El 27 d’octubre passat, la Secció de Psicologia de les Dones va organitzar una taula rodona amb el títol «Amor i conflicte». La proposta d’aquesta taula estava centrada a treballar els aspectes que el llibre de Montserrat Moreno i Genoveva Sastre Cómo construimos universos: Amor, cooperación y conflicto ens brindava en reflexionar sobre l’amor i el conflicte des de diferents disciplines i perspectives. La dinàmica de la taula fou que cada ponent treballés un capítol diferent del llibre en qüestió i aportés, a la vegada, els seus coneixements i les seves investigacions. L’acte va ser presentat i moderat per María Jesús Soriano.
Carme Sanmartí Roset, doctora en història contemporània, va comentar el capítol 4, «Diversidad en el tiempo: el amor a través de la historia». Va oferir una visió cronològica de l’evolució del matrimoni a Occident, amb el propòsit de proporcionar el context històric al debat.
Ens va explicar que la primera fase s’inicià al segle i dC, coincidint amb l’Imperi romà i l’inici del cristianisme, es concretà amb sant Agustí i es definí al llarg de l’edat mitjana, arran de l’arribada dels pobles germànics i el progressiu control de la institució del matrimoni per part de l’Església. Els documents bàsics sobre aquesta qüestió estan integrats per textos dels estoics, especialment Sèneca, de sant Pau i de sant Agustí. Durant aquest període, el matrimoni serà considerat un sagrament i garantia de la reproducció social, permetrà temperar la sexualitat del homes i l’Església obtindrà la competència sobre els afers matrimonials.
La segona fase parteix del Concili de Trento. La contrareforma impulsada en el segle XVI va perseguir el divorci i el concubinatge que, entre altres pràctiques, va ser perseguit amb rigor. Es va refermar el caràcter sagramental del matrimoni i la seva indissolubilitat, fins i tot per raó d’adulteri. A partir d’aquest moment, Europa es va dividir entre els països protestants i els catòlics. En els primers el poder polític va començar a intervenir en la legislació matrimonial, mentre que en els catòlics la legislació canònica va continuar sent l’única amb competències sobre el tema. Aquesta visió del matrimoni s’allargà fins a la implantació de l’estat liberal.
La tercera fase començà al segle XVIII, arran dels canvis socials, polítics i econòmics iniciats en aquesta centúria que van esdevenir el punt de partida de les legislacions posteriors.
Des de finals del segle XVIII apareix l’amor romàntic, responent al corrent que defensava que era necessari que existís l’amor entre les parelles, fruit d’una nova manera d’entendre les relacions humanes i lligat a l’inici de reivindicacions polítiques i econòmiques, com la Revolució Industrial i la Revolució Francesa. El codi napoleònic partí del principi del matrimoni civil i incorporà el divorci, estès, més tard, en moltes constitucions europees.
El sorgiment del socialisme i de l’anarquisme, resultat dels canvis socials derivats de la industrialització, va significar una nova manera d’entendre les relacions personals més igualitària. Després de la Segona Guerra Mundial, la Declaració dels Drets Humans i l’expansió de la democràcia com a model polític van significar el reconeixement de la igualtat de drets entre homes i dones, amb un fort impacte en les relacions de parella. D’altra banda, l’Església catòlica, en el Concili Vaticà II, va definir el matrimoni com a comunitat de vida i amor, trencant amb la idea que la finalitat del matrimoni era exclusivament la procreació i l’educació dels fills.
Maria Lluïsa Fabra,doctora en ciències de l’educació, es va referir al capítol «Las formas de amor en el s. XXI», on tracta les respostes de 430 estudiants a unes preguntes senzilles relatives a les seves experiències amoroses i, en analitzar-les, es refereixen, entre altres aspectes, a les seves expectatives d’un amor equitatiu i també a l’amor romàntic, que es fonamentaria en la idealització de l’altre, sense oblidar les referències als límits de l’amor.
I són justament els límits de l’amor el que va tractar, perquè l’amor/renúncia és sovint, com ha posat de manifest en els seus llibres sobre assertivitat, força característic de la manera d’estimar femenina. Evidentment, l’amor/renúncia es propi de persones poc assertives o no-assertives, és a dir, persones que posen per endavant els interessos, els desigs i el benestar dels altres als propis. I això ho fan per adequar-se als de la persona estimada. Ara bé, les renúncies provoquen malestar i infelicitat, i per això es fa difícil conservar les relacions basades en aquest tipus d’amor. Però tampoc no és fàcil si s’adopten conductes assertives, perquè aquestes conductes en les dones —i això ho demostren una sèrie de recerques experimentals— són considerades sovint agressives. I, a més a més, provoquen conflictes. Per això, per a la doctora Fabra, amor i conflicte són realitats gairebé indissolubles, i aprendre a estimar és aprendre a tolerar el conflicte i a viure’l com quelcom que ens pot ajudar a créixer com a persones. O això, o fer el que aconsellava Oscar Wilde: «Enamora’t de tu mateix i tindràs un amor que et durarà tota la vida».
Genoveva Sastre Vilarrasa, doctora en ciències de l’educació, es va centrar en l’anàlisi dels conflictes de parella, com evolucionen i com influeixen en els canvis que experimenten les dones en les seves concepcions de l’amor i en les seves expectatives amoroses. Ens va explicar que el vincle de parella sentimental és un dels camps en el qual es fa més evident la necessitat de tenir present el fluir continu de l’activitat que els seus protagonistes van desplegant. De manera continuada, la parella sentimental va creant l’entramat de la relació amb fils procedents de la seva mútua interacció, interacció que, a la vegada, està marcada per la manera que cada individu té de relacionar-se amb el seu entorn. Els vincles amorosos estan inserits en processos interactius, dinàmics i continuats entre dos individus que, en funció de les seves peculiaritats personals, van elaborant noves visions de si mateixos, del seu o de la seva partenaire, de l’amor i de les situacions ambientals que, dia a dia, van emmarcant la seva relació sentimental.
Referint-se a les investigacions que apareixen en el llibre Cómo construimos universos: Amor, cooperación y conflicto, va comentar que l’anàlisi de dos mil conflictes amorosos, viscuts i escrits per joves que estaven cursant estudis en diverses universitats d’Espanya, els havia permès identificar diverses dinàmiques relacionals. Unes estan clarament subjectes a la desigualtat jeràrquica de la cultura androcèntrica; altres oscil·len entre l’equitat i la preeminència de la figura masculina, i, finalment, hi ha un reduït grup de relats centrats en una actitud relacional equitativa. Segons les investigadores, aquests resultats posen en relleu que, per donar sentit a l’experiència personal, cada persona escull d’entre totes les imatges culturals de què disposa aquelles que més s’adeqüen als seus interessos i les fa servir a la seva manera, la qual cosa desemboca en la creació de diferents maneres de ser dona i de ser home.
Per acabar, Genoveva Sastre, ens va formular la pregunta següent: Com podem encarrilar el nostre exercici professional de manera que, en lloc de perpetuar les misèries de l’androcentrisme cultural, incorpori la riquesa que comporta l’establiment de relacions equitatives?.
La taula rodona va concloure amb un torn de paraules que va reflectir l’interès dels i de les assistents enfront la complexitat del tema tractat.
María Jesús Soriano Soriano
Vocal de la Junta de la Secció de Psicologia de les Dones