Per Annalaura Cardella, coordinadora del GT Dol i pèrdues, María Duran Font, Jordi López Puig i Carolina Chinchilla Sánchez, membres del GT Dol i pèrdues.
El passat 24 de novembre de 2023 es va celebrar la Jornada Dol i suïcidi a la seu central del COPC a Barcelona, organitzada pel Grup de Treball de Dol i pèrdues de la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del Col·legi. La jornada va tenir una durada de set hores, es va presentar en format híbrid, i va obtenir un gran èxit d’assistència, amb un total de 140 persones, de les quals 63 van ser-hi presents.
Primer de tot, volem, des del Grup de Treball, expressar la nostra satisfacció per la calidesa, flexibilitat i generositat dels professionals convidats, així com les interessants aportacions dels participants i el tracte amable dels tècnics del Col·legi.
L’objectiu principal de la jornada va ser posar de manifest la urgent necessitat de proporcionar suport, visualització i naturalitzar el procés de dol que acompanya aquest esdeveniment traumàtic.
El present escrit tracta de ressaltar les principals aportacions d’aquesta mirada transversal i interdisciplinària sobre l’estat actual del suïcidi, tant des del punt de vista sociològic, filosòfic, psicològic i vivencial.
Begoña Román, Doctora en Filosofia, profesora d’ètica a la Facultat de Filosofia (UB), en la primera ponència de la jornada, va exposar que estem en una societat happycratica, on es dificulta la possibilitat de connectar-se amb la naturalesa humana, basada en el misteri, la manca de control, i l’experimentació de la vida en el moment present. Afirmava que la societat laica ha perdut el discurs sobre la mort, i que les persones suïcides, carregades de dolor, es veuen impotents per cobrir les seves necessitats dins d’un món impulsiu, addicte a l’instant, que ha sacrificat presència per connectivitat, i on la vida no està a l’alçada de les seves expectatives. Román ens anima a apostar al desig com a vitalitat (Spinoza), a acceptar que som éssers finits i protagonistes de les nostres memòries i experiència vital.
Estem en una societat happycratica, on es dificulta la possibilitat de connectar-se amb la naturalesa humana.
Alba Payàs, psicoterapeuta directora Institut IPIR de Barcelona, des d’un enfocament psicològic, va voler compartir amb els assistents com s’enfoca el procés terapèutic per a persones que han sobreviscut a un familiar que s’ha suïcidat: des de l’entrevista inicial, passant per les circumstàncies de la mort, recollida del cos, la reconciliació amb el/la difunt/a, el dol i el patiment. Entrant en el tractament, Payàs ho estructura en diferents blocs: fase d’estabilització del dol agut (atendre vulnerables, xarxa de suport, restabliment del funcionament diari, evitar doble dol, psicoeducació); fase de dissolució de la resposta de trauma (psicoeduació, tècnica d’autoregulació i arrelament, EMDR, Somatic Experiencing, tècniques de reconsolidació per a imatges difícils, validació de les defenses del pacient, creences limitants del dolor); fase elaborativa del processament de tasques (circumstàncies de la mort, relacionat amb la mort –guies sobre la història, imatges difícils, incertesa, impotència, culpa, tristesa, enuig, futur no viscut, mirall trencat, reparar la relació i l’ambivalència pel diàleg imaginari amb el ser estimat–; i per últim la fase de transformació i llegat (explorar tipus de llegat, identificar nou projecte vital, dissoldre possible culpa del supervivent, potenciar la figura interna simbòlica fructífera). Payàs acabà la seva intervenció recordant que el dol és una mica més de temps que ens dona la vida per aprendre a estimar.
El dol és una mica més de temps que ens dona la vida per aprendre a estimar.
Per altra banda, la psicooncòloga i especialista en cures pal·liatives i docent col·laboradora de la Fundació Galatea, Ainhoa Videgain, ens va oferir una ponència sobre l’autocura del professional. Videgain va compartir la guia d’eines d’autocura de la Fundació Galatea, ressaltant que la taxa de suïcidis entre els professionals de salut mental és significativament superior a la del públic en general. Videgain va parlar de la importància d’espais formals i informals dins de l’àmbit laboral com a elements de protecció, la necessitat d’intervencions comunitàries, la dimensió ètica d’aquest tipus de tasques, i va destacar la teoria polivagal de Porges com a marc neurofisiològic de la compassió.
La taxa de suïcidis entre els professionals de salut mental és significativament superior a la del públic en general.
Dins de la comunicació als familiars del suïcidi, la jornada va disposar de la xerrada de Jordi García, psicòleg, coordinador del Grup de Treball Ètica en intervenció psicològica avançada de la Secció de Psicologia d’Emergències del COPC. García va començar desplegant 10 punts imprescindibles en aquest tipus de comunicació i pels quals un no necessita cap talent especial: ser puntual, treballar amb ètica, esforçar-se, tenir cura del llenguatge corporal, tenir bona actitud, saludar quan s’entra en l’espai privat del domicili, mirar als ulls quan es parla, saber identificar quan no estàs sol en un lloc, fer més del que toca estrictament i estar preparat per a qualsevol cosa. Afegeix que és important fer el mínim possible a favor de potenciar l’autonomia de l’altre, i que el professional sempre ha d’actuar com un factor protector. Ressalta el moment extremadament difícil de reconeixement del cos, on tothom ha de ser molt curós i explicar bé el que es necessita del familiar. Més endavant, afegeix que és imprescindible permetre que la persona s’acomiadi del suïcida, que sigui breu, ja que està enmig d’una disposició judicial, de manera presencial, i que és recomanable que a posteriori digui la veritat, per reduir l’espai al rumor.
Cecilia Borràs, psicòloga presidenta fundadora de l’Associació DSAS (Després del suïcidi. Associació de Supervivents), fou la veu de l’experiència, des seus 10 anys de treball amb supervivents al suïcidi. Borràs exposà dades oficials del 2022 on a Espanya es van matar 4.097 persones (640 a Catalunya: 72% homes, 28% dones), manifestant la gravetat i l’abast actual del problema en salut mental. Primer de tot, cal abordar el per què ho ha fet i veure el context global del suïcidi (agressió psicològica extrema, absència de comiat, solitud, estigma, exhibició pública d’un acte íntim, mort a destemps). La segona gran pregunta és quina influència he tingut en la seva decisió. Més endavant arriba el moment del ritual d’acomiadament, revisar la història i desfer-se de les pertinences del mort.
Borràs adverteix que els mitjans han d’evitar explicar el mètode utilitzat pel suïcida, per tal de no donar idees a persones vulnerables, i que aquesta regla d’or moltes vegades s’incompleix. A més a més, denuncia que la prevenció és un fenomen que va massa lent, i que és una injustícia social el poc temps de baixa laboral en aquests casos (3-4 dies).
Els mitjans han d’evitar explicar el mètode utilitzat pel suïcida, per tal de no donar idees a persones vulnerables, i que aquesta regla d’or moltes vegades s’incompleix.
Els supervivents tenen 5 vegades més probabilitats de desenvolupar un dol prolongat, i també d’adquirir conductes addictives.
Des del DSAS, es dona assessorament sobre el procés de dol i s’ofereixen grups de suport. També orienten a recursos professionals, mostren material informatiu sobre el procés de dol, es comparteix l’experiència de la mort i es potencien les habilitats per connectar amb la vida. “Està a les nostres mans reconstruir les seves vides i posar en valor allò que van ser i ens van aportar (…) i no començar a parlar d’ells explicant el seu final” ens digué Cecilia Borràs. DSAS ha atès a data d’avui 5.849 supervivents.
En la taula rodona moderada pel psicòleg Daniele Vasta -qui forma part del Grup de Treball Dol i pèrdues del COPC-, Eduardo Brignani, professor del Màster de Psicopatologia clínica infanto-juvenil (UAB) i Josep Pascual, llicenciat en psicologia, direcció tècnica de serveis a la discapacitat intel•lectual, van dialogar sobre el tema complex de la relació entre discapacitat, dol i suïcidi.
Brignani, expert en malalties rares, va destacar la manca de dades sobre suïcidis en persones amb discapacitats físiques, atribuint aquest fet a les limitacions físiques que dificulten els actes autolesius i la dependència al suport extern. Va assenyalar que les limitacions físiques i intel·lectuals podrien propiciar actes impulsius si no es redueixen adequadament.
Daniele Vasta va compartir un cas clínic que il·lustrà la profunda falta de desig de viure en algunes persones amb discapacitat, contrarestant-ho amb un altre cas similar on la xarxa social de recolzament i la presència de motivació, desig i curiositat actuaren com a factors protectors.
Hi ha una manca de dades sobre suïcidis en persones amb discapacitats físiques, que s’atribueix a les limitacions físiques que dificulten els actes autolesius i la dependència al suport extern.
Pascual va subratllar el paper de l’aïllament social com a factor de risc per aquells amb ideació suïcida.
Es va discutir sobre com la discapacitat intel·lectual, especialment quan hi ha manca de consciència de les seves limitacions, pot augmentar la segregació i l’estigmatització, exacerbant així la discapacitat percebuda.
Es va plantejar la pregunta de com treballar en un projecte vital significatiu per a aquells amb un diagnòstic de discapacitat física o intel·lectual, destacant la importància de trobar un propòsit i evitar caure en pensaments com “¿para qué seguir?” o “quitarme del medio”.
Per últim, es van examinar casos específics de malalties greus sense tractament disponible, malalties heredades genèticament, on la manca de perspectives vitals era molt peremptòria.
María Duran, psicòloga i membre del Grup de Dol i pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i Ana Herrero, col·laboradora de l’Associació Mans Amigues del Maresme, van dur a terme les aportacions més emotives amb els seus testimonis. Van exposar, de manera molt valenta, els seus propis casos. María Duran va ressaltar com va marcar en el seu procés de dol el secretisme, el tabú, el silenci i la falta d’acompanyament professional de la família i Ana Herrero, va ressaltar com va ser d’aclaparadora la càrrega del “per què?”, i el “què podria haver fet”.
Ambdues van remarcar que és un problema que ens pot tocar a tots, que encara hi ha molt per a fer, de com és de necessari els fer actes públics com la present jornada per parlar-ne. I fer-nos com a societat la següent pregunta: “què estem fent com a humanitat per provocar el suïcidi?”.
Trencar l’estigma, acompanyar els familiars en el seu profund dolor, mitigant la culpa, vergonya, enuig i confusió, assumint que el suïcidi és la pitjor de les morts, que la persona que es suïcida no pot connectar, volia i no podia, amb la vida, i evitar el pensament circular dels “i si…”; són un bon inici per transitar per el camí de la salut i la dignitat.
Les conclusions de la Jornada sobre Dol i Suïcidi reflecteixen una trobada de vital importància per a la comunitat psicològica. Amb la participació de destacats ponents, una assistència excepcional i un interès evident per part del públic, queda patent la rellevància i la necessitat d’abordar aquests temes de manera integral.
Parlar del suïcidi no mata, l’evita.
La jornada no sols ha proporcionat un espai per a l’intercanvi de coneixements i experiències, sinó que també ha enfortit la consciència sobre la importància de la prevenció i el suport en situacions de dol i risc de suïcidi. És fonamental que aquest impuls d’aprenentatge i sensibilització es tradueixi en accions concretes dins de la pràctica clínica i comunitària, amb l’objectiu d’oferir un millor acompanyament a aquells que travessen aquests processos difícils. Perquè parlar del suïcidi no mata, l’evita.
Si vols veure la sessió completa, pots fer-ho a continuació:
Comenta l'article