 34-35).
Pel que fa a l’actuació de la judicatura, el Consejo General del Poder Judicial va publicar la “Guía de criterios de actuación judicial frente a la violencia de género” (2013) on inclou les eines de valoració del risc que tenen els jutges i jutgesses a la seva disposició, els principals protocols, així com el tractament que s’ha de donar a les víctimes a les seus judicials i la “Guía de criterios de actuación judicial en materia de custodia compartida” (2020) on es tracta específicament la problemàtica de la custòdia i les relacions parentals en casos de violència sobre la dona o violència sobre els menors d’edat.
La guia del CGPC (2020) indica que, donada la prohibició legal de la mediació en la nostra legislació contra la violència de gènere, no és possible realitzar la coordinació de parentalitat quan estigui acreditada la violència contra la dona o el propi menor d’edat (tant a nivell cautelar o indiciari, com per sentencia). “Aquesta intervenció pot ser adequada (però s’ha de valorar cas per cas) quan s’hagi pronunciat sentència absolutòria o s’hagi sobreseït la causa penal, particularment si es van adoptar mesures de supressió de les estàncies i visites, o quan han estat vigents mesures restrictives de les relacions paternofilials i s’han deixat sense efecte. En aquests casos, la coordinació de parentalitat pot reconduir el conflicte i ajudar a la millora de la comunicació enre progenitors i la recuperació de la relació amb els fills.”
Per tant, davant d’una sentència activa i ferma de violència contra qualsevol membre de la unitat familiar, la intervenció del/la CP automàticament queda desestimada, com queda recollit a les directrius de la AFCC (Association of Families and Conciliation Courts, 2005, 2019), les directrius del COPC (2015, 2020) i al document base la FECPA (Forum Estatal para la Coordinación de Parentalidad, 2020). Tampoc serà procedent adoptar aquesta mesura en els casos en els quals existeixin antecedents per violència de gènere, masclista o intrafamiliar, d’acord amb la normativa vigent o quan existeixi procés en tràmit per aquests motius.
En aquesta darrera guia del CGPJ, s’indica que la coordinació de parentalitat “és una intervenció molt útil en benefici de la dona en aquells casos en els que els fills o filles (especialment adolescents) s’han posicionat en el conflicte a favor del pare i presenten actituds negatives respecte de la mare”.
CONCLUSIONS
La manca de resposta del poder legislatiu pel que fa la regulació de la Coordinació de Parentalitat no amaga una realitat social que col·lapsa els jutjats de família mentre manté en una situació d’indefensió entre el 8% el 15% dels infants i joves que es veuen immersos en processos de separació dels seus pares i mares.
Sense una figura professional que assumeixi l’encàrrec de tutoritzar aquestes separacions és un autoengany suposar que altres serveis oferiran la resposta institucional que aquestes famílies, i especialment els nois/es i joves implicats, necessiten.
Les experiències compartides amb professionals d’altres països amb una dilatada experiència en Coordinació de Parentalitat com el Canadà o EUA, acrediten l’efectivitat d’aquests auxiliars judicials que diàriament continuen assumint, després dels anys transcorreguts des de la seva implantació, els casos que els són derivats des dels jutjats de família en demostrar ser una alternativa útil en aquests contenciosos d’aparent impossible solució.
En el nostre país, Consistoris i Comunitats Autònomes han emprès el seu propi camí sense esperar més l’acció estatal oferint als seus ciutadans els seus propis serveis, alliberant infants i joves de la tensió, violència i el conflicte en el que es troben ofegats.
És responsabilitat de qui disposi de les competències en matèria d’unificar un criteri comú amb el desenvolupament d’una regulació estatal que aclareixi respecte la voluntarietat, la gratuïtat, els protocols de derivació, l’abast de la confidencialitat, així com també les competències dels professionals i la formació que cal exigir a un professional a qui se’l vol delegar un encàrrec tan complex.
La Coordinació de Parentalitat és un recurs necessari, amb perspectiva d’infància i adolescència que dona resposta a la falta d’intervencions eficaces a l’abast de la judicatura per famílies en situació d’alta litigiositat postruptura de parella.
La implantació d’aquesta figura jurídica a Catalunya i l’Estat ha generat crítiques i debats que l’Administració encara no ha resolt, el Grup de Treball de Coordinació de Parentalitat del COPC reclama la seva regulació jurídica per que les controvèrsies al voltant de la implantació d’aquesta figura descrites en aquest article es resolguin definitivament.
REFERÈNCIES
Association of Family and Conciliation Courts. Guidelines for Parenting Coordination. (Guidelines for PC with Appendex.pdf, http://afccnet.org)
American Psychological Association. (2012). Guidelines for the practice of parenting coordination. American Psychologist 67(1), 63–71.
Boletín Oficial de Navarra. (2019). De Modificación y Actualización de la Compilación del Derecho Civil Foral de Navarra o Fuero Nuevo. Ley 77.
(http://www.lexnavarra.navarra.es/detalle.asp?r=51484)
Campo Izquierdo, A.L. (2018). La figura del Coordinador de Parentalidad. Dudas sobre el Coordinador de Parentalidad. (4.12.2018). Tribuna.
(https://elderecho.com/dudas-sobre-el-coordinador-de-parentalidad).
Capdevila Brophy, Connie. (2016). La Coordinación de Coparentalidad. Una intervención especializada para familias en situación de alta conflictividad crónica post-ruptura de pareja. Anuario Psicologia, 46/1. pp. 41-49. (https://revistes.ub.edu/index.php/Anuario-psicologia/article/view/17422/20208)
Capdevila, C., Cartié, M., Costa, M. J. (2019). La figura del coodinador o coordinadora de coparentalidad (CP) en el marco catalán y estatal. La designa del CP. Monográfico sobre coordinación de parentalidad. Anuario de Psicología, 49/3, pp. 128-138. (https://revistes.ub.edu/index.php/Anuario-psicologia/article/view/anpsic2019.49.14)
Capdevila, D'Abate, Mazzoni & Giudice. (2020). Emerging Parenting Coordination Practices Around the Globe. Parenting Coordination Special Issue. Family Court Review 58 (3), 710–729. (https://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/fcre.12508)
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. (2020). Directrices de buenas prácticas para el ejercicio de la coordinación de parentalidad. Actualización 2020. PSIARA. Revista del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. (https://shorturl.at/chEIT)
Consejo General del Poder Judicial. (2013). Guía de criterios de actuación contra la violencia de género. (https://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder_Judicial/En_Portada/Guia_de_criterios_de_actuacion_judicial_frente_a_la_violencia_de_genero)
Consejo General del Poder Judicial. (2020). Guía de criterios de actuación en materia de custodia compartida. (https://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Igualdad-de-Genero/Guias-y-estadisticas/Guias-del-Consejo-en-la-materia/Guia-de-criterios-de-actuacion-judicial-en-materia-de-custodia-compartida)
Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil. Boletín Oficial del Estado. Madrid, 8 de enero de 2000, núm. 7, pp. 575-728. (https://www.boe.es/eli/es/l/2000/01/07/1/con)
Llei Orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal – LOPD. Boletín Oficial del Estado, Madrid 14.12.1999, núm. 298. Edició catalana en el suplement núm. 17, de 30.12.1999) 1 (versió actualitzada a data 31 de juliol de 2018). (https://apdcat.gencat.cat/web/.content/01-autoritat/normativa/documentos/673.pdf)
Llei 25/2010, de 29 de juliol de 2010, del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya sobre la persona i la família. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 5 d’agost de 2010, núm. 5686, pp. 61162-61260. Disposició Addicional vuitena. Intervenció d'especialistes com a auxiliars dels tribunals en el control de les institucions de protecció. (https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2010/07/29/25#1177745)
Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 02/06/2010, núm. 5641. (https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2010/05/27/14)
Rodríguez, C., Carbonell, X. (2014). Coordinador de Parentalidad: nueva figura profesional para el psicólogo forense. Papeles del Psicólogo. 35 (3) pp 193-200. (https://www.papelesdelpsicologo.es/pdf/2439.pdf)
Rosales, M., Fernández, R., Fariña, F. (2019). Documento base para el desarrollo de la coordinación de parentalidad. I Forum expertos para el desarrollo de la coordinación de parentalidad. Universidad de La Laguna.
(https://www.coppa.es/gestor/uploads/programas/DOCUMENTO-BASE-CP.pdf)
Sambola Cabrer, M. (2014). La supervisión jurisdiccional de las medidas relativas a menores establecidas en proceso de familia: el Coordinador de Parentalidad. ¿El órgano crea función? La Notaria 3 (pàgines 10-21).
(https://www.colegionotarial.org/sites/default/files/publicaciones/notaria/201403-ES.pdf)
Themis, Asociación de Mujeres Juristas. (2019). Custodia compartida. Conclusiones del Encuentro 10 y 11 de Mayo 2019. (https://www.mujeresjuristasthemis.org/phocadownload/DEFINITIVO_CONCLUSIONES_THEMIS_ENCUENTRO_CUSTODIA_COMPARTIDA_MAYO_2019.pdf)
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala de lo Civil. (26 de febrero de 2015) Sentencia 11/2015 (Recurso 102/2014) [MP. <José Francisco Valls Gombau>]. (http://www.infocoponline.es/pdf/sentenciaTSJC.pdf)
Síndic de greuges (2020)."Els drets dels infants i adolescents: centre d’atenció en les separacions conflictives". (https://https://www.sindic.cat/site/unitFiles/7481/Informe%20sobre%20separacions%20conflictives_cat_ok.pdf)
ACCÉS A LA LLISTA DE PROFESSIONALS EXPERTS EN COORDINACIÓ DE PARENTALITAT DE TOT CATALUNYA
[1] En el present article fem servir la recomanació del document base del Fòrum Estatal de la Coordinación de Parentalidad fent ús de l’acrònim CP per referir-nos al professional de la Coordinació de Parentalitat i de l’expressió completa de Coordinació de Parentalitat quan es faci referència a la intervenció.
Comenta l'article