Per Araceli Alba Pérez, col·legiada número 3930, treballadora social i terapeuta familiar del SIS Famílies del Consell Comarcal del Tarragonès, i Rosa Maria Sacristan Valencia, col·legiada número 14578, psicòloga de Serveis Socials d’Atenció Primària al Consell Comarcal del Tarragonès.

Aquest servei inicialment estava format per dues professionals: una treballadora social i una psicòloga, ambdues terapeutes familiars.

En tractar-se d’un servei nou, les autores volen compartir la seva experiència en la intervenció terapèutica en el context social, concretament en l’Atenció Primària de Serveis Socials. L’article exposa l’adaptació i creació d’algunes tècniques a la tipologia de famílies i el context social (amb la pandèmia inclosa) i l’evolució cap un model psicosocioeducatiu que té com a característica principal el treball integrat amb les altres línies del SIS i els i les altres professionals dels Serveis Socials.

Introducció

L’any 2017 la Generalitat crea diferents serveis que tenen com a objectiu l’atenció a les famílies, amb caràcter universal i a les famílies que tenen una situació de vulnerabilitat i estan en seguiment dels Equips Bàsics d’Atenció Social (EBAS). Aquests serveis són anomenats Serveis d’Orientació i Assessorament a les Famílies (SOAF) i Serveis d’Intervenció Socioeducativa (SIS) respectivament. En aquest escrit ens centrarem en el SIS itinerant, específicament en la línia 5. 3: Servei d’Intervenció en Famílies amb Infants i Adolescents en situació de risc, d’aquí en davant SIS Famílies.

El SIS Famílies del Consell Comarcal del Tarragonès ha anat evolucionant al llarg d’aquests sis anys (2017-2023). S’emmarca dins de l’Àrea Bàsica de Serveis Socials (ABSS), i s’encarrega de les teràpies i l’atenció psicològica a les famílies derivades per les EBAS, preferentment amb expedients de risc social, complementant l’atenció social i educativa buscant canvis duradors. Tots els serveis/equips que formen els Serveis Socials comparteixen un mateix objectiu però tenen encàrrecs diferents, per aquest motiu calen canals de coordinació, derivacions i definicions clares, senzilles i àgils.

L’objectiu d’aquest article és explicar com ha evolucionat el SIS Famílies en el Consell; quins aspectes han estat més útils, compartir els aprenentatges dels errors comesos, l’experiència de la intervenció psicològica i terapèutica a Serveis Socials i deixar-ne constància pels professionals futurs.

1. La intervenció terapèutica/psicològica en els Serveis Socials d’Atenció Primària

L’atenció psicològica ha estat present des de fa anys en alguns Serveis Socials mentre que la intervenció terapèutica és una intervenció “nova” en el context dels Serveis Socials. Des dels anys 90, el marc de referència dels professionals del Departament de Benestar Social i Família del Consell ha estat el model de teràpia familiar sistèmica.

L’objectiu d’aquest article és explicar com ha evolucionat el SIS Famílies en el Consell.

L’experiència d’aquests anys mostra que el tractament comença en el moment que el/la derivant li recomana o deriva a la família al servei. Els casos amb millor resultats es donen en aquells en que el/la derivant ha informat a tots dos progenitors/es i no només al que fa la demanda. Hi ha un pitjor pronòstic quan un dels dos no ha rebut la informació ja que té un  sentiment de que no se l’ha tingut en compte i sent poca objectivitat del professional. Mostrarà moltes resistències quan es contacti. La majoria de vegades és el pare qui no ha estat informat ja que les usuàries habituals solen ser les mares. També s’ha vist que tot i que la persona convocada decideixi no participar en la teràpia, el fet d’haver estat informada facilita mantenir algun tipus de contacte i/o intervenció directa o indirectament.

• Equip terapèutic
  
  El SIS Famílies estava format per una treballadora social i una psicòloga que adoptaven el rol de referent i/o coreferent en les intervencions segons la tipologia de família. Les terapeutes inicials provenen d’altres Serveis del Consell: Servei d’Atenció a la Infància, EBAS, Servei d’Atenció a Dones i violència masclista (SIAD)… i tenien en comú la formació en teràpia familiar sistèmica i d’altres formacions com són: la teoria del vincle, la psicologia humanista i la traumateràpia. I una experiència de vint-i-cinc i trenta-quatre anys respectivament al món social.
  
  
• La importància del context
  
  L’orientació  i/o  la teràpia familiar dins de l’ABSS té unes característiques concretes que la diferencia d’altres intervencions de la Xarxa dels Serveis Social i de Salut Mental Pública, ja que l’objectiu final és incidir en els aspectes de la parentalitat i la coparentalitat en conflicte o disfuncional per garantir el benestar dels nens, nenes i adolescents (NNA). La intervenció es centra en les persones, els rols i les relacions. Busca rescatar les figures vinculars de les famílies d’origen per disminuir “traumes” en els progenitor/es, separar aspectes de parentalitat i de conjugalitat; intervé sobre els trets de la personalitat que incideixen de forma negativa en les relacions familiars, les capacitats parentals, en la manera “subjectiva” de construir la realitat de les persones, revisant les creences i cognicions que sustenten els comportaments disfuncionals. Preveu preservar als NNA triangulats i promoure la reparació dels danys causats als NNA. Busca intervencions creatives a les dificultats. Avalua i deriva a serveis especialitats de salut mental quan es necessari.
  
  L’atenció terapèutica es troba en el marc de context d’ajuda i de control. En l’inici es donen confusions sobre aspectes com: quines informacions de les teràpies es compartien amb els professionals de les EBAS, contingut dels informes, límits entre l’ajuda i el control… Aquestes qüestions es van solucionar explicant a les famílies els objectius del servei durant l’acollida, compartint les devolutives tècniques a cada sessió, fent-les partícips de les  valoracions i informacions que es traspassarien: algunes pactades, altres només informades… el que augmentava “la confiança” de les famílies.
  
  
• Tipologia de famílies
  
  Les famílies que arriben al SIS eren derivades per les EBAS. El perfil majoritàriament atès van ser famílies separades amb conflicte relacional. Pel que fa a les franges d’edats dels fill/es ha estat de zero a disset anys, tot i que la majoria en tenien algun en l’etapa d’adolescència. Les problemàtiques familiars principals varen ser: pares o mares amb conflicte obert, manca d’habilitats personals o parentals, i/o trastorns mentals que interferia en les habilitats parentals.
  
  En els nens, nenes i adolescents (NNA), el patiment emocional donava lloc a problemes de comportament a casa o als centres educatius, absentisme escolar, dificultat de gestió emocional, malestar per les triangulacions en els conflictes conjugals, i/o diagnòstics d’algun trastorn mental.
  
  La majoria d’aquestes famílies eren famílies coneixedores dels equips de la xarxa públiques: salut, ensenyament, infància, legal… i assistien a les sessions amb una expectativa negativa. En moltes ocasions, eren usuàries de diversos serveis alhora: “famílies multiintervingudes”. En aquestes circumstàncies, la coordinació i definició de tasques entre serveis era primordial, així com demanar “permís” a la família per coordinar-se i posar “ordre” en les intervencions per evitar confondre-les.
  
  
• El vincle terapèutic en context ajuda-control
  
  Els i les professionals de l’EBAS eren l’equip de referència, els primers en establir un vincle, i els que ajudaven la família que arribés al SIS. Posteriorment a aquest
  contacte, el SIS Famílies havia de vetllar per fer una bona vinculació i
  mantenir-la. Hi ha molta literatura sobre les característiques de o la terapeuta (empatia, proximitat, escolta empàtica, comprensió, formació…). En aquest article volem parlar d’altres elements que també han estat molt útils: les intervencions breus, els tipus de
  convocatòries, les tècniques utilitzades i les devolutives en cada sessió. Les famílies  arribaven amb un sentiment d’haver estat molt qüestionades pel sistema, per les pròpies famílies d’origen… Per aquest motiu és important assenyalar, cercar i reconèixer les potencialitats dels diferents membres familiars, pactant els aspectes a millorar. La reformulació realista de les demandes; el llenguatge senzill i la connexió emocional terapeutes/famílies han estat molt útils. Les famílies esperen el compromís de les terapeutes i aquestes han de cercar la manera d’implicar les famílies en aquest
  procés. Aquests elements ajudaven la família a guanyar en seguretat, confiança, motivació i consciència de les dificultats. Elements imprescindibles pel
  canvi.
  
  
• Intervencions breus
  
  El context de ABSS permet la proximitat a les famílies i a la xarxa: educativa, salut, oci… amb una mirada “privilegiada” del dia a dia de les famílies i les seves relacions. També facilita la relació directa amb els altres serveis i equips dels municipis. Les EBAS aporten una “visió global” que s’ha de transmetre a la resta de professionals implicats i als serveis especialitzats quan sigui necessària la coordinació i la derivació de la família.
  
  Amb les famílies en general, i amb les famílies multiintervingudes en concret, el millor és una intervenció breu, específica, intensa i propera com s’explicarà més endavant.
  
  
• Prevenció de l’absentisme i abandonament
  
  Els objectius dels professionals derivants de vegades eren molt ambiciosos i els “canvis” esperats no coincidien amb les possibilitats i motivacions de les famílies. Cada família tenia el seu “sostre” i, si no es tenia en compte, el risc d’abandonament era molt alt. La família arribava amb el seu propi “equilibri”, qualsevol modificació d’aquest es valorava positivament, independentment del sentit d’aquest canvi: “els petits canvis són poderosos”. Les professionals havien de ser previsores i avançar-se al moment de finalitzar la intervenció quan el risc d’abandonament era molt alt, prioritzant els aspectes de parentalitat i coparentalitat, fent el tancament del procés terapèutic en el moment oportú, deixant així una possibilitat de retorn de la família en el futur.
  
  En els casos en els quals no era possible aquest tancament amb alguna família o algun membre era molt útil fer arribar, mitjançant el correu electrònic, la devolutiva escrita (cartes terapèutiques).
  
  Al llarg d’aquests anys, es va veure que en les valoracions finals acostumava a haver-hi una percepció bastant semblant de la família i els professionals dels progressos. Calia, però, visibilitat a l’equip derivant el moment actual de la família per tal de continuar des d’aquest punt i no ancorar-se en la visió que tenia de la família en el moment de la  derivació.
  
  
• Tipus de convocatòria
  
  La convocatòria familiar disminueix el nombre de sessions i el risc d’abandonament. Aquesta  era preferible a la individual ja que en el si de les famílies es donaven les dificultats però també és on es trobava la millor solució. Permetia tenir una visió més global i enriquidora perquè les terapeutes podien “escoltar” com cadascun “construïa” la realitat, com es donaven les relacions i posicionaments en l’espai de la teràpia on les terapeutes són cocreadores privilegiades de la seva història.
  
  Tanmateix, hi ha situacions en les quals és més convenient la convocatòria per separat:
  
  1. Un dels dos progenitor/es no tenia relació amb els fills/es durant molts anys (deu anys aproximadament), o no havia reconegut legalment al fill/a i no hi havia relació.
  
  2. Quan hi havia una ordre d’allunyament vigent entre progenitor/es.
  
  3. Existia una relació intensa i conflictiva entre pare i mare (ajuntar-los sense un treball individual primer, solia ser perjudicial). En aquests casos la convocatòria conjunta despertava el conflicte entre ells. La sala es convertia en un escenari “en guerra” on les professionals només podien fer de “guàrdia urbana”.
  
  Els progenitors/res en conflicte dipositaven el “canvi” en l’altre, se sentien qüestionats, tractats injustament, barrejaven aspectes de parentalitat i conjugalitat. En aquests casos, les intervencions individuals (1 o 2 sessions) eren útils per explorar les famílies d’origen, buscant les relacions vinculars i models positius de criança mitjançant genograma trigeneracionals. També eren útils les entrevistes d’aferrament adult (EVAA) i l’ús de l’anàlisi transaccional (PAN) adaptades pel servei (veure apartat de tècniques).
  
  4. Quan un progenitor/a no volia participar: el feien “present” a les sessions per conèixer la construcció, presència i significat emocional que tenia pel NNA, acompanyant a/la progenitor/a present a regular les emocions del NNA. Quan no era possible, donaven una visió més amable de la situació que descarregués al NNA de qualsevol culpabilitat i que els/les col·loqués d’una manera més funcional.
  
  5. Un o cap dels dos progenitors no volia assistir a cap sessió conjunta: havia estat útil veure a cada un d’ells amb els fill/es, fer una orientació terapèutica (2-4 sessions) centrada en aspectes de parentalitat i coparentalitat. Les intervencions reforçaven aspectes positius de cada progenitor i es demanava l’acceptació dels mateixos per tal que els fills/es, que són utilitzats de “missatgers”,  els puguin recordar la recomanació professional de dir als pares: “això no em toca”, sense represàlies. En la majoria de les famílies, els fills ho posaven en pràctica (generalment amb NNA a partir de 6-8 anys).
  
  6. Cicle vital de les famílies: amb les famílies reconstituïdes era més útil la convocatòria conjunta del pare i/o mare i la seva actual parella i/o família amb les separades i/o en procés.
  
  7. Beneficis i dificultats de les intervencions online
  
  Durant la pandèmia, anys 2020-21, la totalitat de les entrevistes es van realitzar online. Si bé es va perdre proximitat i calidesa, van augmentar considerablement les sessions conjuntes amb els pares/mares en conflicte, que es connectaven amb el/s fill/es que residien amb ell/a el dia de la convocatòria. Va ser molt útil formular la convocatòria següent: “volem escoltar al fill/es amb vosaltres davant ”. S’acordava amb els progenitors/es que les professionals intervindrien per aturar comentaris inadequats, gestos despectius… Els elements negatius detectats en aquesta modalitat eren la confidencialitat i la connectivitat. Alguns pares/mares es connectaven mentre estaven conduint, a la feina, anant caminant pel carrer… Un altre element distorsionador era que al trobar-se a casa els fills/es, sobretot els/les adolescents, estaven pendents de la conversa entre adults i donava lloc a situacions tenses a casa. Els aspectes positius varen ser: que en ocasions vàrem poder incloure a una persona de la família que no volia participar a les entrevistes ja que estava en el domicili en el moment de la connexió; i “entrar” d’alguna manera a les cases. Algunes famílies “representaven” el context de la teràpia a casa seva amb molts detalls. Els inconvenients esmentats es van solucionar demanant que la família busques un espai amb privacitat amb el compromís que si entrava alguna altra persona a l’habitació/sala poguessin avisar per parar un moment i que quan es donaven situacions inadequades finalitzaríem l’entrevista si ho consideraven adient.
  
  Es va observar que si la primera sessió havia “impactat” als pares/mares, ja es veien canvis en la segona sessió “alliberant” als fills/es que estaven atrapats en el conflicte.  Aquests casos eren de bon pronòstic independentment del nombre de sessions i objectius pendents.

2. SIS famílies: un model en evolució

Podem diferenciar tres moments:

L’inici del servei: moment de definició, creació de material i documents (contracte terapèutic, informes, protocols…).

Les famílies eren derivades per les EBAS mitjançant reunió del Departament de Benestar i protocol de derivació posterior. Les derivacions al SIS Famílies i/o SIS Adolescent es feien mitjançant circuits diferents, si bé es realitzaven reunions internes d’ambdós serveis per tractar estratègies d’intervenció conjuntament.

Les sessions eren presencials. El primer contacte el feia la família. Les convocatòries de pares i mares conjuntament es feien quan hi havia convivència i, per separat, quan hi havia conflicte amb l’objectiu d’ajuntar-los després.

La mitjana de sessions anaven de vuit a deu per a família amb la presència de terapeuta i coterapeuta. Les sessions es dividien en les següents parts: fase social, sessió pròpiament, pausa per la elaboració de les devolutives i la comunicació de la devolutiva a la família. Les devolutives es feien en cada sessió i la darrera per escrit. Donar a les famílies alguna “cosa escrita” era molt útil.

Les derivacions al SIS Famílies i/o SIS Adolescent es feien mitjançant circuits diferents, si bé es realitzaven reunions internes d’ambdós serveis per tractar estratègies d’intervenció conjuntament.

Aquesta manera de treballar tenia molt punts forts: la presència de la terapeuta i coterapeuta facilitava el diagnòstic, la vinculació, proposar convocatòries i devolutives més arriscades, major elaboració i participació de les famílies en les devolutives. Mentre una terapeuta conduïa la sessió, l’altra s’encarregava del que “estava passant i com estava passant”; la presencialitat permetia “captar” més matisos durant les sessions. Algunes de les entrevistes eren gravades. I es realitzaven  fotografies de la tècnica de les famílies[1] per comentar amb pares i mares.

Els punts febles d’aquesta primera etapa va ser que les intervencions s’allargaven excessivament en el temps ja que es dedicaven varies sessions individuals a preparar la sessió conjunta però tot i així els pares i les mares en conflicte eren molt resistents a la mateixa; el primer contacte es realitzava amb el/la progenitor/a que havia fet la demanda en les EBAS, mares generalment, i posteriorment es contactava amb als pares que es mostraven molt reticents a assistir a una entrevista individualment i/o conjunta. Difícilment es podia abordar els conflictes de coparentalitat ja que poques famílies acceptaven la convocatòria presencial conjunta i quan es feien es donaven situacions molt “tenses”. Pel que fa a la relació entre professionals dels SIS i les EBAS, es realitzaven coordinacions periòdiques si bé es preservava l’espai terapèutic, el que donava lloc a que l’equip derivant no veiés el procés fins el final tot i les coordinacions, els  informes de seguiment i els informes de tancament on es recollien les estratègies que havien funcionat.

En aquesta primera fase es va dissenyar un qüestionari propi (no validat) que compartia els mateixos ítems que constaven als informes de derivació de les EBAS, l’autoinforme de les famílies i la valoració dels professionals del SIS. Aquests ítems valoren diferents àrees: la coparentalitat, les habilitats parentals, la diada, família origen, relacions fraternals, aspectes de salut, organització domèstica, l’àrea educativa, consciència del problema i motivació. Als sis mesos es feia una trucada de seguiment a les famílies.

Els resultats de les intervencions des del SIS Famílies, valorades amb les famílies i en les trucades de seguiment, eren la majoria positives, però calia un model més àgil, més integrat entre les línies del SIS, amb major proximitat amb els municipis i als professionals de les EBAS.

I buscar maneres de vincular a les famílies que no arribaven al SIS. Buscar estratègies per abordar la coparentalitat en conflicte i ja que produïa fills/es que es trobaven “triangulats”.

---

[1] Veure apartat: tècniques creades i utilitzades.

Segona etapa del model: aquesta etapa va ser molt creativa. Parteix de la pràctica anterior, i buscava millorar les dificultats de la primera etapa. Es fa un estudi del perfil de famílies. Es busquen instruments que ajudin al diagnòstic de la coparentalitat i l’any 2020 el SIS Famílies, i altres serveis del Consell, varen participar en la validació del qüestionari de la coparentalitat (CERFB_cop), projecte I+D de la Universitat Ramón Llull, Facultat de psicologia, ciències de l’educació i de l’esport Blanquerna. 

Pel que fa a la derivació, en els protocols, les EBAS tenien l’opció de marcar si era necessària la intervenció conjunta dels SIS Famílies i SIS adolescents. El primer contacte amb les famílies el fan els tècnics del SIS Famílies. S’amplia un nou tipus d’intervenció on no era possible una teràpia. Es realitzaven en una o dues sessions únicament en les que s’abordaven la coparentalitat conflictiva de forma directa i/o amb la provocació, sobretot en aquells casos que es preveia que no hi hauria una continuïtat. La majoria de sessions continuen sent amb la figura de la terapeuta i la coterapeuta i la mitja de sessions es redueixen de sis a vuit sessions/famílies.

Pel que fa a les devolutives, es reservava el format escrit per aquells casos on el progenitor/a no assistia o havia abandonat, per assegurar que arribava el missatge.

En les derivacions, les EBAS poden marcar si cal la intervenció conjunta de SIS Fam i Sis Adolescent. La mitjana de sessions es redueixen de 8 a 6  i s’amplia a noves maneres d’intervenir quan no era possible la teràpia.

El primer i segon període del model tenien en comú alguns elements com: realització de la fitxa telefònica per conèixer la construcció del problema de cada progenitor/a, la demanda de la família (que en moltes ocasions era diferent a la del servei derivant), la motivació i possibilitats de convocatòria i primeres hipòtesis de treball. Abans o després d’aquest primer contacte o de la primera sessió, es facilitava el Contracte Terapèutic (CT) i el qüestionari propi als que s’afegeixen ítems de personalitat. Es segueix amb la trucada/sessió de seguiment dels 6 mesos que s’allarga a 8 o 12 mesos durant la pandèmia. Les trucades de seguiment permetien veure com es mantenen les millores fins i tot un any després.

Una altra característica dels dos primers períodes, i que ha perdurat a l’actualitat, són les supervisions periòdiques: aquest espai ha existit des dels inicis del servei permetent tractar aspectes professionals: presentació de casos, reflexió de la intervenció de la teràpia en el context de Serveis Socials, revisió dels models i resoldre les dificultats que s’han comentat… però també era un espai per abordar aspectes personals de les professionals que s’activen en les intervencions amb famílies i les persones (emocions que desperten els casos, expectatives, posicionament…) i que sovint no es tenen en compte i són elements clau en la vinculació amb les famílies.

El model va anant evolucionant fins arribar a la tercera etapa o etapa actual de transversalitat dels professionals de les línies del SIS i les EBAS. A continuació, expliquem aquesta evolució/integració.

3. Model actual: Model psico-socio-educatiu

La pandèmia, els canvis dins de la institució, la supervisió, l’experiència i reflexió des de la pràctica van portar al model actual que es pot definir com d’intervenció psicosocioeducativa. A grans trets, els canvis més destacats són:

El model d’intervenció de la teràpia familiar, amb terapeuta i coterapeuta evoluciona a un model d’intervenció psicosocioeducatiu, on les tècniques del SIS Famílies intervenen conjuntament amb els tècnics de les EBAS, generalment amb els educador/es socials i amb els tècnics de la línia itinerant 5.4: SIS d’Acompanyament Socioeducatiu per Adolescents.

Les convocatòries familiars: les EBAS fan el primer contacte i convocatòria prèvia acord amb el SIS Famílies. Les següents entrevistes s’acorden directament amb la família al finalitzar cada intervenció.

És important que les tres primeres entrevistes siguin consecutives, quinzenals, per crear vincle amb el nou servei. Després d’aquestes entrevistes els tècnics, conjuntament amb la família, fan una valoració sobre la continuïtat i/o finalització de la intervenció. La mitja d’entrevistes és de tres a sis. Aquestes augmenten quan no es poden fer convocatòries conjuntes si bé el temps d’intervenció no supera els tres o quatre mesos, aproximadament.

Actualment, es prioritza que les entrevistes es realitzen als municipis, tot i que de vegades és recomanable fer-les al Consell Comarcal, i cada vegada és més residual la modalitat online que s’utilitza quan pares i mares viuen lluny del territori, amb pares i mares en conflicte, persones amb problemes de salut o mobilitat, i adolescents que es neguen a l’entrevista presencial. En aquests casos, s’asseguren tenir almenys un primer contacte.

Les derivacions: es continua amb les reunions del Departament de Benestar, i s’utilitza l’exposició a la reunió com a derivació al SIS Famílies. S’estableix que el període transcorregut des de la derivació a les primeres intervencions es facin en el període d’una setmana o deu dies. Si ja està funcionant alguna línia del SIS, l’activació de les altres és immediata i la presentació del nou servei a la família la fa qui té més vincle en aquell moment.

El treball conjunt de les diferents línies del SIS i les EBAS permet una intervenció on les necessitats dels adolescents, i les mancances dels pares/mares estan rebent una atenció complementària per aconseguir uns objectius comuns: la millora de les habilitats parentals i el benestar dels fills/es. Les intervencions han de tenir em compte que les persones formen part d’un sistema: “tot adolescent, infant… té una família”. Difícilment es mantindrà una millora si no s’intervé al nucli familiar.

El treball conjunt de les diferents línies del SIS i les EBAS permet una intervenció on les necessitats dels adolescents, i les mancances dels pares/mares estan rebent una atenció complementària per aconseguir uns objectius comuns.

Compartir un mateix espai de treball de les diverses línies del SIS itinerant, facilita l’agilitat de la intervenció.

Aquesta nova visió reforça que l’abordatge professional ha de contemplar tant els aspectes socials, com educatius i psicològics. El treball suposa que cada professional aporta el “saber” de la seva disciplina. El subjecte de treball (persona, família) és el mateix però l’abordatge es específic de cada perfil, serveis i objectius.

Els primers resultats del “Model actual” apunten a que és molt útil per arribar a unes famílies que difícilment arribarien al SIS si prèviament no es fa aquesta aproximació al territori. I també que el treball conjunt entre professionals de les diverses línies i les EBAS aporta un enriquiment de coneixements i facilita arribar a famílies complexes.

El model està en contínua evolució i transformació. Les experiències fan que vagin evolucionant les maneres d’intervenir. Hi ha aspectes que cal tenir en compte: a les convocatòries de professionals de diferents serveis i línies del SIS, cal continuar preservant l’espai d’intervenció familiar. Si cal donar una informació fora del context de família, aquesta ha de ser puntual i a l’inici per tal que la intervenció no perdi potència. Pel que fa a les intervencions conjuntes dels professionals de varies línies del SIS, és molt útil que mentre el SIS Famílies centra més la intervenció en els progenitors, el SIS Adolescents “posi veu” a les necessitat de l’adolescent apropant i facilitant la comprensió entre pares/mares i filles/es. De la mateixa manera, els professionals de l’EBAS aporten la capacitat de convocatòria única i “la mirada global” com s’ha mencionat anteriorment.

Cal continuar reflexionant i recollint les experiències per consolidar el model i/o millorar les dificultats que sorgiran. Veiem recomanable que al voltant dels cinc anys es faci una revisió escrita del model.

Les potencialitats del modell psicosocioeducatiu:

• La proximitat al territori: facilita el vincle a les famílies. Per contra, la dispersió territorial de la comarca redueix la ràtio de famílies per professional.
• La transversalitat del treball conjunt: va més enllà de la coordinació i l’entrada i sortida de professionals i serveis. En aquesta metodologia, el “tot” de la intervenció professional és superior a la suma dels treballs individuals de cada tècnic/a fent un treball simultani professionals de diferents serveis i disciplines, cosa que possibilita que tots, famílies i professionals, canviïn conjuntament.
• Canvi de la posició de l’EBAS: el fet de compartir les intervencions afavoreix que els professionals referents de l’EBAS siguin partícips actius del canvi familiar en tot el procés, facilitant “el canvi de la mirada” millorant les relacions família–EBAS quedant-se l’equip referent en una posició més favorable que la inicial.
• Hi ha un benefici mutu entre professionals: Les EBAS tenen la història de la família i són qui valoren la derivació alSIS amb l’objectiu de tenir una mirada més “comprensiva” de les dificultats. La intervenció del SIS Famílies ajuda a potenciar el canvi i a trencar aquest estancament.

Després de finalitzar les intervencions, les EBAS tenen la responsabilitat de valorar i decidir si el canvi provocat és suficient per cobrir les necessitats dels NNA o no ha estat suficient i es requereix la intervenció dels serveis especialitzat de protecció als infants.

4. Tècniques creades i utilitzades principalment pel SIS Famílies

Les professionals del SIS Famílies van elaborar un material específic per a aquest servei. Pel que fa a les tècniques, algunes varen sorgir a partir de la lectura d’articles sobre famílies[1] recomanats als espai de supervisió. Altres, sorgeixen de formacions[2] realitzades per les professionals. Ambdues es readaptaren al SIS. Finalment, algunes tècniques van ser creades directament[3] per les professionals de la pràctica al servei. A continuació, es fa una breu explicació:

Joc del te: jocs que comparteixen els progenitors i els fills/es. Serveix per valorar la parentalitat i la coparentalitat. Es feia en una única sessió, generalment gravada per visionar posteriorment  amb els pares i mares assenyalant els elements positius (seguint la tècnica de la interacció guiada) per potenciar-los. Tècnica que ens arriba del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Representació de la família: família feta de “ninos de llana” perquè els NNA representessin les posicions i relacions familiars.

Aquesta tècnica era útil per veure les realitats “subjectives“, les relacions, les jerarquies, els mecanismes de defensa, les necessitats segons el cicle vital… Avantatges: permet expressar sense paraula, molt visual. Utilitzada a partir dels sis anys, o abans segons la capacitat del NNA. Adaptació de la tècnica dels peluixos del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Bareta màgica: es recullen els desitjos de progenitors i NNA. Només recull desitjos no materials i familiars. S’escull un desig per a cada persona present i per un mateix de forma rotativa. Útil per veure les creences, expectatives, les pors, els desitjos no expressats de pares i mares i fills/es. Fomenta la consciència dels pares i la relació família.

Ens indica la direcció dels canvis. Adaptació de la tècnica del Centre de Psicoteràpia Relacional i Familiar de Tarragona.

Cercle de la seguretat COS-P: des del SIS s’adapta i elabora un esquema del COS-p en material movible (mans, tauró, figura del fill/a…) que facilita la integració dels conceptes d’aferrament, necessitats i modifica la visió dels pares i mares cap a les necessitats dels fills/es. Tècnica originària del COS-P.

Anàlisi transaccional PAN: material didàctic per treballar aspectes d’estructura de personalitat i relacionals. La presentació didàctica i mobilitats dels tres estats facilita la integració dels conceptes d’estats, conflictes interns i relacionals que estan interferint en les habilitats parentals. Tècnica originària d’Anàlisis Transaccional de l’Eric Berne.

Entrevista EVAA; adaptació de l’entrevista amb funció educativa i de diagnòstic. Complementada amb el genograma trigeneracional. Útil per buscar figures d’aferrament que puguin ser “models” a seguir i mostrar isomorfismes de la família d’origen i la família actual potenciant els propis recursos.

Triangle de jerarquia familiar (creació del SIS): representació gràfica de la jerarquia familiar representat en un triangle on es distribueixen diferents punts que representen als membres familiars. Útil per que la família pregui consciència de les jerarquies disfuncionals. Mostra la direcció del canvi.

Termòmetre emocional: ús d’un termòmetre on es dibuixa la puntuació de la intensitat de les emocions sentides. Facilitar el coneixement, la regulació emocional i l’empatia amb els altres. Útil per l’autoregulació, evidenciar i consolidar els canvis de forma objectiva. Tècnica adaptada del llibre: “Tus diversos rostros. El primer paso para ser amado” de Virginia Sàtir.

Gràfica de parentalitat i conjugalitat: ajuda als pares i mares a veure la diferència entre aquest binomi i com un pot influir en l’altra. Tècnica que ens arriba del llibre: “Prácticas alineadores familiares. El síndrome de “Alienación parental reformulado” de J.L. Linares.

---

[1] “La terapia familiar con niños: La fase de consulta”. Referenciat a bibliografia

[2] COS-P

[3] Triangle de la jerarquia familiar

Algunes tècniques de la traumateràpia adaptades al camp social

Utilització educativa de la neurociència social i del sistema nerviós amb les famílies. Poder explicar el funcionament del cervell reptilià o el funcionament de “ventana de tolerància” ajuda a donar una resposta comprensiva a les famílies que les relaxa.

Utilitzar figures miniatura/metàfores: “el increïble Hulk” per exemple, és útil amb els adolescents amb dificultats conductuals. També s’ha utilitzat amb els adults, o com a metàfora familiar. La tècnica consisteix en identificar a un personatge en plena conducta d’ira, ràbia. Veure com es comporta aquesta persona quan surt el seu “Hulk” i fer la comparativa. Els permet identificar-se, tenint en compte que és un personatge positiu quan està tranquil.

La importància de que les famílies es sentin “sentides”. El propi professional com a recurs tècnic. Crear vincle genuí fa que les persones es sentin segures i puguin estar preparades per realitzar un canvi. Que la pròpia relació professional-familiar sigui en sí mateixa educativa i puguin aprendre una manera diferent de relació.

5. Conclusions i suggeriments

1. Professionals amb experiència: el SIS ha de ser un suport a les EBAS. Han de ser tècnics experimentats i amb formació específica en  família, vincle o trauma que puguin donar un “plus” al treball que es realitza a les EBAS.
2. Resposta àgil: donar resposta en una setmana o deu dies. La intervenció amb la família té un temps òptim si no “com l’arròs, o es passa o queda dur”.
3. Les intervencions han d’estar delimitades en el temps: màxim tres/quatre mesos amb possibilitat de pròrroga. Després de la segona/tercera entrevista es pot fer el pronòstic del cas i decidir objectius realistes per evitar l’absentisme.
4. Assegurar la continuïtat de les tres primeres visites: començar la intervenció quan es puguin fer correlatives. És contraindicat iniciar el cas i continuar-lo després d’un temps llarg d’absentisme (exemple, vacances) especialment quan no hi ha massa motivació i no s’ha establert la vinculació.
5. Dedicació exclusiva i continuïtat professional: cal assegurar una estada mínima (uns cinc anys) i delimitar les ràtios famílies/any/professional per assegurar l’agilitat del model.
6. Prioritzar la intervenció directa en el municipi sense deixar les altres possibilitats. Les intervencions en el municipi permet arribar a famílies molt resistents però hi ha intervencions que cal fer-les a altres contextos i/o en format online.
7. “No toquis allò que no pots reconduir”. Els professionals compartim tècniques. Si no ets un expert en la tècnica no l’apliquis ja que pots remoure aspectes emocionals que no sabràs tancar i el patiment pot ser elevat sobretot en les persones més vulnerables.
8. Transversalitat: hi ha intervencions, estratègicament escollides, en les quals l’efecte de l’actuació es “multiplicarà” quan es treballa des d’aquesta metodologia.
9. La formació i supervisió continuada: elements necessaris de millora i evolució de la intervenció.
10. Potenciar el treball d’aspectes personals dels professionals: ja que tenen una relació directa amb la vinculació i treball amb les famílies, en els equips i les institucions.

Bibliografia

•	Llibres:

“Comprendiendo como somos, dimensiones de la personalidad”. Ana Gimeno-Bayón. (2002)

“Divorcio difícil. Terapia para los hijos y la familia.”. Marla B. Isaacs, Braulio Moltalvo, David Abelsohn. (2009)

“El poder de la palabra PNL”. La magia del cambio de creencias a través de la conversación”. Robert Dilts. (2021)

“Estilos de personalidad. La personalidad y sus trastornos. T Millon y GS Everly (1994)

“Familias obligadas, terapeutas forzosos. La alianza terapéutica en contextos coercitivos”. Ana Paula Relvas. Luciano Sotero. (2014)
“Il circolo della sicurezza”. Bert Power. Glen Cooper. Kent Hoffman. Bob Marvin. (2019)

“Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar”. Juan Luis Linares. Mª Jose Pubill y Ricardo Ramos. (2005)

“Poner límites a tus hijos” Tania Zagury. (2005)

“Práctica alineadoras familiares”. El síndrome de Alienación parental reformulado”. Juan Luis Linares. (2015)

 “Teoría de la regulación del afecto”. Un modelo clínico. Daniel Hill. (2018)

 “Terapia estratègica breve”. Pasos hacia un cambio de percepción de la realidad “. Paul Watzlawick y Giorgio Nardone. (2014)

“Tratamiento de los trastornos de personalidad y algunos síndromes con análisis transaccional “. Ramón Rosal, Ana Gimeno-Bayón. Ana Dalia García. 2003

•	Articles i guies:

 “El arte de realizar reestructuraciones desde la circularidad” Alejandra González
“Escala de bienestar infantil.” Joaquín de Paul y Maria Ignacia Arruabarrena. Universidad del País Vasco. (1999)

 “Guía entrevista apego para adultos. (AAI)”. capítol 6.  Mario Marrone
“Guía para la evaluación de las competencias parentales y la resiliencia parental”. J. Barudy. Maryorie Dautagnan Con la colaboración de Emilia Comas. Esta guía está incluida en el libro editada en febrero (2010): “los desafíos invisibles de ser madre y padre”. 

“Interaction Guide” de Susan McDonough 
Guía para la interacción (I.G.): promover y apoyar la relación
 de crianza (caregiving)

“La terapia familiar con niños: La fase de consulta”. Carlos Lamas Peris. Ana Alonso Rosell i Sergi Andreu Gelabert.
“Los primeros contactos”. Carlos Lamas (Extracto de Intervenciones Sistémicas de Juan Luis Linares).