El psicòleg clínic i psicoanalista Josep Maria Panés signa un dels primers llibres, presumiblement el primer, que analitza el canvi climàtic des de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana: La locura del progreso (Ed. Xoroi).

Segons l’autor, membre del Grup de Treball Psicoanàlisi, cultura i societat del COPC, aquest problema és un síntoma profund de la nostra manera d’habitar el món; una crisi civilitzatòria. Què diu això de nosaltres com a éssers humans? Què ens ha portat fins aquí? Per què, si la major part de la població no és negacionista del canvi climàtic, no fem res per revertir-lo? I, per últim, quines són les propostes que es poden fer des de la psicoanàlisi? Ho descobrim de la mà de l’autor.

«Vivim en una època molt estranya. Comprovem sorpresos que el progrés ha segellat un pacte amb la barbàrie» -Sigmund Freud

Com hem arribat fins aquí?

La veritat és que mai ha existit una harmonia plena entre la civilització i la natura. Des de la psicoanàlisi, com qüestionem les versions idealitzades de la civilització, ho sabem. Hi ha un exili de la natura i, aleshores, el que tenim són equilibris i maneres de coexistir més o menys inestables, més o menys simptomàtiques. Però, en el moment actual, les coses han anat molt lluny.

A partir d’aquí, recordem que Jacques Lacan va plantejar la dificultat que tenim els humans per acceptar, mirar cara a cara i reconèixer les coses que ens angoixen.

«Les persones ignorem activament el que ens confronta a l’insuportable del límit, ens resistim a deixar-nos traumatitzar»

Per això al primer capítol parlo de Greta Thunberg i Al Gore, dues persones ideològicament en les antípodes l’un de l’altre, però que van confrontar la realitat del problema climàtic decidint no tancar els ulls ni mirar cap a un altre cantó.

Tot i que la majoria no ho volem confrontar.

I el sistema se’n beneficia, d’aquest «negocio-nismo», que diu Juan Bordera, un divulgador, activista i polític valencià. Saben que és molt fàcil distreure la gent d’una problemàtica greu: «Mira, la Rosalia ha tret un nou disc!». O la final de no sé quina copa de futbol, o una vaga de controladors aeris. Qualsevol cosa capta més l’atenció i se li dedica més temps.

Aquest llibre interpel·la els professionals de la psicologia?

Va dirigit a un públic general, però jo tinc un desig personal molt fort amb relació als col·legues d’orientació psicoanalítica.

«Crec que els professionals de la psicologia tenim una responsabilitat molt gran»

En les últimes dècades, la funció social de l’intel·lectual ha davallat molt. Als anys setanta i vuitanta del segle passat hi havia grans veus que, des de la filosofia, la sociologia, l’antropologia o la psicoanàlisi realment eren escoltades. Hi havia alguna cosa de la transferència social cap a la figura de l’intel·lectual que ara ha davallat molt. Hi trobem fins i tot un descrèdit, que als Estats Units ja és manifest. Llavors, penso que els professionals de la salut mental, de la psicologia, la psiquiatria i la psicoanàlisi d’alguna manera seguim sent una mica els dipositaris d’aquesta confiança social, d’aquesta transferència, i per això se’ns convoca, se’ns pregunta sobre problemes de les persones, però també sobre problemes culturals i socials, com aquest.

També perquè els psicòlegs i les psicòlogues atenen persones amb ‘ecoansietat’, no?

Sí, ens arriben persones que estan angoixades, entre altres coses, perquè són molt conscients d’aquesta deriva del món i pateixen pels fills, pels nets, pel que estan vivint ells mateixos, i tenim una responsabilitat clínica individual en atendre i escoltar aquesta angoixa. Però, més enllà d’això, penso que també hem de contribuir a un cert despertar com a veu col·lectiva.

Què sabran els col·legiats i col·legiades després de llegir aquest llibre?

Les causes del canvi climàtic en concret, com és aquesta mecànica de l’escalfament global, en quin punt estem, com de ràpid està avançant i quin pronòstic fan els experts. Com assenyala l’Antonio Turiel, ens apropen a uns escenaris cada vegada més incompatibles amb la vida, la humana i la de moltes espècies amb les quals compartim el planeta, perquè la pérdua de la biodiversitat és extrema: ja està per davant de l’amenaça que suposa el canvi climàtic.

A causa del nostre sistema productiu.

Sí, però quan dius que és culpa del capitalisme… Clac! La gent desconnecta. Perquè «ja ho sabem» i «tampoc ho canviarem» i «al final, tots ens beneficiem d’alguna manera». Però torno a Lacan. Ell va dir que totes les societats estan organitzades sota un tipus de discurs que regula la relació de les persones amb el camp de les satisfaccions conscients i inconscients.

«El capitalisme promou una relació del subjecte amb la pulsió que és embogidora»

Perquè el capitalisme és el primer llaç social que ens empeny al gaudi sense límit a nivell de pulsió: «No t’estiguis de res», «Tot és possible!». Per això acaba convertint qualsevol pulsió en pulsió de mort. El capitalisme participa del sense límit de la psicosi. Però, si es parla de canviar-lo des de la ideologia, es fa contraposant amb una versió de la societat idealitzant, en la qual les coses humanes es podrien regular d’una manera justa, en un món d’equitat d’igualtat… Però això no passarà mai a la història de la humanitat! Es tracta d’arribar a un equilibri, mantenint el funcionament de la societat dins d’un rang en el qual la vida sigui possible. Perquè les condicions del funcionament del sistema econòmic i productiu actual són insostenibles. I no ha calgut ni la psicoanàlisi ni el marxisme per saber que no hi ha creixement il·limitat en un planeta limitat.

Ets pesimista, però no fatalista. El final del llibre el dediques al futur i a fer algunes propostes.

Sí, explico que no hi ha una solució, però sí podem aspirar, a nivell individual, a ser una mica menys esclaus d’aquesta maquinària. No plantejo que la gent s’hagi de privar o hagi de fer un exercici d’ascetisme o abolició del consum, sinó que pugui ser una mica menys esclava d’aquesta màquina social que passa pels mitjans de comunicació, pels estils de vida, etcètera, etcètera, però que toca algo del més íntim del subjecte, de la pulsió, que ens fa addictes. I ser addicte és ser esclau d’un funcionament que, com diu la psicoanàlisi, és acèfal. La pulsió no compta amb el subjecte, només diu: «En vull més. Més. Més.», encara que no et senti bé. Els que han treballat en clínica de les addiccions ho saben.

I, a nivell col·lectiu, el que podem fer és ser més exigents amb el poder, amb els governs, tot i que no volen saber-ne més perquè pensen en el curt termini de les properes eleccions. Cap polític amb responsabilitats de govern assumirà això si no hi ha una pressió social molt gran. I, sense accions concertades de govern, no ens en sortirem, igual que no ens haguessim ensortit de la covid.

Per acabar, quina cosa destacaries del llibre, que potser no és evident?

La portada. És un gravat sobre fusta pintat a l’aquarela de Nat Morley, una artista anglesa que vaig descobrir a a internet buscant artistes que treballessin sobre temes de canvi climàtic. Doncs resulta que no només és artista, sinó també graduada a Oxford en geografia humana i activista climàtica. Ella va estar encantada de cedir els drets d’aquest gravat preciós que es titula 6th Mass Extinction. La Nat ha estat detinguda cinc o sis vegades per anar a manifestacions. Això et dona una mica la mida de la pressió judicial, policial, política que hi ha sobre els moviments ecologistes avui en dia.

La locura del progreso: un psicoanalista escribe sobre el cambio climático també està disponible per a tots els col·legiats i col·legiades a la biblioteca del COPC.