El cicle «Neurociència per a psicòlegs» es va iniciar el febrer del 2012, adherint-se a l’Any de la Neurociència a Espanya, convocat per la Societat Espanyola de Neurociència. Aquest cicle ha estat organitzat per la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i ha estat declarat d’interès sanitari per l’Institut d’Estudis Sanitaris del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

El cicle, que acabarà al novembre, ens ha ofert diferents perspectives i vincles entre la psicologia i la neurociència, com per exemple la neuroètica i la neuropolítica, temes que va tractar la doctora Adela Cortina en una de les conferències del cicle, que va ser presentada per la vocal de la Junta de Govern del COPC, Raquel Ferrari.

Adela Cortina és catedràtica d’ètica i filosofia política de la Universitat de València, a més de ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques i escriure el llibre Neuroètica i neuropolítica: Suggeriments per a l’educació moral.

A la seva conferència, Cortina va expressar que les neurociències són ciències transversals que s’ocupen de totes les disciplines, del funcionament del cervell en aquella qualitat determinada, deixant enrere l’imperialisme, en el qual es determinava que una única ciència, com per exemple les matemàtiques, explicava tota la realitat.

Una visió oposada a l’imperialisme és la visió reactiva, quan les altres ciències i sabers reaccionen amb precaució i prevenció, i determinen que aquella ciència no té res a aportar. Per a Cortina, totes dues visions són negatives, i el que proposa és una visió socràtica. Per a Sòcrates, l’important era l’autoconeixement, i això, encara que no resolgui tots els problemes, ens dóna una visió més àmplia del nostre cervell i ens permet tenir una actitud més crítica.

La neurociència s’ha utilitzat en moltes disciplines com el dret, el màrqueting o la política, ja que ens permet fer una lectura del cervell i dels pensaments de la persona a jutjar, del consumidor i del votant, i és aquí quan la neuroètica té un paper important. El concepte de neurociència va néixer al congrés de San Francisco de 2002 patrocinat per la Dana Foundation i dedicat a estudiar i analitzar les implicacions ètiques i socials de la investigació sobre el cervell. Segons la Dana Foundation, la neuroètica és «l’estudi de les qüestions ètiques, legals i socials que sorgeixen quan els descobriments científics sobre el cervell es porten a la pràctica mèdica». Aquesta primera definició és coneguda com ètica de la neurociència, que podria ser una part de la bioètica, ja que es preocupa de protegir la vida amenaçada. Amb l’estudi del cervell es poden diagnosticar i prevenir malalties com la bipolaritat o millorar les nostres capacitats cognitives. També existeix la neurociència de l’ètica, de la qual fa una distinció l’autora Adina Roskies assenyalant que aquesta hauria de descobrir quines són les bases cerebrals de la conducta moral, i convertir-se, així, en ètica fonamental i no en ètica aplicada, com passa amb l’ètica de la neurociència. Aquesta neurociència de l’ètica ens presenta el dilema de la identitat del jo, de si som lliures o estem determinats.

Al final de la seva conferència, Cortina va posar alguns exemples de dilemes ètics, posant èmfasi en el fet que quan el dilema és personal o amb algú proper, els codis ètics ens obliguen a ajudar aquesta persona, però quan el dilema és amb alguna persona o cosa llunyana o impersonal, ens resulta més fàcil oblidar-nos del problema. També va destacar que els humans som persones socials i cooperants que necessitem l’ajuda mútua per sobreviure, i descartava, així, l’individualisme. D’això s’ocupa la neuroètica, que no només treballa amb la raó, sinó també amb les emocions per fer una descripció de la realitat.