Per Pau Martínez Farrero, membre de la Comissió de Psicoanàlisi i del Grup de Treball de Psicologia Clínica a l’Atenció Primària del COPC.

Resum

El “Trastorn per dèficit d’atenció/hiperactivitat” (TDAH) és un diagnòstic establert per l’Associació de Psiquiatria dels Estats Units de Nord-Amèrica (APA), que reporta grans beneficis econòmics a la indústria farmacèutica. Aquest article justifica que, en realitat, es tracta d’un pseudo-diagnòstic, basat en argumentacions de tipus pseudocientífic, que presenta una realitat esbiaixada i treta de context. Alhora, en aquest article s’exposen alternatives per tal de no haver de diagnosticar TDAH, ja sigui en la clínica de nens, adolescents o adults, i donar una resposta més adequada a les persones que manifesten tenir problemes d’atenció i concentració.

1. La indústria farmacèutica i la seva gran orquestra

a novel·la 1984, publicada per George Orwell poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, presenta la figura del Gran Germà, un líder totalitari, omnipresent i temut, però probablement inexistent, que fa les seves aparicions a través de “telepantalles” (en aquella època començava a popularitzar-se l’ús de la televisió) esteses per tot arreu. Un escriptor contemporani d’Orwell, Ray Bradbury, a la novel·la Fahrenheit 451 mostra una societat que té prohibit llegir i on les “telepantalles” han substituït els llibres. Es tracta de dues novel·les que són referents en la crítica dels règims totalitaris.

Els ideòlegs del franquisme segurament mai no van llegir les novel·les d’Orwell ni de Bradbury, ni tantes altres, però no ignoraven la capacitat d’influir que tenen les pantalles, com va quedar demostrat en els Nodo, les “comèdies” de Paco Martínez Soria o els noticiaris i programes “d’entreteniment” de TVE d’aquella època.

Però la capacitat d’influir a través de les pantalles encara més gran amb Internet, que permet la comunicació asincrònica, és a dir, és l’espectador qui convoca allò que vol veure i no al revés. Internet pot crear la il·lusió que s’estableix una relació personal entre l’espectador i aquell a qui escolta, veu i segueix a través de la pantalla, de manera que tot el que aquest digui o faci tindrà un poder de convicció molt més gran que si es tracta de la televisió, ràdio o cinema, que se sap que centenars o milers de persones completament anònimes estan convocades per escoltar i veure el mateix. Internet pot fer creure que es deixa de ser un espectador passiu i anònim i que s’estableix una relació directa, activa i personal amb aquell que parla a través de la pantalla. Internet pot fer creure que se és algú per a aquell a qui se segueix.

“A través d’Internet i de les xarxes socials avança un exèrcit d’Influencers que pressionen perquè es diagnostiqui i es sobrediagnostiqui el TDAH”

Des de fa uns anys, a través d’Internet i de les xarxes socials avança un exèrcit d’Influencers, gurus de les pantalles (López Mondéjar, 2024), que pressionen perquè es diagnostiqui i es sobrediagnostiqui el TDAH, tant a la població adulta com a la infantil (Abella, 2024; Hartnett et al., 2024). Expliquen que, ser diagnosticades de TDAH, ha canviat la vida de moltes persones, doncs ha donat sentit a una manera de ser i comportar-se que mai no havien entès. Així mateix, aquests influencers afirmen que el TDAH és un trastorn (≈ malaltia) els símptomes dels quals es “curen fàcilment” amb un tractament psicofarmacològic de derivats amfetamínics, dels quals minimitzen, blanquegen, passen per alt o amaguen els seus efectes secundaris i addictius (Floguera, 2024).

Una de les estratègies a què aquests gurus recorren per aconseguir que psicòlegs i psiquiatres diagnostiquin TDAH tan aviat se’ls demani, és repetir les històries d’aquelles o aquells que finalment han estat diagnosticats de TDAH després d’anys de patiment i desconcert, víctimes de la ignorància o negligència de professionals incompetents. Al mateix temps, a Internet es poden trobar tota mena d’auto-qüestionaris perquè es pugui arribar a la consulta del psicòleg amb la feina feta, és a dir, amb el diagnòstic “posat” i pendent només de ser signat. D’altra banda, els influencers del TDAH també recomanen que, immediatament s’hagi “detectat” un cas de TDAH en algun membre de la família, nen o adult, tots els familiars consanguinis s’afanyin a fer-se les “proves” del TDAH, ja que està “demostrat” ​​que es tracta d’una malaltia genètica que, com més aviat es tracti, millor (Baughman, 2006; O’Sullivan, 2025; Pérez Álvarez, 2018: pp. 34-43; Pérez Fidalgo, 2013; Sagvolden et al., 2005; Saiz, 2018; Tripp et al., 2008).

Tanta és la presència i insistència a les xarxes socials d’aquests gurus, que costa de creure que aquesta increïble orquestra no estigui dirigida, directament o indirectament, per la gran indústria farmacèutica (Balbuena, 2016; Colls, et al., 2017; Floguera, 2024; Gimeno el al. 2015; Laporte 2024). De fet, als anys 80 del segle passat, quan Internet encara no s’havia popularitzat, hi va haver un desplegament mediàtic similar, amb Best Seller inclòs, per anunciar i celebrar l’aparició d’un fàrmac antidepressiu derivat de la fluoxetina, recentment sintetitzada, que es va batejar com la “píndola de la felicitat”. Semblava que es tractava d’una broma duta a terme per una companyia farmacèutica, però des d’aleshores el consum d’antidepressius s’ha incrementat un 250% als països rics, i Espanya és el cinquè país del món amb el consum més gran d’antidepressius per cada 1000 habitants (Martí, 2014; Mira, 2023).  Amb els psicofàrmacs amfetamínics, que es recepten com la solució definitiva als símptomes del TDAH, s’està procedint de manera similar: una gran campanya mediàtica per presentar-los com a medicaments màgics, capaços de tallar de soca-rel el problema del fracàs escolar, alhora que s’amaguen, minimitzen o blanquegen els seus efectes secundaris i addictius. Així mateix, s’afirma que són efectius a mitjà i llarg termini, encara que no hi ha estudis empírics que ho avalin (Àvila, 2004; Floguera, 2024; Saiz, 2018). Tot això, justificat amb una etiqueta diagnòstica al DSM-5, que és la “mare de tots els manuals diagnòstics”. El resultat és que la despesa pública en medicació per al TDAH, a totes les edats, ha passat de 2,7 milions d’euros el 2006 a 7,9 milions el 2015 (Colls et al., 2017).

Cal recordar que el diagnòstic de TDAH, com tots els diagnòstics psicopatològics, és clínic, és a dir, no hi ha marcadors biològics que indiquin de forma objectiva que, efectivament, el suposat trastorn existeix (Àvila, 2004; Colls, et al., 2017; Pérez Fidalgo, 2013; Pérez Álvarez, 2018: pp. 19-26; Polanczyk et al., 2007; Timimi, 2021).

Actualment, recau una gran pressió sobre els psicòlegs, a qui se’ls demana que diagnostiquin TDAH, i també sobre els metges de capçalera, pediatres i professors de primària i secundària, a qui es “forma” perquè derivin ràpidament al psicòleg tan aviat detectin una nena o un nen una mica més mogut, despistat, desobedient o desatent “del normal” i que no cometin la negligència de no fer-ho (Àvila, 2004; Colls, 2017; Moya, 2017; Untoiglich, 2019). Així mateix, també es “forma” els psicòlegs perquè derivin ràpidament al psiquiatre tot pacient diagnosticat de TDAH ja que, segurament, caldrà iniciar un tractament amb psicoestimulants.

2. TDAH: un diagnòstic definit de forma enganyosa

(Nota: El DSM-5 presenta el terme “neurodesenvolupament” sense cap guió intermedi, però en aquest article se li ha afegit, per remarcar que es tracta d’un nom compost a partir de les paraules “neuro” i “desenvolupament”.)

El DSM-5 considera que el TDAH és un “trastorn del neuro-desenvolupament” definit per “nivells problemàtics d’inatenció, desorganització i/o hiperactivitat-impulsivitat”. Alhora, puntualitza que el “trastorn del neuro-desenvolupament” és un trastorn que apareix en el “període del desenvolupament”, que es caracteritza per un “dèficit del desenvolupament” que causa “deficiències del funcionament personal, social, acadèmic i professional”. El DSM-5 acaba aquí la definició de “neuro-desenvolupament” i, com s’ha pogut comprovar, no fa cap referència a l’altra paraula que conforma el terme, és a dir, “neuro” (American Psychiatric Association, 2014: pp. 31-33). És a dir, el DSM-5 procedeix com ho faria algú que volgués definir el terme “video-joc” i únicament es referís a la paraula “joc”, la qual cosa donaria a entendre que tots els “jocs” són “video-jocs”.

S’entén, per tant, que el DSM-5 dona per fet que tot procés de “desenvolupament” durant la infància i l’adolescència és un procés de “neuro-desenvolupament”. És a dir, segons el DSM-5, en el procés de “desenvolupament” només intervenen factors de tipus neurològic o bé, aquests són els principals.

Les característiques del procés maduratiu del nen i l’adolescent s’estudien als graus universitaris de psicologia, a l’assignatura anomenada “Psicologia del desenvolupament”, ja que està àmpliament demostrat que el procés maduratiu no només depèn de factors neurològics sinó també de factors afectius, socials, relacionals, etc. Per exemple, l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) afirma que la participació dels pares en les cures del nadó prematur que està ingressat a la unitat hospitalària de nounats “l’ajuda a madurar en un ambient més adequat i a que es desenvolupi millor”. És a dir, els pediatres confirmen que el vincle amb els pares és un factor fonamental per al desenvolupament del nen (Associació Espanyola de Pediatria, 2019). Un altre exemple conegut per tothom és la pèrdua de la capacitat d’atenció i concentració que es pateix quan s’està preocupat o afectat per quelcom (en realitat, no és que es perdi la capacitat d’atenció i concentració sinó que el focus es desplaça cap a allò que inquieta). Un altre exemple el va proporcionar el confinament per la pandèmia de la covid-19, quan va quedar demostrat que un nen d’edat escolar no pot seguir un procés normal d’aprenentatge si no pot interactuar directament amb la professora i els altres nens, i ho ha de fer a través d’una pantalla d’ordinador (Fundació Bofill, 2022).

Per algun estrany motiu, l’APA ha canviat “trastorns del desenvolupament” per “trastorns del neuro-desenvolupament”

En definitiva, per algun “estrany” motiu, l’Associació Nord Americana de Psiquiatria (APA) ha canviat el terme “trastorns del desenvolupament” pel terme “trastorns del neuro-desenvolupament”.

Aquesta forma de procedir no només representa un menyspreu a la intel·ligència –que molts professionals i institucions de la salut mental han encaixat sense oposar cap mena de crítica–, sinó també una manca de respecte envers l’assignatura “Psicologia del desenvolupament” que s’imparteix en tots els graus universitaris de Psicologia, i també envers la professió de la Psicologia en general.

Si, en lloc de “trastorn del neuro-desenvolupament”, s’hagués anomenat “trastorn del desenvolupament neurològic”, quedaria clar que s’està fent referència a un trastorn de l’esfera neurològica i no de la psicopatològica. Però no hi ha cap evidència que demostri que el TDAH sigui un trastorn neurològic.

“No hi ha cap evidència que demostri que el TDAH sigui un trastorn neurològic”

El DSM-5 ha canviat l’ordre de les paraules i ha creat el terme “trastorn del neuro-desenvolupament”, que no fa èmfasi en el factor neurològic sinó en l’evolutiu, el qual sí que pertany a l’àmbit de la psicopatologia (Campos et al., 2016). Es tracta d’un joc de paraules gràcies al qual el DSM no afirma, però sí fa creure que el TDAH és un trastorn determinat per un component neurològic. Com abans s’ha indicat, encara que el DSM considera que es tracta d’un trastorn del “neuro-desenvolupament”, ni la definició ni els criteris clínics que proposa per al seu diagnòstic fan referència a algun tipus de component neurològic (Baughman, 2006; O’Sullivan, 2025).

És a dir, el DSM-5, de forma enganyosa, ha utilitzat les paraules “trastorn del neuro-desenvolupament” per donar lloc a una nova realitat (Londoño, 2017). La capacitat que posseeix el llenguatge de generar noves realitats s’anomena “capacitat performativa” (Austin, 1982). També és el cas de conceptes com “guerra preventiva” o locucions com “t’ha de provocar molta vergonya el que m’acabes de dir”, etc. Un altre exemple el subministra l’Associació de Psiquiatria dels Estats Units de Nord Amèrica, autoanomenada “Associació Americana de Psiquiatria (APA)” que, amb aquest joc de paraules, es comporta com ho faria una associació de professionals del territori català que s’autoanomenés “associació europea de professionals”.

En definitiva, en quedar definit com un “trastorn del neuro-desenvolupament”, el TDAH es converteix en un producte susceptible de ser consumit per la indústria farmacèutica i la indústria biomèdica.

3. TDAH: un pseudo-diagnòstic

És coneguda l’afició de la majoria de nens pels videojocs. Per jugar a un videojoc s’ha de ser capaç de mantenir l’atenció i la concentració en una petita pantalla d’ordinador, tauleta o mòbil durant el temps que dura el joc, que poden ser hores. Per regla general, als nens cal limitar-los el temps que juguen a videojocs ja que, per si mateixos, no ho deixarien de fer mai. Hi ha pares que expliquen que, quan els seus fills estan jugant a un videojoc, encara que s’hi acostin per dir-los alguna cosa, per exemple, “deixa de jugar i vine a sopar”, ni tan sols s’adonen que se’ls està parlant, a causa de l’enorme atenció i concentració que dipositen a la minúscula pantalla a través de la qual segueixen el joc.

I en el cas dels nens amb TDAH sol passar el mateix (convé recordar que la diferència en la prevalença de TDAH entre nenes i nens arriba a 1:10, en estudis com Ayano et al., 2023; Arrirak et al., 2023; Canals et al., 2020; Colls et al., 2017; De Rossi et al., 2022; Pérez Álvarez, 2018: p. 26, etc.). És més, hi ha estudis que correlacionen el diagnòstic de TDAH amb l’addicció als videojocs (Masi et al., 2021; Mathews et al., 2018).

“Com s’explica que un trastorn de suposat origen neurològic només es manifesti en activitats que resulten avorrides o poc interessants?”

Com pot ser que un suposat trastorn d’origen neurològic no es manifesti quan el nen realitza una activitat que li resulta entretinguda i divertida? És a dir, com s’explica que un trastorn de suposat origen neurològic discrimini si l’activitat que s’està realitzant motiva o no? (O’Sullivan, 2025). Les respostes que els defensors del TDAH solen donar a aquestes preguntes són, per exemple (Antrop et al., 2006; Kern Pharma, 2025; Luman et al., 2005; Miller, 2024):

a) que les persones amb TDAH sí que es poden concentrar, però sobretot en tasques que els resulten altament estimulants,

b) que els videojocs ofereixen recompenses immediates, interacció constant i estímuls visuals i sonors que ajuden a mantenir el focus d’atenció,

c) que el plaer de jugar a un videojoc proporciona descàrregues de dopamina, que és el que facilita que el nen pugui estar tan atent al joc,

d) que mitjançant aquesta activitat “s’automediquen”, en rebre descàrregues de dopamina,

e) que els cervells de les persones amb TDAH sempre busquen dopamina, que es produeix amb diversió i plaer.

És a dir, aquests arguments confirmen que els nens amb TDAH poden estar atents als videojocs perquè es tracta d’una activitat que els agrada i distreu enormement. Efectivament, com sempre s’ha sabut, és més fàcil estar atent i concentrat en una activitat que desperta interès i resulta divertida que no pas en una altra de pesada i avorrida. És a dir, aquestes explicacions que donen els defensors del TDAH no aclareixen perquè els nens pateixen TDAH només quan han d’estar atents a activitats que no els motiven. D’altra banda, si realitzar una activitat plaent provoca descàrregues de dopamina -responsable de l’increment de la capacitat d’atenció-, passarà el mateix si aquesta activitat plaent consisteix a escoltar el professor quan explica Història, Matemàtiques, Ciències, Literatura, etc., o si consisteix a jugar a un videojoc. Tot depèn de quins siguin els interessos o les motivacions del nen i no de quines siguin les característiques perceptives i sensorials d’allò que està fent (per exemple, si allò que està fent ve acompanyat de sons i llums cridaneres).

Per tant, el veritable problema que hi ha darrere del diagnòstic del TDAH sembla ser la dificultat per esforçar-sea estar atent i concentrat en activitats que, d’entrada, resulten avorrides o poc interessants.

Si el TDAH reflectís un problema d’atenció i concentració d’origen neurològic, el nen tindria les mateixes dificultats per estar atent a les explicacions del professor com per estar atent a un videojoc, independentment de quines fossin les seves motivacions. El diagnòstic de TDAH hauria de quedar reservat, només, per als casos que es comprovés que el nen no és capaç de mantenir l’atenció en res, ni tan sols en les activitats que li agraden i distreuen. I fins i tot, en aquestes situacions, s’hauria de plantejar la possibilitat que el problema radiqui en el fet de no existir res que el motivi o distregui suficientment, la qual cos, d’altra banda, no tindria res a veure amb un problema de l’esfera cognitiva (Moya, 2017; O’Sullivan, 2025; Pérez Álvarez, 2018: pp. 17-82; Timimi, 2021). 

Ara bé, si el DSM-5 precisés que el TDAH és un “trastorn” que afecta el nen només en activitats que no el motiven, quedaria clar que el tractament amb substàncies amfetamíniques no té un sentit “mèdic” sinó exclusiva i estrictament estimulant.

El TDAH és un diagnòstic controvertit a la infància i l’adolescència però també a l’edat adulta, com ho demostra el fet que cap organisme oficial de cap país del món ha decretat que patir TDAH sigui incompatible amb la conducció d’automòbils, camions, autobusos o autocars, activitats per a les quals es requereix disposar d’una gran capacitat d’atenció i concentració. Alhora, l’examen teòric del carnet de conduir disposa d’un protocol especial per a persones diagnosticades de TDAH però no així l’examen pràctic (Pérez Fernández, 2023).

“Com s’explica que el TDAH no es manifesti en una activitat que requereix tant esforç d’atenció i concentració com és conduir un vehicle?”

En definitiva, el diagnòstic del TDAH no és un diagnòstic sinó un “pseudo-diagnòstic”, ja que fa referència a un problema esbiaixat, tret de context i que no existeix de la forma com està descrit (Baughman, 2006; Breggin, 1999; Pérez Álvarez, 2018; Timimi, 2021).

4. TDAH: una argumentació pseudocientífica

Segons l’epistemòleg Karl Popper, perquè una teoria pugui ser considerada científica ha de complir el criteri de falsabilitat, és a dir, les seves hipòtesis han d’estar construïdes de manera que, en determinades condicions empíriques, es pugui demostrar que són falses. Un exemple d’hipòtesi falsable és la que afirma que tots els cignes són blancs, ja que si es trobés un cigne negre quedaria refutada (Popper, 1991).

Per tant, si es planteja que el TDAH és un trastorn del neuro-desenvolupament, que es caracteritza per la dificultat de mantenir l’atenció, epistemològicament no es pot admetre la possibilitat que hi hagi activitats en què aquest dèficit no es manifesti. Si això passés, quedaria provat que aquest trastorn no existeix en la manera com està definit.

És a dir, el fet que la majoria de nens diagnosticats de TDAH siguin capaços de mantenir l’atenció i la concentració durant hores en una petita pantalla d’ordinador, tauleta o telèfon mòbil, mentre juguen a un videojoc, i el fet que la majoria d’adults diagnosticats de TDAH puguin conduir vehicles de manera segura i sense distreure’s, són motius suficients per refutar l’existència d’aquest suposat trastorn. Però els defensors del TDAH ho justifiquen explicant que, en aquests casos, el nen pot estar atent gràcies al fet que “jugar a videojocs li reporta recompenses immediates i allibera dopamina al seu cervell”. És a dir, els defensors del TDAH recorren al verificacionisme per rescatar una teoria que el mètode hipotètic-deductiu demostra ser falsa. Segons Popper, el verificacionisme, mètode contrari al falsacionisme, no és un mètode propi de la ciència, sinó de la pseudociència (Popper, 1991: p. 59).

5. Què detecta el diagnòstic de TDAH en els infants i adolescents?

Que el TDAH sigui un pseudodiagnòstic no significa que no detecti cap problema. Ben al contrari, el diagnòstic de TDAH posa en evidència l’existència de molts problemes greus, però que res tenen a veure amb una anomalia neurològica (Londoño, 2017; O’Sullivan, 2025):

A nivell polític:

a) El domini del capitalisme neoliberal, que estimula la cerca i el consum de plaers immediats i menysté la importància de la cultura de l’esforç;

b) L’avenç, a nivell internacional, d’ideologies de caire totalitari, que també han assolit l’àmbit de la salut mental, com ho demostra l’actual hegemonia del totalitarisme biologicista (Peteiro, 2010), que afirma saber la Veritat sobre el patiment psíquic i rebutja el pensament crític i el debat. (Per exemple, en unes jornades celebrades recentment sobre Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) -un diagnòstic tan controvertit com el TDAH-, en acabar una de les taules, una persona del públic va preguntar si l’increment espectacular de nens diagnosticats de TEA podria tenir a veure amb l’exposició cada vegada més descontrolada a les pantalles. Un dels ponents de la taula, professional en una unitat de psiquiatria de conegut biaix biologista, li va respondre: “No. Està comprovat que la causa de l’autisme és genètica”, i immediatament es va passar a una altra pregunta. Malauradament, no es tracta d’un fet aïllat.);

c) L’hegemonia en l’àmbit de la salut mental del totalitarisme biologicista que, sota el lema “està demostrat científicament”, ha aconseguit introduir el relat, en tots els sectors de la població, que “la inquietud, la tristesa, la pena, la frustració, la immaduresa, la manca d’autocontrol, la desmotivació, la desídia, la ràbia, la manca d’autoestima, la manca d’autoconfiança, el temor, la por, el pànic, la malenconia, el desànim, la manca d’atenció, etc., són senyals ineludibles de la presència d’un trastorn (≈ malaltia) que, com tots els trastorns o malalties, està predeterminat genètica i biològicament i que ha de ser tractat, fonamentalment, amb medicaments, la qual cosa no representa cap esforç ni cost personal”;

d) L’hegemonia, en l’àmbit de la salut mental, del totalitarisme biologicista, que titlla de “pseudo-científics” els arguments que se li oposen o el qüestionen (Martínez Farrero, 2024);

e) La presència, en l’epicentre de la salut mental internacional, d’una indústria farmacèutica que demostra no tenir escrúpols.

A nivell social:

a) La dificultat que representa per a nens i adolescents viure en una societat híper competitiva, on s’ha d’estar molt atent que ningú no t’avanci, on una petita distracció pot arribar a sortir molt cara, on el “temps és diner”, etc. (Affonso et al., 2019);

b) L’avenç d’una societat cada cop més individualitzada (Bauman, 2001), que idolatra la imatge corporal i passa per alt la importància dels vincles socials i familiars.

A nivell escolar:

a) La dificultat de determinades polítiques educatives per adaptar-se a les diferents tipologies de nens i adolescents; la dificultat per acceptar que no tots els nens i adolescents són capaços de mantenir-se asseguts en una cadira de manera pacient durant hores, etc. (Untoiglich, 2019);

b) La pèrdua d’autoritat que pateix la figura del professor, factor indispensable perquè els seus alumnes puguin identificar-lo com un referent, és a dir, com algú a qui val la pena aturar-se a escoltar i atendre.

A nivell familiar:

a) La dificultat d’algunes dinàmiques familiars, sobrecarregades d’obligacions, de trobar temps per escoltar-se, dedicar-se atenció i gaudir de la companyia mútua (Gimeno et al., 2015; Sammartino, 2007);

b) La dificultat d’alguns pares per confiar en ells mateixos com elements primordials en l’educació dels seus fills.

A nivell individual:

a) La dificultat d’alguns nens i adolescents per posar atenció en activitats que, d’entrada, els avorreixen o no els interessen;

b) La dificultat d’alguns nens i adolescents per posar atenció en activitats que no els proporcionen un plaer immediat;

c) La dificultat d’alguns nens i adolescents per interessar-se en els aprenentatges escolars;

d) La dificultat d’alguns nens i adolescents per respectar els límits del que es pot fer i no es pot fer; la dificultat per obeir les indicacions dels pares i professors;

e) La dificultat d’alguns nens i adolescents per acceptar que els hi posin límits a les activitats que els proporciona plaer;

f) La dificultat d’alguns nens i adolescents per fer-se responsables de tasques que els corresponen per la seva edat;

g) La dificultat d’alguns adolescents per desitjar convertir-se en persones independents.

h) La dificultat d’alguns adolescents per pensar en el seu futur, d’una manera realista i no màgica.

Efectivament, el diagnòstic de TDAH posa en evidència l’existència de molts problemes greus als quals no se’ls està donant prou atenció, és a dir, es tracta de problemes que pateixen un dèficit d’atenció.

“Afirmar que és un trastorn neurològic desresponsabilitza els actors implicats però bloqueja la possibilitat de trobar solucions”

Afirmar que tots aquests problemes són conseqüència d’un trastorn neurològic té l’“avantatge” de desresponsabilitzar els actors implicats però, amb aquesta maniobra, es bloqueja la possibilitat de buscar i trobar solucions efectives. Dit d’una altra manera, afrontar el problema del fracàs escolar amb l’argument que “es tracta d’un problema del neuro-desenvolupament, que es pot solucionar amb psicoestimulants”, és com pretendre reparar una humitat a la paret aplicant capes de pintura per així deixar de veure-la; o com xutar una pilota cap endavant per treure-la de sobre. Però aquesta manera de “arreglar” els problemes comporta que, més tard o més d’hora, tornin a aparèixer i amb més gravetat. En el cas del TDAH, malauradament, la pilota que es “xuta” és el cervell del nen (Affonso et al., 2019; Breggin, 1999).

6. Psicoestimulants amfetamínics

Les substàncies amfetamíniques van ser sintetitzades per primera vegada a finals del segle XIX i van començar a ser utilitzades, com a fàrmacs, en la segona dècada del segle XX, amb la finalitat de millorar la capacitat d’atenció i de resistència dels soldats. Les substàncies amfetamíniques tenen la propietat d’estimular el sistema nerviós central, la qual cosa millora l’estat de vigília i augmenta els nivells d’alerta, les capacitats cognitives d’atenció, concentració i memòria, així com la capacitat de resistència a la fatiga i el control de la impulsivitat. També han estat utilitzades pels estudiants, sobre tot en graus universitaris sotmesos a molta competitivitat («Anfetamina», 2025).

Resoldre el problema del fracàs escolar amb aquest tipus de substàncies podria representar una opció si no fos per la seva capacitat addictiva i els importants efectes secundaris que generen, com pèrdua de la gana, cefalea, insomni, reducció de l’increment de pes i altura, risc cardiovascular (hipertensió, trastorns del ritme cardíac), ansietat, depressió, comportament suïcida, hostilitat, psicosi, mania, etc. (Affonso et al., 2019; Àvila, 2004; Floguera, 2024; Breggin, 1999; Madrigal et al., 2021; Ministeri de Sanitat i Consum, 2009; O’Sullivan, 2025; Saiz, 2012; 2018.)

Actualment s’estan duent a terme importants actuacions mèdiques per controlar l’ús i l’abús de les benzodiazepines, psicofàrmacs que també tenen una forta capacitat addictiva i que un sector molt ampli de la població consumeix diàriament des de fa molts anys (Serveis de Salut Integrats Baix Empordà, 2024). El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va editar una guia clínica el 2016, que va revisar el 2022 (Generalitat de Catalunya, 2022), en què recomana no allargar el tractament de benzodiazepines més enllà de 4 setmanes, ja que es tracta de medicaments molt addictius, l’ús prolongat dels quals pot comportar problemes greus a nivell cognitiu i d’altres. Aquestes accions mèdiques que s’estan duent a terme per controlar l’ús i l’abús de benzodiazepines difícilment aconseguiran que aquelles persones que porten anys prenent-les, deixin de fer-ho, ja que el seu poder addictiu és molt gran. Però sí podran evitar que persones joves que no les han pres mai, ho comencin a fer (la mala notícia és que les benzodiazepines s’estan substituint per fàrmacs antidepressius, sota l’argument que calmen però “no generen dependència” i que els efectes secundaris que produeixen són “un mal menor”).

L’experiència amb les benzodiazepines hauria d’alertar les autoritats sanitàries respecte els medicaments amfetamínics (i de passada, també respecte els medicaments antidepressius, la qual cosa no vol dir que hagin de ser substituïts per medicaments neurolèptics!). Tractar el fracàs escolar amb psicoestimulants pot representar una solució a curt termini, però se n’ha de valorar la capacitat addictiva i els efectes nocius a mitjà i llarg termini.

Les guies clíniques recomanen tractar amb psicoestimulants només els casos greus de TDAH, però el criteri de gravetat en salut mental està subjecte a molts condicionants, per la qual cosa acaba sent un criteri subjectiu i variable (Moya, 2017). Les guies clíniques recomanen provar altres recursos, com ara la psicoteràpia o l’assessorament de pares, abans d’iniciar el tractament psicofarmacològic. Ara bé, no tots els pares disposen de mitjans econòmics per costejar un tractament psicològic ni tots els centres públics de salut mental infanto-juvenil compten amb suficients psicòlegs per fer front a l’allau de nous diagnòstics i l’increment de la burocratització (Barberà, 2025), per la qual cosa el tractament psicofarmacològic s’acaba precipitant per manca d’altres recursos, com ho demostra el fet que més del 60% dels nens diagnosticats de TDAH estan seguint un tractament farmacològic amb psicoestimulants (Colls, et al., 2017; Moya, 2017; Saiz, 2018). L’estret nexe que existeix entre el TDAH i el seu tractament amb psicofàrmacs psicoestimulants també es posa en evidència en el fet que moltes persones s’afanyen a aclarir que “no es mediquen” quan expliquen que elles o els seus fills han estat diagnosticades de TDAH (Carlol Roc, 2025).

“El tractament psicofarmacològic s’acaba precipitant per manca d’altres recursos”

D’altra banda, tot tractament psicològic requereix temps, paciència i esforç, tant per part del nen com dels pares, i el psicòleg ha de ser capaç de suportar la pressió que exerceix el relat, estès a nivell social, que “el tractament amfetamínic del TDAH aconsegueix resultats immediats i espectaculars a cost zero o gairebé zero” (Àvila, 2004).

7. Ajudar a estimular l’atenció i la concentració

Haver d’estar atent i concentrat en una activitat que no resulta senzilla ni divertida és quelcom pesat per a tots els nens. Però aprendre a estar atent i concentrat és fonamental en aquesta etapa de la vida, doncs prepara per saber-se desenvolupar-se amb normalitat i independència en la edat adulta. És a dir, aprendre a estar atent i concentrat forma part del procés de maduració doncs es tracta de capacitats, com la memòria, que estan al servei de l’instint de conservació.

La capacitat d’atenció i concentració, com la memòria, pot educar-se i estimular-se, a través de les anomenades “tècniques d’estudi”, molt conegudes pels estudiants de fa uns anys. Atès l´alt percentatge de nens i adolescents que actualment demostren tenir dificultats per estar atents i concentrats en els aprenentatges escolars, convindria que a primària i secundària s´impartissin classes de tècniques d´estudi o altres estratègies, que ajudessin a millorar en aquests rendiments.

Ara bé, si la resposta que es dóna al problema de l’atenció i la concentració, no és ajudar a estimular-les, sinó medicar-les per tal d’obtenir resultats de forma immediata, és perd la possibilitat que el nen i l’adolescent aprengui a adquirir control sobre elles i, en conseqüència, sobre si mateix. Des d’aquesta perspectiva, medicar els nens i adolescents que tenen problemes d’atenció i concentració és un frau.

7. A la conquesta de nous mercats

Un cop conquerit el “mercat” infanto-juvenil del TDAH, la indústria farmacèutica necessitava expandir-se i provar sort a la població adulta (Colls, et al., 2017; Saiz, 2018).

Com s’ha assenyalat abans, un dels fets que demostren que el trastorn per dèficit d’atenció, de suposada causa neurològica, és també un diagnòstic controvertit en la població adulta (Pérez Álvarez, 2018: 72), és que cap organisme oficial de cap país del món ha decretat que sigui incompatible amb la conducció de vehicles.

A molts psicòlegs els sorprèn que la majoria de motius de consulta relacionats amb el TDAH en persones adultes no siguin del tipus: “Des de fa temps tinc problemes de concentració i atenció, que m’afecten personalment, laboralment i també en les relacions amb familiars i companys; he vingut a demanar ajuda per saber què puc fer per solucionar-ho”. Més aviat, la majoria de consultes relacionades amb el TDAH són del tipus: “M’he informat i crec que puc tenir TDAH. Vinc aquí per confirmar el diagnòstic doncs, saber que ho pateixo, faria que entengués moltes coses que m’han passat al llarg de la meva vida i això em tranquil·litzaria”.

“El principal motiu de consulta no és trobar una solució a un problema personal que preocupa, sinó aconseguir un diagnòstic psicopatològic de per vida”

Aquest tipus de demanda exclou la possibilitat d’un tractament psicoterapèutic, ja que el pacient cerca que se li confirmi que pateix un trastorn (≈ malaltia) del neuro-desenvolupament, és a dir, un trastorn provocat per una alteració neurològica. Estar convençut que s’està patint un trastorn o malaltia de tipus biològic o orgànic deixa poc marge de maniobra a un tractament psicoterapèutic i obre les portes, en canvi, a un tractament mèdic. Qualsevol intent per part del psicòleg dirigit a que el pacient es pregunti si pot tenir alguna responsabilitat, conscient o inconscient, en els símptomes que pateix del TDAH, serà repel·lit per aquest amb l’argument que “està demostrat científicament que es tracta d’una malaltia neurològica sobre la qual ell no té, ni pot tenir cap mena de control”. Quan el pacient està convençut que pateix una malaltia orgànica, l’única opció terapèutica que el psicòleg podrà posar en pràctica és l’arxiconeguda “ajudar el pacient a conviure amb la malaltia” (O’Sullivan, 2025).

Efectivament, el diagnòstic de TDAH pot marcar de per vida i, com s’acaba de mostrar, condicionar l’actitud de la persona davant les pròpies dificultats. Després de ser diagnosticat de TDAH, les distraccions o les desatencions en l’entorn laboral, familiar, de parella, etc., ja no es poden atribuir a la pròpia manera de ser, fer i pensar, ja sigui conscient o inconscient, sinó a les característiques neuroquímiques del propi cervell, sobre les quals no es pot emprendre cap acció personal més enllà de posar-se en mans d’un metge. Un cop confirmat el diagnòstic de TDAH per part d’un professional, les dificultats personals queden automàticament convertides en una malaltia mèdica de tipus neurològic. Com abans s’ha assenyalat, aquesta estratègia allibera de sentir-se responsable de dites dificultats però  fa impossible buscar i trobar solucions efectives que ajudin a resoldre-les i superar-les.

El problema principal de diagnosticar TDAH és que condiciona el coneixement que la persona té sobre si mateixa, que és el coneixement més important que es pot arribar a adquirir, ja que està al servei de l’instint de conservació.

8. Neuro-divergents

A principis de la dècada de 1990, l’activista australiana Judy Singer va impulsar el moviment anomenat de la “neurodiversitat”, com a reacció als estigmes vinculats a l’autisme. Posteriorment es van afegir persones afectades d’altres “problemes del desenvolupament”, com el TDAH. Kassiane Asasumasu va encunyar el terme “neuro-divergent”, en considerar que hi ha algun aspecte del funcionament neurològic que divergeix del funcionament típic (Chapman, 2023: pp. 4-5).

El moviment neuro-divergent considera que les persones “neuro-divergents” pateixen una discapacitat i que convé reivindicar les similituds que hi ha entre la discapacitat corporal i la mental, “entre el cos medicalitzat i la ment medicalitzada”, i aconseguir lleis més àmplies i inclusives (Chapman, 2023: p. 6).

Segons Robert Chapman, activista del moviment neuro-divergent, el capitalisme considera que el cos i la ment són màquines preparades per a la producció, que poden funcionar o estar fetes malbé, i que aquest és el criteri que rau en la base del concepte de “normalitat” (Chapman, 2023: pp. 44-45). El moviment neuro-divergent, afirma Chapman, critica el concepte de normalitat imposat pel capitalisme i reclama atenció per a les persones que, des del punt de vista neurològic, no compleixen aquests criteris.

Ara bé, Chapman i els líders del moviment neuro-divergent semblen ignorar que qualsevol nova paraula que contingui el prefix “neuro”, reuneix les condicions idònies per ser fagocitada, en forma d’etiqueta diagnòstica, per alguna de les noves edicions del DSM, que és un dels principals instruments amb què compta la maquinària capitalista per convertir la diferència en malaltia, aplanar la subjectivitat i avortar qualsevol intent de dissidència (Chobanyan, 2022; Martí, 2014; O’Sullivan, 2025; Salzberg, 2024; Untoiglich, 2019).

D’altra banda, pretendre aconseguir drets socials i una identitat col·lectiva a canvi d’acceptar el diagnòstic d’un suposat trastorn (≈ malaltia) que una gran part dels professionals de la salut mental de tot el món qüestionen és, sobretot, una manera de posar en risc la pròpia salut (Baughman, 2006; Breggin, 1999; Colls et al., 2017; Gimeno et al., 2015; Laporte, 2024; Pérez Fidalgo, 2013; O’Sullivan, 2025; Pérez Álvarez, 2018; Timimi, 2021).

9. Alternatives a diagnosticar TDAH

Com abans s’ha assenyalat, actualment recau una pressió molt gran sobre la figura del psicòleg per a que diagnostiqui el TDAH. Emetre el diagnòstic de TDAH pot tenir, per a la persona que consulta, un efecte tranquil·litzador a curt termini però esborra la possibilitat que es pregunti sobre els problemes d’atenció i concentració que l’afecten. És a dir, tanca la porta a un tractament psicoterapèutic que vagi més enllà “d’aprendre a conviure amb la malaltia” i dona pas, en canvi, a la cronicitat.

“Diagnosticar TDAH pot tenir un efecte tranquil·litzador a curt termini, però dona pas a la cronicitat”

9.1. Alternatives a diagnosticar TDAH en la clínica infanto-juvenil

9.1.1. Ajudar a desenvolupar el pensament reflexiu

Per jugar a videojocs s’ha de disposar d’una bona capacitat de pensament visual, que és aquell tipus de pensament vinculat a la percepció d’imatges. És el pensament que es desenvolupa, per exemple, en activitats com el futbol, que un jugador ha de pensar de forma ràpida per executar una determinada jugada. Ara bé, “pensar” no és el mateix que “reflexionar”. El pensament reflexiu, a diferència del visual, es recolza en el llenguatge i es porta a terme sense necessitat que estigui immediatament vinculat a una acció o una percepció. Per pensar de forma reflexiva cal “aturar-se a pensar”.

Per exemple, en el transcurs del tractament psicològic, el nen aprèn a reflexionar i, gràcies a això, comença a preguntar-se per què els companys de la classe poden estar atents a les explicacions del professor i ell no. O bé, per què els companys de la classe mostren interès en allò que el professor explica mentre que a ell només l’interessa sortir al pati a jugar. De fet, reflexionar és una forma de parlar amb un mateix.

Ara bé, si en el moment que un nen comença a fer-se aquestes preguntes rep com a resposta que “et distreus i no estàs atent a les explicacions del professor perquè la constitució del teu cervell és diferent a la dels altres nens”, automàticament s’ofega la possibilitat de reflexionar. I si, a més, aquesta resposta va enllaçada a un tractament farmacològic, el missatge que se li transmet al nen és que “el teu problema es soluciona amb acció i no amb reflexió”, doncs prendre un fàrmac és una acció, no un exercici de reflexió. És a dir, aquest tipus de resposta encara estimula més la hiperactivitat del nen i se’l fa més incapaç de posar en marxa el pensament reflexiu. Amb el medicament psicoestimulant s’aconseguirà que, mentre se’l prengui, estigui més atent als continguts escolars però no se l’està ajudant a que sigui més capaç de reflexionar i trobar maneres pròpies de solucionar els seus problemes, no només els que ara se li presenten, sinó també aquells que, com tothom, s’anirà trobant al llarg de la vida. Efectivament, tractar el TDAH amb psicofàrmacs posa en perill la capacitat de desenvolupar recursos personals per resoldre les dificultats que són pròpies del fet de viure, a curt, mitjà i llarg termini.

En resum, quan els pares consulten el psicòleg per demanar assessorament en relació als problemes de TDAH del seu fill, convé explicar-los que el tractament psicològic ajudarà al nen a millorar la seva capacitat reflexiva i, en conseqüència, a estar més atent al que se li diu i explica, i a que se li desperti interès per aprendre, i no només per jugar.

9.1.2. Aturar-se a escoltar el nen

És fonamental ajudar el nen a aturar-se a escoltar el que els altres li diuen, i la millor forma d’aconseguir-ho és escoltant-lo també a ell, doncs sentir-se escoltat és una forma de sentir-se valorat. Si el nen se sent valorat també podrà valorar el que els altres són, representen i diuen. Per tant, és convenient que el psicòleg disposi de temps per parlar amb el nen, d’allò que aquest vulgui, i mostrar que se l’escolta i entén. Si es tracta de nens més petits, convindrà recolzar el diàleg en el joc, és a dir, jugar a jocs que facilitin parlar amb el nen.

“S’ha d’aconsellar els pares que dediquin temps per parlar amb el seu fill”

Alhora, s’ha d’aconsellar els pares que dediquin temps per parlar amb el seu fill, del que aquest vulgui, no del que vulguin ells, sigui el que sigui allò del que el nen desitgi parlar. Circumstàncies que aparentment no tenen cap importància, poden estar despertant moltes inquietuds en el nen. Per exemple, quan es va a buscar el fill a l’escola després que torni de les colònies, els pares tenen ganes de saber què ha fet, què ha menjat, com s’ha trobat, com ha dormit, etc. I pot ser que el nen no tingui ganes de parlar de res de tot això, sinó d’una escena de dibuixos animats que va veure per televisió dues setmanes abans i que, per algun motiu, li continua despertant molt interès! Doncs bé, d’allò que convé parlar és del que el nen tingui ganes d’explicar, sigui el que sigui. Hi ha nens que són poc expressius i que acaben aviat la conversa. En aquests casos se’ls ha d’estimular amb preguntes que el motivin a seguir parlant, construïdes amb frases simples que resultin fàcils d’entendre, i que demostrin que se’ls està escoltant, entenent i valorant. Com abans s’ha indicat, reflexionar és una forma de parlar amb hom mateix. Per tant, una bona forma d’ajudar el nen a reflexionar, és dialogar amb ell.

9.1.3 Aturar-se a escoltar els pares

Per tal que els pares entenguin la importància d’escoltar i dialogar amb el seu fill, convé que el psicòleg també disposi de temps per escoltar-los a ells (Untoiglich 2019). Els pares necessiten poder parlar de les preocupacions i dificultats que es troben amb el seu fill i el psicòleg els ha de saber escoltar, entendre i no jutjar. Sovint, els pares demanen al psicòleg pautes que donin resultats immediats. Aquesta petició manifesta la necessitat de resoldre, de forma ràpida, un problema que els preocupa i angunieja molt, però també pot tenir a veure amb el fet de desconfiar d’ells mateixos com a pares. En aquest sentit, convé que el psicòleg els ajudi a valorar-se com a pares que són, a que comprenguin que gaudeixen d’una posició privilegiada per entendre i donar respostes a les dificultats del seu fill. Per tant, convé que el psicòleg els ajudi a reflexionar sobre tot allò que tingui relació amb els problemes que es troben com a pares i, a partir d’aquí, a buscar solucions. Una feina molt important a realitzar amb els pares és aconseguir que recuperin la confiança en ells mateixos, ajudar-los a entendre que, com a pares, poden ser molt més efectius i eficaços que qualsevol medicament psicoestimulant (Gimeno et al. 2015).

Ara bé, si els pares estan convençuts que els problemes d’atenció i concentració del seu fill són conseqüència d’una malaltia mèdica de tipus neurològic o del neuro-desenvolupament, dipositaran tota la confiança en la medicació psicofarmacològica i el tractament psicològic s’haurà de limitar a donar-los suport davant el patiment que suposa conviure amb un fill “malalt”.

9.2. Alternatives a diagnosticar TDAH en la clínica d’adults

9.2.1. Un “estrany” motiu de consulta

Com abans s’ha assenyalat, cada vegada és més habitual que adolescents, joves i adults arribin a la consulta del psicòleg explicant que sospiten tenir TDAH i que acudeixen per a que se’ls hi confirmi. Segons el DSM V, el TDAH és un trastorn del neuro-desenvolupament, és a dir, un trastorn de per vida.

“El psicòleg ha de ser molt prudent i estar segur de la conveniència de confirmar un diagnòstic d’aquesta magnitud”

Com tots els diagnòstics que són de per vida i que tenen el poder de condicionar el coneixement que la persona té d’ella mateixa, el psicòleg ha de transmetre que el diagnòstic de TDAH requereix de temps i que no s’esgota en un conjunt de test. El psicòleg no només necessita recollir dades sinó també observar com la persona reacciona a les seves intervencions i com evoluciona al llarg de les visites. Per tant, la primera indicació que s’ha de donar a la persona que acudeix al psicòleg perquè creu patir TDAH, és que es necessitarà temps.

9.2.2. Reconvertir el motiu de consulta

D’altra banda, el psicòleg també pot intentar reconvertir el motiu de consulta. Es tracta d’una pràctica molt comuna en psicologia clínica i sanitària. Sovint, els pacients arriben a la consulta del psicòleg explicant, d’una forma vaga, que no es troben bé, però sense especificar un motiu en concret. En aquests casos se’ls ha d’ajudar a que puguin delimitar el que senten exactament.

“Convé reconvertir el motiu de consulta en una demanda que el psicòleg pugui assumir (Martínez Farrero 2006)”

Per exemple, una persona explica que es troba molt deprimida perquè el seu encarregat la tracta malament i que ha vingut a consultar per tal que el psicòleg li ensenyi alguna tècnica que l’ajudi a suportar aquest mal tracte amb indiferència. Evidentment, aquesta persona està demanant quelcom impossible i el psicòleg s’ho ha de mostrar. Però, alhora, ha d’ajudar-la a formular un altre tipus de demanda, més realista, que també tingui com objectiu aconseguir lliurar-se del patiment que comporta ser víctima d’un mal tracte. Per exemple, pot ajudar-la a construir la següent demanda: “Vinc a consultar el psicòleg per saber què puc fer per aconseguir que el meu encarregat deixi de maltractar-me”. De la mateixa manera, a una persona que acudeix a la consulta per confirmar el diagnòstic del TDAH, se li pot demanar que especifiqui com son els problemes cognitius que manifesta patir, de quina manera ho fan, en quines circumstàncies apareixen, en quines no (per exemple, com s’ha mostrat anteriorment, els problemes d’atenció i concentració no solen manifestar-se quan s’està conduint un vehicle o jugant a un videojoc), en què condicionen la seva vida, des de quan, etc. A partir d’aquí, la persona podrà adonar-se que, més important que ser diagnosticada de TDAH és intentar posar-hi solució, doncs d’aquesta manera també millorarà l’estima i confiança envers ella mateixa, que és el contrari del que passa quan es delega en un tractament psicofarmacològic, la solució d’un malestar personal (Ávila 2004). I, el més important, que no haurà de carregar amb el pes d’un diagnòstic psicopatològic (O’Sullivan 2025) ni sotmetre’s als efectes secundaris i addictius d’un tractament amfetamínic.

10. Conclussió

En aquest article s’ha mostrat que el diagnòstic de TDAH és, fonamentalment, una etiqueta que beneficia la indústria farmacèutica i que amaga problemes de tipus polític, social, escolar, educatiu, familiar i personal, als quals no s’està donant suficient atenció, és a dir, són problemes que pateixen un dèficit d’atenció.

“El diagnòstic de TDAH és, fonamentalment, una etiqueta que beneficia la indústria farmacèutica”

Ser diagnosticat de TDAH pot comportar un benestar a curt termini, doncs allibera de sentir-se responsable de determinats problemes personals, familiars o educatius, però dinamita la possibilitat de posar en marxa recursos propis per afrontar-los i resoldre’ls. Per tant, ser diagnosticat de TDAH no comporta cap benefici personal a mitjà o llarg termini, sinó tot el contrari, una pèrdua de l’auto-confiança davant els problemes i una distorsió del coneixement que es té d’un mateix, que és el coneixement més important de tots, doncs està al servei de l’instint de conservació.

Les pantalles estan plenes de gurus del TDAH però no deixen de ser espectres fantasmagòrics que no tenen cos ni ànima, a les ordres de no se sap qui. A l’inrevés, quan es consulta un psicòleg, es troba una persona de carn i ossos, amb una formació acadèmica, una experiència professional i, el més important, amb una vocació, sense la qual ninguna de les qualitats anteriors tindria sentit.

BIBLIOGRAFIA

Affonso Moysés, M.A., Collares, C., Untoiglich, G. (2019). La maquinaria medicalizadora y patologizadora en la infancia, en Untoiglich, G. (Ed.). En la infancia los diagnósticos se escriben con lápiz. La patologización de las diferencias en la clínica y la educación [e-book]. Buenos Aires: Centro de Publicaciones Educativas y Material Didáctico.

American Psychiatric Association. (2014). Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. DSM-5. Madrid: Editorial médica panamericana.

“Anfetamina”. (6 de mayo de 2025). En Wikipedia. 
https://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Anfetamina&oldid=167243865

Antrop, I., Stock, P., Verté, S,, Wiersema, JR., Baeyens, D., Roeyers, H. (2006). ADHD and delay aversion: the influence of non-temporal stimulation on choice for delayed rewards. J Child Psychol Psychiatry. 2006 Nov;47(11):1152-8. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/17076754/

Arrirak, Narisara; Sombuteyotha, Kemika; Bourneow, Chaiwut; Namwong, Thanom; Glangkarn, Sumattana. (2023). Prevalence of ADHD and factors for parent's participation in the care of children with ADHD, Yasothon, Thailand. Journal of Education and Health Promotion 12(1):423. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/38464655/

Asociación Española de Pediatría (AEP). (29 d’abril de 2019). Unidad neonatal. AEP en família. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://enfamilia.aeped.es/edades-etapas/unidad-neonatal

Austin, J.L. (1984). Cómo hacer cosas con palabras. Barcelona: Paidós.

Avella, H. (2024). Influencer economies, ‘Uber therapies,’ and platformed pathologies: mental health diagnosis and sponsored TikTok content. Information, Communication & Society, 1-17. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://doi.org/10.1080/1369118X.2024.2434638

Ávila, AME. (2004). Datos y reflexiones acerca del uso del metilfenidato (ritalín) para el tratamiento del trastorno por déficit de atención e hiperactividad. Rev Fac Med UNAM. 47(1):31-34. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://www.medigraphic.com/pdfs/facmed/un-2004/un041j.pdf

Ayano, G., Demelash, S., Gizachew, Y., Tsegay, L., Alati, R. (2023). The global prevalence of attention deficit hyperactivity disorder in children and adolescents: An umbrella review of meta-analyses. Journal of Affective Disorders. Volume 339, 15 October 2023, pp. 860-866. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://doi.org/10.1016/j.jad.2023.07.071

Balbuena, F. (2016). La elevada prevalencia del TDAH: posibles causas y repercusiones. Psicología Educativa. Volume 22, Issue 2, December 2016, pp. 81-85. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://produccioncientifica.uhu.es/documentos/628719380b3ab879a6044a75

Baughman, FA. (2006). The ADHD fraud: how psychiatry makes patients of normal children. Bloomington (EEUU): Trafford publishing.

Bauman, Zygmunt. (2001). La sociedad individualitzada. Madrid: Cátedra.
Barberà Heras, M. (28 de novembre de 2025). Professionals de la salut mental i juvenil denuncien una situació “insostenible”. Social.cat
https://www.social.cat/noticia/24270/csmij-alerten-situacio-insostenible-salut-mental-infantil

Breggin PR. (1999). Psychostimulants in the treatment of children diagnosed with ADHD: Risks and mechanism of action. International Journal of Risk & Safety in Medicine. 12(1):3-35. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://psychrights.org/research/digest/CriticalThinkRxCites/breggin_p.pdf

Campos, M., Barbany, P. (2016). Reflexions entorn del Protocol per al maneig del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) infantojuvenil, en el sistema sanitari català. Intercanvis: Papers de Psicoanàlisi / Intercambios: Papeles de Psicoanálisis, nº. 37, pp. 35-38.

Canals Sans, J., Morales Hidalgo, P., Roigé Castellví, J., Voltas Moreso, N., & Hernández Martínez, C. (2020). Prevalence and Epidemiological Characteristics of ADHD in Pre-School and School Age Children in the Province of Tarragona, Spain. Journal of Attention Disorders, 25(13), 1818-1833. Recuperado en septiembre de 2025 de: 
https://doi.org/10.1177/1087054720938866

Carlol Roc, M. (2025). Rosalía reabre el debate sobre el TDAH al compartir su experiencia. El periódico.com
https://www.elperiodico.com/es/ser-feliz/20251210/rosalia-tdah-famosos-trastorno-por-deficit-de-atencion-e-hiperactividad-salud-mental-dv-124203156

Chapman, R. (2023). Empire of Normality: Neurodiversity and Capitalism. London: Pluto Press.
Chobanyan, V. (2022, 20 de septiembre). “Sedados”, la conexión entre las enfermedades mentales y la economia capitalista. El Periódico. 

Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/conexion-enfermedades-mentales-economia-capitalista-carta-lector-vahagn-chobanyan-75561275

Clark, DA., Beck, AT. (2016). Manual práctico para la ansiedad y las preocupaciones: la solución cognitiva conductual. Bilbao: Desclée De Brouwer.

Colls, C., Pons, J. (2017). Estat de situació del TDAH a Catalunya, tendència i variabilitat territorial. (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. Central de Resultats). Monogràfics, nº 26. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://scientiasalut.gencat.cat/handle/11351/3186?locale-attribute=es

De Rossi, P., Pretelli, I., Menghini, D., D’Aiello, B., Di Vara, S., & Vicari, S. (2022). Gender-Related Clinical Characteristics in Children and Adolescents with ADHD. Journal of Clinical Medicine, 11(2), 385. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://doi.org/10.3390/jcm11020385

Floguera, M. (2024, 7 de juliol). La polèmica al voltant del TDAH: dels interessos de la indústria als efectes de la medicació. El diari de la Sanitat. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://diarisanitat.cat/la-polemica-al-voltant-del-tdah-dels-interessos-de-la-industria-als-efectes-de-la-medicacio/

Fundació Bofill. (7 de setembre de 2022). La pèrdua d’aprenentatges derivada de la covid-19 es pot cronificar si no s’activen mesures urgents. Notícies.
https://fundaciobofill.cat/noticies/fundacio-bofill-alerta-perdua-aprenentatges-covid-mesures-urgents

Generalitat de Catalunya. (2022). Tractament prolongat amb benzodiazepines en persones adultes amb trastorns d'ansietat (Recomanació publicada el 27 d'octubre de 2016 i actualitzada el 31 de maig de 2022). Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://essencialsalut.gencat.cat/ca/detalls/Article/tractament_benzodiazepines_ansietat_adults

Gimeno Morales, M., Galbe Sánchez-Ventura, J. (2015). Trastorno por déficit de atención e hiperactividad: ¿incrementa su prevalencia o se promueve su diagnóstico?. Pediatría Atención Primaria, 17(65), e95-e98. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://dx.doi.org/10.4321/S1139-76322015000100024

Hartnett, Y., Cummings, E. (2024). Social media and ADHD: implications for clinical assessment and treatment. Irish Journal of Psychological Medicine. 41(1):132-136. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/37650215/

Kern Pharma (24 d’abril de 2025). Mitos y realidades sobre el TDAH. Blog de Kern Pharma. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://www.kernpharma.com/es/blog/mitos-y-realidades-sobre-el-tdah
Laporte, JR. (2024). Crónica de una sociedad intoxicada [e-book]. Barcelona: Península.

Londoño, DE. (2017). El trastorno por deficit de atencion con hiperactividad: una mirada socio-cultural. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq. 37(132): 477-496. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://scielo.isciii.es/scielo.php?pid=S0211-57352017000200477&script=sci_abstract
López Mondéjar, L. (2024). Sin relato [e-book]. Barcelona: Anagrama.

Luman, M., Oosterlaan, J., Sergeant, JA. (2005) The impact of reinforcement contingencies on AD/HD: a review and theoretical appraisal. Clin Psychol Rev. 2005 Feb;25(2):183-213. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/15642646/

Madrigal, N., Marshall, T. "Analysis of Ritalin Addiction and Recovery From Both a Physical and Psychological Lens" (2021). Fall Showcase for Research and Creative Inquiry. 158. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://digitalcommons.longwood.edu/rci_fall/158

Martí, O. (2014). A propòsit del problema de la medicalització de la depressió en el context de l’actual.  Intercambios, papeles de psicoanàlisis / Intercanvis, papers de psicoanàlisi, núm. 32, p. 67-76, 
Martínez Farrero, P. (2024). El psicoanálisis: más que una ciencia. 

PsiAra. La revista digital del COPC. Novembre 2024, pp. 42-59.

Masi, L., et al. (2021). Video Games in ADHD and Non-ADHD Children: Modalities of Use and Association With ADHD Symptoms. Front. Pediatr., Sec. Child and Adolescent Psychiatry, Volume 9. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://www.frontiersin.org/journals/pediatrics/articles/10.3389/fped.2021.632272/full

Mathews, CL., Morrell, HER., Molle, JE. (2018). Video game addiction, ADHD symptomatology, and video game reinforcement. The American Journal of Drug and Alcohol Abuse, 45(1), 67–76. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/29874473/

Miller, C. (5 de junio de 2025). Qué es (y qué no es) TDAH en el salón de clase. Child Mind Institute. Recuperado en septiembre de 2025 de:
https://childmind.org/es/articulo/lo-que-es-tdah-y-lo-que-no-es-en-el-salon-de-clase/

Ministerio de Sanidad y consumo. (2009). Agencia española de medicamentos y productos sanitarios. Nota informativa metilfenidato: actualización de las condiciones de uso. Ref: 2009/01 22 de enero de 2009. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://www.aemps.gob.es/informa/notasInformativas/medicamentosUsoHumano/seguridad/2009/docs/NI_2009-01_metilfenidato.pdf

Mira, G. (8 agosto 2023). El consumo de antidepresivos se dispara un 250 %. El Món. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://elmon.cat/es/sociedad/salud/consumo-antidepresivos-se-dispara-712171/

Moya, J. (2017). Debilitats epistemològiques del constructe TDAH (Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat). Revista de Menorca, nº 96, pp. 85-102. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://www.raco.cat/index.php/RdM/article/view/339993

O’Sullivan, S. (2025). The age of diagnosis: sickness, health and why medicine has gone too far [e-book]. London: Hodder & Stoughton.
Pérez Álvarez, M. (2018). Más Aristóteles y menos Concerta: las cuatro causas del TDAH. Ned Ediciones.

Pérez Fernández, P. (14 de marzo de 2023). Conducir con la atención debida. Revista DGT Tráfico y Seguridad. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://revista.dgt.es/es/salud-vial/2023/0314-Salud-n-265-Conduccion-y-TDAH.shtml

Pérez Fidalgo, M. (2013). El TDAH: Icono Actual de una Visión Cerebrocentrista ADHD, Current Icon for a Centric Brain Vision. Clínica Contemporánea, Vol. 4, n.° 1, pp. 55-63. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://www.revistaclinicacontemporanea.org/art/cc2013a4

Peteiro, J. (2010). El autoritarismo científico, Málaga: La Dragona.

Polanczyk, G., Rohde LA. (2007). Epidemiology of attention-deficit/hyperactivity disorder across the lifespan. Curr Opin Psychiatry, 2007 Jul; 92. 20(4):386-92. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/17551354/

Popper, Karl. (1991). Conjeturas y refutaciones. Barcelona: Paidós.
Saiz Fernández, LC. (2018). Psicoestimulantes para el TDAH: análisis integral para una medicina basada en la prudencia. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq. 38(133): 301-330. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_abstract&pid=S0211-57352018000100301

Sagvolden, T., Johansen, EB., Aase, H., Russell, VA. (2005). A dynamic developmental theory of attention-deficit/hyperactivity disorder (ADHD) predominantly hyperactive/impulsive and combined subtypes. Behav Brain Sci. 2005 Jun;28(3):397-419; discussion 419-68. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/16209748/

Salzberg, B. (2024). Análisis critico del DSM-5 desde la perspectiva psicoanalítica. Intercambios, papeles de psicoanàlisis / Intercanvis, pepers de psicoanàlisi. Nº 51, pp. 27-41.
Sammartino, ME. (2007). La hiperactividad infantil como un signo de los tiempos. Intercambios, papeles de psicoanàlisis / Intercanvis, pepers de psicoanàlisi. Nº 19, pp. 53-61.

Serveis de Salut Integrats Baix Empordà (16 de maig de 2024). Iniciem una campanya per a la desprescripció de benzodiazepines al Baix Empordà, Notícies.
https://www.ssibe.cat/noticies/4207/iniciem-una-campanya-per-a-la-desprescripcio-de-benzodiazepines-al-baix-emporda

Timimi, S. (2021). Cientificismo y trastorno por déficit de atención e hiperactividad (TDAH) Scientism and Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD). Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, 41(139), 211-228. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://dx.doi.org/10.4321/s0211-57352021000100013

Tripp, G., Wickens, JR. (2008). Research review: dopamine transfer deficit: a neurobiological theory of altered reinforcement mechanisms in ADHD. J Child Psychol Psychiatry. 2008 Jul;49(7):691-704. Recuperado en septiembre de 2025 en:
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/18081766/

Untoiglich, G. (2019). En la infancia los diagnósticos se escriben con lápiz. La patologización de las diferencias en la clínica y la educación [e-book]. Buenos Aires: Centro de Publicaciones Educativas y Material Didáctico.