Per Pau Martínez Ferrero, Doctor en Psicologia i psicoanalista.

[Lee el artículo en castellano]

[Read the article in English]

El llibre Pensando la esquizofrenia planteja un estudi de l’esquizofrènia a través de la biografia del cèlebre matemàtic i premi Nobel d’Economia de l’any 1994, John Forbes Nash, escrita per Sylvia Nasar i que el director Ron Howard va portar al cinema sota el nom Una ment meravellosa l’any 2002.

John Nash va ser diagnosticat d’esquizofrènia quan tenia 31 anys, al seu primer internament psiquiàtric. En el transcurs dels següents 10 anys va tornar a ingressar 4 vegades més, totes elles de forma involuntària. Abans del primer internament ja havia escrit i publicat els principals treballs sobre “teoria de jocs”, pels quals va ser guardonat amb el Premi Nobel als 66 anys.

La “teoria de jocs” és un camp de les matemàtiques que s’ocupa de les estratègies de negociació, fonamentalment en l’àmbit de l’economia. Segons el pioner d’aquesta disciplina, John von Neumann, “Un joc tan trivial i lúdic com el pòquer pot contenir les claus d’interessos humans i socials de gran transcendència”. En realitat, des de la infantesa i durant tota la seva vida, John Nash va “jugar” amb les matemàtiques, “joc” per al qual disposava d’una ment privilegiada.

Segons la lògica matemàtica, allò que és cert no pot ser fals alhora. En canvi, en la lògica que regeix les relacions humanes, quelcom que és cert també pot ser fals, o cert només en part, o cert segons quin criteri. Nash va tenir moltes dificultats per entendre aquesta altra lògica, aquest altre “joc”. A causa del seu estrany caràcter, no va fer cap amic durant els anys d’escola i de l’institut, però a la universitat es va produir un fet que va canviar la seva vida. Nash sempre volia demostrar que era més llest que ningú i se li va acudir reptar els companys del departament de matemàtiques a resoldre problemes matemàtics complexos. Molts no s’ho van pensar dues vegades i van aprofitar per portar-li els deures de classe. Era la primera vegada que algun company tenia interès a apropar-se a ell. És cert que ho feien per egoisme, però a partir de llavors Nash sempre va estar envoltat de persones que valoraven, per sobre de tot, la seva prodigiosa ment, i que van estar presents en els moments més difícils i durs de la seva vida.

Per tant, les matemàtiques no només van representar un motiu de satisfacció, sinó també un pont a través del qual Nash aconseguia apropar-se als altres i al món en general. De fet, entre els 40 i 60 anys aproximadament, el raonament matemàtic va quedar sepultat pel “raonament irracional” i Nash va perdre la capacitat per relacionar-se amb els altres, alhora que va caure en un estat profund de depressió i solitud.

John Nash no concebia l’esquizofrènia com una malaltia o trastorn, sinó com “una invasió de pensament irracional”. Aquesta visió de l’esquizofrènia en “primera persona” aporta una forma diferent d’apropar-s’hi. De fet, després de més de 20 anys de solitud i patiment, Nash va aconseguir recuperar-se quan va ser capaç de mantenir el pensament matemàtic i el pensament irracional separats l’un de l’altre i sense interferir-se mútuament. Nash explicava que gràcies al pensament irracional aconseguia creure que era algú molt important, fet que no aconseguia en el món real, però que envejava. Freud va mostrar en el “cas Schreber” que tot deliri compleix una funció.

Nash no concebia l’esquizofrènia com una malaltia o trastorn i no va quedar atrapat sota el pes d’un diagnòstic psicopatològic, la qual cosa va poder contribuir a la seva recuperació, que es va començar a produir alguns anys abans de rebre el Premi Nobel.

Segons Nash, la seva recuperació no va succeir de forma espontània, sinó per decisió pròpia, una vegada que va decidir allunyar-se dels pensaments irracionals, ja que aquests li provocaven un gran desgast intel·lectual. Va adonar-se que les idees relacionades amb la política eren les responsables de desencadenar la resta de pensaments irracionals i va aconseguir mantenir aquelles idees apartades del seu pensament.

Però la decisió d’allunyar els pensaments irracionals tampoc no es va produir de forma espontània, sinó que va esdevenir després d’un seguit de circumstàncies, entre elles, que les persones que l’apreciaven, com els seus pares i la seva germana, mai no el van abandonar. Ni tampoc la seva exesposa Alicia, que va deixar que tornés a viure amb ella quan la mare de Nash, amb qui aquest estava convivint, va morir. La decisió d’allunyar-se dels pensaments irracionals també es va produir després que els companys dels departaments de matemàtiques de les universitats on Nash va estudiar i treballar sempre s’haguessin mantingut al seu costat, aconseguint-li feina de professor cada vegada que es trobava en una situació econòmica precària o quan sortia d’un internament psiquiàtric.

Feines, d’altra banda, que Nash sempre acabava abandonant. La seva recuperació també es va produir després que els directius del departament de matemàtiques de la Universitat de Princeton li permetessin “vagar” al seu aire per les sales comunes, malgrat el seu aspecte descuidat i que mai no respongués a les salutacions de ningú. I que li consentissin escriure el que volgués a les pissarres dels passadissos, on cada matí apareixien estranys jeroglífics en forma de fórmules matemàtiques, que era el mitjà amb el qual Nash intentava sortir del seu aïllament i comunicar-se amb el món.

La recuperació també es va produir després que les seves publicacions cada vegada gaudissin de més reconeixement a nivell internacional i que el nom de John Nash cada vegada fos més citat a les revistes matemàtiques i científiques. Curiosament, la seva recuperació també es va produir després que comencés a interessar-se pels càlculs matemàtics amb ordinadors, als quals el departament li permetia accedir, i que confirma que el món digital pot complir una funció estabilitzadora en les pertorbacions psicològiques greus. I la recuperació també es va produir després que els joves estudiants del departament de matemàtiques de Princeton, coneixedors de la llegenda que Nash personificava, comencessin a apropar-se a ell, a parlar-li i a demanar-li ajuda per resoldre les tasques acadèmiques, a les quals ell s’entregava gustosament.

El pensament delirant va aparèixer abans del primer internament psiquiàtric als 31 anys, però no va representar un impediment per continuar investigant en matemàtiques, fins i tot durant els ingressos. Però als 37 anys va abandonar les investigacions matemàtiques i va començar a interessar-se per la numerologia. Aquest període, que va durar uns 20 anys aproximadament, coincideix amb l’època de la seva vida de major enfonsament, aïllament i autoabandó. Als 60 anys, aproximadament, en relació amb les circumstàncies explicades abans, Nash va decidir abandonar el llenguatge críptic dels jeroglífics i la numerologia, que només ell entenia, i interessar-se de nou pel llenguatge humà, aquell que és compartit per tots i gràcies al qual és possible apropar-se als altres i iniciar una convivència. I també va recuperar el raonament matemàtic que, com el llenguatge, respon a una lògica compartida i que no es pot alterar per desig propi.

L’obtenció del Premi Nobel, quan tenia 66 anys, va suposar per a Nash el reconeixement internacional de la seva trajectòria com a matemàtic i de les seves contribucions al desenvolupament científic. Però també li va permetre posar punt final a la precarietat econòmica en la qual sobrevivia des que era jove. Gràcies als diners que va rebre del Premi Nobel va saber què era disposar d’una targeta de crèdit o “pagar-se un cafè al Starbucks”. El treball de Nash posseeix un valor inestimable, però fins als 66 anys no va aconseguir viure’n.

El capitalisme i el neoliberalisme només valoren el treball rendible, però no el treball ben fet, i això va representar un gran obstacle en la vida de Nash. Aprofitant que Nash va viatjar a Suècia per recollir el Premi Nobel, la Universitat d’Uppsala el va convidar a impartir una conferència “sobre la possibilitat que l’univers no estigui en expansió”. Nash s’havia interessat de jove per aquest tema i ara el tornava a reprendre, després d’adonar-se que havia comès errors teòrics i de càlcul. Un any després, als 67 anys, va rebre una generosa oferta per publicar les seves obres completes, però la va desestimar al·legant que “Vull considerar-me i adoptar l’actitud d’un matemàtic que segueix dedicat activament a la investigació i no es dedica simplement a adormir-se als llorers, com se sol dir”. Aquesta actitud demostra que les matemàtiques no van ser només un joc per a Nash i un pont amb el món, sinó també una passió!

El 23 de maig de 2015, als 86 anys, Nash va morir al costat de la seva esposa Alicia en un accident d’automòbil a Nova Jersey. El conductor del taxi que els havia recollit a l’aeroport va perdre el control en un avançament i va colpejar una barana. Els Nash tornaven d’Oslo després d’haver recollit el Premi Abel de matemàtiques de mans del rei Harald V.

Com el seu nom indica, aquest llibre planteja pensar l’esquizofrènia, però la biografia de John Nash suggereix que, un concepte tan saturat de connotacions, més que per pensar, és per repensar.

Pensando la esquizofrenia està disponible per a tots els col·legiats i col·legiades a la biblioteca del COPC.